EL SETÈ CAMIÓ

IV JORNADES DEL CREM

ELS REFUGIATS DE LA GUERRA CIVIL A SANTA PERPÈTUA DE MOGODA.

Com cada tardor, el CREM presenta les seves Jornades que sempre són un motiu per conèixer millor la història del nostre poble. Enguany, es presenten sota el títol “Els refugiats de la Guerra Civil a Santa Perpètua de Mogoda”. Molts desconeixen que Santa Perpètua va acollir, a mesura que les tropes rebels avancaven, gent provinent d´altres indrets d´Espanya, però sobretot de l´Aragó quan el front de l´Ebre va caure.

   Per aprofondir en aquells esdeveniments, tindrem el professor d´història Comtemporània de la UAB i expert en els refugiats de la Guerra Civil, Joan Serrallonga i Montse Ribot i Sara Duran que ens exposaran els resultats de la seva investigació publicada recentment per l´Arxiu municipal en el llibre “ La solidaritat catalana durant la guerra civil: els refugiats a Mollet i Santa Perpètua”. També comptarem amb la presència i el testimoni personal d´alguns dels refugiats que van ser protagonistes d´aquells tràgics fets.

   Tot això ens ha de servir per reflexionar sobre el patiment que va costar la defensa de les llibertats i de la democràcia i comprendre la barbàrie que comporta qualsevol guerra.

IV JORNADES DEL CREM (Centre de Recerques i Estudis Mogoda)

Dia : 21 de novembre

Hora: 19´30h

Lloc: Centre Cívic El Vapor. C/ Granados, s/n

Santa Perpètua de Mogoda

ASSUMPTA MONTELLÀ PRESENTA “LA MATERNITAT D´ELNA “

“Ara és hora que la història l´expliquin els vençuts”

Divendres 30 de maig, va tenir lloc a l´espai 2 de la Granja Soldevila, espai Cultural, la xerrada col.loqui  “La Maternitat d´Elna ”, organitzada conjuntament per la regidoria de Cultura i el CREM. Vàrem comptar amb la presència de la historiadora Assumpta Montellà, el guionista Lluís Arcarazo i el “nen d´Elna” Lluís Agudo.




Fa dues setmanes inauguràvem l´exposició “ La Maternitat d´Elna. Bressol de l´exili, 1939-1944” . Tots hem pogut, per tant, ser testimonis de l´excepcional obra humanitària que va realitzar Elisabeth Eidenbenz. Amb aquesta xerrada hem volgut recordar els darrers moments de la guerra civil: la desfeta i l´exili. Assumpta Montellà explicà que va localitzar la Maternitat i l´Elisabeth, gràcies a les seves investigacions sobre l´exili, des del vessant antropològic. Volia donar resposta a preguntes que sempre s´havia fet: com va travessar tota aquella allau d´exiliats la frontera ?, què feien les mares quan havien de parir ? com alimentaven els seus fills... ?  Així va descobrir que els infants neixien sobre la sorra de la platja i que la majoria, el 95%, morien pocs dies després. El seu interès per la història oral la va portar a parlar amb gent anònima i a lligar caps. D´una banda, li comentaven que hi havia una dona petita, estrangera, que duia un “pichi”, que portava trena, que ajudava a infantar a les dones dels camps de concentració i a la qual anomenaven “Isabel”. Per un altre costat, sabia que a Elna hi havia hagut, cap al 1944, una Maternitat d´una activista suïssa, Elisabeth Eidenbenz. Però no va poder assegurar que l´una i l ´altra Isabel eren la mateixa persona fins que una mare li va dir que havia parit en aquella maternitat. Després, gràcies a alguns nens d´Elna, que mantenien correspondència amb l´Elisabeth, va poder visitar-la a Àustria. “Una dona, va puntualitzar, amb una mirada brillant i intensa i que, malgrat els seus 92 anys, conservava una gran lucidesa”. La seva sorpresa va arribar quan va veure que guardava més de 800 fotos sobre la vida a la Maternitat. En aquell moment, va pensar que aquesta història, alhora tan trista i meravellosa, mereixia que la gent la conegués. La historiadora confesà que en el transcurs d´aquesta llarga recerca, tanta era l´emoció viscuda,  que molts cops les llàgrimes li venien als ulls i havia d´aturar-se. Ha localitzat més de 200 nens d´Elna, molts dels quals no sabien que havien nascut allí perquè els seus pares no els ho van dir mai. L´autora de La Maternitat va acabar dient que el llenguatge dels vençuts durant molt temps ha estat el silenci, però que ara és hora que la història l´expliquin els vençuts.

