deMogoda.cat
Santa Perpètua |
| Dilluns 31 de Desembre, |
Ja fa un dies que amb el Jose vam quedar per cel.lebrar aquesta nit a casa seva, així no hauran de sortir amb la nena, amb el fred que fa. També fa uns dies em vaig passar per la peixateria del Condis, el del Passeig de la Florida, per encarregar unes cloïsses i uns muscles. Avui ho he recollit, era l`últim que em quedava per preparar el sopar d’aquesta nit. Els preus estan pels núvols però res que veure amb els llagostins i demés bestioles de la família,... Almenys! Rentaré tot el bé que pugui les cloïsses per que expulsin la sorra que normalment tenen, hi havia d’altres que quasi no en tenen però molt més cares. Faré una picada fina amb ceba i all. Amb una cassola i oli d’oliva posaré la picada fins que la ceba comenci a estar lleugerament daurada. En aquest punt posaré les cloïsses netes i una mica de pa ratllat. Una remenada y afegiré un got de vi blanc, un d’aigua, un full de llorer i una miqueta de sal. Ho deixaré tot a foc suau fins que totes les cloïsses s’obrin. Per últim, afegiré una mica de julivert picat y, després de l’últim bull, ens les menjarem abans de que refredin. M’agrada acompanyar aquest plat amb un vi blanc que compro per les ocasions especials i que m’agrada molt, es tracta del “Viña Esmeralda” de la casa Torres. I de segon plat un garrí que vaig comprar d’oferta al Carrefour amb un bon vi negre que segur aportarà algun familiar. Aquest mes de desembre és especial per la meva família, molts de nosaltres hi fem els anys, la Lucia i jo mateix el dia ú, la meva germana el dia 13 i també la Sandra... I aquesta nit, quan fem el brindis pel nou any, ho farem també per l’àvia Marina i el meu pare, que els farien avui mateix, l’últim dia de l’any, quan la Lucia fa un mes. Joan López |
| Dissabte 29 de Desembre, |
Agradecer vuestras explicaciones acerca de lo sucedido en el pleno me parece lo más correcto en estos momentos. La ofuscación del asistente primerizo y el tenso ambiente existente en el pleno puede haber sido la causa de que no fuera capaz de seguir— y menos entender—las explicaciones que ofreció la Sra.Bonàs. Tomo nota de vuestras apreciaciones para futuras valoraciones acerca del paisanaje político del pueblo. Espero que comprendáis que todo ha sido un no querer conformar mi opinión simplemente de oídas y sí con la información de primera mano y contrastada. Alejandra, puedes estar tranquila por la corrección del correo que me diriges. Puedes, incluso, atacarme en la replica a alguna opinión mía si en ella ves una agresión hacia tu persona o tu formación política. Si no hay insultos, esta Web está, entre otras cosas, para intercambiar pareceres. ¡Y no sé yo si en política los pareceres son siempre ataques! Bueno,… que de buen rollo y gracias una vez más por vuestras aportaciones. A vosotros y a todos. Me cuesta creer lo que dice acerca de las intenciones de ICV,... por la idea que tengo formada de los integrantes que conozco del partido, los que participáis en la Web y otros con los que, aunque no participan, he podido compartir algún rato de charla. |
| Dimecres 26 de Desembre 2007, |
-- De que va? Li he preguntat. -- Va d’un viatge a través de móns fantàstics, de fades, joguines, dolços i altres. Això m’ha dit la nena i jo, que sóc un curiós i m’agrada saber el que estan llegint els meus nens, he indagat a la xarxa. Sí, en efecte, és un viatge ple d’aventures per diversos móns de fantasia i d’il·lusió. Però el que no m’ha explicat la meva filla és que el per què de tot plegat radica en cercar la felicitat. Cercar la felicitat sembla més propi de la fantasia que de la realitat. Ho dic a la vista del complicat estat de les coses... Es pot trobar la felicitat en el món de les guerres, els atemptats, la pobresa, les desigualtats socials, i demés calamitats dels nostres dies? -- El llibre és fantàstic, m’agrada molt i fa olor de xocolata! M’ha dit l’Andrea. -- Olor de xocolata!? M’ha sobtat i he volgut comprovar-ho. I sí, hi ha una pàgina del món dels dolços que fa olor de xocolata. La felicitat és possible, m’he dit a mi mateix. La troben els nens en llibres, moments i dies com aquests. I als adults només ens queda llegir aquests llibres per retrobar allò que un dia ens va fer feliços. Moltes gràcies Para Noel, per aquests regals tant fantàstics. Joan López.
|
Retorn al regne de la fantasia | Dilluns 24 de Desembre 2007, |
Aquest està posat a Mollet, al polígon industrial on treballo.
No recordo massa bé però penso que també va ser utilitzat per ICV encara que a nivell local era un altre: “il·lusió, compromís i futur”. El PP a copiat l’eslògan de IU. Però crec que els de IU volien dir que amb ells les millores socials són possibles. Tornant al tema local de l’IBI cal fer matisos. La baixada d’impostos del PP és un clàssic de la dreta, perquè no creuen en els serveis públics com l’educació o la sanitat gratuïta i perquè saben molt bé que si no recapten diners no podran oferir aquests serveis amb un mínim de qualitat. De la equació només expliquen una part, la de la baixa d’impostos, però no la part on es diu que hi hauran menys prestacions públiques. El cas de Santa Perpètua i ICV no és una proclama a favor de les reduccions fiscals sinó en contra d’una pujada que és considera excessiva. És molt diferent, oi? A Santa Perpètua tenim un govern majoritàriament d’esquerres i la concepció dels impostos hauria de comportar una basant solidaria: que paguin més els que més tenen i utilitzar-los per millorar els serveis públics necessaris per l´us dels que menys tenen. Si, com diuen, amb la pujada d’impostos l’ajuntament recaptarà més diners... En què es gastaran aquests diners? Si ho expliquessin clarament potser els ciutadans, inclosos els de ICV i demés partits que en són crítics, quedaríem més tranquils. A veure què passarà al pròxim ple!? I ara que ho penso,... “esta noche es noche buena y mañana Navidad”, i jo parlant del Rajoy, dels impostos, de l’IBI i de coses que més val no recordar... en un dia com avui! Bones Festes i perdoneu!! Joan López. P.D. Us heu fitxat que a l’anunci el Rajoy té una expressió més amable que la que mostra habitualment. Coses de la publicitat i els assessors d’imatge! |
Diego Cespedes [perpetub@yahoo.es] FELICES NAVIDADES A TODOS Y UN AÑO 2008 CON UN IBI MODERADO |
| Dissabte 22 de Desembre 2007, |
Si teniu el 6381, enhorabona!! |
He plegat al mig dia, la paletilla, regal de l’empresa sota el braç, els nens m’esperaven a l’escola, unes llenties escalfades al microones, la migdiada diària de deu minuts al sofà ha estat de mitja hora, m’aixeco i miro els correus, la felicitació del Juan Díaz em deté davant l’ordinador, uns minuts per reflexionar com un gat i per respondre’l, han agafat els coixins per cobrir el terra i han posat música per fer salts i ballar una mica, els nens vull dir, truco a l’Ana i em diu que està a Can Girona, amb la Pepa, i quedo amb elles per prendre un cafè, a la cafeteria Sota Vent del Parc dels Països Catalans que les cadires són més còmodes i tenen faroles estufa per poder seure al carrer, pago i a repartir les criatures, una a la biblioteca i l’altre al bàsquet, al bàsquet m’he trobat l’Eduard, de Programarium, perquè encara li devia vint euros del domini, la seva nena amb la cara pintada i l’Antonio fent els “KO” i amb l’Enric ens hem felicitat les festes però tenia presa i no hem pogut xerrar, hem recollit l’Andrea i cap a casa, dues dutxes ràpides, dels nens vull dir, i a sopar només els tres perquè l’Ana té sopar d’empresa a Barcelona, la nena diu que hi ha alguns de la seva classe que diuen que els reis són els pares, li he dit que als que no hi creuen no els hi porten res, menys mal perquè jo hi crec, és el que n’ha dit, mirem la pel·lícula en que es congela tot, a TV3, quina por si això passés de debò, em fa venir fred i miro el termòstat per si està massa baix, es refugien a la biblioteca, els de la pel·lícula vull dir, i tot s’inunda d’aigua,... perquè després diguin que hi ha sequera!! Massa tard per evitar el canvi climàtic, a la pel·lícula vull dir. Bones festes i feliç any nou per tothom. P.D. Recordo que després l’aigua es congela però, incomprensiblement, alguns sobreviuen a la catàstrofe. |
|
| Dimecres 19 de Desembre 2007, |
|
S’ha inaugurat el Tanatori Municipal de Santa Perpetua de Mogoda, aquest servei a estat possible gràcies a la feina feta que durant anys han dut a terme regidors de les anteriors legislatures, tècnics municipals, arquitectes i la concessionària Funerària Truyols. Des d’aquí els vull felicitar per la dedicació i entusiasme que han mostrat en tot moment en una obra gens fàcil. M’hauria agradat fer-ho a la inauguració, però no ha estat possible ja que l’Alcalde no ha tingut la deferència de convidar-me. Manel Martínez Pérez. [manelmartinezperez@yahoo.es]
|
| Dilluns 17 de Desembre 2007, |
Certament, al passejar pels carrers del nostre poble ja es comencen a veure locals buits on abans hi havia negocis. Era d’esperar pel que fa al tema immobiliari... masses venedors de pisos, era el meu pensament dels últims anys. I penso que si no es venen pisos, doncs tampoc en faran i el sector de la construcció pot entrar en crisis i... potser l’atur de Santa Perpètua continuarà augmentant. Crec que els promotors, un cop que el mercat lliure sembla donar signes d’esgotament, haurien de tombar la mirada cap el sector públic. Sí, les promocions d’habitatges subvencionats i els que es fan per lloguer. Potser no guanyaran tant però, si més no, tindran feina i contribuiran a frenar l’augment de l’atur. Que el preu de la vivenda estigués pels núvols ha beneficiat, amés de promotors, venedors i bancs, a altres professionals com, per exemple, tots aquells que viuen de les reformes. Alguns que no hem pogut canviar de casa almenys l’hem reformat. Clar, hi havia un nivell adquisitiu i els bancs tenien confiança a l’hora de concedir hipoteques o préstecs personals. Ara augmenta l’atur a Santa Perpètua, augmenten també els impostos i també els preus dels aliments i no sé jo si a Santa Perpètua s’estan venent molts pisos, s’estan fent reformes o si la nostra economia depèn tant d’aquestes activitats productives. Però el que pensi jo no té importància perquè és aproximadament el mateix cacau mental que poden tenir la majoria de perpetuencs... El que pot ser més interessant és l’anàlisi que de tot plegat faci l’ajuntament i les mesures que puguin prendre perquè el peix deixi de mossegar-se la cua.
|
| Diumenge 16 de Desembre, |
Solbes asegura que los españoles aún no sabemos "lo que quiere decir un euro" cadenaser.com Que els espanyols no hem aprés a fer la conversió correcta d’euros a pessetes és l’argument. Perquè la correcció del càlcul es fa necessaria per una correcta valoració dels preus i saber quan un article és car o barat. El problema del president Zapatero no va ser que no calculés bé sinó que no tenia massa idea del preu del cafè... perquè de ben segur moltes vegades no haurà de pagar els cafès amb el que porta al moneder. No sabem “lo que quiere decir un euro”... I per què ho diu això, el ministre? Eren els primers dies de l’entrada en vigor de la nova moneda i els cafès ja valien un euro! Tothom es queixava del mateix i de forma reiterada. No sé perquè el Sr. Solbes fa aquesta afirmació ni perquè ho fa en aquests moments. M’ho sembla o està culpant als ciutadans de la pujada dels preus? Potser té raó... els intermediaris també són ciutadans? No sé on he sentit que part de culpa la tenen els intermediaris! Personalment estic disposat a fer practiques, o un curset, o el que calgui per aprendre la conversió de l’Euro com el calculador més ràpid i eficaç. M’estudiaré la llista dels productes sobrevalorats per no comprar-los o fer-ho a “les cent peles” (que ara és dels xinesos). Si cal compraré cada producte allà on sigui més barat, encara que sigui desgastant les sabates o fer més quilometres en cotxe... O millor, si ha de ser així més val no anar de compres,... No? Però que passa si el que necessito són productes de primera necessitat com la llet o una casa per viure? Doncs que per molta calculadora que porti no em faran un descompte més gran. I llavors el senyor Solbes m’haurà d’explicar amb més calma “lo que quiere decir un euro”. Joan López Según el mundo en su sección de economía dice "Vergara pide que no se incorpore las subidas del IPC a los salarios. Espera que la inflación se estabilice en diciembre. Augura una bajada hasta el 2,5% tras la primavera si el crudo se mantiene estable" Si no entiendo mal quiere decir que como se prevé que bajaran los precios nos suban el sueldo por debajo del IPC. Si esto es así, me da a entender que nos estemos quitecitos y no negociemos convenios. O sea que Solbes y Vergara llevan la economía de ¿quienes? Parecen buenos estrategas de la manipulación, ¿no? Pepa Muñoz |
| Dimecres 12 de Desembre 2007, | |
Associació Cívica Mogoda per la III República.- Borboneando. Mantener la conciencia clara sobre de donde venimos, donde estamos y a donde nos dirigimos, política y socialmente, es fundamental para el análisis correcto de la realidad. …“Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Francisco Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Juan Carlos I de Borbón en su mensaje a las Cortes franquistas, tras jurar cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Reino y guardar lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional fascista. A partir de estas manifestaciones, que podemos esperar del sistema y del propio personaje. El Presidente: J. Lozano. |
|
|
El Sr.Lozano se pregunta qué se puede esperar del Rey i de la Monarquía parlamentaria a tenor del discurso pronunciado en 1975. Me resulta sorprendente que a estas alturas, a las puertas del 2008, se recurra a un discurso pronunciado recién muerto el dictador y ante las cortes franquistas para cuestionar la figura del monarca. Creo que no ya no hay que esperar nada porque lo que se podía esperar ya se ha dado. Quizás los que escucharon el discurso no podían esperar que la misma persona fuese, poco después, un impulsor necesario de nuestra ejemplar transición, de las cortes franquistas a la democracia. Es posible que los golpistas del 23F tampoco esperasen la reacción del monarca porque a tenor del discurso del 22 de Noviembre pudieran haber esperado apoyo y no lo contrario. Bueno, no pretendo llevar la contraria al Sr.Lozano y respeto profundamente su opinión. Es difícil encontrar reconocimiento republicano para acciones de la monarquía aunque puede ser más fácil admitir que el paso de la dictadura franquista a una tercera república era, en aquellos momentos, mucho más complicado, por no decir imposible. A día de hoy no seré yo quien defienda la figura del Rey ni a la monarquía como elemento necesario para mantener el actual estado de las cosas. Pienso que a estas alturas una tercera república pudiera ser perfectamente posible y más beneficiosa para todos. Y entonces la pregunta sería:
¿Qué podemos esperar del discurso de los republicanos de hoy? ¿Cuál es su transición? ¿De que adversidad nos pueden liberar? Joan López |
| Dimarts 11 de Desembre 2007, | |
¿Son insensibles al dolor de un pueblo?. ¡Humanidad, responsables políticos de Catalunya!. ¡Solidaridad con un pueblo al que le han quitado todo, hasta el derecho a la vida!. En nombre de los más elementales derechos humanos…. Cada día que pasa tenemos que lamentar más muertes y desesperación. J. Lozano. 6-12-07. |
|
A l’estiu alguns components del grup d’acció de mobilitat vam estar reflexionant sobre com millorar això, la mobilitat al nostre poble. Fins i tot varem sortir al carrer a fer fotografies seguint els itineraris descrits en el pla de mobilitat que ja disposa l’ajuntament. L’idea era analitzar el que està previst i fer noves propostes i aportacions que poguessin suposar un rellançament d’aquest assumpte. Llavors, amb el resultat del que vam fer, em va semblar adient obrir un debat a la Web sobre la mobilitat. Avui, quan sembla que comencen a fer rectificacions d’alguns punts conflictius per la circulació, m’agradaria recordar la existència d’aquest debat i que està obert, com tots els apartats d’aquesta Web, perquè feu les vostres aportacions. Estic segur que els responsables de la mobilitat de l’ajuntament valoraran molt positivament el fet de que els hi puguem fer arribar les nostres observacions i propostes. Personalment, últimament estic una mica mancat de temps per poder col·laborar amb el grup d’acció de mobilitat. La persona amb la que he parlat i que sembla tenir les coses més clares és el Josep Maria Margalida. A l’ajuntament també el coneixen i crec que farien molt bé en escoltar les seves explicacions i teories... potser ja ho fan! ...Llegir més |
| Dilluns 10 de Desembre, | |
|
A l’estiu alguns components del grup d’acció de mobilitat vam estar reflexionant sobre com millorar això, la mobilitat al nostre poble. Fins i tot varem sortir al carrer a fer fotografies seguint els itineraris descrits en el pla de mobilitat que ja disposa l’ajuntament. L’idea era analitzar el que està previst i fer noves propostes i aportacions que poguessin suposar un rellançament d’aquest assumpte. Llavors, amb el resultat del que vam fer, em va semblar adient obrir un debat a la Web sobre la mobilitat. Avui, quan sembla que comencen a fer rectificacions d’alguns punts conflictius per la circulació, m’agradaria recordar la existència d’aquest debat i que està obert, com tots els apartats d’aquesta Web, perquè feu les vostres aportacions. Estic segur que els responsables de la mobilitat de l’ajuntament valoraran molt positivament el fet de que els hi puguem fer arribar les nostres observacions i propostes. Personalment, últimament estic una mica mancat de temps per poder col·laborar amb el grup d’acció de mobilitat. La persona amb la que he parlat i que sembla tenir les coses més clares és el Josep Maria Margalida. A l’ajuntament també el coneixen i crec que farien molt bé en escoltar les seves explicacions i teories... potser ja ho fan! La modificació que ara han fet al carrer Joaquim Malats va ser una de les vam discutir amb el Josep Maria i la Mari Carmen. Llavors ens va semblar que era un canvi coherent amb el sentit comú i amb el pla previst per la configuració de la zona. És satisfactori observar que no anàvem massa desencaminats. Així doncs, molt bé! Pels que anem varis cops a la setmana a la biblioteca o l’escola de música ens ha semblat especialment encertat el pas de vianants que han fet per complementar la rampa que van fer a l’estiu. Així doncs, molt bé un cop més! |
| Dissabte 8 de Desembre, |
Ahir vaig proposar a la meva família el veure una pel·lícula al cinema. Al agafar el cotxe i en el trajecte fins a la sortida del poble vam apreciar l’èxit de la campanya contra la pujada del IBI. Hi ha moltes pancartes als balcons, com a la festa major però està clar que no estem de festa. -- Sembla que el personal està emprenyat! Va ser l’únic comentari que vaig fer a la meva dona abans de tornar a centrar el pensament en el que ens interessava, la pel·lícula que anàvem veure. Realment interessant i emocionant... La pel·lícula, vull dir!
I al tornar, el mateix paisatge però més fosc, fins i tot crec que hi havia més pancartes penjades als balcons. Llàstima, no tenir una brúixola daurada per esbrinar la veritat! Joan López |
Una història fantàstica sobre la relació i el paral·lelisme entre diferents móns. Entre el que vivim i el que potser és la realitat veritable que somiem. Personatges conformats per cos i ànima. L’ànima interpretada i manifestada en mascotes inseparables anomenades “Divendres 30 de Novembre 2007, |
|
Són les dades corresponents a les pàgines vistes i les visites úniques. Això al cap d’un any just d’haver iniciat aquest projecte de “comunitat virtual”. Un balanç positiu, diria jo, atenent a com es valora habitualment l’èxit dels assumptes d’Internet. Però a mi em satisfà més el que alguns hagin trobat en deMogoda.cat un medi lliure d’expressió i que intentant recollir una varietat d’aficions i d’inquietuds s’hagi assolit un espai per compartir i d’intercanvi. Gràcies a tots és el mínim que puc dir alhora que m’engresca la possibilitat de que el grup de col·laboradors i participants vagi creixent en el futur. Avui vull invitar a qualsevol visitant a llegir la presentació del projecte que omplí aquest espai ara fa un any: “de Mogoda”. Aquest cap de setmana estaré fora i fins els pròxim dilluns no podré actualitzar el Web. Si us plau, no deixeu d’enviar els vostres correus i les vostres aportacions. Gràcies novament a tots vosaltres. Joan López |
| Dijous 29 de Novembre 2007, |
|
Com a conseqüència del increment fiscal, al nostre municipi s’ha iniciat un debat. Certament sembla que la pujada del IBI serà considerable i també està la taxa de residus... i no vull entrar en el debat sobre si és abusiu i si és responsabilitat del nou Ajuntament o una pujada inevitable. D’altra banda sembla que el govern central vol iniciar una campanya per incentivar l’estalvi energètic en el si de les famílies. Tot per lluitar contra el canvi climàtic, que segons sembla està preocupant molt al president Zapatero. Personalment m’agraden més les campanyes d’incentius que les merament informatives. I vull remarcar que no és el mateix incentivar que informar. Informar sobre el reciclatge i l’estalvi energètic o de l’aigua pot ser efectiu si s’assoleix la conscienciació del ciutadà en la contribució al benefici general. D'altra banda, reduir el cost dels rebuts de l’aigua o la llum sembla que no és prou incentiu per assolir, per si sol, resultats significatius. Les bombetes de baix consum són molt més cares que les normals i això pot ser un problema per les economies familiars amb dificultats per arribar a fi de més. En el cas dels residus i el reciclatge, qui no ha escoltat mai frases com les següents: I jo que hi guanyo? A sobre que pago, els hi haig de fer la feina! A Santa Perpètua pugen els impostos i això sembla que no ajuda gaire quan es vol demanar més esforç al ciutadà per dur a terme comportaments solidaris com l'estalvi, la correcta tria i menys producció de residus, etc. Premiar les conductes correctes amb, per exemple, una reducció fiscal pot ser un bon incentiu. I més incentiu quant més elevats siguin els impostos. Es tracta de que els veins més solidaris paguin menys. Després de l’estiu vaig fer arribar a l’Ajuntament una proposta per incentivar els comportaments solidaris i cívics. El document el podeu llegir en Pdf en el següent enllaç: “De les ampolles de cava a la targeta cívica” Demano disculpes perquè és una mica llarg però m’agradaria moltíssim rebre les vostres opinions i propostes al respecte. Sí,... ja sé que reciclar i estalviar és una obligació que tots tenim i potser no està ben vist això de incentivar el que és una obligació. Però penso que la necessitat urgent d’obtenir resultats en aquests assumptes fa necessària una certa flexibilitat i l’ús de qualsevol recurs que sigui efectiu fins assolir la conscienciació definitiva del ciutadà. Joan López |
| Dilluns 26 de Novembre, |
|
"Para Ana Segura, con un beso y mis mejores deseos de fututo" JJM El guanyador del premi planeta, Juan José Millás, i el finalista, Boris Izaguirre, signaven les seves respectives obres, El mundo i Villa Diamante. “Todo mi afecto y deseo que este libro os acompañe siempre. Love” I va signar. Joan López |
| Dimecres 21 de Novembre, |
Llegir aquesta noticia m’entristeix, sóc aficionat als escacs, ja ho sabeu. Per les acaballes dels anys setanta jo participava regularment als campionats d’escacs, membre del club d’escacs Castellar del Vallès, robava hores als meus estudis d’institut per jugar i mirar llibres de partides. L’excentricitat del geni em va captivar, les històries del jove gran mestre antisistema, enfrontat a tots pel seu caràcter rebel, perquè els rivals eren russos i eren temps de guerra freda quan ell enlluernava i reclamava la dignitat deguda per l’escaquista professional. Potser es pot conèixer la persona analitzant el seu joc sobre el tauler i la seva personalitat quedi reflectida a les seves partides... El temps que vaig dedicar a estudiar el seu joc ha influït, sens dubte, a la meva manera de ser i d’afrontar els reptes que la pròpia vida et va posant. Per a com sóc ara, el Bobby Ficher ha estat una de les persones més influents. Joan López |
| Dissabte 17 de Novembre, |
Experts contra el canvi climàtic Avui a València tornen a la carrega contra el canvi climàtic. Ho fan els experts de la ONU i com deia fa uns dies al meu escrit, es bo que confiem en els experts i ens deixem assessorar per ells, que són els que saben. Sembla que diran que el canvi climàtic i l’escalfament del planeta és un fet inqüestionable i bàsicament degut a l’efecte hivernacle, alhora provocat per la encara excessiva emissió de gasos a l’atmosfera. El problema resideix en que la retallada d’emissions implica costos a les empreses i les economies, o el que és el mateix, reticències polítiques a prendre mesures dràstiques. I aquest és el problema, que s’han de prendre mesures dràstiques. Però fem cas dels experts, saben com fer que el cost de les reduccions sigui raonable. Joan López |
| Dijous 15 de Novembre, |
|
Fa temps, un amic meu em va fer un comentari: “Els grans dilemes del món, l’economia i la fam, el progrés i el canvi climàtic, etc, tenen solució i la tenen els experts”...”I aquestes persones amb la preparació i coneixements suficients existeixen”. I va continuar: “Aquestes persones estan a la universitat, són intel·lectuals i gents fora de sèrie que treballen allunyats dels interessos polítics i econòmics”... “Per desgràcia la responsabilitat de resoldre els problemes es troba en persones poc preparades, incapaces, fins i tot ineptes o que no tenen la voluntat de resoldre’ls” Mai he deixat de donar la raó al meu amic i quan he llegit la noticia de que el PSOE vol consultar a aquests 14 intel·lectuals per elaborar el seu programa... doncs m’ha semblat bona idea. Perquè si ha algú que sap com arreglar les coses, són persones com aquestes catorze. Així doncs, per a mi es una decisió important i que potser denota un canvi d’actitud en la classe política. El primer pas és reconèixer les mancances pròpies i demanar ajuda a aquells que saben. Hi ha qui critica el fet que tots són de l’estranger i potser tenen raó però experts al nivell de premi novell, i en les matèries que volen consultar, la veritat,... no sé quans en trobarien! Altres han fet conya... Ja tenen al Pepe Blanco! És el que han dit. Poca credibilitat la d’aquestes persones, que neguen l’existència dels problemes quan no saben o no volen i argumenten amb opinions de cosins catedràtics que fan riure, intenten amagar la seva falta de voluntat política. Joan López |
Hola Joan; te envio este correo que me parece bueno que lo pongas. |
Ensemble Aperta| Dissabte 10 de Novembre, |
|
Notícia publicada el dia: El cicle de concerts de tardor, organitzat per l’Associació d’amics de Santiga i l’Escola Municipal de Música, continua diumenge.
El diumenge, demà, anirem al concert, toquen els professors de l’escola de música. Són els professors de l’Andrea, la Mireia l’ensenya violoncel i el José Manuel és el director de l’orquestra. Per la feina que fan amb els nostres nens podem imaginar un gran concert... segur que val la pena. Un aplaudiment avançat per tots ells. Joan López |
| Dimarts 6 de Novembre, | |
La Generalitat Valenciana pregunta a enfermos crónicos por sus creencias y hábitos religiosos MIGUEL ÁNGEL CAMPOS / CADENA SER 05-11-2007 La Generalitat Valenciana está realizando un test entre los pacientes crónicos en el que les pregunta por sus hábitos religiosos. El cuestionario, al que ha tenido acceso la Cadena SER, está importado de Estados Unidos e incluye preguntas como si "acuden normalmente a la iglesia" o si "encuentra fuerza en la fe".
