Diumenge 31 de juliol de 2011,

Diari d'un no votant

Hola Joan,

Ja les tenim aquí. Ja ho han dit i tots ho hem sentit. Encara no han passat quatre anys i ja se'n recorden un altre cop de nosaltres. Però no tinc clar si l'interès és per a nosaltres o és per a ells. Els escolto i no sé..., arribo a la conclusió que els importa un rabe les condicions i les necessitats del ciutadans de l'Estat que diuen representar, que mirem més que res per ells.

No sé si estic indignat, desencantat, emprenyat o desafectat, però com més els escolto els veig amb les orelles i el nas més llarg, és a dir, que no em crec res del que diuen. I com que no em donen credibilitat jo tampoc penso donar-los res, ni les gràcies ni el meu vot. És la meva forma de protesta, que no sé si és millor o pitjor que altres, però és la que faré.

A aquesta nova noblesa en què s'han convertit els polítics, una casta que sembla estar per sobre la resta dels mortals, fent i desfent com volen. Un dia diuen blanc i a l'altre no-blanc -que no és el mateix que negre- i es queden tan amples. Casta que quan l'enganxen en fals no assumeix mai cap culpa sinó que busquen altres culpables o, de vegades, excuses que no es creu ni un nen de primària. Però el pitjor és que actuen de forma gremial, com una "família", i per molt grossa que algun dels seus membres la faci, el protegeixen en canvi de foter-li una puntada al cul i enviar-lo al món dels mortals. S'atribueixen uns privilegis que fan fàstic, uns privilegis que alguns senyors feudals ja haurien volgut en el seu temps. I quan se'ls acaba aquest status, "la família" els busca un lloc adient perquè no pateixin.

Avui és el primer d'una sèrie dies en que no els faré ni cas. Ho sento molt, però no cal que es gastin diners meus en fer campanya d'ells, que hi ha crisis -per alguns més que per altres- i qui sap si abans del 20-N Europa ens haurà de dir alguna cosa més del que ens ha dit fins ara. No deixen de ser unes titelles de sal.

A reveure,

Joan Ramon Mercè i Aguilà