A continuació intervingué Lluís Arcarazo, el qual ha col.laborat, com a guinista, en les sèries de més renom de TV3: El cor de la ciutat, Poble Nou, Nissaga de Poder, La memòria dels Cargols, Secrets de Família, etc. i en el documental  “Llach: La Revolta Permanent”. Però, sens dubte, pel que és més conegut és per la pel.lícula “ Salvador ”, dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Daniel Brühl. Huerga, Brühl i Arcarazo es tornaran a trobar en  “Las Madres de Elna ”,basada  en els llibres “ La Maternitat d´Elna. Bressol de l´exili ” d´Asumpta Montellà  i “ Èxode: del Camp d´Argelès a la Maternitat d´Elna ” de Remei Oliva, una de les dones que va salvar l´Elisabeth.

Arcarazo va comentar que “Las Madres de Elna ”  serà una gran producció europea i que encara estan buscant l´actriu que donarà vida a Elisabeth. La resta de personatges principals, digué, seran els descrits als llibres, tot i que algun surt a partir d´una sola línia o simplement l´han creat perquè no hi figura. També va explicar que el seu repte consistirà en traslladar a la pantalla el dramatisme d´aquell èxode sense precedents tot respectant escrupolosament el rigor històric. Esperen començar el rodatge després de l´estiu i, molt probablement, la podrem veure a finals de l´any que ve. Va remarcar que amb quasi totes les mares d´Elna que han parlat varen constatar que recordaven aquella història més aviat contentes i alegres i que, per contra, els va sobtar la serietat i la fredor de l´Elisabeth. Això ho va atribuir al fet que l´Elisabeth “es va haver de tancar en ella mateixa per blindar-se contra tant dolor”. Llibres com aquests i pel.lícules que expliquin què va pasar i com va passar, va concloure, són necessaris perquè aquest país ha viscut durant molts anys en la desmemòria i un país que vol mirar cap al futur ha de conèixer el seu passat.

Si els historiadors, escriptors, cineastes, etc. són necessaris per recuperar el passat, comptar amb els protagonistes, com en aquest cas, és un honor perquè, no cal dir, són imprescindibles. Lluís Agudo va contar que va néixer a la Maternitat d´Elna perquè el seu pare, dirigent del PCE, es va haver d´exiliar a França. Va ser dels últims nadons que hi van néixer, abans de ser tancada pels alemanys. Ell sempre va saber que havia nascut allí perquè els seus pares no li van amagar mai. Recorda amb especial emoció el dia que van inaugurar l´exposició-homenatge a Elisabeth Eidenbenz, al Palau Robert, quan al final de l´acte van dir que s´aixequessin els nens d´Elna que hi havia a la sala. En Lluís, finalment, ha pogut complir un vell somni que portava dins: reunir un màxim d´artistes catalans, pintors i escultors, al voltant del lloc que el va veure néixer. Així va aconseguir que 65 artistes oferissin obres seves a la ciutat d´Elna per exposar-les i vendre-les i així convertir la Maternitat en lloc d´acollida de nens víctimes de la guerra. En aquella iniciativa van participar artistes de renom com Joan Brossa, Guinovart, Perico Pastor i, de Santa Perpètua, Carles González, Danilo Motta, Ciro Oduber, Roser Muntanyola i els germans Oduber. Lluis Agudo va voler acabar  destacant el paper que van jugar les dones ja des del primer moment, tant a l´exili com a l´interior, en la lluita contra el franquisme i la recuperació de la democràcia.