Els creients ho tenen millor que els que només confiem en la ciència... Si no es produeix el miracle hi ha el consol de pensar que Déu ho ha volgut així i les seves raons tindrà. Si és així, doncs perfecte i millor per ells. El que a mi em preocupa és la creença dels metges i que t’acabin enviant a Lourdes quan no puguin o no sàpiguen curar-te. Abans d’ingressar en un hospital Valencià preguntaré per les creences religioses dels facultatius. Cal esbrinar si curen o són curanderos!! Joan López |
El Parc de Palau
Li vaig contestar. L’Ana va agafar la bicicleta i, menys mal, quan no havia pedalat ni deu metres van aparèixer els nens, contents de la seva aventura i aliens a la nostra preocupació. | Diumenge 28 d' Octubre 07, |
A la caza de la "paella mista", el "rebuelto" o la "jaita jalleja" Som gent estupendament imperfectes!! En el meu comentari al correu de la Bea vaig posar aquesta frase. Avui no estic del tot segur de que fos encertada i haig de reconèixer que el tema de les faltes em té preocupat. Joan López |
| Dissabte 27 d' Octubre, |
|
| Dijous 25 d' Octubre, |
Nota para todos, incluida yo: P.D.: si hay alguna falta de ortografía o gramática, pido disculpas. Si alguien puede corregírmelas, estaré del todo agradecida. Un abrazo. Molt bé Bea, estic d’acord en demanar altres temes d’opinió que no siguin la política, l’ajuntament i les disputes ideològiques. Però la política també m’interessa perquè, com diu el “banner” de la capçalera: “...el que interessa està en les persones i la promoció del que en surt com a tals,...” Amb això vull dir que si a visitants i participants els interessa la política, doncs és el que interessa i no tinc res a dir. Que la gent opini el vulgui i sobre el que vulgui!! Tant debò si la temàtica fos més variada. Sobre les faltes ortogràfiques... sóc el primer que tinc moltes carències i la meva escriptura és lenta i plena d’entrebancs per haver d’estar contínuament fent ús del corrector del Word. Aprofito, com fas tu, per demanar ajuda a qualsevol visitant que pugui enviar correccions. Crec que tots ens esforcem en fer les coses ben fetes. Sobre tot perquè el fer-les malament no es gens beneficiós ni pedagògic. El que no voldria és que cap col·laborador es tirés enrere en el desig d’enviar correus o comentaris pel fet de saber-se’n limitat en aquest aspecte. I torno a referir-me al ideari del projecte: “vull atendre el dret dels que som com “deMogoda”, els que som gent “del carrer”, però que també podem tenim la inquietud de mostrar el que fem i compartir-ho” Som gent del carrer!! Som gent estupendament imperfectes!! Seguirem el teu consell i farem el possible per millorar i fer coses maques. Gracies Bea
|
“Yo tengo un primo”| Dilluns 15 d' Octubre, | |
 |
A vegades cometem l’error de pensar que per trobar paratges interessants i bonics hem de recórrer molts quilòmetres en cotxe i cercar-los lluny de casa nostra. |
|
|
 |
|
 |
|
 |
 |
Dissabte 13 d' Octubre,
Estic estupefacte!
Al president Zapatero al van escridassar quan rendia homenatge als soldats caiguts. “Viva Espanya” ha estat la part amable dels crits, seguint les instruccions que va donar el nou aspirant a cap d’estat (o a substituir al rei en els missatges nadalencs) el senyor Rajoy. Estic estupefacte pel fet de que aquests exaltats no estiguessin d’acord amb l’homenatge. Cal recordar que entre els soldats morts es troben aquells que van morir en l’accident del Yak-42, llogat amb estranyes i dubtoses condicions. Llavors les coses es feien bé i “tot per la pàtria, la bandera i el millor pels nostres soldats” i no calien els xiulets ni les peticions de dimissió; o si més no, per part dels mateixos cridaners.
"Si hem esperat 70 anys, esperar uns mesos no és tant" ha dit el nou ministre de la cultura referint-se al la resta dels documents que encara no han retornat de Salamanca. Jo penso que si han passat 70 anys, potser algun particular d’avançada edat no hi serà a temps de veure amb els seus ulls allò que li van prendre... Bé, no se si és el cas però si ho fos, algú li hauria de dir al ministre que sí, que sí que va d’uns mesos. Per raons humanitàries, diria jo. La mala llet i la ignorància al ministeri de cultura les creia eradicades quan l’Esperanza Aguirre va deixar-lo. Estic estupefacte!
Al Gore i l'ONU han guanyat el Nobel de la pau. Pel tema del canvi climàtic. Al polític americà sembla que l’escolta molta gent i a l’ONU... A l’ONU la utilitat se li suposa, a tenor del cas que fan alguns països a les seves resolucions. Jo hagués donat el premi al govern que més hagués contribuït a la reducció de les emissions o, per exemple, a la multinacional que més hagués invertit en la no contaminació. Sempre constatant i quantificant els resultats per veure si les paraules i les intencions s’han traduït en fets. Els premis Nobel no són els Oscars... O això pensava jo! Estic estupefacte!
Per últim, he llegit que Nokia a tret al mercat un telèfon que val 18.000 €.
Ens estem tornant boixos? En els meus deliris no vull implicar a la resta de la humanitat. Estic estupefacte! És l’únic que puc dir sense faltar al respecte a ningú.
Estic estupefacte!
Joan López
Dimecres 10 d' Octubre,
Andreina
Avui és un dia especial, 10 d’octubre, el dia de l’Andreina, que fa 10 anys que va néixer. Pascuale, un amic italià ens ho va dir fa deu anys: “En Italia Andrea es de chico y en femenino es Andreina”. I com Andreita ni cap diminutiu ens agrada, a vegades, no sempre, quan la cridem li diem Andreina. Però vull dir-ho en veu baixa perquè quedi reservat per les persones que l’estimen... no sigui cas que quedi i deixi de ser nostre.
Fa deu anys la vaig veure per primera vegada, plorant i de cap per avall, agafada pels peus, i després me la vaig mirar una estona, mentre la manipulaven com si fos una d’aquestes nines que semblen de veritat. I ho era, de veritat, i vaig comprendre que tocava ser feliç i jo també vaig plorar. Llavors van començar les ganes de tenir-la als braços, que van durar molts mesos, de nits interminables amb ella, al menjador, assegut al sofà i de peu dret, taral·lejant cançons inventades per dormir, com un gronxador incansable, d’esquena als quadres penjats a la paret, perquè era condició obligada que ella els mirés fins a tancar els ulls...
A vegades en venen ganes de tenir-la als braços, com llavors... Però ja és gran, té deu anys, l’abraço fort, el seu cap m’arriba al pit i li faig un petó als cabells... Per molts anys Andreina, avui és un dia especial!
Joan López
Andreina - Antonio Lauro
Dimarts 9 d' Octubre,
La llei de la memòria
La llei de la memòria històrica iniciarà el seu tràmit aquesta setmana. La majoria dels grups polítics s’han posat d’acord per la seva tramitació. La majoria menys el PP i ERC. Els del PP diuen que Zapatero traeix l’esperit de la transició i que es reobriran belles ferides... que sabran ells de l’esperit de la transició!
Els republicans es queixen de que no s’anul·lin els judicis sumaríssims franquistes i jo comparteixo aquesta opinió. Perquè si es tracta de portar justícia allà on no hi va haver, doncs sembla que l’anulació d’aquests judicis hauria de ser un fet inqüestionable...
Però proposen una solució global sense entrar en els detalls dels casos concrets. Que el franquisme va ser injust i il·legítim no és prou reconeixement per molt oficial que es faci. Són dignitats individuals les que cal restablir perquè el bàndol antifranquista no eren el dimoni, com ens van dir i com van posar en els llibres de text. Alhora fèiem memòria dels caiguts només d’un bàndol.... Recordeu els monuments que hi havien a molts pobles? I parlen de l’esperit de la transició... No és aquesta llei una llei de transició amb esperit de passar de puntetes? De que té por el govern? Potser de molestar amb excés als que encara conserven arrels franquistes. I què temen els del PP? Temen que la llei sacsegi les consciencies i els records de molts dels seus afiliats al veure’s hereus i defensors de la traïció, l’abús i qui sap si del crim? Va ser això la postguerra?
És així o no?
Joan López
Divendres 5 d' Octubre,
El Cor de les Corts
Em van donar la noticia un dia de Juliol, quan estàvem esperant el resultat d’una prova, a l’hospital. El Cor de les Corts havia estat prou fort per superar els entrebancs d’un munt de bons cartells presentats al concurs. I m’ho van dir: “la festa està en el cor de la gent del barri, que és el que li dona la vida... per això l’han triat”. “Anàvem descartant i el Cor sempre quedava... fins que va ser l’últim”.
I el resultat va ser positiu, es podria operar passat l’estiu. Era la millor opció, van dir els metges en la seva valoració professional. La opció més bona, un bon hospital, un equip mèdic experimentat i que així no podia seguir... Frases d’ànim per afrontar amb esperança una intervenció de risc i complicada... Frases repetitives, de paraula i de pensament, per recolzar una difícil decisió.
I començat el Setembre va arribar el dia.
– Ha perdut molta sang però a anat bé – Ens va dir el cirurgià dels cors.
I sí, ho semblava mentre menjava un iogurt, un parell de dies després. Bromes sobre l’hort i que demà me’n vaig va ser l’últim que li vaig escoltar. Però el seu cor va ser prou fort per aguantar un mes d’entrebancs, la feblesa d’uns pulmons minimitzats per anys de fum i nicotina, unes arteries trencadisses impossibles de reparar i qui sap si alguna cosa més que no sortia en els gràfics de les màquines. I a la fi no vam poder fer res per ajudar a aquell cor a mantenir la vida del meu pare.
El dia cinc d’Octubre de 2005 el Cor de les Corts, present en tots els aparadors, cridaner, modulant la circulació de les persones en les cruïlles, a dalt d’unes grans columnes que van posar, bategant el color vermell i groc del sentiment i de la festa, triomfava i donava vida al conegut barri barceloní. Però l’altre cor s’apagava, eren les onze del matí, sense remei, allunyat del batec del del cartell... i el transplantament, el canvi d’un per l’altre, no va ser possible.
Anirem a portar-li flors perquè sàpiga que el recordem. Ara escric això i ploro perquè l’estimava... vaig voler regalar-li el cor i va ser tard.
Joan López.
Dijous 4 d' Octubre, El hielo del Polo Norte podría desaparecer en 2020 si continúa el ritmo actual de deshielo. Cadena Ser 03/10/07
Ens quedem sense Pol Nord. Carlos Duarte, un eminent científic, ho ha dit a la Cadena Ser interpretant les dades d’un informe del CENTRE DE NEU I GEL dels Estats Units.
Que aquesta alarma provingui dels Estats Units em fa rectificar la idea, extremadament simplista, que tinc sobre aquests país. Està clar que el Busch no té perquè ser l’únic representatiu d’allà i que també hi ha moltes persones amb seny. És clar que, amés de multinacionals e interessos econòmics, també hi ha preocupació per la salvaguarda del planeta.
Les dades i les fotografies del satèl·lit són molt clares i preocupants. Què es pot fer per impedir el total desgel? Doncs posar-se les piles amb el tema del canvi climàtic, penso jo. Però segons l’article, el canvi del color blanc pel blau té una conseqüència evident: És més fàcil extreure els recursos naturals, la pesca i el petroli.. I sent això una realitat... Què podem fer?
Doncs acabar de preocupar-nos una mica més i donar pas a la desesperança. Perquè els interessos de les multinacionals, americanes o no, són poderosos i sense seny, com el Busch.
Joan López
Eren quarts de set de la tarda del dia 23 de Febrer de 1981 quan el tinent coronel Tejero entrava en l’edifici del Congrés amb intencions d’acabar amb la incipient Democràcia espanyola. A la mateixa hora jo sortia del meu institut de Sabadell per agafar l’autobús que retornava a tots els alumnes de Sant Llorenç Savall al poble. El conductor de l’autobús ens havia acostumat a la música clàssica perquè posava un programa que “Radio Nacional” emetia a aquella hora, “Clásicos Populares” (encara el fan però en altre horari). Per això, no ens varem adonar del que estava passant fins arribar al destí, quan algú va informar i varem comprendre que la emissió ininterrompuda de música clàssica no era la del popular programa. Posar la televisió va ser el primer quan vaig arribar a casa i vaig estar expectant, esperant informació, crec recordar un comunicat de la junta militar (no recordo l’hora) i després res més fins passades la una de la matinada, ja del dia 24, quan el rei va parlar:
Aquell vespre el Rei es va posicionar al costat de la democràcia, de l’ordre constitucional que majoritàriament s’havia triat, de les llibertats, de la llibertat d’expressió. El Rei de llavors, cap d’estat i militar hereu del Franquisme, es va fer respectar per aquells que el veien com a tal i va retornar l’alè a la feble Democràcia. Va complir, diria jo, perquè pogués dormir tranquil aquell vespre.
El Rei d’avui, de la Democràcia consolidada, la institució que representa la casa reial, són discutits en les seves funcions i pel cost que sembla que tenen per tots nosaltres, que som els que paguem. En el mateix sentit, una ullada als països del voltant ens fa veure que un sistema republicà pot ser igual o millor que la nostra monarquia parlamentaria. Però dit això, a mi no m’agrada que cremin fotografies del Rei ni que l’insultin. Tampoc m’agrada que la crema de fotos o símbols és presentin com a mostres de llibertat d’expressió, al menys en aquest cas. Ho veig més com una agressió i, ho sento molt, sóc incapaç de veure en aquests fets un acte de llibertat. A no ser que el Rei estigui impulsant un retorn als seus orígens institucionals de quan encara era príncep, que sembla que no es el cas.
Sóc monàrquic?
Per ser republicà haig de cremar una fotografia del Rei?
Joan López
Divendres 28 de Setembre 2007,
Els núvols amenaçaven pluja
El Joan Ramon envia aquestes fotos del cel de Santa Perpètua. Sembla que els núvols amenaçaven pluja però no ens ha dit si finalment va ploure. En tot cas, són unes fotografies espectaculars i, a vegades, el que no agrada (per allò de l’amenaça) és maco de veure i fotografiar.
Les temperatures han baixat i ahir no hi havia núvols però feia fred a Santa Perpètua.
Coses del microclima: Ahir a la sala de plens de l’Ajuntament m’han dit que hi va haver borrasca i un “escalfament climàtic” produït per les altes pressions del i per al grup opositor.
Joan López
No, Joan, no va ploure.
Les fotos són d’ahir cap a quarts de nou del vespre.
Mirant el cel i en el moment de fer les fotos, vaig pensar que la tempesta estava sobre la costa del Maresme. Com ja era una mica fosc, en la base del cumulonimbus hom podia apreciar la lluminositat de les descàrregues elèctriques que estaven tenint lloc.
Però vist el teu comentari i el Diego Acedo sobre el Ple d’ahir, i donat que la foto està feta des del final del carrer Anselm Clavé en direcció a la serralada litoral, potser el núvol estava sobre la plaça de la Vila i no sobre el Maresme, com a conseqüència de forts corrents ascendents i descendents que van provocar una especial agitació entre les distintes forces de la natura concentrades en el Saló de Plens, amb gran abundància de llamps i trons i alguna que altra pedra de diversos tamanys. Esperem que quan els tècnics avaluïn els danys produïts per aquesta tempesta no calgui declarar la zona com a catastròfica. El que sí espero que faci a qui li pertoqui és prendre les mesures adients perquè futures tempestes com aquesta no afectin l’entorn com veig que va passa ahir.
A reveure,
Joan Ramon Mercè
Dimarts 25 de Setembre,
Un contacte breu
Cuatro segundos de saludo entre Zapatero y Bush.Cadena Ser
A vegades una mirada és suficient per intercanviar una informació. Passa entre la gent espavilada i que es coneix molt bé. Potser una mirada i una encaixada de mans entre el Bush i l’Aznar va ser suficient per generar la complicitat demostrada en el tema de la guerra de l’Iraq. Potser var se així perquè llavors el president americà estava molt necessitat de recolzament per dur a terme els seus plans. Ara quins són els plans de l’administració americana?
Sembla que van encaminats a sortir de qualsevol forma de l’Iraq perquè ja no poden suportar més la pressió de la seva opinió pública o perquè ja deuen haver extret tot el petroli que necessitaven i s’han garantit el subministrament de cara al futur.
Un contacte de quatre segons amb Zapatero no sé si haurà estat suficient com perquè aquest l’hagi pogut il·luminar sobre la forma de treure els seus soldats de territori Iraquià. Ni són tant amics ni el Sr.Bush sembla ser suficientment espavilat.
Joan López
Diumenge 23 de Setembre,
El Parc del Circ
És la Mercè d'enguany, la festa dels Barcelonins i de tothom que vulgui apropar-se. Ahir varem decidir gaudir d’un dia de Circ i jocs al Parc de la Ciutadella.
A les onze deixàvem el cotxe al pàrquing per no perdre ni un minut i el Passeig Sant Joan ens va rebre amb una sèrie de mecanismes estranyíssims, màquines per jugar fabricades a partir de materials reciclats que l’Arc del Triomf, a mode de gran boca, escopia. Cal imaginació per fer-los i són inaccessibles per raonaments de més de 12 anys; Però com sempre passa, els més petits no van tenir cap problema. El problema va ser nostre per desenganyar-los de cada un d’ells i avançar cap el parc... el nostre objectiu.
A l’entrada del Parc un gran monstre marí acariciava uns núvols amenaçants de pluja i ens van fer venir por. Uns pallassos i els típics tallers de manualitats ens tranquil·litzant la ment de la primera estona fins que comença el taller de Circ. El rostre del nens emet emoció. El cable tensat per se un funàmbul, les tombarelles i els salts de trampolí per caure sense risc sobre els matalassos... van començar pel que era més fàcil!!
Jo vaig aprofitar per fotografiar uns bolets molt simpàtics i altres coses de l’entorn mentre arribaven els retrucs i el veritable perill. Perquè les actuacions a l’aire, penjats del trapezi o les teles són les més emocionats i arriscades. Ho van dir ells: “hem passat una mica de por”.
Després vam continuar jugant a tot tipus de jocs tradicionals i de diferents cultures fins que va ser l’hora de dinar. Uns personatges molt curiosos i les monstres marins que s’havien reproduït ens van acomiadar la jornada matinal.
Després de dinar vam tornar per jugar una estona més fins que vam quedar farts. Que el pàrquing ens costés quasi bé divuit euros va ser el més negatiu del dia d’ahir.
Un dia guanyat, que ja prous dies que es perden per no saber que fer.
Joan López.
VUIT FAMOSOS ES CONVERTEIXEN EN CONILLS D'ÍNDIES HUMANS PER A LA REVISTA 'QUO'
Ferran Adrià i Alaska se sotmeten a un estudi cerebral
elPeriodico.cat / 21-09-07
La ment dels famosos
Interessa saber com funciona la ment dels famosos i s’ha fet un estudi. El cervell del creatiu Adrià sembla que no para mai, com li passa a les persones que són així, creatives i que cerquen la continua innovació i la originalitat. Són els artistes, una mena especial de persones. I diu l’estudi que l’Alaska té una ment multitasca, com tenen la majoria de les dones, segons sembla i pel que s’ha dit sempre. Al contrari que l’home que no podem aparcar i alhora escoltar la ràdio... És així, ho he comprovat, i la meva dona si pot fer-ho. L’Eva Hache s’autoprotegeix dels estímuls perjudicials... Sí, i segurament ho fa a base d’humor i de broma, como ho fem molts. Però ella, com ho fa molt bé, es pot dedicar a l’ofici de fer més planera la dura realitat que ens envolta.
Però no se si té massa valor aquest estudi o pot aportar quelcom que no sabéssim ja. Perquè tots ells són famosos perquè són persones excepcionals, i el seu cervell funciona potser amb més intensitat, però com el de les persones normals.
Un estudi sobre els que són simplement famosos hagués descobert que no tenen matèria gris però sí...
Salsa rosa!!
Avui es celebra el Dia Mundial del Alzheimer. “Ocaso” és un conte de la Puri que va sobre aquest tema i està molt bé.
Joan López.
CiU i ERC avisen que els ajuts al lloguer promesos per Zapatero envaeixen competències |
És competència!
Pitjor seria escoltar “no és competència nostra”, que és la frase més desesperant que pot escoltar algú quan demana solucions per un problema.
Però la reacció de CIU i ERC sona més a un malestar per l’anunci de la mesura (i el conseqüent efecte sobre les properes eleccions) que per la suposada invasió de competències. Perquè... Quin mal hi ha en que més d’una administració es preocupi de resoldre els problemes dels ciutadans?
Quantes més ajudes millor, i millor si poguessin ser acumulables!!
Per resoldre el problema de l’habitatge cal que totes les administracions es posin les piles i que cadascuna aporti el màxim que pugui.
A vegades trobo que alguns polítics són injustament incompetents!!
Joan López
Dimecres 19 de Setembre,
Carme Chacón niega que el nuevo plan de vivienda sea un calco del anterior
La ministra de Vivienda ha asegurado que si les acusan de electoralismo es porque el PP sabe que son "buenas medidas"
CADENASER.COM 19-09-2007
Ajudes al lloguer
No nega ningú que l’accés a la vivenda és un dels problemes (per no dir el problema) dels nostres joves. Que s’hagin esperat a pocs mesos de les noves votacions per donar un nou impuls a la seva solució fa pensar el de sempre: l’electoralisme dels polítics.
Sobre l’electoralisme i la concentració d’actuacions a la part final de la legislatura vaig opinar amb motiu de les eleccions locals. Tant debò hi haguessin eleccions cada any en lloc de cada quatre, era la meva conclusió de llavors.
Les ajudes al lloguer beneficiaran a molts joves que mes a mes, i durant quatre anys, rebran 210 euros perquè el seu accés a la vivenda sigui una mica menys problemàtic. Electoralista o no, és un ajut innegable i demostra que per part del govern hi ha una consciència innegable del problema i de que la seva solució passa per fomentar el lloguer enfront de la compra.
La lògica dels interessos electorals i la defensa de segons quins interessos porta al Partit Popular a fer bandera de tot el contrari: Rebaixar la pressió fiscal i els tipus per fomentar la compra d’habitatge. Però el preu de la vivenda i la quantia de les quotes hipotecaries actuals són els principals elements de descrèdit per les seves idees. Per molts diners que et torni hisenda... Quina importància té desprès de pagar mensualment més de mil euros d’hipoteca? Amb els preus actuals dels pisos, per molt baixos que estiguin els interessos... Quina importància té enfront de la cadena perpètua que suposen cinquanta anys de pagaments mensuals ineludibles?
Les propostes del Partit Popular poden estar bé però, donada la situació actual del tema, l’aportació que fan per solucionar el problema d’accés a la vivenda és inapreciable per la persona que el pateix. Està molt més clar el benefici que treuen els constructors de pisos, els promotors i, sobre tot, els bancs.
Els votants i simpatitzants del Partit Popular que tinguin problemes d’accés a l’habitatge haurien de reflexionar sobre el tema i, si volen, enviar un correu perquè pugui publicar-lo.
Joan López
El Jorge Ferrer envia aquest correu en relació als que han enviat ultimament tant Jerónimo Pazo com la Pepa Muñoz:
Opinión
Buenas. Las aclaraciones que haces dejan claro el uso que haces de esa frase. Yo la
entendía de otra manera, pero ahora está claro. A veces (o casi siempre), el primer
elemento que provoca el conflicto es la comunicación inadecuada. Por escrito, muchas
veces el lector da significados subjetivos que igual no tenían nada que ver con el texto.
De ahí que la comunicación correcta sea tan importante (para la gente interesada, pueden
consultar "programación neurolingüistica, o PNL).
Cierto lo que dices, muchas veces se confunde la opinión con la persona, y por tanto, un
ataque a la opinión es un ataque hacia uno mismo. Cuando no es así. Y por desgracia lo he
podido comprobar muchas veces, en diferentes ámbitos, incluido el político. Desde luego,
cuando sepamos distinguir entre el conflicto y las personas, y que no tienen por qué ir
unidas, será un gran avance.
No obstante, por mucha mediación que uno sepa, por mucha PNL que estudie, hay veces en
que el problema es la persona. Aunque cueste decirlo, y pueda verse como el fracaso del
diálogo. ... leer más
Estic molt content perquè per fi deMogoda.cat sembla que també pot ser un punt de confluència i un espai compartit on puguin debatre amablement persones de diferents tendències. Genial, perquè aquesta és la filosofia i la raó de ser d’aquest projecte. Què un militant de ICV i un del PCCA es puguin comunicar “de bon rotllo” a través d’aquest Web és un fet que m’emociona. Gràcies Jorge, Jerònimo, Pepa i gràcies a tots els que doneu vida “sana” a aquest projecte.
Joan López
Dilluns 17 de Setembre,
La decepció
És Gasol, estirat a terra, amb el desencís de la derrota, suposo que plorant... per una última cistella que no va entrar. Un dilluns de decepció per la selecció de Bàsquet, els aficionats i els seguidors de Gasol i companyia.
Es un dilluns de decepció també per altres persones encara més properes a nosaltres. Parlo de les Agents Cíviques, d’aquestes dones amb uniforme vermell que recorren els carrers del barri informant sobre les hàbits cívics i rebent les queixes dels vilatans... Parlant amb la gent!!
Ho van comunicar el divendres passat: el programa de les Agents Cíviques, inscrit dintre de la Llei de Barris de Can Folguera, finalitza a finals de mes, quan expira una petita pròrroga concedida al Juliol passat.
Parlant amb persones assabentades sobre el tema m’han dit que no es podia fer res, que el programa era limitat a un any i ha de finalitzar sense remei. Com sempre, la manca de diners no fa possible una continuïtat d’aquestes Agents Cíviques fora de la subvenció del pla de barris. Ja veuran si es pot tornar a demanar per repetir el programa... és el que m’han dit. ¿Per què l’anterior Ajuntament no va demanar una durada més gran del programa? Potser seria la pregunta. Que no imaginaven l’èxit que tindria o que ja comptaven amb opcions alternatives per finançar-ho, dues possibles respostes.
Decepció doncs, per les Agents Cíviques i també pels seus seguidors que som els vilatans de Can Folguera. Però ànims també per elles, perquè han fet una bona tasca i perquè igual que els del Bàsquet... Són les millors!!
Joan López
Ahir dissabte, 15 de Setembre, hem fet la jornada per la difusió del Pla de Barris de Can Folguera. Tot ha sortit molt bé, sobre tot felicitar als cuiners i als animadors del recorregut… Felicitats a Can Folguera!!
Els escacs a la plaça Nova !
Fa uns dies vaig escriure sobre el torneig d’escacs de la festa major. Al no veure’l anunciat al programa d’activitats de la festa, vaig pensar que no el farien i em vaig lamentar per aquest motiu. Avui m’he quedat de pedra quan fullejant el nou Informatiu he vist la foto del Vicenç Aguilà fent una sessió de simultànies. Escacs a la plaça Nova, posa a peu de foto.
M’ha fet ràbia perquè... encara que em va semblar estrany que no es fessin, no vaig tenir la precaució de constatar l’omissió de l’activitat en el programa de la Festa Major.
Demano perdó per haver escrit suposant que no s’havia realitzat. Ara no tinc valor per tornar a mirar el programa... Potser ho posava i simplement no vaig saber veure-ho. Però Vicenç, no dubtis de que per la propera em tindràs assegut en un dels taulers, jugant amb negres, amb la defensa Siciliana (e4,c5 Cf3,d6 d4,cd4 Cd4,Cf6 Cc3,a6 ...); o alguna de més estranya per fer-te rumiar una mica.
Per si a algú li ha passat igual que a mi, poso aquest problema d’escacs que he trobat en un blog sobre el tema... per tranquil·litzar l’escaquista que teniu a dins!!
És un estudi artístic de D.Przepiorka (1920).
Les negres tenen avantatge material però el jugador blanc disposa d’una maniobra guanyadora.
Joan López
Imatges de la diada al parc dels Països Catalans
Dissabte 8 de Setembre,
Això ja em supera!!
La secció de correus s’està omplin de política. Arrel dels últims resultats electorals i els pactes era d’esperar.
Però caldria que aquests correus fossin, a més, “políticament” correctes. Bé, m’agradaria que és tractés el tema polític en el seu sentit més constructiu, desvetllant defectes però aportant solucions, correctes en les formes i sense provocacions, de bon rotllo perquè els escrits estiguessin a l’alçada de la resta d’aportacions i, com ja vaig dir, que deMogoda.cat fos un lloc de trobada i no d’enfrontament. Com exemple del que dic vull agafar, per agafar algun, l’últim correu que he publicat.
