Divendres 23 de setembre de 2011,

Sobre el problema de l’atur!


El govern que surti de les properes eleccions generals haurà d’afrontar prioritàriament el problema de l’atur. El nou govern s’haurà d’esforçar en promoure l’ocupació, potser a la desesperada, potser no s’hi miraran gaire si els nous llocs de treball són estables o temporals, la solució del problema és apressant i no calen masses consideracions,... el cas és que es produeixi la contractació!  

“Els llocs de treball els creen els empresaris!”.  Aquesta afirmació es torna principi inspirador de la legislació en matèria laboral que promouen alguns governants, --principalment els de la dreta!--  que sense perdre temps, a la que agafen el poder modifiquen les lleis a favor de l’empresa i en detriment del treballador amb l’únic argument d’afavorir la contractació. Poca cosa poden fer els sindicats si també volen fer costat als aturats en la seva desesperació per trobar feina.  En la situació en que ens trobem, les pressions són molt fortes per assolir l’últim esglaó en l’escala de la precarietat laboral: Que en aquest país l’acomiadament esdevingui, no solsament lliure, sinó gratuït!

Però que els empresaris siguin els generadors de l’ocupació no és del tot cert, perquè cap empresari contracta per voluntat pròpia, si no és com a conseqüència d’un increment de l’activitat a la seva empresa. És a dir, la contractació ve generada per una demanda de producció creixent, perquè els clients del empresari li fan més comandes i aquests les reben dels seus respectius. I al inici d’aquesta cadena de la demanda està el consum dels propis treballadors. Òbviament, si els ingressos de les famílies han disminuït, degut a l’atur i les retallades de sou, hi haurà menys consum. D’altre banda,  la precarietat laboral crea incertesa i això promou l’estalvi, també en detriment del consum. És la maleïda roda de la societat “de consum” en la que estem immersos i que s’atura irremediablement.

La destrucció de l’ocupació es va produir molt ràpidament, quan “sobtadament” es van deixar de construir i de vendre habitatges, en aquest sector i en d’altres que en són afins, fins que l’afectació ha estat global en poc temps.  La recuperació serà molt més lenta que la caiguda.

Tornant a l’empresa i a l’empresari, si ara “la roda del consum” comença a girar novament, encara que sigui lentament, les empreses començaran a tenir més feina. Però, lamentablement, això no es traduirà directament en nous llocs de treball. La raó és que l’Estatut dels treballadors i els propis convenis sectorials encara no ofereixen la “flexibilitat extrema” que reclamen els empresaris en matèria de contractació: poder contractar i acomiadar sense els entrebancs que suposen els salaris mínims, les cotitzacions, els horaris, les indemnitzacions, etc.  Degut a això, davant d’un increment de la producció, molts empresaris  opten, entre d’altres,  per la via del frau que suposen  les hores extres, en lloc de augmentar la plantilla amb nous contractes. La nova legislació sobre la “negociació col·lectiva” aprovada recentment, i que prioritza els acords sobre les condicions del treball entre l’empresari i directament els seus treballadors,  pretén ser una drecera cap a aquesta “flexibilitat extrema” a que em referia més amunt.

En la meva opinió, el que NO ha de fer el nou govern és cedir al xantatge de la classe empresarial... Perquè no són ells els que per voluntat pròpia creen els llocs de treball!

Més aviat al contrari, per solucionar el problema de l’atur, caldrà que és posicionin al costat del treballador, garantint per llei un salari mínim digne, perseguint el frau laboral i fiscal, lluitar contra l’economia submergida, promoure l’ocupació estable i de qualitat, invertir en educació, en formació i reciclatge dels treballadors, recolzar a les empreses que facin del factor humà un element de qualitat i competitivitat, incentivar la reinversió dels beneficis en l’expansió i la creació d’ocupació, etc.

Sembla fàcil però molts sabem la manera de pensar dels que probablement guanyin les properes eleccions... Per molt que públicament ho amaguin o diguin el contrari!

Joan López