L´acte va concloure amb les següents paraules del president del CREM, Pere Garcia: “En aquest món globalitzat on vivim, ple d´insolidaritat i de guerres,  l´exemple de generositat i altruïsme de l´Elisabeth Eidenbenz continua present i ens esperona a seguir lluitant contra la injustícia i a tenir confiança en el futur. Voldria demanar un fort aplaudiment com a homenatge i reconeixement a la gran tasca que va realitzar l´Elisabeth, que molt properament complirà 95 anys ”

Sense cap exageració, podem afirmar que, poques vegades, en actes com aquests, les emocions experimentades són tan autèntiques i intenses. De ben segur l´explicació la trobem en aquesta frase d´ Assumpta Montellà “ les històries de la gent senzilla, anònima són les que més ens sotraguen ”.

Rafael Martín
Secretari del CREM

El proper divendres, 13 de juny, a les 22´50 h, al Canal 33 podrem veure el documental El LLegat de la Materntiat d'Elna. Després del documental, al voltant de la mitjanit, un xat des de TV3 per a tots els espectadors per a fer preguntes, intercanviar emocions, sentiments, reflexions... Informació extreta del blog d´Assumpta Montellà

EXPOSICIÓ
LA MATERNITAT D´ELNA

INAUGURACIÓ
16 de maig (20 h)
La Granja Espai Cultural

Fotografies de l'època, històries d'aquests infants i un documental sobre la maternitat d'Elna que inclou una entrevista a Elisabeth Eidenbenz.

XERRADA COL.LOQUI
30 de maig (19:30 h.)
La Granja Espai 2 Cultural

Assumpta Montellà, autora del llibre " La Maternitat d´Elna"
Lluís Arcarazo, guionista de la pel.lícula “Las Madres de Elna”
Lluís Agudo, “nen d´Elna”

UNA ILLA DE PAU EN UN OCEÀ DE DESTRUCCIÓ

Tot i així la vida continuava i nombroses dones ingressades al camp es van veure obligades a donar a llum en pèssimes condicions en unes cavallerisses de Perpinyà. La mortaldat en aquests casos era elevadíssima: si no moria el nadó, moria la mare i, si no, tots dos.

Davant aquesta situació, Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que havia seguit la guerra civil atenent els infants refugiats al bàndol republicà, va organitzar en una residència campestre abandonada de la vila rossellonesa d’Elna una maternitat on atendre les parteres procedents dels camps i els seus fills.

Si bé la major part dels 597 infants nascuts a la Maternitat Suïssa d’Elna eren fills de republicanes arribades a l’exili des de Catalunya, entre el 1939 i el 1944, hi van néixer també infants jueus i d’altres procedències.

La d’Elisabeth Eidenbenz i la La Maternitat d´Elna és una història plena de vida i llum en un dels moments més negres de la humanitat. Com diu Serge Barba, un d’aquells nadons: «La mare em va donar la vida a la Maternitat d’Elna i Elisabeth Eidenbenz, la confiança en el gènere humà».  Font text:  Memorial Democràtic

Rafael Martín. Secretari del CREM

L'ordit

COMMEMORACIÓ AL SALÓ DE PLENS
DEL 77è ANIVERSARI DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

L´acte, presidit per l´alcalde Manuel Ruiz i el primer i segon tinent d´alcalde, Rosa Bonàs i Joan Mestres respectivament, va consistir en la conferència del professor d´Història Contemporània de l´UAB, Josep Mª Solé i Sabaté, que ens va parlar dels antecedents de la II República i allò que va significar per Catalunya  i en la lectura d´un manifest per part de Rafael Martín, membre del CREM, en el qual es recordaven els valors republicans i la necessitat de recuperar la  Memòria Històrica.

Des del CREM, sempre hem pensat que la celebració del 14 d´abril, proclamació de la II República, té prou  rellevància com per dedicar-li un acte institucional com ha estat enguany. La bandera republicana onejant del màstil, davant de l´ajuntament, també ha estat un motiu d´orgull.