El correu que envia Khorne té algunes coses que m’agradaria fossin d’altra forma. En primer lloc és que va dirigit al Juan Díaz, que és un col.laborador identificat d’aquest Web. I no és que no vulgui que es facin referències personals, però trobo molt injust que es facin amagant-se en l’anonimat d’un pseudònim (Salvo que el Juan Díaz conegui la identitat de Khorne!!). Que digui Juanito en lloc de Juan no em sembla una expressió simpàtica i potser al Juan Díaz no li agradarà dita per un desconegut. Però clar, potser es busca això, que no li agradi i que s’enfadi una mica més.
Sobre la interpretació que fa el Khorne dels escrits del Juan no vull entrar perquè les interpretacions són lliures i variades sobre qualsevol tema, fins i tot sobre el tema dels números en que s’ha de ser una mica expert per treure les coses clares.
Però no ajuden gaire les afirmacions imprecises com, per exemple: “habéis perdido las elecciones, punto,”.
Penso que tothom té clar que les eleccions les va guanyar ICV que van ser el que més vots van tenir i la democràcia és així, guanya el més votat. En aquest sentit trobo més certa (però igualment desencertada) quan diuen allò de “govern de perdedors”. Malauradament (o no) les nostres lleis no garanteixen el govern de la llista més votada. Si no parem de dir que ICV ha perdut les eleccions, la ciutadania pensarà que és així i el cert és que el que han perdut és el govern i no les eleccions. I els que no van guanyar les eleccions han guanyat el govern, legitimament, gràcies a la possibilitat del pacte. Si a un militant de ICV li dius que ha perdut les eleccions, és lògic que s’enfadi i li vinguin ganes de replicar amb alguna de més grossa. Bé, vull dir que m’agradaria una mica més de cura en aquest sentit... És possible?
El Khorne continua:
“Además, añadir que me parece fatal Juan, que utilices una Web personal y amistosa como es DeMogoda.Cat para vendernos toda tu ideologías Política y hacer de este lugar apacible un sitio hostil y discrepante en donde personajes como tu, no sobran de la Web, sobran en el planeta. “
És cert que aquest vol ser un Web amistós i no hostil, ja ho he repetit moltes vegades. Vol ser un Web per la gent de Santa Perpètua amb ganes de participar, compartir i opinar. Serà un lloc hostil si els Perpetuencs col·laboradors ho són amb les seves aportacions i, perquè això no passi, estic escrivint aquestes línies. Vull desmentir que persones com en Juan Díaz sobrin en aquest Web. Els poetes no sobren, ni sobren els que són defensors dels seus ideals ni els que no callen davant el que consideren injust, puguin anar errats o no. Un amic de Machado ha de ser bona persona per nassos, encara que a vegades.... Tothom té i tindrà cabuda si m’ajudeu amb una mica de moderació amb les formes i els atacs personals. Si us plau!!
Per últim, la frase final del correu del Khorne em fa mal només de llegir-la: “…a ver si tenemos pronto ya el nombre y le cortamos los huevos!!”
Perquè no signem la pau? Escriviu contes o poesies, participeu en el debat de mobilitat, envieu fotos de les vacances, feliciteu a la Mari Carmen per la seva Paella, critiqueu al govern o a la oposició... el que vulgueu però de bon rotllo.
Gràcies a tots.
Joan López
I els escacs?
Una Festa Major fantàstica, diu la regidora de Cultura.
Però aquest any no s’ha dut a terme el tradicional torneig de partides d’escacs a la plaça nova. Aquesta circumstància, a mi, que participava cada any, m’ha decaigut una mica. Any rere any, reservava el matí del diumenge per l’esmentat torneig i aquest any, fins i tot, estava més il·lusionat perquè el meu fill Antonio, de set anys, estava disposat a participar. M’imagino que el club d’escacs, organitzador del campionat, no deu estar passant pels seus millors moments. Si és així, els voldria animar perquè tiressin endavant en la tasca de recobrar els temps d’èxit i si no... doncs ells sabran i bons seran els seus motius.
I per aquest motiu és que la meva festa no ha estat cent per cent fantàstica però sí al noranta per cent... o una mica més si m’oblido, un cop més, de la cua de la “tirolina”!!
Però com bon addicte als escacs, no podia passar sense la meva dosi de tauler, del soroll que fan les peces de fusta al tocar-se i dels cops de rellotge per aturar-lo abans dels cinc minuts. La Festa Major del meu altre poble, Sant Llorenç Savall, ha estat, aquest any, la salvació. I allà varem estar, puntuals, a l’hora que començava el torneig.
Per la primera partida l’Antonio no va tenir sort i li va tocar un dels jugadors més forts. Naturalment va perdre... Com ens va passar a quasi tots els que varem jugar contra ell!!
Es va aixecar de la cadira alhora que els seus ulls eren incapaços de retenir les llàgrimes per haver perdut.
Per consolar-lo li vaig explicar la història del gran “Boby” Fischer que, quan era petit com ell i acompanyat per la seva germana, va participar en una sessió de partides simultànies contra un veterà Gran Mestre. Li vaig explicar que el “Boby” també va perdre en aquella ocasió i també va plorar, igual que li estava passant a ell; però que poc temps després va ser el nen qui va guanyar al vell mestre.
Al 1972 Fischer es va proclamar campió del món quan va guanyar al rus Boris Spassky en el que va ser un dels encontres més importants i famós, l'anomenat "match del siglo".
Encara que no va guanyar cap partida, l’Antonio es va tranquil·litzar i es va posar content quan li van premiar que fos el jugador més jove.
Fantàstic!!
Joan López
Hola Kiko y hola Ana, hemos ido a recoger la cosecha y esto es una muestra. Espero que lo estéis pasando bien en Vivares.¡Un abrazo!
Joan López y Ana Segura
Dissabte 04 d'Agost,
Bush convoca una cumbre multilateral sobre el Cambio Climático para septiembre
El evento tiene como propósito sentar las bases para fijar nuevos objetivos en el recorte de emisiones de efecto invernadero. 03-08-2007 CADENA SER
Perquè no canviï el canvi climàtic
Hem de estar contents o preocupats? Què vol el Bush?
L’estratègia en la lluita contra el canvi climàtic ja està fitxada i,a hores d’ara, no pot ser objecte de discussió, no hi ha temps. La comunitat científica ja s’ha pronunciat i tots els mandataris del món saben el que han de fer i en quina mesura han de contribuir en aquesta lluita. Els objectius també són coneguts. Existeix els protocol de Kioto i no sé quantes conferències, cimeres i demés fòrums per debatre sobre el tema del canvi climàtic i les emissions de gasos. I amb el que s’ha parlat ja tenen suficient per començar a fer alguna cosa.
I el Bush també ho sap tot això però els americans no redueixen les seves emissions. No estan interessats en reduir les seves emissions i la seva estratègia per la inoperància és clara: mentre parlem, debatem i organitzem conferències multilaterals, no actuem ...
Si el Bush convoca una cimera sobre el canvi climàtic hem d’estar molt preocupats, és que volen continuar sense fer-hi res.
Joan López
Dijous 02 d'Agost,
Maleïda impressora!!
Fa anys que vaig deixar de fumar per veure si, d'una vegada per sempre, aconseguia respirar millor i aquesta tos amb la seva corresponent i molesta “carraspera” (ara la tinc) desapareixien per sempre. Ha passat el temps i, com acabo de dir, el tema continua; fins i tot, després d’una operació per rectificar una desviació del septe nasal que em van fer fa uns tres anys. I no hi ha manera de que el meu respirar funcioni correctament, i menys per les nits quan dormo i de vegades em desperto exaltat per sons terrorífics sorolls que surten de mi mateix... Però ara lligo caps... Potser la 
culpable de tot és la meva companya de feina, de fa quasi una dècada, una Laserjet en la que he imprès milers de folis i que la tinc molt a prop, just a la meva dreta, per no haver d’estendre massa el braç a l’hora de ficar el paper...
Joan López
Los riesgos para la salud de tener una impresora láser en la oficina
Un estudio de una universidad australiana alerta de que estos equipos producen emisiones equiparables al humo de los cigarrillos.01-08-2007 CADENASER.COM
Dimecres 01 d'Agost,
Tú te agachas y yo...
Els de la Revista “El Jueves” han tret un especial sobre el segrest del número en que apareixien els prínceps copulant al estil gosset. A la portada de la revista surten un maltractador de dones, un etarra i un terrorista islàmic que retrauen a la mascota representativa de “El jueves” que s’hagi passat tant. “Como os habéis pasado”, li diuen. És evident que el segrest no ha servit de res perquè, imagino, que deu haver estat la portada més vista de la història de la revista. Sóc defensor de la llibertat d’expressió, estic en contra del segrest de qualsevol publicació i no em considero un criminal com els de la portada del especial, però haig de reconèixer que quan vaig veure la portada dels prínceps vaig pensar exactament això: Com es passen!!
I em pregunto si al pensar això vaig ser irrespectuós amb la llibertat d’expressió... o si són compatibles les dues coses. Encara penso que la caricatura és, si més no, un pel passada de rosca. I quan vaig veure una còpia de la famosa portada enganxada a la porta de la biblioteca vaig pensar el mateix: Com es passen!!
Els meus fills (de 6 i 9 anys) se la van quedar mirant i, menys mal que no em van demanar cap explicació, perquè són un xic petits per aprendre el joc del “Teto”.
Com ens passem!!
Joan López
Dimarts 31 de Juliol,
La mobilitat a Santa Perpètua
Ahir vam fer un volt per Santa Perpètua. Amb la Mari Carmen i el Josep María vam recórrer els trajectes de preferència de vehicles que estan previstos en l'estudique ens va passar l'Ajuntament. Com eren les cinc de la tarda i el sol feia suar, ho vam fer en el cotxe d'ella,que té aire.
El Josep María indicava el camí i feia comentaris sobre les deficiències que anàvem trobant, jo vaig fer algunes fotos per poder documentar la proposta que volem elaborar.
Algunes coses concretes ens varen cridar l’atenció però no és moment ni, potser, el lloc per començar a criticar el que està fet.
L’estratègia per la millora, segons el Josep María, està clara: Si el que es pretén és anar treien els cotxes del nucli urbà perquè els vianants tinguin preferència per caminar o anar en bicicleta, cal establir unes vies per la circulació dels vehicles. En aquestes vies, la preferència dels vehicles ha de ser efectiva, sense traves dissuasòries del seu us; perquè els conductors no s’estimin més l’ús dels carres interiors per, per exemple, evitar els semàfors.
El disseny d’unes vies de circumval·lació hauria d’absorbir el trànsit dels vehicles que van de pas i les vies pels cotxes del casc urbà quedarien bàsicament per la mobilitat entre els diferents barris de la localitat. L’adequació de les vies amb preferència pels cotxes és important i ha de ser prèvia a altres actuacions com poden ser, per exemple, restringir la seva circulació pels carrers interiors i donar prioritat als vianants.Per evitar la congestió i el caos!!
Bé, aquestes són algunes de les reflexions que vam fer ahir i que us volia explicar... per si us interessa el tema i teniu alguna cosa a dir.
Joan López
Dilluns 30 de Juliol,
Grup d’acció de mobilitat
Avui és dilluns, primer dia de les meves vacances d’aquest estiu, però m’he aixecat d’hora per preparar la reunió amb el Josep María i la Mari Carmen. Sí, varem decidir que aquesta primera setmana de vacances era ideal per tractar el tema de la mobilitat.
Ja vaig explicar-ho, formem part d’un grup d’acció. Es tracte de reflexionar sobre pla d’actuació que ja existeix en relació a la mobilitat sostenible en el nostre municipi.
La mobilitat estudia tot el referent als desplaçament de vehicles i persones, dins del nucli urbà, en la perifèria i amb les altres poblacions. Es tracte de reflexionar sobre els canvis i les millores necessàries per assolir criteris de sostenibilitat, accessibilitat, seguretat, eficiència, que millori el dinamisme econòmic i que tots els col·lectius s’hi vegin integrats. Tot perseguint la millora de la qualitat de vida dels vilatans de Santa Perpètua.
Com podeu imaginar, per assolir un pla de mobilitat sostenible i segura s’han de valorar molts factors i l’entrellaçat dels diferents elements ho fa una tasca realment complicada. Vull dir que no es tan simple com decidir si tal o qual carrer s’ha de fer peatonal, si s’ha de posar un pas elevat o decidir quines han de ser les rutes del transport públic, els carrils vici, etc.
El cas és que varem decidir que aquesta primera setmana de vacances, deixat de banda l’estrès de les ocupacions diàries, podria servir per iniciar aquestes sessions de treball. Avui a les cinc de la tarda (A la plaça Rosa Sensat,núm 44 en el plànol,convidem a tothom que vulgui) agafarem el plànol de Santa Perpètua, la càmera de fotos i cercarem problemes en la mobilitat de Santa Perpètua.
Animeu-vos a participar o, simplement, comunicar la problemàtica del vostre barri o carrer. El grup d’acció de mobilitat està a la vostra disposició per transmetre a l’Ajuntament els vostres suggeriments.
Joan López
Propuesta de Ley de Movilidad Sostenible
Diumenge 29 de Juliol,
Buscan a una joven de 15 años desaparecida el jueves al sur de Tenerife
Qué està passant a Tenerife?
Fernanda Fabiola Urzúa Marín és una noia de quinze anys, de Tenerife, que ha desaparegut des del Dijous al vespre. Qué està passant a Tenerife? Encara no està resolt el cas del Yeremi i ja tenim un altre.
Un podria pensar que sent una illa les possibilitats de resoldre el cas són més grans… Però el cas del Yeremi deu estar molt pressent en el pensament de familiars i amics de la Fernanda per sumir-los més encara en la desesperació de no trobar-la. La trobada d’objectes personals fa pensar el pitjor: que la desaparició no ha estat voluntària.
Les xarxes internacionals de pedòfils, criminals del sexe i demés escòria de la naturalesa humana, potser són una conseqüència de la globalització de tot plegat. Però el casos de la Fernanda i el Yeremi, tot i que puguin ser víctimes d’aquest tipus de delinqüència, pel fet de ser una illa fa que pensar en que el tema potser local, al menys pel que fa als possibles raptors... Penso jo!!
Bé, perquè tinc fills, no deixo de pensar… Però segur que la Policia són professionals i no necessiten de reflexions com les meves… O no?
Joan López
Dissabte 28 de Juliol,
El canvi turbulent
M’imagino que els actuals governants de Santa Perpètua ja s’imaginaven que el canvi no seria fàcil. I dic això pensant en l’intercanvi de correus que s’està produint en el si d’aquest Web. Al igual que passa amb el futbol... potser es pot dir allò de que “la política és així”.
La política m’interessa i tinc les meves opcions, els que heu llegit els meus escrits ja les sabeu: qualsevol cosa menys la dreta. Però a nivell del poble el que m’interessen no són les tendències ni els partits, sinó les persones.
Tinc molt clar que persones vàlides hi ha a tots els grups polítics i, amb un intent de positivar-ho tot, tinc tendència a fitxar-me més en les coses que es fan bé i no en les que no es fan o, al menys, no tan bé. El que vull dir és que l’anterior govern va rebre moltes crítiques per part de l’oposició però és innegable que van fer moltes coses i , moltes d’elles, molt ben fetes. Les regles del joc democràtic han propiciat un canvi, legítim, de les persones que ens han de governar. Els que abans criticaven ara són criticats, llei de la vida política diria jo. Però no tinc cap dubte de que també faran coses i, moltes d’elles, molt ben fetes.
De moment sembla que el debat seriós s’està produint en el tema financer i els ciutadans l’hem de viure en si es faran o no les inversions previstes de forma immediata, como els camps de futbol ... i altres. És curiós com els números es poden llegir de forma tant diferent: excel·lent situació econòmica deien uns, situació compromesa diuen els altres... ells sabran!!
Pel que fa a mi i a aquest Web, tant debò sigui capaç de moderar imparcialment aquest debat. Ja ho he fet però, torno a demanar disculpes anticipades pels meus errors i també, igual que els polítics, estic disposat a rebre crítiques a la meva tasca.
No sé els polítics però jo, de les crítiques, vull aprendre.
Potser camps de futbol es mereixen protagonitzar un Ple... Em preocupa més que faltin aules d’educació infantil i primària pel curs 2008/2009.
Joan López
Divendres 27 de Juliol,
Volia escriure alguna cosa sobre les vacaces i que avui és el meu últim dia de feia abans d’agafar-les però... He rebut aquest correu de la Enna i, com m’ha agradat molt i penso que el trobareu més interessant, l’he volgut posar aquí, a la primera pàgina i en un lloc preferent, en el lloc que han d’ocupar les històries d’amor.
T’estic molt agraït Enna!!
Per cert, avui agafo les vacances de la feina, però no de les aficions i, està clar, em passaré l’estiu davant del meu portàtil, actualitzant el correu cada cinc minuts, esperant les vostres històries, opinions, queixes, fotografies... regant els tomàquets i les mongetes del Kiko i esperant la Festa major.
Bones vacances a tothom!!
I ara el correu de l'Enna:
Me apetece contaros una historia de amor, cursi que diría mi hijo de doce años.
Andreu era un hombre viajado, con inquietudes siempre dispuesto a conocer gente y lugares de los que aprender cosas nuevas y a no cerrar la mente. A pesar de ello y por mucho que buscara Itaca no acababa de encontrar la persona con la que compartir su vida y sobre todo compartir los muchos pequeños momentos que hacen un matrimonio.
Cuando ya estaba cansado de tanto buscar, en realidad se estaba haciendo mayor pero no le gusta reconocerlo, hizo un pequeño paréntesis en su odisea particular. Y... ¡Oh milagro! Un buen día encontró a la persona que buscaba. Era un alma sensible acostumbrada a tratar con enfermos, sin malos humores ni malas caras, siempre con aquella sonrisa que no acaba de ser radiante pero que es infinitamente serena.
Les costó un poco encajar sus estilos de vida tan diferentes pero como el amor, cuando quiere, enseña a ser paciente fueron limando las aristas que les impedían una convivencia plena. Solo tenían una pena, la naturaleza les había jugado una mala pasada y no podían ser padres. Pasaron los controles de idoneidad, con preguntas rebuscadas, pequeños atentados contra su intimidad y su forma de vida. No les dieron muchas esperanzas, había muchas parejas por delante de ellos en cuanto a nivel económico, posición social y tantas cosas que los centros de adopciones consideran tan importantes.
Un buen día los llamaron había un bebe disponible... ¡no se lo podían creer!, tenía días y su madre lo había dado en adopción. El bebe era precioso, con una bonita mata de pelo y unos maravillosos ojos rasgados que denunciaban el síndrome de Down que padecía. Pero a ellos no les importo era su bebe, el fruto de su amor, la criatura tan ansiosamente buscada.
Hoy Joan ha cumplido ya un año y aunque a Andreu y Miquel les ha costado mucho esfuerzo y dedicación, están orgullosísimos de el y la sonrisa cuando les mira les compensa de todos los tramites que se vieron obligados a pasar para que al final les dijeran que si querian adoptar una criatura deberia ser con discapacidades físicas.
Yo ahora me pregunto... ¿este dichoso juez de Murcia también les retiraría la custodia o le obligaría a escoger entre la vida en pareja o su hijo? O consideraría que al ser discapacitado no había riesgos comparables a que lo criaran unos toxicómanos, o unos alcohólicos.
Porque todos conocemos casos de padres y madres biológicos a los que sus hijos parecen haberles tocado en una rifa. Que los maltratan en algunos casos hasta la muerte y sin embargo si son un matrimonio o una pareja heterosexual tienen el beneficio de la duda.
No creo que una persona por ser homosexual tenga que tener más derechos que otro pero si creo firmemente que ha de tener los mismos que cualquier otro ser humano. Porque eso es lo que somos todos seres humanos con nuestros diferentes colores de piel, nuestras diferentes creencias religiosas y nuestras formas de ser y pensar.
Y creer que uno es superior a otro en función de nuestras variables genéticas solo tiene un nombre: ¡FANATISMO! Ya sea religioso, homo fóbico o racista.
He cambiado los nombres de estas maravillosas personas pero espero que como yo hago muchas veces vosotros también deseéis que ojalá hubiera mas gente como ellos.
Enna Linares Castillo.
enna363@hotmail.com
Dijous 26 de Juliol,
Un remolí de vent
"M'agrada quedar-me bocabadat davant qualsevol cosa, com un tren aturat o un remolí de vent.
Intentaré reflexionar sobre les meues afeccions, coses del poble i, fins i tot, de més enllà"
Ara que ja hi ha qui està de vacances o a punt de començar-les, un parell d’adreces d’internet per estar pendents del temps que fa allà on anem:
http://wwis.inm.es/
(per saber el temps que farà en qualsevol lloc del món)
http://www.meteoalarm.eu/
(persaber els avisos meteorològics a nivell europeu, fins i tot en català)
Així que anar fent les maletes i mirar si posem paraigües o capelina. I si feu unes bones fotos de núvols, un llamp, una aurora boreal o com porten això del temps en altres llocs, ens les ensenyeu.
Que els perpetuens/ques també viatgem!!!
A reveure,
Joan Ramon Mercè i Aguilà
Em tranquil·litzen les paraules tendres
Una nova incorporació que em fa feliç. La comunitat deMogoda és virtual alhora que real...
Perquè som persones, de Santa Perpètua, que ens veiem pel carrer i que ens saludem. El que és important és això, que ens saludem i que siguem capaços de intercanviar vivències i opinions; i que podem no estar d’acord en si les fonts ornamentals s’han de posar en marxa o no, i en altres coses que van succeint dia rere dia en el poble.
El web deMogoda.cat ha de ser un punt de trobada, de salutació, de compartir; aquest és l’objectiu que li donarà vida, remarcarem les parts en comú i tractarem de passar per alt els elements de discòrdia.
Als “opinadors” els vull donar un consell: si esteu enfadats per alguna cosa i heu escrit un text amb paraules fortes i frases d’aquelles que ja sabeu... abans de fer el “clic” sobre el botó d’enviar, llegiu un conte de la Puri o un poema del Juan Díaz o, millor... escriviu vosaltres un poema i el posaré a la primera plana. A tots ens agrada i ens tranquil·litzen les paraules tendres, funcionin o no les fonts ornamentals.
Avui és Santa Anna, sant de la meva dona, l’Ana Segura i també de la meva germana, l’Ana Belen i les vull felicitar; a elles i a totes les que conec i que no podria anomenar sense deixar-me’n cap. Que passeu totes un feliç dia!!
Joan López
Tomàquet al oli Aquesta obra d’art és un tomàquet de l’hort del Kiko, el seu fill Gabriel m’ha enviat una foto i jo, com estava una mica desenfocada, he fet això amb el Photoshop. Que no te massa mèrit ni ha quedat massa bé...
Però la gràcia no està en la foto ni en el retoc posterior, sinó en el fet de que el tomàquet pesa realment més d’un quilo. Més d’un quilo!! Suposo que amb aquest tomàquet el Kiko deu haver presumit molt davant els seus veïns i amics de l’hort.
Joan López
Dimarts 24 de Juliol,
Poques llums
S’ha produït un “apagon” en el món de la justícia i els drets socials.
És una llàstima que per molts esforços que posa el govern en reconèixer el dret a ser diferent i a la no discriminació, sempre hi ha algú (o alguns) que intenten mantenir les coses com estaven, com quan els drets només els tenien alguns que, alhora, necessitaven de la humiliació i l’ultratgi dels altres com únics arguments per demostrar-se ells mateixos que eren quelcom.
Però indigna molt més quan aquesta persona és un jutge, com el senyor Fernando Ferrín, que hauria de ser defensor de la justícia... Però crec que està una mica confós quan pensa coses com, per exemple: "Es el ambiente homosexual el que perjudica a los menores, y que aumenta sensiblemente el riesgo de que éstos también lo sean. Esa formación integral es imposible que se la de un progenitor homosexual, por mucho respeto que me merezcan las personas homosexuales, pero aquí prevalece el interés superior del menor".
I pel que he pogut llegir a la premsa, el contingut de la sentència “no tiene desperdicio” i és de les coses més llegibles que posa...
Com sap aquest home que l’ambient homosexual augmenta sensiblement el risc de ser-ho? No vull ni imaginar-me els estudis que deu haver llegit o les experiències que deu haver passat. Com no sigui que hagi estudiat a Polònia...
La vida és molt complicada i difícil i, encara més per col·lectius com els de gais i lesbianes, que han patit i pateixen “apagons” legals tant sovint.
M’han dit que a Barcelona ahir també es van fondre els ploms i encara no hi ha llum.
Joan López
El Poder Judicial expedienta al juez que retiró a una lesbiana la custodia de sus hijas.Cadena Ser
Dilluns 23 de Juliol,
NURBURGRING ALONSO MASSA
Sense paraules...
Dilluns 23 de Juliol,
Els “Cabestros” tenen perill
Per sort el nen no va prendre mal quan el seu pare el va posar a córrer davant del “cabestro”. Luis Miguel Gómez, un gran aficionat a la festa taurina i tot el que estigui relacionat amb els toros, va rebre un homenatge i molts aficionats li van donar suport alhora que mostraven el seu desacord amb les sancions rebudes per la seva acció. Això fa que pensar...
Molts nens estan desprotegits i la seva vida depèn d’adults que podríem qualificar d’inconscients o poc responsables. Cas semblant és el dels pares que no utilitzen les cadiretes pels cotxes o els cinturons de seguretat per considerar que no hi ha perill i que no ha de passar res. És un exemple molt més comú que el del David, el nen dels Sant Femíns, però, al menys, quan algú es multat i li treuen punts del carnet, no surt cap associació de conductors per fer-li un homenatge i aplaudir la seva conducta.
Al veure aquests tipus d’actes, apologia del comportament temerari, es pot comprendre,per exemple, perquè en aquest país les xifres de morts per accident de cotxe són tant elevades.
Potser el David a tingut sort de que el jutge que ha ordenat la retirada de la custòdia al seu pare no deu ser aficionat a la festa nacional i això l'ha salvat. Però sembla que el pare ha declarat que tornarà a portar al seu fill per que corri, a pesar de la multa i de la prohibició que hi ha per la participació dels menors...
Vivim en un país de “cabestros”!!
Joan López
Dissabte 21 de Juliol,
Sense “Aerored” potser pitjor
M’agrada reconèixer les virtuts quan hi són. En efecte, s’ha de reconèixer en el senyor Piqué la gran capacitat per moderar i suavitzar sempre les declaracions dels seus companys de Madrid. I és que les habituals declaracions del Acebes, Zaplana i el mateix Rajoy envers Catalunya i els catalans han estat sempre de difícil digestió sense el “Aerored” que representava el senyor Piqué. Perquè jo sempre he vist al Piqué com un català i, com a tal, m’era difícil entendre com podia anar de la mà d’aquest trio.
Viure en la continua contradicció de fer un discurs diferent segons on geogràficament estiguis fent política... ha de ser molt complicat i, està clar, fins que no ha pogut més. He llegit el currículum del senyor Piqué a la seva Web i , la veritat, ha de ser molt frustrant escoltar que diguin de tu que has fet el que has pogut... en el PP si no sobresurts en les tasques de mentir, manipular, llençar falses acusacions i emmerdar-lo tot no ets ningú.
A hores d’ara el PPC ja té un altre president, es tracta del senyor Daniel Sirera, un personatge que no conec perquè encara no ha fet cap de gaire grossa... Per començar a saber qui és podeu visitar el seu blog y escoltar les seves declaracions.
Però pel que sembla, un cop desplaçat el Piqué i el seu entorn moderat, dirigents com el Xavier Garcia Albiol comencen a tenir més presencia en la direcció del PP de Catalunya. L’Albiol es com l’Acebes: agressiu i “peliculeru” mal intencionat. Només calen recordar les mentides sobre l’11M d’un i el famós vídeo de l’altre.
Els “peperos” catalans s’estimen més gent "canyera" con l’Albiol. També a la resta d’Espanya aplaudiran que hagin defenestrat al Piqué perquè era massa moderat i “catalanista” pels seus gustos.
Però pels demòcrates i simpatitzants de la justícia social crec que no pot ser una bona noticia... perquè la cosa s’està posant pitjor per moments.
Joan López
Divendres 20 de Juliol,
Yeremi
El pasado día 18 de julio fue el cumpleaños de Yeremi, el niño desaparecido de Gran Canarias. Cumplió 8 años y no está con sus padres. Alguien se lo llevó hace 4 meses arrebatándolo de la seguridad y amor de su hogar.
Quiero desde aquí hacer un llamamiento a las personas que hayan tenido que ver con esta desaparición y decirles que devuelvan a Yeremi a su hogar. Que se comporten como seres humanos y se apiaden de esa familia que tanto está sufriendo.
BASTA YA DEL ABUSO A MENORES, SON NUESTRO FUTURO, EL DE TODOS. SIN ELLOS CONDENAMOS NUESTRAS ESPERANZAS DE UN MAÑANA MEJOR.
Mi más sincero apoyo a la familia de Yeremi y mi deseo más profundo de que pronto esté de nuevo con ellos.
Ana Segura
Canarias7.es-Feliz cumpleaños, más que nunca
ELPAIS.COM-Yeremi cumple hoy 8 años.
ELPAIS .com
Los abusos que no llegarán a juicio
Mucho me temo que Dios está padeciendo últimamente una crisis de identidad que desorienta a sus generales.
El compromiso del vaticano para combatir la corrupción y violaciones de los derechos humanos cometidos por el clero, es silenciar a las victimas con dinero y continuar protegiendo a los delincuentes.
No puedo más que sentir una repulsa, una hostilidad que me crece cada día sobre la institución eclesiástica (y no la pongo con mayúsculas porque no me merece ningún respeto). Es una institución, compuesta por hombres, con una solidez extraordinaria en principios machistas, defensores de sus propias vidas y de quienes les financian, manipuladores en potencia de la conciencia humana, creadores de una ideología a imagen y semejanza de sus intereses económicos, practicantes de una fe discriminatoria con aquellos que la entienden y practican de otra manera, charlatanes de moralidades contradictorias…
No estoy de acuerdo que el Estado de subvenciones a la iglesia, no estoy de acuerdo que parte de mis impuestos vaya a parar a una iglesia que acumula dinero para silenciar injusticias, no estoy de acuerdo que mi dinero sirva para pagar sueldos a personas no productivas. No estoy de acuerdo que con mi trabajo y sudor paguen a una organización en la que no creo, quien crea que pague y la mantenga.
Me indigna ver la inteligencia insalubre que tienen los poderosos. Me indigna ver como gastan el dinero en salvaguardar la “honorabilidad” de los corruptos cuando seres inocentes se mueren de hambre y de miserias.
Pepa Muñoz
Dimecres 18 de Juliol,
UNICEF: "Los niños iraquíes están peor que hace un año"
Afirma que no ha recibido los fondos solicitados para ayudar niños en zonas de conflicto. Cadena Ser.
Iraq
Aquest senyor, el Dan Toole, deu ser una bona persona i més bo encara analitzant les situacions d’emergència que hi ha al món. Però els anàlisis i els informes haguessin tingut més efecte a priori, penso jo. Quan va acabar la primera guerra del Golf, l’Iraq va patir deu anys de sancions i aïllament econòmic (diuen que merescuts) que van deixar la seva població infantil en situació desesperada. Llavors un programa insuficient (i vaig sentir que un pel corrupte) de canvi de petroli per aliments i medicaments va intentar arreglar el desastre que cap informe va preveure.
Els de la foto de les Azores és van treure de la màniga molts informes per dur a terme la invasió però, si el tenien, no van ensenyar cap que fes previsió del que havia de passar i ara... ara ja no calen, perquè és la dura realitat del present. Llavors no van pensar en els nens que morien de gana i per les infermetats ni en com, en aquella situació, els havia d’afectar la guerra que planejaven i el que podria passar després. Ni tan sols van pensar en ells per posar-los com excusa per la invasió. Haguessin pogut dir que ho feien per salvar als infants. Però els informes que parlaven de la població civil en general i els infants en particular, si varen existir no els van difondre. Els feien més gràcia els que parlaven d’armes de destrucció massiva.
Però... què fan amb el petroli que surt de l'Iraq? Crec que els pous petrolífers estan salvaguardats des del primer dia que els americans van posar un peu en aquell país. Van ser el primer que van fer, però no pensant en el benefici de la població civil sinó en garantir-se el cobrament de la guerra, l’estabilitat del mercat mundial de petroli i el benestar dels països rics. Ara la ONU, l’UNICEF, el senyor Toole, denuncien la situació quan torna a ser desesperada (si és que ho ha deixat de ser en algun moment) i en els beneficis de la guerra no s’ha contemplat cap partida per la subsistència dels nens Iraquians. Em pregunto si la feina del Sr. Toole s’ha limitat a veure els informatius i escoltar les noticies diàries que ens arriben d’allà.
Per favor! Demanin una correcta distribució dels beneficis que està produint el petroli! Aprofitin que ara està més car que mai! Reclamin als que tenen les solucions! Ajudin als nens!! Cridin aquestes consignes davant el mateix consell de seguretat que escoltava al Sr.Powell i a l’enrabiada ministra espanyola. Ara ens diuen que la situació és culpa del terrorisme...
Potser el terrorisme i la situació actual, igual que les penúries dels nens Iraquians, estaven en algun informe secret sobre les conseqüències de tot plegat... Informe que no van treure ni abans del embargament ni abans d’anar a la guerra.
Joan López
Dimarts 17 de Juliol,
Grups d'acció
Ahir es va celebrar una reunió a l’ajuntament. La nova regidora de medi ambient, Rosa M. Bonàs, volia conèixer als ciutadans que actualment integren els grups de treball o també anomenats grups d’acció. Jo, que ja fa unes setmanes que em vaig integrar en el grup de mobilitat, vaig assistir per primera vegada a una reunió d’aquest tipus. Com ja vaig explicar en un altre escrit, aquests grups de treball els formen vilatans que, de forma totalment voluntària, s’interessen per diversos temes que afecten al nostre poble, als seus voltants i, naturalment, a la vida dels perpetuencs. Vaig intervenir poc i, com a recent incorporat, el que em tocava era escoltar el que es deia i les opinions dels més experimentats.
Quan tornava cap a casa feia un intent d’extreure conclusions i resumir interiorment els continguts del que s’havia parlat:
La regidora va parlar de la importància que ha de tenir la participació ciutadana en la gestió a dur a terme pel seu departament i que s’esforçarien en correspondre l’esforç ciutadà amb l’assoliment de resultats, fent possible la materialització de les propostes dels diferents grups.
En aquest sentit és va apuntar la conveniència de plantejar objectius assolibles a curt termini i recuperar, d’aquesta forma, la motivació viscuda en projectes anteriors. La participació ciutadana que cal potenciar com element valuós de l’acció de govern.
Però érem pocs, amb molta motivació pel que vaig veure però... érem pocs. I es va parlar de reactivar aquest grups i tornar a la il·lusió i les ganes de l’antiga Agenda 21.
Es va parlar de promocionar i donar a conèixer aquests grups per intentar incrementar els seus membres. Temes que van sorgir, com els residus i el consum energètic, van tornar a manifestar la problemàtica d’aquests assumptes: és molt difícil interactuar i canviar els hàbits de la gent.
Amb la participació també passa i un defecte que potser tenim tots en alguna mesura és la comoditat, ens agraden les coses fetes però que les facin altres. O no?
Per això és important la visió de la regidora: si algú es decideix a participar, a opinar, a treballar, és important la incidència i la constatació de la seva aportació en els resultats i l’estat final de les coses.
Vull fer una crida a la participació i que això es vegi com una possibilitat que tenim els ciutadans de millorar alguns aspectes del nostre poble que, potser, no ens agraden prou.
Joan López
Regidoria de Medi ambient. Grups d'acció
Cas del rebut de l'aigua
Un altre exemple de participació:
"Plaça Can Folguera" i
el retorn.
Dilluns 16 de Juliol,
El Campus de la FAES
Tocava preocupar-se pels problemes de la gent i el Mariano Rajoy i l’Aznar s’han reunit aquest cap de setmana per parlar d’educació i altres coses. Pel que sembla han arribat a la conclusió de que l’educació en el nostre país està molt malament i que cal tornar a estadis més passats en el temps on la cosa, segons diuen, estava millor. Sí, estan preocupats pel fracàs escolar i perquè es torni a respectar al mestre, tornar-li la autoritat diuen... Suposo que volen dir això, que cal respectar als mestres, i no que cal tenir-los por. Perquè en l’època en que aquet parell s’estan fitxant jo anava a l’escola i, la veritat, no sé si abans es tenia més respecte però si més por; por al mal que feia quan et picaven a la punta dels dits amb un pal, a alguna que altre bufetada i demés càstigs d’aquests tipus que més val no recordar. Els que tenen la meva edat saben de que parlo i, no ho negaré, potser la disciplina de llavors era beneficiosa en algun sentit... Però no estic segur.
El que passa és que en fa ràbia que aquest parell vulguin donar lliçons de segons què... Un que és de insult fàcil i l’altre al que no li agrada que li diguin el que ha de fer en matèria de conduir i beure. De fet,als que patim els problemes ens hauria d'agradar veure com valors fonamentals per la convivència ciutadana, com són l’educació i el respecte, tornen a ser objecte de preocupació també per la oposició.
L’Aznar també ha parlat de terrorisme i ha criticat al govern, un cop més, pel fet de cercar la pau i el final de les amenaces terroristes.
Aznar acusa al Gobierno de ser "enemigo de la libertad" y "desleal con la democracia" .CADENA SER
Ho tinc clar: són un greu entrebanc pel progrés d’aquest país i la solució dels problemes que ens afecten a la gent.
Joan López.
Dijous 12 de Juliol,
Hombres de Dios
La Conferencia Episcopal critica al nuevo ministro de Sanidad por “crear expectativas infundadas e inmorales” . Cadena Ser
... “Si no tienes pupilas, te faltará la luz; si careces de ciencia, no afirmes nada”…
… “La gloria es patrimonio de los sabios y los necios heredarán la ignominia”…
Estas frases están extraídas de la Biblia y me vienen que ni pintadas para definir lo que está pasando con los que dicen hablar en nombre de Dios.
Esos necios que no quieren que la ciencia cure las enfermedades y que prefieren que la gente vaya a Lourdes a pedir milagros.
Esos necios que ocultan la pederastia y que acumulan riquezas y soberbia.
Esos necios que en vez de pacificar opinan sobre política.
Yo soy cristiana porque mis padres me bautizaron pero ni rezo ni creo en Dios y muy probablemente sea porque no me identifico con esta iglesia.
Me causa repulsión oír lo que opinan y ver lo que hacen.
Estoy casi segura que si en verdad existe un Dios sabrá perdonarme mi falta de fe porque lo importante es ser buena persona en todos los sentidos.
Por otro lado a todos estos que dicen hablar en nombre de Dios y que por otra parte no le corresponden con sus actos no tendrán tanta suerte. Eso también está escrito en la Biblia.
Ana Segura
En nombre de Dios
La falta de respeto , el desprestigiar y satanizar al adversario , son reacciones corrientes entre los militantes del clero , defensores/as de una moral en la que ven la espina en el ojo ajeno pero no la viga en el propio.
Sino , ¿cómo es posible que se intenten justificar las campañas de las que hablábamos (aborto , eutanasia,...)como un gravísimo atentado contra la vida , cuando esta institución ha colaborado con regímenes políticos que han utilizado el genocidio como moneda de cambio , sin que todavía se dignen a admitir y arrepentirse de tales atrocidades? .
La respuesta a esta cuestión es bien simple : en la sociedad actual la jerarquía católica y el poder estatal van juntos de la mano.El poder político y económico están pagando los favores prestados por la Iglesia Católica . El primero , por bendecir y justificar su impunidad (caso Pinochet) , y el segundo por mantener aborregadas a las masas populares manteniendo así su estatus social.Para ello, disponen desde leyes penales que defienden a la iglesia de posibles disidencias o críticas públicas (art. 522 al 526 del Código Penal) hasta el de disponer de una asignatura en nuestras escuelas como (prácticamente) obligatoria , todo esto camuflado bajo el nombre de asignatura de religión , aunque todos sabemos que debería llamarse de adoctrinamiento católico. y todo ello en un supuesto estado no-confesional.
Pepa Muñoz
Alonso gains edge on team-mate and takes control of his demons
Andrew BensonMonday July 9, 2007
The Guardian
Sembla que en aquest article el tal Benson posa de volta I mitja al Alonso (aquí tens un traductor per si el necessites). Si jo fos ell canviava a BMW que parlen un pel més “raro” però són més legals.
Joan López
Dilluns 9 de Juliol,
Un diumenge a la Bassa
Ahir tocava bany i amb el Kiko i la seva família ho varem organitzar per anar a la Bassa. L’Alfonso, la Luisa i la seva filla Ana s’hi van afegir a última hora. A quarts de dotze ja estàvem allà i el primer, després de col·locar les tovalloles estratègicament, ha estat la reserva de taula per dinar. Em vull referir a les taules del picnic perquè... no podia ser d’un altre forma amb l’amanida de patates de l’Ana i els tomàquets de més de mig quilo amb que ens ha regalat el Kiko. Els demés hem portat el que és més típic, la carn arrebossada i la “ensaladilla rusa”; no he tastat els pebrots fregits que portava la Luisa però tenien bona pinta. A l’Antonio, que ja coneixia els cogombres de la Plana del Molí de les seves estades a l'hort, li han agradat amb una mica de sal... i és que el bany produeix reaccions estranyes en les criatures.
Però quan la carrera estava apunt ja era l’hora del cafè i ens hem dirigit al bar. Un cop més cercar una taula buida ens ha ocupat una estoneta. Els llocs concorreguts tenen això, sempre has d’estar cercant taula.
Bé, el que interessava , com no hi havia “tele”, l’hem seguit amb la ràdio de l’Alfonso.
Ha començat bé perquè al Massa no li ha funcionat el Ferrari, la sortida des dels boxes l’ha deixat fora de la carrera. L’Alonso no ha pogut avançar cap lloc en la sortida: Primer el Hamilton, segon el Raikkonen i tercer l’Alonso. Ens hem desil·lusionat un pèl per aquest motiu. Però l’estratègia en la primera aturada li ha donat la primera posició a l’asturià i hem començat a fer comentaris com: “l’Alonso és el millor”, “Portava més benzina i ho ha aprofitat”, “Ja està bé de que el Hamilton s’aprofiti dels seus reglatges”, “El Hamilton no aguanta la pressió com ho sap fer l’Alonso”, etc. Tot això alhora que tornàvem a la tovallola per gaudir, com en els millors dies de l’Indurain, d’una migdiada amb despertar victoriós. Tot s’ha torçat en la segona aturada quan l’Alonso ha perdut la primera posició en favor del Raikkonen... Com el Hamilton estava lluny la decepció ha estat la meitat. De totes formes tots, en un moment o altre, hem fet la migdiada.
Ahir tocava bany i els nens s’ho han passat pipa a la piscina.
Joan López
Diumenge 8 de Juliol,
Los 2.500 euros
La Sra. Maria Teresa de la Vega dice, "No es este nuevo derecho una concesión graciosa ni gratuita, sino una prestación que un país como España se puede permitir gracias al trabajo cotidiano de millones de trabajadores y a la buena marcha de la economía",. "España necesita aumentar su tasa de natalidad" y no "resignarse" a ser un país envejecido y "no puede renunciar ni a los hijos ni al trabajo de las mujeres", ya que sin él "sería imposible" crecer al 4% "como lo estamos haciendo", ha dicho.
No veo muy claro esto de los 2.500 euros por nacimiento Sra.
Si tenemos una economía que crece ¿por qué no son los libros escolares gratuitos? No paguen 2.500 euros cuando nazcan las criaturas, paguen toda la escolaridad, ya que es obligatoria, y verán como las parejas jóvenes no se plantearan tanto tener o no tener más hijas/os.
¿Por qué no controlan el precio de las viviendas, poniéndolas más acorde con los salarios? Y, ¿Por qué no equiparan los sueldos con la caristia de la vida?
España no creo que renuncie a tener mas hijas/os pero hay muchas dificultades para sacarlos adelante, pocas ayudas, pocas facilidades. Hay que pensarse muy bien el traer una personita al mundo tal y como están las cosas.
¿Por qué no hacen más guarderías gratuitas?, pongan medidas para que las vacaciones escolares faciliten a esas mujeres trabajadoras seguir con su trabajo. Y digo yo, que habrán tomado estas medidas pensando mas en las mujeres que trabajan con sueldos bajos, porque los ricos ya tienen sus nanys y no tienen problemas en mantenerlos.
Es posible que haya otras razones por las que no aumenta la natalidad; la calidad de vida, por ejemplo, la inseguridad en los trabajos, los problemas en la enseñanza, los precios abusivos en las viviendas, alimentación, vestimentas, luz, agua, gas, etc, etc, etc, En fin que cada uno debe tener una razón diferente que justifique el tener o no tener hijas/os, Tendremos que esperar haber si esta prestación sirve de algo.
El país no envejecerá con la ayuda de los inmigrantes, que mucho me temo que los nacimientos aumentarán por parte de ellos, les irán muy bien esa prestación porque no solo es esa, sino que seguirán con las de las escuelas y viviendas. Si estoy equivocada, por favor, aclárenmelo.
Por cierto ¿como va lo de la ayuda a las familias monoparentales?, porque desde principios de año que se aprobó en los presupuestos generales del estado, y que en su programa del 2004 ya hacían mención de las ayudas por impago no se ha vuelto hablar, no sabemos donde recurrir para dichas ayudas. ¿Cuándo entraba en vigor? No dijeron nada de donde rellenar los formularios.
¿No quedará todo sobre el papel igual que la ley de igualdad y las medidas urgentes sobre violencia de género?
Pepa Muñoz
Dissabte 7 de Juliol,
La creació
Quan hem acabat de sopar, he pensat en descarregar les fotografies de la càmera. Alhora que les fotos es traspassen les pots veure i de vegades en suggereixen una història.
Algunes de les obres de la Marta Picasso surten en aquesta foto. Són pintures de l’exposició cloenda del curs de pintura. Com ho fa tant bé, tots li hem demanat que ens pinti un quadre. Però com és una gran pintora, també la demanda és gran i ens haurem d’esperar... i quan tinguem el quadre el penjarem al menjador, al costat dels que ens van regalar quan ens van casar. Els quadres m’agraden perquè retraten la sensibilitat de la persona, en el traç i els colors i el perfilat dels objectes. I quan els mires pots dir “tenia deu anys” quan el va pintar. El moment queda plasmat i la imatge es transmet del cervell al cor i del cor als braços i dels braços als dits i dels dits al pinzell i del pinzell a la tela... és més complicat que la transmissió d’imatges de la càmera al ordinador. És la creació.
La Marta Picasso és, en realitat, la meva neboda, la Marta Oliveras i té deu anys.
Joan López
Divendres 6 de Juliol,
Cañizares dice que a la familia no se le ayuda «con unos cuantos euros»
Quan vaig llegir el titular pensava que es referia a la “Cañi” la del “Camera café”, l’anunci del programa recent emès i el subconscient em van trair... Interiorment vaig pensar: Que ruc que sóc!!
Bé, sembla que al senyor bisbe no li ha fet gràcia que el govern vulgui ajudar a les famílies, catòliques o no, en la seva tasca de tenir fills. Ha dit: “Es extraño que se le intente ayudar con unos cuantos euros...” menyspreant, penso jo, l’anunci del president fet en el debat de dimarts passat.
A mi em sembla estrany que aquest senyor, defensor de la procreació com objectiu bàsic del matrimoni i la família, pensi d’aquesta manera sobre una mesura que intenta precisament això: promoure la procreació en el si familiar. Si la quantitat li sembla curta hauria de demanar 5000 euros!! Menysprear qualsevol ajuda és poc intel·ligible i contradictori... com la vestimenta de la Cañizares.
Després d’això al clergue el van fer doctor Honoris causa, que no sé ben bé que significa però imagino que és com reconèixer que aquesta persona, per la seva formació i coneixements, té autoritat docent; que té experiència i capacitat per donar lliçons i que pot ser referent en alguna matèria de les que s’estudien en la universitat que li fa el nomenament.
És lògic que el seu discurs fos una dura crítica contra el laïcisme i una aferrissada defensa de la fe com valor fonamental en el funcionament democràtic. És un bisbe i com a tal pensa... Però sembla que també va dir el següent: «los católicos estamos en condiciones de reconocer y acoger de buen grado los logros de la cultura de nuestro tiempo, como son el avance del conocimiento científico y el desarrollo tecnológico, el reconocimiento formal de los derechos humanos, en particular de la libertad religiosa o las formas democráticas de gobierno de los pueblos.”
Que finalment els catòlics, o més en concret, la cúpula de l’església catòlica estigui en condicions de reconèixer la democràcia com a forma de govern resulta, si més no, tranquil·litzador sobre tot si recordem temps no massa allunyats en la història del país.
Sobre el reconeixement de l’avanç científic millor no hagués dit rés. Què passa amb la investigació amb les cèl·lules mare embrionàries!?
Reconèixer els drets humans és reconèixer que abans que les famílies i el matrimoni estan els éssers humans. S’han de mantenir, per exemple, situacions de degradació personal per evitar la ruptura familiar? S’ha de renunciar al creixement personal i professional per tal de complir amb les funcions de mare i esposa? Encara que petit però... no són un ajut els 2500 euros per la cohesió de tot plegat?
El matrimoni i la família catòlics no admeten, per excloents, els drets d’algunes persones en raó de la seva diferència, del seu sexe o pel paper que se’ls atribueix. Dir que es reconeixen els drets humans pot quedar molt maco en un discurs d’investidura de “doctor Honoris causa” però s’ha de vigilar perquè després arriben els fets i les declaracions que posen en 
evidència tot el contrari.
A la Cañizares li agrada vestir bé i combinar correctament els colors i sembla que, al igual que li passa al bisbe, el seu pensament és un xic contradictori... però em fa gràcia i em resulta simpàtica. Que la contradicció del bisbe sigui un acte conscient de manipulació i que habitualment el seu vestit sigui negre em fa sentir una mica de por.
Joan López
Dimarts 3 de Juliol,
Llibertat d’expressió
Vull fer referència al correu que m’envia el Jorge Ferrer per apuntar el següent:
- Com diu el “banner” de promoció d’aquesta pàgina, deMogoda.cat és de tots els perpetuencs perquè sense ells, sense tots els que participeu, aquest projecte no tindria sentit.
- Les opinions de tots vosaltres són un material molt valuós per la vitalitat d’aquest web. És molt importat que aquestes opinions siguin expressades en tot moment en un to respectuós i que ningú utilitzi aquest medi per insultar o injuriar a altres persones. No seria maco i podria representar el fracàs del projecte. Com a responsable últim de tot el que es publica tractaré de garantir la llibertat d’expressió i també el caire respectuós en les aportacions. Tinc la impressió de que aquesta tasca potser serà difícil en alguns casos. Vull demanar la vostra col·laboració per assolir aquesta fita i avançar-me en demanar disculpes si en alguna ocasió( segur que es donaran) no estic prou encertat. Estaré sempre disposat a rectificar i demanar rectificació quan sigui necessari.
- Per últim, com en altres ocasions, voldria aprofitar per fer un crida a la participació. Si teniu una afició que vulgueu compartir amb la resta de perpetuencs, aquest és el vostre lloc. Si viviu l’actualitat del poble o l’actualitat en general, tindreu opinió sobre el que passa, voldreu expressar-la lliurement... em podeu enviar un correu i molt gustosament us la publicaré.
Entre tots i de bon rotllo podem fer d’aquest web un lloc maco.
Joan López
Dilluns 2 de Juliol,
Moltes gràcies
Durant el més de Juny hem tingut 2347 visites i 5711 pàgines vistes.
A finals del mes de Novembre de l’any passat va començar aquest projecte de participació ciutadana. Han passat poc més de set mesos i no puc fer un altre cosa que donar les gràcies a tots els que m’esteu ajudant a tirar-lo endavant.
A la meva dona, l’Ana Segura, pel seu recolzament i les seves opinions, sempre tant incisives com encertades i perquè l’estimo.
A la Puri perquè llegim els seus contes, ens agraden i ens deixen un bon regust de boca. Els volem llegir tots, Puri, envia’ls com sigui el més aviat possible.
Que dir de la Pepa, sempre defensora dels drets de les dones, preocupada per l’educació i l’actualitat del poble. Es nota que els seus escrits surten del interior, d’allà on es troben els sentiments més purs i que molts anomenen cor.
L’Enric és bona gent, m’agrada quan me’l trobo pel carrer i comentem com va tot, admiro el seu coneixement del català i sap usar-lo de forma que soni musical. L’heu llegit? Sí, és com us dic, les seves paraules sonen!! El necessito perquè aquest web sigui maco.
El grup de teatre de dones aporta les seves obres i actuacions, les anem a veure perquè no les podem posar en el web però són l’essència de deMogoda.cat : les aficions i la il·lusió. Vull que estrenin moltes i vull comentar-les per que sapigueu de que estic parlant.
El “kiko” en va explicar la seva història i no li va fer res que fos coneguda per tots els perpètuencs, tots els catalans i per tot el món. Perquè els seus valors són universals: estimar la terra, treure fruit del teu treball, conrear i crear abans de consumir i destruir. Gràcies a ell i a tots els que són com ell.
Per últim el Juan Díaz, d’esquerres i ecologista de debò, que valora l’amistat, té la sensibilitat del poeta per fer homenatges i és un guerriller per lluitar pels seus principis, com les gents que m’agraden.
Avui és un bon moment per donar les gràcies a tots, col·laboradors i visitants.
Joan López.
Demà serà un altre diaAvui s’acaba i demà serà un altre dia. Aquells que han tingut un bon dia voldran un demà encara millor. Uns encara estaran de celebració i per altres aquest transit pot ser esperançador... Gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals commemoren trenta anys de reivindicació i cal afegir alegria i empenta, perquè ens agrada la igualtat. I que dir de que el Congrés hagi aprovat la llei que regula les llengües de signes a l’Estat... un cop més ens alegrem per un reconeixement de drets. I els joves es podran treure el carnet de conduir per un euro al dia amb préstecs sense interès. Fantàstic!! Ja sabem com van els joves amb la “pasta” i la llibertat que dóna el poder conduir... amb seny!!
I l’esperança d’uns pares perquè han estat detinguts un italià i una portuguesa a Cadis en relació amb la desaparició de Madeleine McCann... pot haver un infern pitjor que la desesperança d’aquests pares? Potser hi ha esperança en aquesta noticia...
També hi ha hagut males noticies en el dia d’avui, que no donen alegria ni esperança, que són suportables perquè no parlen de morts ni atemptats, però són d’aquelles que per incomprensibles provoquen indignació: L’audiència de Madrid justifica que Aznar gastés diners públics en la Medalla del Congrés dels Estats Units. La gent com l’Aznar molt sovint es posiciona en contra de que col•lectius com el Gais i Lesbianes tinguin els mateixos drets que pot tenir qualsevol... el reconeixement que obtenen no sol ser gratuït.
Joan López
Dimecres 27 de Juny,
Casi la mitad de los españoles duerme menos de cinco horas diarias.Cadena Ser
No m’ho crec! Jo dormo unes cinc hores, de les 24 h fins les 5 de la matinada, quan es posa en marxa la Cadena Ser del meu despertador. Quan surto al carrer per anar a treballar no hi ha ni déu. Si la meitat del personal dormís tant poc, penso jo que hi haurien més persones despertes... Potser van al llit més tard i s’aixequen després... Són estudis alarmistes que no sé que persegueixen... I diuen que l’espai on ens estirem cada vespre, els que tenim parella, és molt reduït... Això sí que m’ho crec!! Tornant al tema de les hores... Ja sé que passa! El Josep María, el que fa les declaracions de renda, m’ha dit que dorm 15 minuts (o poc més) i, està clar, ell equilibra la mitjana de Santa Perpètua per assolir les “menys de cinc hores”.