La importància de dignificar aquesta data, per nosaltres, rau en què ens sentim hereus dels ideals polítics i valors en què es basava la república.  Això que sentim, ho resumeix així la llei del Memorial Democràtic « des de mitjan segle XIX, el catalanisme, les lluites obreres, els corrents liberals i el moviment republicà i federal foren el germen de la cultura democràtica a Catalunya i de la lluita per les llibertats. La primera i la segona repúbliques marquen els moments culminants d’aquesta lluita i són els antecedents immediats del marc democràtic actual »

Una de les prioritats del CREM és la preservació de la Memòria Històrica i, per això, a més de xerrades, li hem dedicat dues  Jornades. Una sobre la transició municipal i l´altra sobre la dona republicana. La propera Jornada, a la tardor, tractarà sobre “Els Refugiats a Santa Perpètua durant la Guerra Civil”. Catalunya va rebre molts refugiats que venien d´altres indrets d´Espanya, a mesura que els rebels anaven avançant.  Santa Perpètua va acollir sobretot nens, provinents de l´Aragó. Un fet que molta gent desconeix. El mes que vé, presentarem l´exposició La Maternitat d´Elna. Aquí van nèixer més de 500 nadons de mares republicanes, procedents dels camps de refugiats, gràcies a l´esforç humanitari de l´activista suïssa Elisabeth Eidenbenz.

Tot aquest treball que fem ha servit i servirà per fomentar la Memòria Històrica però, creiem que la celebració del 14 d´abril s´ha de convertir, en el futur, en l´aglutinant  de tots els que defensem la necessitat de recuperar el passat.

Abril de 2008

El CREM
( Centre de Recerques i Estudis Mogoda)

MANIFEST 2008

MEMÒRIA REPUBLICANA

Tal dia com avui, fa 77 anys, esclataren pels carrers de les principals ciutats espanyoles crits d´alegria, onejaren banderes republicanes i s´entonaren cants patriòtics per celebrar la proclamació de la II República...

Alfons XIII, en acceptar el cop d´estat de Primo de Rivera, trepitjant la Constitució i les institucions democràtiques, va fer que Espanya deixés de ser una monarquia constitucional per  convertir-se en una dictadura.

La  complicitat del rei amb el dictador va empènyer novament l´opinió pública cap a la causa republicana, hereva d’un passat de lluita democràtica i obrera. Aquesta complicitat  faria inviables tots els intents d´última hora del monarca de perllongar la vida de la institució que representava.

Les eleccions municipals del 12 d´abril es plantejaren com un plebiscit contra la monarquia i, encara que el nombre de regidors monàrquics superà el dels republicans, com aquests triomfaren de manera aclaparadora a les ciutats, la gent sortí als carrers per celebrar el canvi històric. A Barcelona, Macià i Companys proclamaren la República catalana des del balcó de la Generalitat en mig d´una gran eufòria de la multitud que veia com el somni per sortir de la misèria, l´analfabetisme i la submissió seculars s´anava fent realitat. A Santa Perpètua una gran multitud també saludà l´arribada de la república a aquesta hora més o menys.

La II República, malgrat la seva curta vida, desenvolupà una immensa tasca en molts camps que va situar el nostre país a l´avantguarda política, social i cultural d´Europa. Va establir la democràcia parlamentària, el model autonòmic, la separació de l´església i de l´estat i suprimí els privilegis eclesiàstics. Introduí el vot per les dones. Realitzà el major esforç, fins aleshores, per l´educació, doblant el pressupost i apostant per una escola pública i laica. Implantà l´assistència sanitària pública  amb la seguretat social i l´assegurança de malaltia obligatòries. Endegà la reforma agrària i reconegué importants drets pels treballadors com la jornada laboral de 8 hores, l´establiment d´un salari mínim i vacances pagades. També aprovà el matrimoni civil i la primera llei de divorci de la història espanyola. Tot això, sense oblidar la reforma de les presons i un ambiciós programa d’obres públiques. Pel que fa a la cultura, hem de remarcar que fomentà la creació artística i la investigació científica en tots els camps, fent d´aquest període un dels de més esplendor cultural del país.

Lluny, però, de tota idealització de la República, hem de reconèixer que aquesta va cometre errors. No ho podia resoldre tot per se i, a més, va haver de lluitar en molts fronts. La crisi internacional tampoc va acompanyar. El problema religiós, la reforma de l´exèrcit, la reforma agraria, els greus problemes d´ordre públic, la divisió del moviment obrer i les disputes partidistes tampoc ajudarien als defensors de  la república.

Si la república va cometre desencerts, també és inqüestionable que, des del primer dia de la seva proclamació, les forces ultraconservadores, els grans terratinents, un sector de l´exèrcit i de l´església, van treballar colze a colze per enderrocar-la perquè la consideraven una amença pels seus privilegis. Però això no justificava un cop d´estat i menys una guerra fratricida.