A començat el House (ahir a les 22h) i va d’un xaval escaquista que ha perdut el cap, es torna violent i treu sang per tots costats... No podré dormir fins saber que li passa. Com tants dies... menys de cinc hores i amb cura de no envair l'espai que pertany a la meva dona. Bona nit!
Joan López
Dimarts 26 de Juny,
"El 58% de los españoles cree necesario pegar a los niños".[www.20minutos.es]
La ONG Save The Children denunció con el informe Amor, poder y violencia:
"...
Los castigos más comunes
Físicos en España: Bofetada, golpes en la cabeza, azote en la nalga, golpear con regla y cinturón, pellizcar, tirón de pelo o de oreja.
Psíquicos en España: Humillar públicamente, encerrar a oscuras, poner cara contra la pared, insultar, amenazar, hacer comparaciones con los hermanos, ridiculizar, poner motes, mostrar indiferencia, culpabilizar, silencio, discriminar, miradas de recelo.
En otros países: Pegar con ramas de árboles o cadenas, romper los libros, hacer correr desnudo al menor alrededor de la casa, obligarle a pegarse a sí mismo hasta que deje de llorar, darles baños fríos y calientes, etc. ..."
Cap la possibilitat de que aquest 58% dels espanyols estiguin profundament equivocats i que els càstigs físics i psíquics descrits siguin totalment improcedents per la bona educació dels nostres fills... Cap la possibilitat de que aquests mètodes no facin més que posar la violència en l’esdevenir quotidià de les seves vides... Cap la possibilitat de que alguns vegin en la bufetada una via natural per assolir fites i la imposició de criteris... Cap la possibilitat de que aquesta mentalitat majoritària sigui l’essència dels maltractaments als infants i a les dones... Jo no tinc cap dubte: haurem d’esperar percentatges més favorables a la dignitat de les persones per començar a salvar vides i lluitar contra els assassinats diaris de dones i nens. Prenguin nota aquells que tinguin la responsabilitat i el poder per canviar les coses. Pels que hem estat educats amb la creença de que “la letra con sangre entra” la reeducació és tant necessària com complicada però tenim la responsabilitat de que no ho sigui en el futur dels nostres fills. I és que ni els cops de regla als dits ni les estivades de cabell em van ensenyar res de bo.
Joan López
Reyes
El Barça ha perdut per 3 a 1 la final de l’ACB de bàsquet. Tots els comentaristes conflueixen en afirmar que el millor jugador d’aquesta sèrie de partits ha estat el Reyes. Fa uns dies la lliga de futbol també es va decidir per un 3 a 1, 3 gols del Madrid per 1 del Mallorca. En aquell partit també el Reyes, que va marcar 2 gols, va se el millor. Clar que no era el 
mateix Reyes però... Tenen algun significat aquestes coincidències? No sé jo... diuen que hi ha gent que s’ocupa d’espantar la mala sort i capgirar els efectes dels maleficis. Joan López
Diumenge 24 de Juny 2007,
La revetlla
Va ser ahir, cap el mig dia, la Susanna de la fleca Can Taió ens va vendre un parell de coques. Les dues de crema que són les que més ens agraden. El Toni estava descansant perquè, segons ens van explicar, s’havia passat tota la nit treballant. Desprès de dinar, amb el cafè de la sobretaula ja la varem provar i... molt bona!! Si senyor!! Com la meva sogra no la va retirar de la taula un cop varem acabar la xerrada, tot va ser un pica-pica quan anaves passant pel costat. Al cap d’una estona ja no quedava... Normal!!
Cap el vespre, com cada any, la meva mare ens esperava per la revetlla. Amb la segona coca i ganes de petardejar una mica varem aparèixer per Sant Llorenç. Feia una mica de fred però el neguit dels nens escalfava i, ja se sap, allà sempre fa més fresquet. Un sopar a base d’entrepans de coca d’oli, gambetes per picar i carn a la brasa va acabar novament amb la coca de Can Taió. Aquest cop, la de la Susanna va compartir taula amb una de “Cal polla”, amb una de no se on de Terrassa i, perquè no dir-ho, una del Mercadona. Per a mi va guanyar la de la Susanna però, tot s’ha de dir, les altres tampoc es van deixar a la taula. I després, els nens ja no s’aguantaven més i el Jose tampoc... petites explosions de les cebetes, les llums de colors de les fonts enlairant-se i la fumera, per acabar amb la màgia de les bengales. Però el millor va ser la coca!!
Joan López
"Torito guapo"
"Ruiseñor para cantarte
Ay para amarte golondrina
Ruiseñor para cantarte
Eres tierra Salmantina
Cuna, ay de gloria y de arte
Anda, anda y de mujeres divinas
Salamanca campero
Toro, torito fiero
Con divisa verde y blanca
Ay que te quiero, te quiero
Ay que te quiero, te quiero
Ay que te quiero
Cuanto te quiero ay...mi Salamanca"
Mi Salamanca - Rafael Farina
En el més profund de les persones estan els sentiments, inqüestionables i que la bioquímica dels gens fa llegat de les nostres arrels. Som nosaltres, sense remei, que estem fets de sentiments, les nostres emocions ens delaten , ens agrupen i ens donen identitat. El “Andaluz”, immers en les seves totxanes i el ciment, acompanyat pel frec de la paleta en la ceràmica, cantava com el Farina. No era la veu, però si el sentiment. El Fary,si era el Fary, ho era també pel sentiment.
I tant és si la Salamanca no era la seva perquè tots els d’aquesta pasta veuen al “torito guapo” i són “ruiseñor para cantarte” i “golondrina para amarte”. I quan és hora són la gresca i quan toca són tenacitat i valentia, per fer-se ells mateixos i treure del no res la gloria. La gloria de les coses importants com el sostre que t’acull, la terra que t’alimenta, la generositat dels més necessitats i el ser bona gent... simplement, com aquell que no vol la cosa.
“Menudo es mi padre!!”
Joan López
Dimecres 20 de Juny,
Una reflexión
Hay ocasiones en las que no sabemos perder. Yo me arriesgué a votar por el cambio. Y si el grupo al que voté consideró pactar para llevar a cabo lo que yo consideraba mejor para el pueblo, tiene mi confianza y aprobación. Hoy por hoy la tienen, aunque no descarto la posibilidad de que, el poder que es muy goloso, les hagan incumplir promesas. Pero esto ha pasado y puede que pase, todo dependerá de la solidez que tengan en sus principios. Todo cambio implica un riesgo, pero hay que intentarlo.
A mi me parece que gobernar durante mucho tiempo puede crear una adicción negativa en los gobernantes, olvidándose de las bases y convirtiéndolos en dueños y señores de los gobernados. Y como dueños y señores dominan todo recurso con los que pueden manipular para así, evitar deshacerse de sus cargos. Es posible que no sean conscientes de ello, simplemente llevados por su egocentrismo y afán de protagonismo transmiten mensajes de que todo lo hacen por el bien de todos pero que en el fondo es por el beneficio de unos cuantos.
También creo que para mantenerse en sus estatus han de rodearse de personas con una cierta ambición pero sin voluntad, o sea personas carentes de espíritu crítico fácilmente manipulables. Personas a las que se les ofrece un puesto de trabajo o un cargo sin relevancia para poderlas controlar. Estas pueden ser buenos/as mensajeros/as.
Los cambios me parecen que son necesarios. Una oposición que ha llevado años en el poder puede ser muy importante si dejan a un lado las rencillas, trabajan con honradez y aceptan que, como dice la canción “nada es eterno todo llega al final”.
El equipo de gobierno entrante tiene todo un reto, añadir mejoras o realizar proyectos nuevos que, los que los hemos votados, creemos que serán beneficiosos para todos, y si fallan o se contaminan de intereses particulares, con no votarlos las próximas es suficiente.
Creo que el papel de los ciudadanos es estar al tanto de lo que hagan, no dejarlos en paz, participando en todo lo que podamos y exigiéndoles que cumplan.
Confiemos en que aprendan de los errores de los anteriores y si ellos los cometen que seamos todos los que los corrijamos.
Pepa Muñoz
Madrid 10' Barça 0
Estàvem al parc, amb els nens, petant la xerrada una estona. El fill gran de l’Ana va aparèixer amb una bandera del Reial Madrid esperant la festa que hauria de venir. A l’Ana no li va agradar i, posant-se molt seria, li va dir: “¡Guarda eso! ¡Haber si algún fanàtico del Barcelona te ve y se mete contigo!
Jo, quan li vaig sentir dir això, vaig pensar en la nit que m’esperava. Tant era el resultat i, guanyes qui guanyes, hi haurien petards i celebració estrident fins ben tard. Potser sóc un animal de sang freda però no he entès mai aquest fanatisme “futbolero” tant passat de rosca. Finalment va ser el Madrid i, com a Santa Perpètua hi ha un bon grapat de Madrilistes, el que jo pensava... un petit Sant Joan avançat. A Madrid va ser pitjor: fins i tot hi van haver ferits.
Al Barça li ha passat igual que a l’Alonso a la carrera dels Estats Units. Ell va ser el més ràpid menys en l’últim moment. El Barça ha estat el més regular i el millor menys en l’esprint final. Ara, després del últim quart d’hora, els blaugranes anuncien canvis per reconèixer que no tot estava tant bé,a Madrid fan esforços per oblidar les crítiques i tot el que s’ha dit, per exemple, del entrenador Capelo. El cònsol està en una frase que solen dir els aficionats i que jo, més detractor que seguidor, tampoc acabo d’entendre: El futbol és així!!
Joan López
Dissabte 16 de Juny,
La cloenda
Ara ja estic més bé, puc aguantar més de deu minuts assegut a la cadira i escriure això sense por d’haver de sortir corrent capa allà on podeu imaginar...
Però el relat ha començat aquest matí a les 10:30 quan hem atès la convocatòria de l’escola del Club de Bàsquet Santa Perpètua amb la finalitat de participar en la jornada cloenda de la temporada. El primer ha estat un seguit de partits entre pares i nens... Si, d’acord!! I també les mares !!. No les volia mencionar perquè em fa ràbia que hagin estat les millors sense cap mena de dubte.
El que és típic d’aquest esdeveniments són el comentaris i lamentacions com, les més freqüents: “Ja no tenim edat!!” , “La falta de costum i el cos no acompanyen!!. Perquè ganes hi havien moltes però... el cert és que m’ha “assegut”(“sentado” que es diu en castellà) fatal!! He superat amb certa facilitat el dinar en el “merendero” que hi ha anant cap a Palau però quan hem tornat a casa per descansar una mica abans de l’acte final ja començava notar-me “rarillo”. A les 19:15 un altre cop al Pavelló per fer la mencionada cloenda. El fet de que no sentís bé la megafonia el vull atribuir més al mareig incipient que a la tècnica defectuosa. Gràcies que la cerimònia ha durat poc i no he hagut de menester dels lavabos de les instal·lacions. Quan hem arribat a casa, ràpid i directe per agenollar-me i malbaratar el menjà del mig dia, l’esmorzar del matí i, qui sap si el sopar d’ahir.
Està molt clar: L’edat no m’acompanya, no tinc el cos adequat, passar-se amb el “tinto de verano”, la “clara” i la calor són ingredients explosius pels que són com jo. Com ja he dit, ara estic molt més bé i, quan s’està apunt d’acabar el dia, no vull deixar de felicitar al CLUB DE BÀSQUET DE SANTA PERPÈTUA on el meu fill s’ho passa bé i aprèn a encistellar.
De les persones que he conegut avui una mica més , del parell de super-entrenadores i dels seus companys segur que n’aprendrà valors que té l’esport i on en un altre lloc serien difícils de trobar.
Joan López.
Divendres 15 de Juny,
“Cuéntame”
Fa 30 anys em vaig fer aquesta foto junt als meus companys i professors de vuitè curs. Eren les acaballes d’un curs intens i ple d’expectatives. Deixàvem l'escola i ens preparàvem per a anar a l'institut. Pels que vivíem a Sant Llorenç Savall, anar a l’institut representava haver d’agafar “la vallesana” cada dia i sortir del poble per anar a Sabadell. Un gran canvi per uns nens de tretze o catorze anys.
Però eren temps de canvi i la llibertat era efervescent en el sentiment de les persones de llavors. Com un ocell que deixa la gàbia per explorar nous indrets, així em sentia i així era aquell poble cercant la democràcia.
Mesos abans s’havia fet el referèndum per la reforma política. La gent debatia sobre els valors de la democràcia, als crits de llibertat es topaven amb la por i el vertigen que donen els canvis radicals i ràpids.
Els més durs de convèncer argumentaven els quaranta anys de pau que ens havia donat el franquisme, la bondat de la disciplina per conduir les masses i evitar el llibertinatge, que el país estava en vies de desenvolupament, que els pantans s’havien fet per lluitar contra la “pertinaz sequía” o que els comunistes eren vermells com el dimoni...
Els canvis i la inquietud pel futur també em tenien un pel confós i atordit.
Ara, trenta anys després de les primeres votacions, algunes coses les tinc molt més clares.
Gràcies Juan Carlos, María, Adolfo, Marisa, Santiago, Pedrito, Felipe, Jesús, Dolores, José Luís, Rosa, Rafael... i a tots els altres protagonistes de la meva trancisió; encara que alguns ja no puguin celebrar-lo.
A l’institut de Sabadell vaig viure els moments d’aquells anys i m’agrada recordar-los de tant en tant, i tornar a sentir que la llibertat és emocionant.
Joan López
La Clàudia Fa uns anys varem tenir un problema amb la justícia. Un accident de tràfic en que la part contrària era un camioner francès. Tres anys de patiment perquè els mossos no van fer bé la seva feina al no agafar correctament les dades del camioner, els advocats ineficaços i el jutjat que va estar incapaç de localitzar-lo per enviar-li la citació. L’acceptació d’un mal acord entre companyies va ser la solució.
Alhora que la nostra indignació augmentava dia rere dia, un conegut nostre, coneixedor de primera mà del funcionament dels jutjats, ens parlava d’algunes coses: muntanyes d’expedients per resoldre, funcionaris desmotivats o ganduls, molts ciutadans angoixats per problemes greus que no tenen solució i suplicant que algú, ni que sigui el conserge, es miri els seus papers.
El passat 21 d’Abril la Clàudia va se atesa per un trencament del fèmur i els metges van dir que podia ser un cas de maltractaments. El correu ordinari en lloc d’un fax urgent, la ineficaç burocràcia en lloc de la justícia diligent, la ingenuïtat en lloc de la investigació per esbrinar els fets han fet que la Clàudia es trobi a hores d’ara en la UCI d’un hospital.
Els mossos que fan els informes, els funcionaris que els apilen, els polítics que manen als funcionaris, els jutges que són l’autoritat competent.. Tots s’acusaran entre ells. En aquest cas no queda ni el cònsol d’un mal acord...
Qui ha maltractat la Clàudia?
Joan López
Beatriz Guerrero i Albert Griso, triomfadors a la Festa de l'Esport. La Ràdio 11 de Juny del 2007
Que els millors esportistes de Santa Perpètua no formin part d’entitats del poble em fa pensar que encara queda molt camí per recórrer en l’esport perpetuenc.
No tenen prou nivell les entitats locals?
Bé, no sóc qui per fer aquest anàlisis i no el faré per no caure en valoracions que, per errònies, poguessin resultar injustes.
Ja vaig avançar les meves felicitacions fa uns dies, quan anunciava la festa en aquest Web i ara, coneguts els premiats, només em queda el reiterar-me en les mateixes. Vull, però, fer un petit comentari sobre alguns dels premis.
En primer lloc,la menció especial al Sr.Surroca m’ha fet especial il·lusió, i no perquè el conegui personalment, que m'agradaria molt, sinó perquè s’ha reconegut la seva activitat com escaquista i president del club d’escacs de Santa Perpètua.
En efecte, molta gent no identifica els escacs com un esport i potser tenen raó. Jo que sóc aficionat i també he estat competidor federat d’aquest “joc” sempre he defensat l’esport de les 64 caselles com a tal. Només cal rumiar una mica per comprendre que l’ànima del escaquista, l’estratègia, la tàctica, el joc psicològic, la intel·ligència són també elements necessaris per qualsevol esport, d’equip o individual.
En els escacs hi ha atac i defensa, domini del centre, aprofitament del temps, mobilitat, bons reflexes,etc. Com a qualsevol esport!! Així doncs, enhorabona i molt merescut el reconeixement pel Sr.Francisco Surroca perquè sap d’obertures i defenses, de columnes obertes i estructures de peons, de celades i gambits i de tot això que a alguns ens apasiona.
També aquest any s’ha reconegut la trajectòria històrica del Club de Patinatge. La gent que són els actuals responsables d’aquest club saben que no tenen gaires motius per sentir-se satisfets de la seva història més recent. Em consta que hi han hagut bons moments, com aquells en que el també reconegut Sr.Jaume Roca era el president. Temps en que l’entitat era un referent en l’entramat esportiu del poble. Haurien de ser conscients del canvi profund que necessiten. Però és difícil que les persones canviïn...
Per les entitats la rectificació pot ser més fàcil, però només si saben reconèixer els errors i tenen la valentia per substituir a les persones que no són vàlides.
Joan López
Estic esgotat!!
Tot va començar dissabte, cap el tard, amb el Kiko i la seva família varem arribar a la terrassa del “Bar Picasso” amb la intenció de “tapellar” una mica i, d’aquesta manera, complir amb l’ineludible sopar de cada dia. Una pantalla gegant estesa a la paret i la “tele” de sempre permetien veure els dos partits alhora. Per a mi, que no m’agrada massa el futbol i sento que haig de ser diplomàtic amb les respectives aficions, va ser esgotador: canviar-se de samarreta cada cinc minuts: ara blaugrana, desprès la blanca del Madrid, la de l’Espanyol o la vermella de Saragossa. Total per res, tot quedava igual.
El diumenge vaig començar amb unes carreretes amb moto. Va se fàcil guanyar al “de Angelis” i al “Dovizioso”, dos que sembla que són italians (pel nom). Però l’altre italià que li diuen “El metge” i el Stoner no es van deixar atrapar de cap manera. Una de cal i una d’arena!!
Tot seguit, a les tres de la tarda, va començar la final de Paris. A mi també m’agrada molt el tenis, sobretot si és sobre terra i tenim possibilitats de fer història amb un nou triomf. A les tres va començar i al cap de tres hores ja estava, havia estat esgotador però una nova victòria per emular al gran Bjorn Borg. Per Nadal, les 81 victòries consecutives ja seran poques.
Però com també m’agraden els cotxes... i encara em quedàvem forces, no vaig fer fàstics a una cursa de F1 que es va dur a terme al Canadà. La “repanocha” , que diria algú que conec. El Hamilton no em va deixar passar a la sortida i, d’entrada, per fora, per la gespa i ... una mica més i fora del tot. Va ser un preludi i tot se’m va girar. Només la parada que li vaig guanyar al Ferrari em va sortir bé!! Tot plegat una porqueria de carrera, encara que millor que el Kuvica, que va tenir un accident que una mica més i no ho explica.
Jo, com molts aficionats, l’esport el faig als bars i davant del televisor...
És esgotador!!
Joan López
Un 10 per l’esport
Un cop a l’any , des de fa 10, l’esport canvia el calçat esportiu per les sabates de gala i es prepara per rebre reconeixement i premis.Molt merescut!!
L’esport està cada dia més integrat a les nostres vides; perquè el practiquem, perquè ens agraden les competicions, perquè són els nostres fills qui el practiquen.
Simplement és que hem après la importància que té, sobre tot per la formació dels nostres fills. Els valors formatius de la pràctica esportiva són innegables i serà difícil trobar uns pares que no intentin inculcar-los als seus fills.
L’esport ha d’omplir vuits que d’altra forma podrien ser ocupats per altres activitats menys saludables.
Les entitats esportives del nostre municipi, les que avui celebren la seva festa, han de representar una oferta vàlida per la demanda que no pot oferir la pròpia escola. Les entitats s’han de posar al servei dels ciutadans i dedicar tant o més recursos a la promoció del esport que a l’assoliment de resultats en la competició.
Els bons resultats són conseqüència de les bones practiques a les arrels de tot plegat. “Fomentar la cantera” és un altre manera d’expressar el que vull dir i no es tracta només de tenir molts nens i esperar que de la quantitat surti la qualitat.
Les entitats han de prendre consciència de que la creació i la gestió d’una escola esportiva no és una tasca fàcil. Hauran de fer-se amb tècnics que estiguin preparats per atendre les necessitats dels més petits, que siguin formats en el seu tracte, responsables amb la important tasca que tenen encomanada i conscients de que en el seu comportament seran models a seguir.
Fer les coses ben fetes no és fàcil, ja ho sabem, però és garantia de bons resultats. Els resultats obtinguts en la competició no són més que els indicadors de com s’estan fent les coses al nivell més bàsic. És per això que aquests premis tenen la seva importància i no han de ser un pur tràmit.
Si la comissió organitzadora de la festa ha fet bé la seva tasca (cosa que no dubto), avui els millors resultats esportius, els millors directius, les dedicacions més lloables i les entitats que millor hagin fet aquesta tasca de “bona promoció” durant la temporada passada tindran el seu premi.
Moltes felicitats per a tots ells!!
Joan López
S’està perfilant el nou Ajuntament.
.Convergència i Unió decidirà sobre els dos possibles futurs governs municipals..ICV-Euia vol governar en minoria i revalidar un pacte de govern amb CiU.
.El PSC diu que divendres se sabrà si hi haurà pacte de govern amb ERC i CIU
.L'assemblea local d'ERC aposta per un pacte de govern amb PSC i CIU
.CIU manté obertes dues possibilitats de formar govern
Sembla que la cosa s’està aclarint i, potser demà, ja sabrem la composició del nou equip de Govern. Com imaginava dies enrere, CIU té la clau. És decidirà per la continuïtat o triarà canvi? Del PP ningú en parla i es que sortir a la foto amb ells pot ser un suïcidi de cara a l’opinió pública. Però a ningú se li escapa que en una acció de govern minoritari de ICV i CIU els dos regidors del PP acabaran manifestant-se. Aquesta podria ser la pega més gran, penso jo, perquè CIU apostés per la continuïtat. Llàstima que el canvi que vol ERC no el vegin suficient amb una ampliació del pacte actual on ells tinguessin influència de govern (ICV-ERC-CIU). Els socialistes reconeixen similituds de programa amb ICV però diferències amb la gestió. Si finalment passen a governar (PSC-ERC-CIU) hauran de rendir comptes del seu eslògan si són capaços de millorar la gestió... En breu sortirem de dubtes
Joan López
Carta de un amenazado al Sr.Rajoy
Sr.Rajoy:
Nuevamente me siento amenazado por los terroristas de ETA. ¿Por qué? ¿Por qué ha fracasado el intento de conseguir la paz?
En este asunto, su comportamiento y el de su partido me resultan incomprensibles. Ustedes tuvieron su tregua, su oportunidad de proceso de paz, lo intentaron y también fracasaron.
Cuando no sabían que rumbo tomar echaron mano de un pacto antiterrorista que les propuso la oposición, el actual presidente, Sr. Zapatero. Les aplaudí entonces por lo que de reconocimiento de incapacidad propia supuso aquel pacto y lo encomiable que resultó la aceptación de la ayuda ofrecida en beneficio de todos los españoles. Aquel pacto, junto a la ley de partidos, funcionó mientras la interpretación que le dieron ustedes priorizó los intereses de los españoles y no los de su propio partido. Y luego empezaron los errores.
Erraron en el menosprecio del terrorismo islámico y lo desafiaron con una foto sin sentido y una intervención militar fundamentada en el engaño. Se equivocaron y todavía hoy no han sido capaces de rectificar.
Fueron negligentes y poco eficientes en la previsión de las consecuencias de su política exterior y se equivocaron nuevamente al no rectificar a tiempo.
Hubo un atentado y erraron al atribuir la autoría. ¿O fue una mentira, Sr.Rajoy? Muchos errores, nefastas consecuencias y pocas rectificaciones por su parte.
¿Qué credibilidad puede tener su política antiterrorista? ¿Qué acierto se pueden atribuir?
Creo que se han seguido equivocando cuando no han apoyado al gobierno en su intento de conseguir la paz. También tenían derecho y se lo han negado, nos lo han negado a todos. Se podía haber intentando, pero su falta de apoyo lo ha hecho imposible.
Usted sabe que será imposible detener y encarcelar a todos los terroristas. ¿Entonces qué? ¿Cuál es su propuesta?
Han tenido una actitud indigna por no haber ofrecido la ayuda ni la colaboración necesaria. Saben perfectamente que sus denuncias de cesión y de pagos políticos eran falsas. Todo por salvar la cara y no admitir su nefasta ineptitud en la solución del problema.
Han calculado que el éxito de Zapatero les pondría en evidencia ante los españoles y no les ha importando que ello supusiera volver a las amenazas.
Rectifique Sr.Rajoy, póngase al servicio de los que saben, inste al presidente a lograr otra tregua y otro proceso de paz, déle su apoyo si para eso, como hicieron ustedes, es necesario acercar o liberar algún preso. Sus votantes, que también están amenazados, sabrán agradecer ese gesto y no le darán la espalda. A los amenazados que no le votamos también nos complacerá.
Ustedes no nos amenazan, nos amenazan los terroristas, pero es peligroso que esas amenazas sean la justificación para su política de engaños y que no hayan movido un dedo por conseguir la paz.
Por último decirle que a las victimas del terrorismo hay que respetarlas y ofrecerles ayuda para paliar su angustia y su sufrimiento. No parecen moralmente aceptables ni fomentar los deseos de venganza ni la manipulación partidista de sus sentimientos.
Rectifique Sr. Rajoy.
Juan López Roa
ETA anuncia el trencament de la treva. L'anunci afirma que s'obrin tots els fronts i per tant es dona per trencada també la treva especial que ETA havia proclamat al Principat.VilaWeb
Tornem a ser-hi com abans, amb l’amenaça constant. Nou fracàs en l’intent de finalitzar amb la violència. Quan escric això encara és d’hora per les reaccions i les manifestacions, inclús molts diaris digitals ni recullen la noticia. Confio en que d’aquesta nova situació d’amenaça, tots posaran com a màxim responsable a ETA. El cert és que durant tots aquest mesos de relativa tranquil•litat s’han vist postures i reaccions de gran irresponsabilitat. Suposo que per aquestes mateixes persones avui serà un dia de gran satisfacció. Quan es va produir l’atemptat de Barajas vaig insinuar que altres víctimes havien estat els familiars dels detinguts etarres que, imaginava jo, veien el procés de pau com una possibilitat d’acabar també amb el seu patiment... I ara què? Més desesperació i més patiment. Bé, potser els de la ETA, perquè els tenim més a la bora, ens preocupen més que la possibilitat de que ens apuntin amb un míssil nuclear o que el terrorisme mediambiental dels que es diuen els nostres amics...
El món celebra el dia del Medi Ambient amb la vista posada en la cimera del G8.
Veurem que passa!!
Joan López
Zapatero: "Espero un respaldo unánime de los grupos políticos". Cadena Ser
Rajoy: “Zapatero no ha sido claro. Le pido que no haya cesiones ni negociación con ETA".Cadena Ser
La mujer asesinada ayer en Vitoria había denunciado hasta en tres ocasiones a su pareja 03-06-2007 CADENA SER
Un cop més ha passat, han fallat, les persones que han de interpretar les lleis no han estat prou professionals en la seva tasca. Potser la llei no és prou clara i és de difícil aplicació però a mi, que no entenc de lleis, em sembla més un cas de poca professionalitat. Com el mecànic que no sap trobar l’averia, el metge negligent, la nyapa del paleta o el informàtic aficionat que no sap matar el maleït virus. La manca de professionalitat s’està estenent en tots els sectors i en tots els àmbits. La deficient formació que reben els nostres estudiants es deixa notar sense remei. Caldrà, potser, que les lleis concretin més en la casuística de la que tracten i no comptin amb la capacitat interpretativa i professional de les persones que les han de fer servir. Avui dia, els mecànics no reparen, es limiten a canviar la peça per una nova. Els jutges ho haurien de tenir igual de fàcil.Joan López
I ara què?