La dictadura franquista significà el trecament de la legalitat republicana i la pèrdua de tots els seus valors. Durant 40 anys, només es va reconèixer un sol bàndol. La pau de Franco era la pau de les presons, dels cementiris, de la por, del silenci, de l´oblit… Silenci i oblit que els hereus del dictador varen imposar, juntament amb la reinstauració de la monarquia, per acceptar la transició.

No obstant, d´uns quants anys ençà, la cultura de la memòria s´ha anat obrint pas, gràcies a molts historiadors, i a moltes entitats i associacions. El retorn d´alguns documents de Salamanca, les comissions per la reobertura de les fosses comunes i l´enterrament digne de les víctimes, el Museu Memorial de l´Exili de La Jonquera,col.loquis, exposicions, pel.lícules, llibres i actes commemoratius de tota mena en són un bon exemple.

Actualment, el debat sobre la Memòria està quallant en la societat, malgrat els que afirmen que no cal i hi estan totalment en contra i els que al.leguen que encara no és hora. Aquells que hi estan en contra, quan són al poder, repatrien els cadàvers dels combatents de la División Azul, amb diners públics, subvencionen la  Fundación F. Franco, callen quan es fa apologia del franquisme al Valle de los Caídos o ni tan sols es ruboritzen quan algú diu que Franco va ser un pacifista o un llibertador.  Els que creuen que no és hora es donen pressa per canonitzar mig miler de víctimes de la Guerra Civil amb tota la parafernàlia mediàtica.

Nosaltres manifestem, doncs, rotundament, que SÍ QUE CAL I SÍ ÉS HORA perquè la recuperació de la memòria històrica és una expressió més de llibertat i de cultura democrática. No haver-ho  fet abans, com ho han fet altres països que han patit situacions semblants, ha estat una humiliació més perquè la major part de les víctimes ja han desaparegut.

L´any 2006 va ser declarat any de la Memòria Històrica i el Consell d´Europa i el Parlament Europeu van condemnar el cop d´estat del general Franco i la dictadura i va instar el Govern espanyol a honrar-ne les víctimes. El mateix any entrà en vigor el nou estatut d´autonmia que estableix l´obligació de la Generalitat i dels altres poders públics de Catalunya de “vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques”. A finals de l´any passat, es van aprovar dues lleis, la llei estatal de la Memòria que, encara que no condemna de manera explícita la il.legalitat de la dictadura ni declara la nul.litat de les sentències, tenint en compte el context polític en el qual s´aprovà, és un punt de partida. Per contra, la llei del Memorial Democràtic, sí condemna el franquisme i fa un reconeixementexplícit a totes lesvíctimes: les del règim franquista i de la rereguarda republicana. 

Totes aquestes iniciatives han de servir per conèixer la veritat, fer justícia  i reparar tant els danys morals com materials que es van provocar. I això passa per homenatjar dignament, sense ajornar-ho més,  totes les víctimes que varen lluitar  pels sistema de valors democràtics dels quals nosaltres gaudim avui. Només d´aquesta manera, la generació present  estarà a l´altura d´aquells herois i haurà complert, transmeten a les generacions futures el llegat que ens varen deixar: “que el nostre nom no s´esborri de la Història”

Perquè volem un  país modern, laic, culte, igualitari i plenament democràtic, valors que representava la II República, demanem:

  - Condemnar el cop d´estat i la dictadura subsegüent.
  - Fer desaparèixer tota la simbologia franquista de les nostres ciutats.
  - Penalitzar qualsevol tipus d´apologia del franquisme.
  - Exigir responsabilitats pel trencament  democràtic.

- Fer justícia, anul.lant tots els judicis franquistes i, entre d´altres, el de Lluís
    Companys.
  - Enterrar dignament  totes les víctimes i que els poders públics se´n facin càrrec.
  - Que aquest ajuntament i la resta d´ajuntaments del país fomentin la memòria
    col.lectiva i recolzin les iniciatives de la ciutadania en aquest sentit.
   

Abril de 2008

EL CREM (Centre de Recerques i Estudis Mogoda)