Iniciativa, amb el recolzament de CIU, ha liderat la transformació del nostre municipi en els últims anys. Fer de Santa Perpètua "una ciutat amb cor de poble" ha estat la motivació de la seva gestió. Però aquesta transformació no està en el seu estadi final, caldria donar continuïtat als projectes que estant en marxa i engegar de nous.
Les urnes han deixat als impulsors d’aquest canvi en la necessitat de cercar un nou soci i sembla que aquest serà el PP. I és que la resta de partits no s’han cregut això de “una ciutat en cor de poble”.
És cert que el perpetuencs hem i estem patint les dificultats de la profunda i ràpida transforació que s’està duen a terme i no sempre es fàcil demanar paciència per superar-les.
La població creix a un ritme superior al dels equipaments i serveis que són necessaris per satisfer les seves demandes; per trobar un exemple només cal necessitar els serveis del CAP o analitzar la xarxa de transport públic amb els municipis del nostre entorn, clarament insuficients. Però cal fer-se la pregunta: Defectes pròpis de la transició o mala gestió dels seus promotors? De la resposta dependrà que és pugui considerar vàlid un pacte per la continuïtat format per ICV, CIU i PP.
D’altra banda estan els partits opositors amb els seus programes. Els socialistes diuen que “Santa Perpètua es mereix molt més” i donen a entendre que volen continuar amb el projecte de ciutat però no especifiquen clarament que passarà amb el “cor de poble” i tinc dubtes de si seran millors gestors i planificadors per tal d’escorçar la distància existent entre la demanda i la oferta de serveis.
A esquerra republicana li tira més la salvaguarda de Santa Perpètua com a poble, un creixement més controlat i l’aprofitament total dels recursos existents abans que crear de nous. El major pes específic de Santa Perpètua en el conjunt comarcal no s’ha de fer a qualsevol preu i, si els he entès bé, el benestar real dels perpetuencs i la conservació del patrimoni geogràfic i humà són per ells punts importants.
Un pacte entre PSC i ERC pot NO funcionar si no s’entén com las ganes de donar un nou impuls al projecte de gran ciutat amb la moderació que per als republicans representa prioritzar les persones i les seves necessitats.
Amb aquest anàlisis es podria determinar que un pacte entre ICV i PSC seria la solució i el més lògic però ja sabem que les coincidències i les intencions programàtiques no ho són tot. M’han dit que els dos partits majoritaris no es poden ni veure!!
Si el PCCA hagués tret un regidor més, un pacte PSC-ERC-PCCA era la opció pel canvi, però la pèrdua d’aquest regidor a favor del PP i en l’últim moment ha donat la clau de la continuïtat a aquests últims.
I Què pensa CIU? A qui donarà suport? Pot apostar per la continuïtat (ICV-CIU-PP) d’aquest embaràs dificultós i que ha de culminar amb el naixement de una nova Santa Perpètua quan tots els seus òrgans estiguin plenament formats i a ple rendiment. Potser pensa que, a la vista dels resultats electorals, això no pot acabar bé i que cal un canvi (PSC-ERC-CIU), com diuen els d’esquerra.
En qualsevol cas, sembla que el canvi ha de ser en el com i no sembla bona idea la marxa enrere del que ja s’ha iniciat. Crec que el PP no rebutjaria qualsevol regidoria i per això potser la clau la tenen els de CIU.
Joan López
"Tengo la ilusión de acompañar a Rajoy en las próximas elecciones"
El Sr.Gallardón ha guanyat sobradament a Madrid. Què hagués passat si el candidat hagués estat l’Acebes, el Zaplana o el propi Rajoy? Potser els vots “peperos” dels madrilenys serien per un altre partit. No tinc cap dubte de que el distanciament del Sr. Gallardón respecte de la cúpula del seu partit ha estat un factor important en el seu èxit. Potser l’èxit del Gallardón ha estat el responsable, també, del èxit de la presidenta Esperança. Però que no s’enganyin ni el carismàtic candidat madrileny ni els Rajoy i companyia, en les pròximes eleccions generals, no votarem a favor de la inoperància, de les polítiques socials inexistents, de la criminalització dels immigrants ni de la mentida interessada. Encara que el Gallardón li doni suport, no crec que hi hagi molta gent amb ganes de tornar a patir un ministeri com, per exemple, el del Sr. Acebes. Si l’alcalde de Madrid vol ampliar horitzons faria bé de canviar de partit, els ciutadans (crec que tots), li estaríem molt agraïts. Si va d’acompanyant no li anirà tant bé.
Joan López
El titular: Polonia investiga si los Teletubbies fomentan la homosexualidad. La portavoz de los derechos del niño de Polonia investigará la famosa teleserie infantil.CADENA SER- 29-05-2007 EFE
Quan els meus nens eren més petits ens miràvem els Teletubbies, alhora que ells menjaven la fruita del berenar els quatre Teletubbies feien el mateix amb la “Tubicrema”. La veritat, em va semblar estrany que el de color lila no deixes la bossa ni per menjar. Serà homosexual?
Em vaig preguntar més d’una vegada pensant en la possible intencionalitat dels creadors de la sèrie. El que no se’m va passar mai pel cap és que aquesta circumstància pugues ser nociva per la formació i conformació personal dels meus fills.
M’escandalitza que a Polònia hi hagi gent notòria que encara consideri l’homosexualitat com una perversió induïda en un aprenentatge i no un caràcter fruit de la genètica. A mi em va semblar bé que en el món dels Teletubbies tingués cabuda la diferència i que, si és realment així, el Tinky-Winky també tingués dret a la “Tubicrema” i a la abraçada. I és que jo crec, potser de forma errònia, que homosexual, igual que heterosexual, és neix.
Les ments ignorants que fomenten societats excloents són les que no haurien de tenir cabuda en el món i menys en l’Europa del segle XXI
Joan López
Per un vot
Tenen molta raó els que reclamen la veritable importància que tenen els vots individuals. Quasi bé havia finalitzat l’escrutini dels vots i a la plataforma cívica se li atribuïen un parell de regidors mentres que el Partit Popular es quedava igual, amb un regidor. La cosa es va capgirar per aquestes dues formacions quan van donar les dades finals: PP 2 regidors, PCCA 1 regidor. I només per un vot per diferència!! 661 contra 660.
No sóc analista polític però, a la vista dels resultats, qualsevol pot apreciar la complexitat del futur panorama polític del nostre poble.
Durant la campanya es deixava entreveure un pacte entre PSC, ERC i PCCA com alternança al govern actual. Un desig de canvi que, a la espera del recompte de vots que ben segur demanarà el PCCA, esdevé més complicat sense comptar amb al PP. D’altra banda, entre ICV i CIU, l’actual equip de govern només sumen 9 i necessiten algú més per mantenir-se en el poder.
Així doncs, sembla que el PP podria tenir la clau si no fos perquè, està clar, són el PP i crec que no cau simpàtic a cap dels altres grups.
Jo crec que tant els socialistes com els populars han pujat per l’efecte d’inèrcia en el vot dels nous vilatans, dels que han arribat al poble fa relativament poc. Potser són gent que té molt definit el seu vot a nivell autonòmic o de les generals i encara són poc coneixedors de la política local i les seves peculiaritats que afecten més als candidats i no als partits.
Fer menció dels millors resultats de ERC no em resulta tant fàcil perquè a ells, a diferència amb els altres grups, els he vist en una campanya més propera a la gent, sense mítings, més de boca en boca i, penso que potser ha estat la clau del seu èxit.
Els actuals governants sembla que no han tingut prou cura de valorar aquests dos factors: la inèrcia del vot decidit a determinats partits i la campanya més a peu de carrer per lluitar pels vots individuals amb el contacte directe. Però seria molt lamentable que després de tot plegat decidís el PP. S’hauran de posar d’acord en la formació de nous pactes per que això no sigui així.
Joan López
Dia de reflexió
Com el títol d’aquesta secció, avui toca reflexionar quin serà el sentit del nostre vot. Si hem estat capaços de pair tota la informació de la campanya, avui toca estar tranquil, sense mítings, sense furgonetes estridents amb altaveus i sense que ningú et doni un pamflet, un tríptic o qualsevol paper amb propaganda electoral. Queden els cartells dels candidats per recordar que demà hem de votar. Perquè hem de votar! I val la pena recordar que aquest dret que tenim els ciutadans no l’hem tingut sempre. Jo vaig néixer durant la dictadura i la campanya i la jornada de la primera votació la vaig viure com una festa. Per l’edat no podia votar però l’emoció i l’entusiasme dels adults s’encomanava fàcilment.
El no tenir la possibilitat d’escollir als teus governats dóna pas a una societat injusta on manen els poders fàctics i la humiliació dels més febles. Votar és exercir la llibertat i per la nostra llibertat, cal recordar-lo, gents compromeses es varen deixar la vida. S’enganyen aquells que no voten perquè, sincerament, crec que no saben el que fan. Fan el joc als que prefereixen un règim com el de la dictadura, fan el joc a aquells que se saben privilegiats en una societat de repressors i reprimits.
No us enganyeu, que no ens enganyin, reflexionem i demà tots a votar, per defensar la nostra llibertat, per respecte a aquells que varem lluitar per ella.
Joan López
Plaça de Can Folguera, el retorn.Encara que pugui semblar-ho no és el títol d’una recent estrena cinematogràfica, sinó que fa referència a la jornada que sobre la reforma de la plaça en qüestió va tenir lloc, ahir dimecres, al centre cívic. En efecte, tocava la sessió de retorn, de veure resultats, del taller participatiu que es dugué a terme el passat 17 de Març.
El tècnic de l’ajuntament ens explica la seva proposta, un cop recollits els suggeriments resultants d’aquell taller: que sí a gairebé tot, matisos sense imposició en algunes casos i alguna negativa raonada com en el cas del “pipi-cans”. I després el debat del assistents per seguir aportant idees i perfilar la pensada del tècnic, algunes intervencions un pel exacerbades per defensar el que és propi però, al final, tots amics i amb el regust d’haver culminat el procés de participació.
El regidor ens acomiada fent una crida a que les aportacions particulars es facin pensant en el benefici de la majoria i reclamant la paciència i col·laboració dels veïns en les molèsties que es patiran durant la transformació.
Ara, en època d’eleccions, aquest procés ha generat dures crítiques per part d’alguns opositors a l’actual equip de govern, impulsor del mateix. S’ha dit, per exemple, que no era un veritable procés participatiu perquè ja estava tot decidit, que era un engany, etc. Aquesta vegada vull ser crític amb els crítics i defensar la iniciativa contra l’escepticisme d’alguns. No vull defensar una gestió involuta d’errors per part del actual ajuntament, però m’agrada remarcar els encerts i les actuacions positives que es duen a terme. Quan es comet un “error” es pot dubtar de la intencionalitat del que ho fa i de que realment ho sigui, però en un encert com aquest procés... on estan les males intencions?. Perquè, si es creu en la participació ciutadana, s’ha de veure aquest procés com un encert. O no?. Potser la tendència que tinc a veure el que hi ha de positiu en fa obviar el que no ho és tant i fitxar-me més en els fets tangibles i no tant en el com i el perquè més ocult de les coses. Sóc un votant típic i no puc fer-hi res!
Sortint de la reunió he coincidit amb el Josep Maria i la Mari Carmen, ens han explicat (a la meva dona i a mi) coses de la seva experiència al barri i he vist que s’estimen Can Folguera...
Si pogués els votaria!
Joan López
El perill de ser propers Temps de campanya i les fotografies dels nostres polítics pengen d’arbres i faroles per donar-se a conèixer. Solen ser imatges fruit del retoc fotogràfic per ordinador, que tracten d’amagar defectes i ressaltar virtuts de l’estètica. És habitual que els programes electorals portin l’oferiment de polítiques accessibles al ciutadà i presentin candidats propers a la “gent del carrer”.
Quan l’accessibilitat es porta a l’enganxada dels cartells electorals es pot raonar el següent: la part alta de la farola obliga a mirar de lluny i a aixecar el cap, la part baixa posa al candidat a la mateixa alçada del vianant i el situa en una posició més propera. A tots ens agrada que ens mirin a la cara i al nostre nivell i no tant que ho facin des de dalt amb la sensació d’observança prepotent que donen les alçades. Però l’accessibilitat te un risc, el risc de la pintada, del retolador gruixut de color negre, del bigoti estil “xarlot” i les olleres rodones, de la barba de la “mujer barbuda” o les dents del vampir...
Expressions intranscendents de la “conya” ciutadana que posen en evidència al “Photoshop” més potent o, en alguns casos, protesta intencionada del votant descontent i advers. El diumenge votarem i desprès els cartells no hi seran com a objecte de expressió, quedaran els polítics de carn i os. Assumiran llavors el risc de ser propers?
Joan López
Diumenge 20 de Maig,
El dissabte vaig anar a la “pelu”
vaig triar una nova que han obert a Santa Perpètua. Una “pelu” familiar, per tothom, un servei eficient i “professional”, d’aquests que es fan amb il•lusió i ganes. Tot plegat va fer que sortís molt satisfet. Perquè quan les coses es fan amb il•lusió sempre surten bé... o millor: Molt bé!!
La “pelu”, regentada per les dones del Onze+U –-i quin un!!--, no obre tots els dies i caldrà estar molt atent per la propera. Heu de saber que si us animeu, tindreu "per una hora, més o menys". Però, m’heu de creure: Val la pena!!
Joan López
Los médicos reprochan a los políticos que no eviten el consumo de alcohol por los menores- Cadena Ser La noticia és aquesta i és lamentable que no sigui tant noticia com alguns actes de campanya o el partit de futbol. Però penso que llegir-la, potser a algú, li deu suposar algun petit càrrec de consciencia. A la ministra que va cedir per la por a l’oposició radical i sense escrúpols del PP amb qualsevol tema, menys probable als empresaris de la industria del vi que també van pressionar, potser al president Aznar (sembla que encara té dret al tractament), si al llegir-la ho fa amb la serenitat que dóna una bona cervesa “Sin” o “0,0”. Els àpats amb bon vi, igual que els “botellons”, s’han de deixar per al cap de setmana. D’aquesta forma les consciencies pateixen menys, docs els dilluns hi ha una noticia que encara ho és menys: la xifra de joves morts per accident.
Joan López
Julio Salinas o Lionel Messi
“No han fet res en quatre anys i ara, perquè hi ha eleccions, tot en dos mesos!”. És, potser, la crítica més freqüent que es fa als actuals governants. D’acord en criticar l’acumulació d’actuacions en la part final de la legislatura; la inoperància en la resta del mandat sembla més un anàlisis interessat i extrem. El joc polític és com el futbol, governants contra oposició i els aficionats, els ciutadans, observant el joc des de les grades. Però per l’afició, el joc polític no és un partit de rivalitat extrema , sinó un partit de mundial quan juguen dues seleccions que no són la pròpia.
¿Què volen veure? Bon joc i gols. El bon joc i els gols representen el benefici dels ciutadans, la plaça nova, els carrers nets, un nou parc infantil, els serveis a les persones, etc. Per guanyar el partit, les eleccions, els equips dissenyen les seves estratègies i treuen al camp les millors opcions de que disposen.
Arribat a aquest punt , tot i reconeixent que no tinc “ni papa” de futbol, voldria fer una reflexió sobre un element generador de controvèrsia: el davanter oportunista. A vegades es critica aquesta qualitat que tenen alguns jugadors, sobre tot al comparar-los amb altres que saben desenvolupar un joc més vistós.
L’oportunista, encara que mostrant una actitud més estàtica, sap endevinar la trajectòria de l’esfèric i la col·locació correcta dins l’àrea. L’oportunitat ha de ser-hi en les jugades de contraatac, en les rebutjos del porter i la defensa.
En ve a la memòria algunes de les jugades, si poden rebre aquesta consideració, del Julio Salinas, en els seus temps un gran oportunista. Què diferents els seus gols als del Messi!. El famós gol del Messi ha estat una jugada espectacular, iniciada de lluny, enmig del camp, fruit de la genialitat i que l’afició no ha tingut dificultat en valorar com es mereix. Però els entrenadors, els directors de campanya i pensadors de l’estratègia electoral, saben que les jugades del Messi són les menys i necessiten dels jugadors com el Salines, de joc pràctic, amb olfacte de gol. A vegades recorren a ells en els moments finals del partit, quan el temps s’acaba i el gol no arriba. Aleshores surt l’oportunista i fa el gol de la victòria, en l’últim minut, la angoixa pròpia es transforma en la impotència del contrari per reaccionar, l’afició crida i marxa contenta cap a casa, vuitanta minuts tediosos oblidats gràcies a un gol oportú. Perquè no cal oblidar que l’aficionat vol gols, de la mena que sigui, són la contrapartida esperada per la seva confiança en l’equip, el temps dedicat i el preu de l’entrada.
Els pensadors del joc polític saben que els ciutadans, els espectadors del seu partit, volen veure gols, nous equipaments i millora dels serveis, saben que el partit s’acaba amb les eleccions i en els minuts finals tracten de cercar les seves oportunitats. Hi ha hagut altres jugades i més gols al llarg dels últims quatre anys però no es pot perdre temps recorrent a la memòria, no tindran el mateix impacte per l’estat d’ànim dels electors. L’oportunisme és un bé valuós; també pels ciutadans! Que no rebutjarem un parc nou o un nou servei pel fet de que en els donin abans de les eleccions. Acabarem demanat eleccions cada any!
La oposició sempre defensarà al Messi davant el Salinas, perquè no disposen de masses oportunitats per marcar gols en l’últim moment. El seu debat s’ha de centrar més en el tipus de joc, en la manera en que s’assoleix la satisfacció del públic, en fer veure que poden fer el mateix d’una altre forma, S’HAN D’ESFORÇAR EN MOSTRAR L’ALTERNATIVA i demostrar que els gols del Messi no han de ser una raresa. Però jo crec que per l’oposició serà un error, i no tindran més vots, si centren la campanya en menysprear l’oportunisme del govern i lluitar contra l’evidència dels fets.
Un gol és un gol!!
Joan López
M’agraden més els debats!
Les set candidatures a les properes eleccions passaran per la Ràdio per ser entrevistades. Encara que l’entrevistador faci gala de professionalitat , objectivitat, equitat i tots els bons atributs acabats amb “itat” que vulguem, ja se sap: els polítics són experts en fugi d’estudi i moltes vegades pot semblar que les seves respostes ja les tenen preparades i no corresponen a les preguntes formulades (no sé si sabran les preguntes abans de l’entrevista!? ).
El que vull dir és que, personalment, em costa moltíssim extreure missatges aclaridors de les entrevistes als polítics, sobretot si són professionals. En un escrit anterior parlava del vell dit que diu que “la política és l’art d’enganyar” o de fer veure les coses d’una manera que potser no es correspongui amb la realitat. Però sincerament crec que això es més pels polítics de les altes esferes: Zapatero , Rajoy i companyia. I el que penso és que amb la política passa el mateix que amb l’economia: quan miren les grans xifres i diuen que el país va bé molts ciutadans no arriben a final de mes.
Els nostres candidats són també els nostres veïns i és molt probable que els seus problemes siguin, també, els nostres. Potser per això no sigui tant difícil la identificació a partir de les seves respostes. M’agrada l’iniciativa de les entrevistes però preferiria un debat. En un debat es dona el cos a cos i les filigranes tècniques s’han de substituir per la força de les “garrotades”. És en aquesta situació quan al polític li veus les entranyes, quan ha d’improvisar, quan li toquen la fibra sensible, quan és ell mateix per la pressió dels oponents. És en aquesta situació quan els ciutadans sabem la col·locació de cada un i decidim el sentit del nostre vot. M’agraden més els debats.
Hi haurà debat?
Joan López
EL CROS DEL BERNAT
El passat cap de setmana a tingut lloc un dels esdeveniments esportius més importants: la 29ª edició del cros del CEIP Bernat de Mogoda, organitzat per l’AMPA de l’escola. En les instal•lacions del centre i els carrers dels voltants s’ha viscut una gran festa de l’esport escolar. Totes les curses han estat obertes a la participació de qui volgués, però la majoria dels atletes han estat els alumnes, pares i mares del propi Bernat. Escric aquestes línies per remarcar un fet que, encara que cada dia menys extraordinari, no deixa de tenir la seva importància: molts dels guanyadors de les diverses categories han estat nens dels anomenats nou vinguts, del Marroc i d’altres països de l’Àfrica. Com en les grans curses internacionals, també en el CROS DEL BERNAT guanya la diversitat, la igualtat i la solidaritat. Per això els meus fills corren junt als nens africans, xinesos, gitanos o els de l’Europa de l’est; Aprenen les difícils lliçons que els ajudaran a afrontar el futur amb esperança i dignitat. La dignitat que dóna el saber i acceptar que el món és de tots.
També aquest passat cap de setmana s’ha disputat la, curiosament també 29ª edició, de la cursa del Corte Inglés. També molt important!. Jo vaig participar en l’edició de 1986 i amb la samarreta que duia el lema: Sport Aid-Tot el món per Àfrica.
Llavors varem córrer pels nens africans i ara ells poden córrer amb nosaltres.
Fem l’esprint!!
Joan López
Dia de la mare
Jo he tingut dues mares. Quan era petit passava molt de temps amb la meva avia i també li deia “mama”, era la “mama Marina”. El meu avi, degut a la seva feina, passava setmanes fora de casa i només la “mama Marina” portava la casa. Jo la recordo com la figura única amb la que vaig passar gran part de la meva primera infantesa, fins als cinc anys. Tenia l’autoritat i els coneixements necessaris per dur la casa... recordo alguns dels seus refranys i dites populars, se’n sabia molts i eren la seva litúrgia de vida. La meva mare ho ha estat com les de sempre, sota la carrega de la feina fora de casa i la responsabilitat de la llar. La meva mare ha estat l’element de referència i protector de la meva vida. Quan la complexitat de la vida fa dubtar la meva conducta, penso en la “mama Marina”, que ja no hi és, per si un dels seus refranys em dona llum. Quan alguna cosa m’espanta, interiorment crido la meva “mama”, tant fort com puc, perquè vingui a ajudar-me i em tranquil•litzi... com de petit.
Joan López
Avorrit de l'actualitat
Comentar l’actualitat pot resultar un pel avorrit i trobar titulars interessants (que m’interessin a mi) una tasca complicada. Conèixer la nova infanta, que el Julián Muñoz ha iniciat una vaga de fam o saber que a l’Aznar li agrada el vi i que també eren mentida les seves campanyes en contra del consum per conduir... no són prou estimulants per dedicar temps al comentari escrit.
Avui és el dia del cros, i quan dic el cros no cal que digui que és el del CEIP Bernat de Mogoda. Amb el d’avui seran 29 curses organitzades per l’associació de pares i mares i es mereixen, com no, un aplaudiment i el reconeixement de que parlem “del cros” i no d’una cursa més. Encara falten hores i la meva filla, presa dels nervis, no pot dormir més. Jo, que conec molt bé aquestes situacions, m’he contagiat de la seva ansietat i no paro de mirar el rellotge perquè no se’m faci tard. Vull baixar i donar un cop de mà a l’organització.
Encara tinc temps per un petit comentari sobre el missatge dels experts de la ONU entorn al canvi climàtic: Reduir les emissions de gasos pot ser més barat que no fer-ho i els governants ja no tenen excusa. Ara que hem de triar els nous ajuntaments vull fer una crida a que els governats locals no s’excusin en aquesta tasca. El primer pas per salvar el planeta l’hem de donar els propis ciutadans, les persones individuals, amb un consum responsable. El segon pas l’han de fer els ajuntaments amb unes polítiques locals respectuoses amb l’ecologia i el desenvolupament sostenible dels municipis.
Joan López
Del rebut de l’aigua a l’electricitat del desert.
Fa unes setmanes vaig descobrir els grups d’acció de Santa Perpètua. Són grups de voluntaris que, amb el suport de la regidoria de medi ambient, s’interessen per alguns temes com la mobilitat, els residus, els espais naturals, l’industria, etc.
Un d’aquests grups, el de Ecoeficiència, va treballar sobre la proposta d’un nou rebut de l’aigua (s’aplica des de gener de 2005) per estimular l’estalvi en el consum domèstic. Apart de la satisfacció de veure l’aplicació real de les seves propostes, aquesta iniciativa va comptar amb un premi (3000 euros) per part de la Diputació de Barcelona a una de les millors iniciatives locals de medi ambient. L’ajuntament també va fer seva la proposta d’aquest grup de destinar aquest diners a una causa solidària i també de caire ecològic.
De resultes d’això i en col•laboració amb la ONG local Santa Perpètua Solidaria, es van decantar per un projecte consistent en dotar de plaques solars un dispensari mèdic de Bouance, un poble de Mauritània. Les plaques solars proporcionaran electricitat i aigua calenta. Així doncs: del rebut de l’aigua a l’electricitat del desert. El dimecres, dia 2 de Maig, durant el ple municipal de medi ambient, el Musa, que és de Bouance, va explicar que el seu poble té uns nou mil habitants, que són pobres, que viuen de l’agricultura i la ramaderia i que, situats entre Mali i Senegal, per arribar a la capital són necessaris dos dies de viatge. El Musa és va mostrar molt agraït per l’ajuda rebuda.
Recentment m’he adherit al grup d’acció de mobilitat, ja ho he dit en alguna ocasió: sóc un addicte a la participació. A l'interès que per a mi tenen els temes de participació, he de sumar l’admiració que em mereixen aquestes persones pel seu compromís amb la solidaritat. No puc menys que sentir-me orgullós de viure al costat de gents tan excepcionals i sento ganes de ser com ells. He volgut escriure aquestes línies per tal de donar la màxima difusió de l’existència d’aquests grups (que estant oberts a noves incorporacions) i a la importància que té el fet de que una tasca voluntària i desinteressada hagi resultat tant interessant i beneficiosa.
Joan López
Dijous 26 d'Abril
Nunca se miente más que después de una cacería, durante una guerra y antes de las elecciones. (Otto von Bismarck)
El mes que viene son las elecciones municipales, y espero que durante la campaña haya honradez en las promesas y no me ilusionen con proyectos espectaculares que no se puedan cumplir. Prefiero pocos y bien hechos. Aunque tengo mis dudas, no soy una entendida en saber cuando un discurso político está más cargado de astucia que de inteligencia. Y puesto que soy una ignorante en estos tipos de análisis creo que me pensaré mucho, mucho a quien votar. Voy a tenerlo difícil para decidirme con convencimiento ya que, debería tener una información objetiva y transparente, pero no creo que estén por la labor el mostrar públicamente sus errores y aciertos. Bueno tal vez lo dirán unos de otros, pero eso no me vale, me gustaría más que cada cual se responsabilizara de lo que ha hecho o hace, eso me daría mucha confianza. Creo que se prioriza mas la ideología de los partidos que las necesidades de los ciudadanos. Si realmente lo importante fuera el bienestar de todos, habría más entendimiento entre los que gobiernan y los que están en la oposición. Todas las ideologías tienen cosas buenas, pero no veo yo que haya mucho interés en aceptar ni ceder… En fin que si quiero darle valor a mi voto he de informarme con la mente libre de tendencias y así, evitar ser arrastrada.
Pepa Muñoz
La credibilitat
Ja tornem a tenir els carres engalanats i les bústies plenes de propaganda electoral. Toca votar!! Balanç de la tasca feta, promeses de futures actuacions, tirar-se flors a un mateix i crítica implacable contra els contraris. Però els votants volem i hem de tenir les coses clares i això, potser estareu d’acord amb mi, és bastant difícil. Perquè, no s’ha d’oblidar: és propaganda!! Jo no em canso de repetir als meus fills que en els anuncis de la “tele” no tot el que es veu és veritat i ara, malauradament, em veig obligat a aplicar-me al conte a mi mateix.
I no vull ofendre als polítics titllant-los de mentiders, però han de reconèixer que la realitat no sempre és tant maca o tant lletja com ells la pinten.
El vot és un bé molt valuós que tenim els ciutadans i no l’hem d’entregar a un eslògan, ni a una foto, ni a un compendi de bones intencions. Els polítics han de tenir cura quan s’anomenen propers a la gent perquè nosaltres sabem qui s’ha interessat realment pels nostres problemes a peu de carrer. Han de saber que frases com: “No han fet res”,”ara si, perquè hi ha eleccions”,”hem modernitzat la ciutat”,”hem fet molt per la gent” o “nosaltres farem molt més”,etc, no ens impressionen. Han de tenir present que, cada dia més, els ciutadans estem al corrent dels mecanismes que fan servir per atraure el vot i han de considerar que el pitjor per assolir adeptes és l’evidencia de la manipulació.
El nostre anàlisis consisteix en cercar, entre la propaganda i amb el contrast del que s’ha viscut en el últims quatre anys, el valor del treball, l’esperit sincer de servei, la honestedat, l’empatia demostrada amb els problemes de la gent, etc. Aquest anàlisis el faré perquè encara crec en la política i en que existeix la bona fe dels polítics, encara que sembli una ingenuïtat. Seria interessant escoltar algun elogi del contrari i el reconeixement d’algun error propi, però dubto de que pugui obtenir aquest tipus d’ajuda. El polític, la llista, el partit, que resisteixi aquest anàlisis i el superi positivament tindrà credibilitat, tindrà el meu vot. Per a mi la clau està en la credibilitat.
Joan López
Sant Jordi
Vint-i-tres del quatre
Escric el vint-i-tres del quatre.
Perquè no el puc llegir,
perquè no vaig aprendre
quan tocava la lliçó.
Jo no estava,
em van portar més tard.
Tot just l’escric,
perquè la primavera amable
em porta la mà suau.
Em van dir els altres:
Cal aprendre les lletres
que surten del cor.
Vint-i-tres del quatre...
Per llegir poemes,
cançons que són d’amor.
Surten de les flors
i pengen dels balcons.
Festa a la Mogoda
El dissabte va estar bé, els nens encara duien el berenar a les mans quan ens varem apropar a la parada per agafar el tren. Però no el tren que porta a Barcelona, sinó el tren que portava al barri de Mogoda. Fa dos anys, intentar l’aparcament va ser impossible… Clar que sembla que ha estat un pel insuficient aquest servei doncs, de la gran cua que es va formar només nosaltres, que érem els primers, varem pogué pujar. Però no és adient, penso jo, fer crítiques només començar... les bones intencions dels organitzadors corregiran els petits defectes en properes edicions. Al arribar al barri, ambient de festa i façanes engalanades, com abans, gent passejant, molts ja venien fent-ho a través dels horts. El temps acompanyava i és un indret molt maco, aquest barri. Ens varem apropiar d’una taula que incomprensiblement estava buida. Després un vol per veure i tastar la mostra gastronòmica, per respirar la pagesia i fer fotos a les besties. Entre mig, els castells i les salutacions als amics i coneguts. Finalment, quan la gana i la olor de les brases t’indiquen que ja s’apropa l’hora, tornem a la taula i ens preparem per recollir la botifarra. Boníssima!!. Molt bona, amb l’aroma que dóna la música en directe i les rialles del veí al que li ha agradat l’acudit. A l’hora de tornar, ja no hi ha tren i ho farem caminat ara, també nosaltres, a través dels horts, satisfets, contents i amb un sentiment d’agraïment als veïns de la Mogoda pel seu oferiment. Demà hi tornarem!!
Joan López
Esclavo de tus palabrasComo dijo William Shakespeare, “es mejor ser rey de tu silencio que esclavo de tus palabras”, y es que el Sr. Rajoy en el programa “Tengo una pregunta para UD” nos demostró, de nuevo, de qué talante está hecho el PP, y no lo digo por las continuas mentiras que nos regalan, si no, a la explicación que hizo en relación al tema de urbanismo y los alcaldes. ¿Cómo se puede decir que un alcalde cuyo municipio no tiene presupuesto para mejorar sus infraestructuras pueda conceder una licencia de obras a un promotor a cambio de un Polideportivo? Creo que si un promotor cumple con todos los requisitos para que se le conceda una licencia de obras, no necesita regalar nada al municipio. Me parece que fueron muy graves estas declaraciones y nos demuestra que el PP cada vez se acerca más a la ilegalidad y se aleja más de los ciudadanos por los que tanto dice trabajar.
Ana Segura
En l’educació dels meus fills sempre he posat l’aprenentatge de l’anglès en un lloc prioritari. Me’ls he imaginat fent un màster en una famosa universitat americana. Però aquest pensament de satisfacció i orgull s’ha tornat de recel i por.Que un “Cho Seung-Hui” pugui ser el seu company de classe em crea inquietud. Enviaré a un fill meu a un lloc on és tant fàcil que el matin?. D’acord en que no passa cada dia però... qualsevol pot tenir una pistola per disparar-te!.
D’acord en que tenia problemes psicològics o psiquiàtrics però... quin nivell de desestructuració té la societat americana?.
A més... els malats mentals també poden comprar fàcilment una pistola per disparar-te!.
He escoltat estupefacte les declaracions d’un dirigent americà favorable a la tinença d’armes argumentant que amb elles els estudiants haurien pogut defensar-se. Suposo que el que vol dir realment és que si tots els estudiants i els professors haguessin fet ús del seu dret a tenir pistola l’haguessin pogut matar abans. També em resulten molt indignes les paraules del president americà dient que “estaven en el lloc i el moment equivocat”. Però no eren estudiants!?
De fet, la pena de mort, matar, és legal en molts estats nord-americans. Segons sembla, per la seva confessió, aquest noi es sentia amenaçat pels seus companys: “Me habéis acorralado en una esquina y me habéis dejado sólo una opción”. Al sentin-se amenaçat, va fer us del seu dret a la defensa!?.
Si no hagués pogut comprar les pistoles, és molt provable que la incapacitat per canalitzar la ràbia matant als companys l’hagués portat, potser, al suïcidi llançant-se per una finestra. Hagués estat la única víctima del sistema. La infermetat d’aquest noi ha mort 32 companys però no és el responsable, al menys no l’únic; les pistoles i el dret a usar-les li ve donat per la administració americana. El poble americà ha de fer una reflexió col•lectiva si no volen que la resta del món els hi tinguem por.
Continuaré insistint en que els meus fills aprenguin l’anglès perquè tinc l’esperança de que les coses canviïn i a tota reu no passa el mateix.
Joan López
Dilluns 16 d'Abril
LA TARARA
La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Lleva la Tarara
un vestido verde
lleno de volantes
y de cascabeles.
La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, niña,
que la he visto yo.
Luce mi Tarara
su cola de seda
sobre las retamas
y la hierbabuena.
Ay, Tarara loca.
Mueve, la cintura
para los muchachos
de las aceitunas.
Federico García Lorca
La Marisol i “La tarara” varen ser objecte dels somnis de la meva infantesa. Una cançó que vaig “tararejà” fins a la sacietat. El dissabte va ser la Cantata de les escoles i aquesta cançó en va tornar a emocionar.
Va ser emocionat veure com la meva filla de nou anys, una de les participants, em retornava aquells bonics records. El temps passa sense remei però els somnis són per sempre i van tornant, de tant en tant, per recordar-nos aquells dies en que els varem tenir per primera vegada...
Gràcies Andrea!
Joan López
Divendres 13 d'Abril
L’art de la mentida
La política és l’art d’enganyar als pobles. Algú em va fer aquesta afirmació fa temps, quan la democràcia aterrava a la nostra societat, però llavors no vaig acabar d’entendre el que em volien dir. Ara reconec als artistes que fan creure a la gent que els vots són en benefici de la pròpia gent i no de ells mateixos. No tenen escrúpols en trair la confiança dels seus votants, sempre troben excuses per dir que ho fan en defensa del interès general o pel bé del país. Aquesta estratègia alguns la varen utilitzar per justificar una guerra.
Però... quin benefici treia el poble de que fos la ETA i no Al Qaeda?. El poble només tenia una pregunta: Qui ha estat?.
Els artistes varen calcular que amb la veritat perdrien les eleccions. Però... Què reclama una mare quan li maten el seu fill?. Què reclama un poble quan li maten als seus ciutadans?.
Produeix pànic que hi hagi polítics que no tinguin altres arguments, ni que fossin mentides piadoses, per assolir o mantenir-se en el poder.
Joan López
L'art d'enganyarDimecres 11 d'Abril
El carnet per punts ha estat un fracàs? Aquesta pregunta apareix en el medis de comunicació de forma reiterada.
Sembla que s’esperava que aquesta normativa fes que la xifra de morts no fos tant elevada durant la setmana santa. Està clar que com a mesura de xoc no ha funcionat.
Els radars han desplaçat la sinistralitat a les carreteres secundàries i ara parlen de reduir el límit de velocitat en aquestes vies. Parlen per parlar, per no deixar de fer veure que els preocupa l’estadística de morts.
Serà més respectat un límit de 80 que un de 90 ?. Crec que no.
Em sembla que han estat ingènues aquestes expectatives; que reflectien un desig més que una previsió realista. Segons sembla, la majoria dels accidents són causats per comportaments imprudents i temeraris dels conductors. Pensar que aquests tipus de comportaments es poden corregir amb la por per la sanció econòmica o la pèrdua del carnet no farà que la xifra de morts sigui menor. Acceptar això últim és començar a posar les coses al seu lloc.
Els radars i els punts han rebaixat el promig de velocitat que, en general, tots els conductors duem a les carreteres, però no ha fet desaparèixer els conductors temeraris i als que troben absurd posar-se el cinturó.
El problema és més difícil i de solució a més llarg termini: és diu educació.
Passa el mateix amb totes les grans preocupacions de la nostra societat. I ara penso el tema de la violència contra les dones o els menors: tampoc la llei contra la violència de gènere ha reduït el número de víctimes. Però també passa el mateix amb temes de no tanta envergadura i d’àmbit local: la ordenança que regula la tinença d’animals ( i en concret els gossos) no fa que els carres del nostre poble estiguin més nets.
En tots els casos es pot argumentar que, potser, es persegueixen poc les infraccions o els delictes, que s’han d’endurir més les penes i que les multes no poden ser simbòliques. Tot són ganes de no afrontar els problemes reals i de no admetre que la base de tot són l’educació i el civisme.
Mesures com el carnet per punts i lleis com la llei integral contra la violència de gènere són molt necessàries perquè posen els problemes a sobra la taula, aporten eines per l’actuació i també fan la seva contribució, molt important, per la resolució definitiva dels problemes. El cas és que totes les mesures que es prenguin han de ser benvingudes i també estarà bé si redueixen el límit de velocitat a les carreteres: reduiran el risc dels que tenen per costum fer cas de les senyals.
La reducció del número de morts s’ha d’assolir amb un reciclatge de les actituds incíviques i educant als nostres fills en contra d’aquestes actituds tant nocives.
Potser la nova assignatura “Educació per la ciutadania”, si se li dona la importància que ha de tenir en la seva implantació, serà més efectiva que el carnet per punts. No esperem, però, resultats al curt termini!!
Joan López
Dissabte 07 d'Abril
DIVENDRES, 06/04/2007 - 12:14hRepresentants de més de cent països reunits a Brussel•les han tancat un informe sobre el canvi climàtic que és el més pessimista emès fins ara. Segons aquest document, la sequera deixarà sense aigua a més de mil milions de persones i afectarà especialment alguns països africans. A més, hi haurà onades de calor a Europa i el nord del continent americà i augmentarà el nivell dels oceans. Si el ritme d’escalfament del planeta continua al ritme actual, som en risc de perdre una cinquena part de les espècies vegetals i animals.
Rajendra Pachauri, president del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtico (IPCC), ha dit que s’havia aconseguit
un bon document, malgrat que han calgut negociacions maratonianes perquè alguns països com els Estats Units, la Xina, l’Índia i l’Aràbia Saudita han demanat de suavitzar-lo.
El futur incert
Cada vegada que surt un informe sobre les conseqüències del canvi climàtic no puc evitar que el meu estat d’ànim es deprimeixi una mica més. La preocupació pel futur més proper es una constant dels que, com jo, tenim fills petits. En quin planeta hauran de viure?
El debat sobre les conseqüències pot ser necessari per sacsejar les consciencies però trobar i aplicar solucions comença a ser urgent. Indigna un mica la postura d’aquests països que semblen no tenir infants amb futur. La prepotent mentalitat nord-americana ens té acostumats a grans manifestacions de insolidaritat. Per ells el problema no es tan greu, es faran el amos de l’aigua igual que ara ho fan amb el petroli. El cas de la Xina i l’Índia és, potser diferent: la seva gran superpoblació demanda creixement industrial i econòmic com a solució per assolir un futur que ara no tenen, ni bo ni dolent. Els àrabs representa el màxim productor de petroli mundial i no volen ni parlar de l’estalvi energètic...
Voldria ser optimista, doncs sembla que el problema està preocupant als líders del món, però em resulta difícil.
Joan López
Los amos del mundo (Pepa Muñoz)
El dinero nos envilece
Cada vez estoy más convencida que el exceso de dinero nos envilece. Nosotros, los ciudadanos de a pie, los que tenemos que hacer un gran esfuerzo para pasar el mes, no nos vemos afectados, porque el dinero pasa por nuestras cuentas corrientes y vuelve a desaparecer en cuestión de días. Pero ese dinero, al que directivos como los de INTERVIDA y ANESVAD, les llega a espuertas, ese es el que hace peligrar las buenas intenciones de las personas. Me siento triste por esas personas que se aprovechan de las necesidades de otros para hacer negocio, creo que es de lo peor que se puede hacer como ser humano. Animo a los que se han dado de baja como socios que vuelvan a recobrar la ilusión con otra organización que a mi parecer cumple con su compromiso – INTERMON OXFAM -. Yo soy socia y confío en ellos.
Ana Segura
OENAGÉS EN ENTREDIT. No perdre la confianç
La fe perduda
Quan era petit vaig estudiar (per fer la “primera comunió” i en les classes de religió) que Déu està present en tots els actes bons que es duen a terme i que “ens hem d’estimar els uns als altres, tal com ens va estimar Jesús”. Aquestes dues premisses eren la base de la meva fe cristiana.
Per raons que ara no venen al cas, amb el temps he modificat aquestes dues guies; en primer lloc, per la creença de que hi ha una bondat humana que pot reconduir la nostra vida envers un món més just i, en segon lloc, per la màxima de que l’amor i la solidaritat ha de moderar la nostra conducta (no per que ho digués Jesús, encara que m’alegro de que pensés el mateix). He perdut la fe en Déu i l’he canviat per la fe en els homes.
Jo crec en els homes que, com aquests rectors de la parròquia de San Carlos Barromeo, fan el bé i són solidaris. Com ho fan en nom de Déu, em fan dubtar de les meves noves conviccions i penso que si tot fos així no tindria cap problema en retornar a l’anterior fe catòlica i posar novament a Déu per sobre dels homes.
És per això que no entenc la postura dels bisbes en aquest assumpte. També han perdut la fe els bisbes espanyols? De què tenen por? Senten vergonya de no saber difondre la doctrina cristiana com ho fan en aquesta parròquia madrilenya?
No sé si pensant en aquest cas, però el Papa ha dit: “el verdadero Evangelio es sólo el que transmiten los obispos”.
Valgui'm Déu!!
Joan López Roa
Santa Perpètua de Mogoda
> Los fieles de la 'parroquia roja' no renuncian a su iglesia
>La 'parroquia roja' de Vallecas da misa, pese al cierre dictado por el Arzobispado
"El infierno existe y es eterno"
L’educació dels bisbes
Dissabte 31 de Març
35 cèntims
Sóc un fan del Zapatero i reconec que vaig patir una mica quan seguia la seva intervenció en el programa de TVE. Escoltava amb atenció cada una de les preguntes i respostes amb la inquietud de que no defraudés les meves expectatives envers la claredat, idoneïtat i contundència de les seves explicacions. Quan li vaig escoltar dir que un cafè valia al voltant de vuitanta cèntims d’euro vaig pensar: Però que dius?! L’has cagat Zapatero!!
Va ser com un flash que em va impressionar: com és possible!!. Com és pot fer un exercici d’apropament a la gent “del carrer” i demostrar un desconeixement tant gran dels fets quotidians que fa la gent normal. Com no pot saber el que val un cafè!?
Efectivament, tots sabem que és molt difícil trobar un cafè per sota de l’euro. A més, crec recordar que li preguntaven pel preu del cafè al carrer i, clar, en una terrasseta encara és més car.
No ser partícip dels fets quotidians pot restar credibilitat al que intenta resoldre els problemes quotidians de la gent. D’altre manera: si no pateixes un problema pot resultar més difícil identificar-lo en el patiment dels demés.
Però bé, declaro la meva addició al “talante”, el diàleg i l’assoliment de drets i millores socials pels més desfavorits. Per això no deixaré de defensar al Zapatero perquè hagi tingut aquesta relliscada (jo penso que els nervis i la tensió inicial del programa el van trair). Els errors demostren humanitat; diuen alguns!!
Intentar resoldre la casuística particular i concreta amb una acció de govern i lleis pensades per solucionar problemes de caire general i que afecten a grans col·lectius socials és molt complicat. ¿Ens donaria una solució als joves per viure amb 1000 euros al mes? Va ser una de les preguntes que li varen fer i que té difícil resposta. Bé, no es pot dir que la situació dels “mileuristes” sigui cosa particular o de poca gent però l’administració dels mil euros pot ser molt variada i respondre a circumstàncies molt diverses com per trobar una resposta fàcil i a l’altura del moment televisiu. Crec recordar que el president va respondre amb una sèrie d’iniciatives pensades per pal·liar (que no resoldre) la problemàtica dels joves. Dedicar recursos per la promoció d’habitatges de lloguer per a joves és una d’aquestes iniciatives. És evident que això només és una resposta vàlida pels joves que tinguin la sort de poder accedir a un d’aquests pisos. Però considero de justícia el reconèixer el fet de que,almenys, sembla que es té consciència dels problemes greus que afecten a la ciutadania i s’estan fent coses envers la seva solució. Encara en ressonen les argumentacions dels que ara s’oposen al Zapatero sobre el tema de l’habitatge i els inaccessibles preus dels pisos quan venien a dir que la realitat era que la gent tenia molts diners per comprar i, per això, la gran demanda era la causa del encariment.
Lleis com la “llei en contra de la violència de gènere”, la “llei de dependència”, la recent “llei d’igualtat”, la futura “llei del sol”, la promoció del contracte indefinit, del lloguer pel que fa a l’habitatge, etc. Són lleis i iniciatives que sovint no satisfan les expectatives concretes del ciutadà particular però que són necessàries per capgirar l’estat actual de les coses.
Perquè, certament, la llei aprovada per lluitar contra la violència de gènere sembla que no és capaç de frenar les morts de dones a mans de les seves parelles. Potser s’hauran de fer modificacions per fer-la més efectiva i que els ciutadans tinguem la sensació, finalment, de que les lleis representen solucions. Recordar, però, que l’anterior govern de dretes, preocupats més pels temes de la guerra i la projecció personal del president Aznar, consideraven les agressions de gènere poc mes que de forma anecdòtica (recordo unes declaracions del vicepresident Sr. Álvarez Cascos, on parlava “de casos aislados, crímenes cometidos por mentes dementes y enfermas de los que no pueden sacarse conclusiones”) ens ha d’ aixecar una mica l’ànim i, sense deixar de reivindicar i lluitar, no perdre l’esperança de que hi hagin fets (i no paraules i declaracions d’intencions) que responguin a les nostres inquietuds i necessitats. És just, penso jo, fer una valoració positiva del que s’està fent, que el coneixement i l’anàlisi de la problemàtica important és més real ara que la que feia el govern del PP amb la seva perspectiva conservadora. Una reflexió sobre tot plegat hauria de ser suficient per reafirmar-se en un vot progressista, encara que no trobem cafès a 80 cèntims.
Jo prenc cafè a 35 cèntims. Si algú està interessat li puc proporcionar les dades de la empresa de “vending” que el subministra on treballo.
Joan López
Dillus 26 de Març
Escola de pares
Segons he llegit al diari: més de 5000 pares barcelonins reben classes per aprendre a ser pare. És tracta de rebre ajuda i consell per educar als nostres fills(Article de El Periódico).
És difícil saber què fer en moltes ocasions. Què s’ha de fer perquè el teu fill no et demani a totes hores que vol jugar als videojocs? Clar, si encara està en edat de demanar-ho i no s’hi posa directament a jugar. És pot lluitar contra les addiccions modernes: videojocs, mòbils i d’altres que ja sabem?. Com puc fer perquè s’aficioni a la lectura?.
Els meus pares i avis ho tenien molt clar, però els seus mètodes estan molt qüestionats avui dia. Amb raó, penso jo. Però és per això que aquestes iniciatives em semblen molt encertades i, com ningú ho sap tot sobre els nostres fills i la seva educació, crec, fins i tot, que haurien de ser obligatòries. S’hauria de programar una formació, potser per cada edat, per adquirir les pautes bàsiques que evités, si més no, algun que altre error greu.
Educar als nostres fills, estareu d’acord, és una tasca de risc. Després no valen lamentacions del estil: “Ho he fet el millor que he sabut”. Què és el que he fet malament?. És un una pregunta maleïda que tots els pares hem de evitar fer-nos.
Crec que la majoria dels pares estaríem disposats a assistir a aquests curses si ens ho posen fàcil.
Joan López
Alguns enllaços relacionats:
Noticia del del “20 minutos” de Zaragoza
Ministeri d’educació
Forums
EDUCOWEB
Si tens,envia’m més informació i/o enllaços sobre el tema!!
Fa molt fred.
A Santa Perpètua de Mogoda es deixa sentir l’onada de fred i neu que cau pel nord de Espanya. Arribarà la neu al nostre poble?
El temps està boig; potser, segons diuen, pel l’escalfament i el canvi climàtic.
Ja és primavera! Però només als grans magatzems, que no deparen en condicionar el seu clima particular costi el que costi, encara que ja se sap que segons quins consums deterioren el planeta.
Avui sembla que l’hivern es resisteix també en el món dels drets civils: el Consell General del Poder Judicial recomana que es pugui exercir la objecció de consciencia per part de les agencies d’adopció quan els demandants siguin homonexuals.
Molt trist, com un dia fred i gris d’hivern.
Joan López
"Plaça Can Folguera"
S’ha dut a terme el taller participatiu per “La millora de la plaça Can Folguera i els seus voltants”. L'actuació s’emmarca dintre del grup de propostes que sota el títol “Urbanització de parcs i zones amb prioritat per vianants” esdevenen un dels camps d’actuació del projecte de millora integral aprovat d’acord amb la llei de barris. Aquesta millora integral contempla, d’acord amb la presentació del projecte que fa fer l’ajuntament el passat Desembre, un ventall molt ampli d’ actuacions tant de indole urbanístic com de caire social.
Vull dedicar aquestes línies a parlar del taller que s’ha fet avui perquè em sembla important remarcar que ha estat la primera mostra del que ha de ser l’essència d’aquest procés de millora: la participació ciutadana.
Una cinquantena de veïns del barri ens hem trobat en les instal•lacions del Centre Cívic Can Folguera i sota la direcció de persones expertes en conduir aquests tipus de processos consultius, hem debatut sobre el que volem fer amb l’espai d’aquesta zona on es troba la plaça que dona nom al nostre barri.
Adequar aquesta plaça i rodalies a la satisfacció de les persones que vivim o simplement en fem ús és molt important per la nostra qualitat de vida. Igual que per Santa Perpètua ha de ser important que Can Folguera, barri central de la localitat, s’integri en el conjunt del poble amb els mateixos nivells d’equipaments, serveis, qualitat urbanística i de convivència.
Vull fer una crida a tots els veïns perquè no desaprofitin properes oportunitats d’exercir la seva participació en decidir quin ús hem de donar als nostres espais públics. Sembla que tots tenim molt clar quines coses no volem veure en el nostre barri. En les nostres mans està el tornar a ocupar l’espai públic per substituir el que no ens agrada per altres elements i activitats més adients.
Ànim!! Ha estat una experiència maca.
És “hermosa”
S’ha aprovat la Llei d’igualtat. Com el seu nom indica, aquesta llei cerca l’assoliment d’una societat més igualitària entre homes i dones. El president Zapatero ha dit sentir-se “orgulloso de impulsar una ley tan hermosa”. No se si el qualificar aquesta llei de bonica ho ha fet amb segones i ha pretès replicar les declaracions que el Sr. Rajoy va fer després de de la “mani”, on va qualificar la protesta de “serena, tranquila, pacífica y hermosa”. És fa una mica estrany escoltar aquest qualificatiu per a una manifestació o una llei. El que va fer tan maca la manifestació del PP no crec que fossin els crits i els insults que es varen sentir en contra del Zapatero i el Govern. Però s’ha de reconèixer que el colorit de les banderes feia goig. D’altra banda, la llei d’igualtat recull revindicacions que potser s’hagin escoltat en més d’una manifestació: Un permís de paternitat, la paritat en les administracions de les empreses i en les llistes electorals, sancions a la discriminació per raons de sexe, etc. Que, tot plegat, també són coses molt boniques. Penso que a la llei li va més un qualificatiu com: justa, il•lusionant, necessària,etc. Als del partit Popular tampoc els agrada i s’han abstingut en la votació. A més, no te cap semblança amb la seva manifestació: ni en la forma, ni en el fons, ni en els objectius que persegueix. En definitiva: que “la hermosura” no és igual la de la manifestació que la de la llei. Però pels que aspirem a una convivència més justa i més fàcil, en aquest concurs de bellesa no hi ha color. Tant de bo que a cada provocació del PP el Govern respongués amb una llei com aquesta.
LLigant caps
La noticia de que el coeficient intel•lectual del president Bush és un pel escàs no m’agafa per sorpresa. No puc negar, però, que em deixa una certa inquietud al cos. Alhora que llegeixo la noticia recordo les paraules que, no fa gaire, vaig sentir a l’altre gran president, Aznar: “Tengo el problema de no haber sido tan listo de haberlo sabido antes “ . Recordo que s’estava referint al tema de les suposades armes de destrucció massiva. En el tema de les armes i en el de la intel•ligència sembla que aquests dos personatges coincideixen. Però lligo caps i, pel que diu l’estudi(institut Lovenstein de Scranton), sembla que el nivell d’anglès, vocabulari, nombre de paraules utilitzades i altres elements determinants per la mesura del coeficient, són semblants als del expresident espanyol. Per coincidències com aquesta, penso jo, que són tant amics. Quin serà el coeficient del nostre expresident?. Cal apuntar petits matisos per diferenciar entre els dos personatges: El senyor Bush fa temps que ha reconegut la pífia, malintencionada o no, en la guerra de l’Irak i l’altre ha estat el primer en admetre la seva incapacitat per prendre segons quines decisions sense equivocar-se. També en unes recents declaracions el líder de l’oposició, senyor Rajoy, ens va dir: "para ser presidente del Gobierno deberían exigir algo más que ser mayor de 18 años y ser español". Quina afirmació més encertada!
Dimecres 14 de Març
Demano disculpes: resulta que el Institut Lovenstein no existeix i tot ha estat una falsa noticia. Potser el intel•lecte del Bush no sigui tant mediocre. Peso, però, que la meva reflexió no és tant irreal com el suposat institut.
Joan López
El dia desprès
No els facis cas! Perquè vas dir NO a les mentides de la guerra, perquè amb al Prestige vas ser voluntari, perquè les bombes del 11M no eren de la ETA, perquè tampoc vols les de la ETA, perquè donen la mà als intolerants feixistes, perquè no vols assassinar ni als assassins, perquè vols un estat de justícia i humanitari, perquè defenses la vida, de veritat i sempre, perquè els hipòcrites no et fan gràcia, encara que parlin com ximples en anglès, perquè no vols sentir insults i crits d’odi, perquè respectes la diferència, perquè no vols més mentides, o simplement... Perquè estimes la llibertat! Pel que tu vulguis però... No els facis cas!
JOAN LÓPEZ ROA, Santa Perpètua de Mogoda. NO MÉS CRITSJ. L. MARTÍN MARTÍN Barcelona. La manifestació.Replica a "No més crits". 
Dijous 08 de Març
M’agrada jugar als escacs. Qualsevol que conegui mínimament el joc sap que la Dama és un fitxa molt valuosa. A la dama cal cuidar-la i protegir-la molt bé al començament de la partida doncs, degut precisament al seu gran valor, és alhora vulnerable. EL bon jugador d’escacs sap perfectament que totes la fitxes són importants i, fitxada l’estratègia, ha de saber promocionar el paper de cada una d’elles per assolir l’objectiu de guanyar la partida. La Dama és tan valuosa que, fins i tot, la seva pèrdua sol comportar una derrota segura. Els aprenents i el mals jugadors a vegades no saben apreciar el valor de les peces en general i de la Dama en particular. Els aprenents espavilats rectifiquen desprès de perdre unes quantes desenes de partides. Els jugadors dolents ho són per la seva incapacitat d’aprendre.
La vida és com una partida d’escacs. Entre nosaltres, que són les fitxes i alhora jugadors, també hi han jugadors bons i d’altres que són incapaços d’aprendre el valor i el paper que tenen les Dames de la nostra partida. Aquests últims només tenen èxit quan juguen contra adversaris iguals de dolents.
El concurs de les dones en la nostra societat és un fet de justícia i, perquè no, també d’intel•ligència. Molt aviat no serà possible l’èxit de cap projecte, empresarial, polític o social sense la participació de les dones i la condició femenina.
Joan López
Dissabte 03 de Març
El día 8 de Marzo, se conmemora el día mundial de la Mujer Trabajadora. Para mucha gente, esta fecha pasará inadvertida o quizás no se plantee seriamente la importancia de este día para la sociedad. La historia se remonta a un 8 de marzo de 1857 cuando una marcha pionera de obreras textiles recorrió los suburbios ricos de la ciudad de Nueva York...(Pepa Muñoz) Leer más
ACORRALATS
L’exposició sobre el RETORN DELS DOCUMENTS CONFISCATS A CATALUNYA a arribat al meu poble,Santa Perpètua de Mogoda. A l’hora que observo els panels i els documents exposats no puc evitar el pensar en la difícil situació que deuria passar la gent que va ser perseguida pel franquisme. Les dades extretes de la documentació confiscada omplien fitxes per la repressió i la depuració. Els enemics del règim desproveïts de qualsevol dret. Afusellaments amb o sense judici, dignitats ultratjades sense pietat i amb la impunitat que dóna el poder de les armes i les amistats poderoses. La mort del dictador va deixar orfes moltes ments miserables que no varen ser capaços de pair la democràtica i l’estat de dret, però si de deixar en herència la intolerància i l’odi. Voldrien tornar a les antigues pràctiques i ja no són capaços de reprimir-se més. Ara convoquen manifestacions en contra del compliment de les lleis i les actuacions legítimes del govern democràtic. No volen recordar aquella època en que els seus pares i avis eren els amos del poble. Són covards a l’hora de descobrir que porten el gens dels delators i menteixen quan es diuen defensors de la justícia. Estem acorralats: tampoc els terroristes, que no respecten l’estat de dret, reparen en aprofitar-se’n. Hem de ser valents com el president Zapatero, almenys uns encara no posen bombes i els podem combatre amb la paraula i els vots. La memòria ens farà guanyar aquesta partida. A uns i altres els guanyarem amb un vot per l’estat de dret i no per l’estat de la venjança.
Publicat a La Vanguardia
Un titular de la SER: "Los obispos vuelven a la carga con la asignatura de Religión También denuncian que la asignatura Educación para la Ciudadanía se basa en criterios "propios del relativismo y de la llamada ideología de género" 01-03-2007 CADENASER.COM / AGENCIAS"
La COPE sobre aquest mateix tema: "Mas de treinta asociaciones educativas proponen la objeción de conciencia para la asignatura de Educación para la Ciudadanía"
Haig de confessar que quan llegeixo això de criteris “propios del relativismo i la llamada idología de genero” no arribo a entendre que volen dir. I no és que vulgui dir que els bisbes no se sàpiguen expressar, més aviat m’hauria d’avergonyir per les meves mancances. I hauria, sens dubte, d’afanyar-me en aprendre que carai és això de la ideologia de gènere. La meva escola era pública i, tot i que l’assignatura de religió era obligatòria i comptava, em pregunto si una escola de l’església hagués estat més eficaç pel meu nivell cultural de l’actualitat. Jo, per entendre els criteris morals dels bisbes no puc fer servir els seus comunicats, no arribo. De fet els entenc molt més bé escoltant la COPE de tant en tant. Els criteris morals dels bisbes queden reflectits a diari en la seva cadena de ràdio. Crec que pels meus fills triaré la nova assignatura “Educación para la Ciudadania”. El títol conté dos conceptes que són difícils d’extreure en les lliços morals de la COPE: Educació i Comportament Ciutadà.
Finalment sembla que el nen anglès de 8 anys i 89 quilos de pes no serà separat de la seva mare. La suposada negligència de la mare pel que fa a la alimentació d’aquest infant ha provocat la intervenció dels serveis socials del Regne Unit. Aquets és un cas extrem, però em fa reflexionar un cop més sobre la responsabilitat que tinc com a pare i sobre l’educació, també alimentària, que estic donant als meus fills... A vegades he plantejat un berenar en alguna d’aquestes hamburgueseries com a premi per un correcte comportament, una bona nota en un control escolar o, simplement, per alguna petita celebració. De fet, hi ha nens que celebren el seu aniversari en aquests establiments. És responsabilitat nostra, dels pares, el que els fills no és tornin addictes a aquest tipus de menjar que pot ser tant perniciós per ells. Si, ja sé que per un cop de tant en tant... però anar al McDonald’s... És un premi o un càstig?
Que la vicepresidenta De la Vega demani perdó pels problemes dels trens de rodalies no és suficient pels usuaris. És possible que si aquestes excuses es demanessin en forma d’alguna dimissió tindria més impacte sobre els ànims dels empipats usuaris. El millor seria una solució ràpida i efectiva. Però, ja ho sabem, els polítics no són ni ràpids ni efectius. El problema resideix en que milers d’usuaris depenen de l’eficàcia d’alguns polítics per arribar puntuals a la seva feina. Quan és parla de feina i subsistència familiar la tolerància de la ciutadania és zero. Pel que fa al nostre poble el servei de rodalies és dolentíssim: allunyat del nucli urbà, pocs trens, una sola via,etc... perquè els retards i demés problemes es facin una mica més grans. Possiblement les inversions promeses com a pla de xoc no solucionin cap dels problemes dels usuaris perpetuencs. A la pròxima averia de la C3 de rodalies, pensa que els politics t’estan demanant perdó i ja veuràs com... el tren arriba abans!!
Em sembla fora de lloc la petició que hafet senyor Rajoy per declarar “missió de guerra” la participació dels soldats espanyols a l’Afganistan. Potser vaig equivocat però el sentir la paraula guerra em fa pensar més en temes d’atac, d’invasions, de destruir per prevenir, de manipulació de la informació per amagar indecències,etc. Aquest senyor sap perfectament que, un cop acabada la guerra, els soldats espanyols i els de molts altres països són imprescindibles per pal•liar el patiment dels que sempre són les víctimes: la població civil. Donar la vida per la pau hauria de tenir més honors que morir en missió de guerra. A l’Afganistan, la vida dels nostres soldats està al servei d’una causa noble i justa perquè no ataquen sinó que protegeixen. Fer servir la mort d’un d’ells per la guerra política em sembla de dubtosa moralitat. Confio en que el senyor Rajoy no serà president fins que no tingui clars alguns conceptes i algunes regles del joc que no s’haurien d’estar trencant continuament.
Vull centrar l’atenció en dues noticies que provenen dels estats units. En primer lloc és noticia l’Amillia, una nena que, a més de ser extremadament prematura, sembla que tenir unes ganes de viure fora del que és normal. Els seus insignificants 283
grams al néixer han resultat ser de l’essència més concentrada i pura de vida. Perquè la avançada tècnica de la medicina americana haurà ajudat... però no tinc cap dubte: el mèrit de la supervivència és majorment de l’Amillia. D’altre banda, els titulars ens espanten amb les suposades intencions que tenen els americans d’atacar l’Iran. A que en sona això? Em ve a la ment el tema de la guerra de l’Irak. Diàriament aquesta catastròfica guerra ens dóna el part dels atemptats i dels morts. I és que els americans són així de contradictoris: són capaços de lluitar per la més mínima expressió de vida fins a fer-la un èxit i sentir-se orgullosos com a país. Amb molta raó amb aquest cas. Però, contràriament, sembla que no tenen problemes en utilitzar la 
seva maquinaria de guerra. Les guerres americanes estan produint moltes morts de difícil justificació. El tema de les mentides de la guerra, i demés històries que ja saben...Bé, potser no és el moment de crítiques. Una bona noticia entre tantes de dolentes mereix celebració.
Felicitats a l’Amillia per haver nascut als Estats Units, controlen la vida i la mort en aquest món.
Dilluns 19 de FebrerSobre el servei d'atenció i informació a les dones de Santa Perpètua
Extracte de l’acta de la junta de govern local del dia 24 de gener del 2007:
IGUALTAT DONA-HOME
2.1. PRÒRROGA CONTRACTE SERVEI D'ATENCIÓ I INFORMACIÓ A LES DONES.
Vist el contracte de serveis d’atenció i informació a les dones, signat en data de 10 de febrer de 2006 amb Assistència i Gestió Integral, Fundació Privada. Atès que el termini de vigència d'aquest contracte finalitzà el proper 13 de febrer. Vist l'informe emès per la Tècnica d’Igualtat, segons el qual resulta convenient que l'esmentada empresa segueixi prestant el servei durant un termini d'un any. Atès el que disposa la clàusula tercera del Plec de Clàusules Administratives Particulars reguladores del contracte, segons la qual aquest podrà ser prorrogat per un any. En virtut de les facultats que la Junta de Govern Local té delegades, per Decret d'Alcaldia de data 23.6.2003, es proposa: 1r. Prorrogar el contracte de serveis d’atenció i informació a les dones, signat amb Assistència i Gestió Integral, Fundació Privada, des del dia 14 de febrer de 2007 fins al dia 13 de febrer de 2008.
Espero que el contrato no dure un año si no más, que se intente renovar a la misma empresa el máximo tiempo posible. Es un inconveniente para las mujeres que intentan recuperarse de la violencia de genero estar cambiando de profesionales. Cada vez que viene alguien nuevo es un volver a empezar, aunque se pasen el expediente siempre hay temas que forman parte del secreto profesional y es obvio que no lo transmiten, lo que supone tener que repetir una misma las malas experiencias para que puedan comprender de donde viene la problemática, y así, poder orientarte. La terapia psicológica no es como un dolor de estómago o la recuperación física de cualquier traumatismo, es mucho más seria y necesita una continuidad más específica. Creo que la Tècnica d’Igualtat lo debe tener en cuenta, debe priorizar la buena rehabilitación de todas las que necesitamos de este tipo de servicios, realmente seria ser consecuente con los discursos hechos a favor de la igualdad.
Pepa Muñoz
Que les institucions fan poc per les dones és una veritat com un temple. Les noticies que sobre violència de gènere i discriminació ens arriben a diari així ho certifiquen. Certament: mai es prou si el que es fa no evita ni les morts ni les situacions d’extrema injustícia que la nostra societat observa diàriament, crec jo, amb certa indiferència. El nou estatut dedica un del seus articles ( concretament el número 19) als drets de les dones. Els polítics estan preocupats pel desenvolupament estatutari, sobre tot amb aspectes relacionats amb el tema financer i l’assumpte dels diners. Sembla que hi ha dificultats perquè el que està escrit es faci realitat. La lectura de l’article 19 sembla ciència ficció perquè s’està a anys llum de que el que es reclama sigui una realitat. S’han de reconèixer bones intencions en els polítics, i també en els locals, però a vegades és difícil entendre els seus criteris per establir prioritats. El tema de les dones és extremadament prioritari. O no?. Bé, també és veritat que sense diners... ja se sap.Joan López
Sóc veí del Barri de Can Folguera.
Els que vivim en aquest barri sabem perfectament quines són les seves mancances i els defectes pel que fa a la convivència i l’entramat social. Les coneixem i diàriament en parlem; ho fem amb el veïnat proper, quan esperem que surtin els fills de l’escola o si surt la conversa quan esperem torn per comprar el pa. Fem els nostres comentaris i queixes contínuament però poques vegades ho fem en el lloc i en la forma adequada perquè arribin a ser escoltades per les persones que tenen la capacitat de resoldre els problemes: l’ajuntament. També moltes vagades acaben el nostre comentari amb la frase: “I ningú fa res”; o més concretament: “I els de l’ajuntament no fan res”.
Ja està en marxa el pla per la millora de Can Folguera que l’alcaldessa va presentar el passat Desembre. Tal i com va explicar, per dur a terme totes les actuacions previstes (i les que encara s’han de determinar), l’ajuntament vol comptar amb les opinions i les iniciatives dels veïnat. La participació ciutadana és un bé molt valuós pels polítics perquè representa l’opció més gratificant de la seva condició com a tals: polítics i ciutadania embarcats en un projecte comú i sense distanciament. Però pels ciutadans ha de tenir encara més valor. Les nostres opinions seran escoltades i tingudes en compte a l’hora de millorar la vida del nostre barri. Per aquesta vegada, les nostres opinions poden tenir un efecte palpable. Ens convé fer un esforç per participar i opinar si volem un barri al nostre gust.
Cal donar les gràcies a l’ajuntament, en primer lloc per haver impulsat aquest procés de millora i haver obtingut les corresponents subvencions; en segon lloc per impulsar aquest sistema de participació en la tasca de donar forma a aquesta millora. El proper dijous 22 de febrer a les 19:30 hores i en els locals del centre cívic de Can Folguera es durà a terme el primer acte de participació: la presentació de la primera proposta tècnica per la millora de la Plaça de Can Folguera i els seus voltants. Cal que tots els veïns que estiguin convocats facin acte de presencia per esdevenir protagonistes en la millora del seu entorn.
Vull aprofitar l’ocasió per animar a la participació en aquest Web. Aquest Web ha de ser, igual que el barri, de tots vosaltres.
Dilluns 12 de Febrer
Finalment s’ha desblocat la situació del les 400 persones que portaven setmanes enllaunades i en situació crítica a bord del “Marine I”. Ha estat difícil i han calgut complicades negociacions amb el govern Maurità. Un home savi va dir que la vida era possible gràcies a l’amor i la solidaritat entre els essers vius. En els seus orígens va ser l’amor i la solidaritat entre els organismes simples unicel•lulars els que varen fer possible el naixement d’organismes cada vegada més complexes. I així fins els nostres dies. Potser l’amor i la solidaritat són l’essència, inclús de la vida humana. Realment no ho sembla, a la vista de les aberracions de la conducta que demostrem els homes que avui habitem el planeta. Un exemple és el cas d’aquest vaixell de gent desesperada, cercant la solidaritat i el dret a ser estimats, cercant la vida. Per practicar la solidaritat tenim 
moltes oportunitats al nostre abast i hem de saber, com ho sabia el savi, que sent solidaris el que fem realment és viure i lluitar per la vida. I si ens resulta més fàcil expressar el sentiment amorós, que també tenim tots en el nostre interior, heu de saber que la biblioteca del nostre poble ha convocat un concurs de cartes d’amor. Contribuïm prou al desenvolupament vital del nostre poble?
Ens hem assabentat de que, a vegades, els politics no són prou llestos. El president Aznar i, pel que sembla també els seus ministres i la resta del seu partit, no varen ser prou llestos per detectar les mentides de la guerra. No sóc capaç d’entendre que aquesta patètica confessió pugui ser objecte d’aplaudiments. La incapacitació d’alguns dirigents pot representar, com en aquest cas, la desgràcia de molts. Em pregunto si amb un president mes llest i uns ministres mes espavilats s’haguessin pogut evitar els atemptats del onze de Març i demés drames de l’època Aznar. Després, passant-se de llest, va voler comprar una caríssima medalla del congrés americà, intentant que tots paguéssim la factura. Avui, els hereus “no tant llestos” del expresident lluiten per tornar a prendre les decisions en aquest país. Si els regalem la medalla directament... Ens deixaran en pau?
Segons un informe del Defensor del Poble, la violència a les escoles s’ha reduït en els últims set anys. Abans les agressions eren del 4,8% i ara són del 3,9%. No em sembla que sigui molta reducció per set anys. Les dades que es donen són preocupants: un 10% de les víctimes no comuniquen a ningú la seva situació, tres de ca quatre professors són insultats, en un 14% dels centres hi ha professors agredits, en un 40% dels centres es produeixen intimidacions i amenaces d’alumnes envers els professors, etc. I aquests percentatges es donen en un procés de reducció de la violència escolar!! Tinc fills escolaritzats a Santa Perpètua. Què passa al nostre poble amb aquest problema? Estic molt preocupat, però penso que, potser, en el Consell escolar municipal ja s’hauran posat les piles.
Joan López
Añado a tu reflexión esta guia de identificación sobre violencia en las escuelas. Va bien sabersela y observar a nuestros hijos por si aparece algún signo. De todas formas creo tambien, que hemos de revisar nuestro comportamiento con ellos, porque es posible que algunos de estos comportamientos se produzcan en el seno familiar. Espero que sirva de algo, al menos para tener más información sobre el tema que no es nada agradable.
Pepa Muñoz
L’Ajuntament ha cedit els terrenys per la construcció d’habitatges de lloguer per a joves i la gent gran. És una bona noticia i, de fet, les obres ja s’han iniciat. Sembla que en aquest cas no passarà igual que amb altres equipaments que, un cop s’ha fet el projecte, han trigat molts anys en fer-se realitat. D’altra banda les actuacions per la millora del barri de Can Folguera ja s’estan veient. Si estem parlant de fets i no de paraules o projectes en paper és una bona senyal. Fets com aquests són els que fan que els Perpetuencs puguem sentir orgull del nostre poble. Penso que és el camí correcte i em ve de gust felicitar a l’Ajuntament en general i a les persones que impulsen aquestes actuacions en particular.
Avui el món s’havia d’apagar a les 19:55. Era una iniciativa que pretenia ser una demostració d’estalvi energètic. Els temes relacionats amb l’ecologia i l’escalfament del planeta preocupen cada dia més. Perquè cada dia és mes preocupant el lamentable estat del planeta que estem deixant en herència als nostres fills. Fins i tot fa uns dies el tot poderós president americà feia menció d’aquest assumpte en el seu discurs. Un discurs que va pronunciar pels americans i per la resta del món. Reconec la meva sorpresa perquè aquest personatge parli de reduir la contaminació com un objectiu pel seu futur. Deu ser que, a la vista de com van les coses en l’Irak, no deuen estar complint els objectius d’extracció de petroli en aquell país i potser estan cercant alternatives de negoci. Potser estic malpensant en excés i simplement es tracta de guanyar un pel de popularitat. Tinc por de que persones d’aquesta mena intentin solucionar problemes tant complicats com el de la salvació del planeta. Cal recordar que el famós trio volia salvar al poble irakí i, de pas, a tots nosaltres. Avui, a les 19:55, a casa meva els llums estaven encesos i no els he apagat. No he pensat en que el planeta s’ho mereixia. Sóc pitjor persona que el senyor Bush?
Quatre joves es deixen la vida diàriament a les carreteres. Sembla que la causa principal és l’ús abusiu que aquest col•lectiu (joves fins a 29 anys) fa de les begudes alcohòliques. Beure i conduir són incompatibles. Aquesta afirmació, que ara la tinc com una gran veritat en el meu ideari per la vida responsable, haig de reconèixer que quan tenia vint anys no era pas així. D’altra banda, els productors i l’industria del vi en general no semblen estar massa d’acord amb el projecte que hi ha per restringir o, al menys, dificultar el seu consum en els anomenats “botellones”. És una qüestió de educació i no de prohibició, diria qualsevol que tingues una ment una mica oberta. La consciència i la responsabilitat que et dóna el pas dels anys sembla que soluciona el problema. Però el problema radica en que esperar a que els joves siguin adults té un preu elevat: quatre joves al dia que no ho arribaran a ser. Què es pot fer?
L’alcaldessa es tornarà a reunir amb els veïns per conèixer de primera mà quines són les inquietuds dels perpetuencs. La primera trobada la farà amb el barri de Mogoda, inspirador d’aquest Web. Si no fos perquè aquesta és la tercera vegada que ho farà, és podria ser mal pensat i atribuir aquesta iniciativa a un avanç de la propera campanya electoral. El cas és que jo no soc mal pensat i, és mes, penso que la ingenuïtat no és cap defecte i en moltes ocasions serveix d’ajuda per la vida diària. És molt angoixant viure en la contínua desconfiança de tots i de tot. Jo crec en els polítics que s’interessen per la ciutadania. Vaig néixer en un poble de la província de Jaen anomenat Torreperogil.
En aquest poble l’alcalde, que és d’IU, es diu Francisco Checa. És possible que la nostra alcaldessa conegui el cas d’aquest poble i del seu alcalde degut al que de innovador té la manera en que s’elaboren els pressupostos municipals. Segons Checa: “los políticos gestionan y los vecinos deciden”. En base a aquest principi, s’estableixen unes 
taules de consulta i participació ciutadana amb caràcter vinculant per l’elaboració del pressupost. Desconec els detalls d’aquest procés consultiu i els mecanismes, que de segur deuen existir, per evitar resultats que puguin ser inviables o aliens al sentit comú. Sembla que aquesta iniciativa ha despertat interès fins i tot a nivell europeu. Potser podria resultar interessant també pel nostre ajuntament.El cas de De Juana ha de fer reflexionar a ETA i el seu entorn. Quins han estat els fruits de la seva vida? Anys de presó per pagar els seus crims i acabar reclamant el dret a morir dignament. Han de reflexionar si tots volen ser com ell, fer el mateix que ell i aconseguir el mateix. Han de saber que aquesta societat nostra els donarà el mateix que a ell: Una part estaria disposada a integrar-los en una convivència pacífica i d’altres no mouran un dit per la dignitat de la seva mort perquè volen el seu extermini. No són persones, diuen aquest últims. Però està clar, tampoc tenen clar que el morir dignament sigui un dret de les persones. Els assassins menyspreen el dret de les persones a triar la seva vida i la seva mort. Quins fruits esperen obtenir amb els seus crims?
Dimecres 24 de Gener
Els maniquins no donen la talla. Els joves es veuen influenciats per la publicitat enganyosa d’uns models que no són, ni de lluny, reals. Uns maniquins esquifits no fan res més que induir a caure en infermetats tant catastròfiques com l’anorèxia. Quin estrès: anar per comprar-ne uns pantalons dels que agraden desprès d’haver berenat una XXl, que també està de moda... i està tan bona! Els joves han de lluitar contra la manipulació a la que són sotmesos per part de les grans multinacionals, està en joc la seva salut.
Sembla que la generalitat està estudiant el cobrament de 9 euros diaris a les vivendes desocupades. D’entrada sembla una mesura correcte. Al menys a mi m’ho sembla... jo no tinc “la sort” de tenir un pis per guanyar diners amb l’especulació immobiliària. Penso, però, que hauran d’explicar-se molt bé per que no hi hagi mals entesos. Potser algú haurà de pagar els nou euros i, a més, tindrà la desgràcia de que alguna família “d’okupes” estigui omplin la seva propietat.
Per fi cap de setmana! Estic un pel refredat però també avui m’he llevat d’hora. Encara és fosc i haig d’encendre el llum del menjador. Assegut front l’ordinador, miro d’escriure quelcom per mantenir viu el web... encara estic mig adormit. La locutora de la ràdio m’informa que, segons sembla els pisos no han pujat tant durant l’any passat. Ha dit... un 9%!? Bé, ja ho comprovaré més tard. La noticia sembla que és bona però tinc la sensació de que amb aquest tema i amb el preus que corren... no sé jo si molts donaran salts d’alegria. Avui dia tenir un menjador i un llum per encendre és realment complicat, ni que sigui de lloguer.
El partit popular s’ha quedat sol en el seu intent de treure profit polític del fracàs del procés de pau. El seu líder assegura que el rebuig a debatre les seves propostes (tot s’ha de dir, per part de tots els demés grups i sembla que per les formes en que les ha fet) no és propi ni de la dictadura d’un tal Stalin. Crec que aquest Stalin va ser un dictador molt cruel. Només ho crec perquè sobre les experiències no viscudes no m’agrada fer afirmacions rotundes. Jo, que si vaig viure els últims anys d’un altre dictador anomenat Franco, d’aquella època recordo la intolerància dels amics del règim i els abusos humiliants dels poders fàctics. Per la seva edat, el senyor Rajoy també va viure part de la dictadura espanyola ( i bastants mes anys que jo). M’ha sobtat ( o no!) que fes referència a la dictadura de Stalin i no a la de Franco. Es evident que el seu record no és el mateix que el meu. Ja hem viscut la seva contradicció: reclamar drets democràtics (com si no els tinguessin tots!) i no voler tenir la memòria històrica necessària per no oblidar mai el que realment significa la seva carència.
"para ser presidente del Gobierno deberían exigir algo más que ser mayor de 18 años y ser español"
Això penses, Mariano¡? Quin currículum s’ha de tenir? Potser penses que s’haurien d’incloure capacitats com les següents: - No tenir escrúpols per recolzar guerres il•legals si això comporta beneficis personals per quan ja no siguis president. - Ser totalment incompetent per preveure atemptats de caire islamista perquè després diràs que han estat els de la ETA. Que això et dona mes vots. - Ser una mica hipòcrita i, a ser possible, rodejar-te de ministres que també ho siguin. - Etc,etc,... Mariano, amb el teu discurs em dones molta por. Per ser president, Mariano, cal oblidar-se dels vots quan es tracta d’evitar els morts que causen els terroristes... i alguna cosa mes de menys importància. !
Avui dilluns continuarà la polèmica dels últims dies: Els que volen acabar amb el terrorisme contra els que volen acabar amb al govern... i és difícil que s’acabi doncs són coses ben diferents; crec jo. Però ja estic avorrit d’aquest tema. Vull il•lusionar-me amb un altre cosa: L’Alonso estrena el nou cotxe. Sembla que les carreres de cotxes tenen un poder d’unió mes gran que qualsevol cosa. Tots amb l’Alonso!!
Finalment s’ha aclarit el tema. Els que recolzen la violència no poden executar la enverinada jugada que havien pensat al anunciar que assistirien a la manifestació. S’ha aclarit el lema i deixa clar que és una mobilització per condemnar el terrorisme. I està clar: ells no condemnen el terrorisme. El que sembla que continua sense entendre res és el Mariano. Sí, el mateix Mariano que fa mes d’una setmana que, per moltes explicacions que li donen i per molts canvis de lemes que és facin, no acaba de tenir les coses clares. T’haig de dir Mariano... que finalment el que no entenc res soc jo. T’ha passat igual que als de Batasuna, Mariano,... però tu no estàs en contra del terrorisme? Has d’anar a la “mani”, Mariano; que, total, només es tracte de cridar contra la ETA i els seus amics, i contra la violència, i que volem viure en pau. A partir de la setmana que ve ja tindràs temps d’emprenyar al govern amb altres temes com la inflació, l’atur, o segur que s’està tramitant algun estatut desmembrador. En aquests temes les mentides no resulten tant miserables, Mariano.
Han presentat un nou telèfon mòbil que, a més de poder parlar, permet escoltar música, enviar e-mails i, fins i tot, veure la televisió. Reconec que el meu no té la pantalla en color i s’ha quedat un pèl desfasat. El meu, però, és d’una marca que, com a reclam publicitari, presenta el poder que tenen aquest artefactes de connectar la gent. Perquè la gent, els humans, volem estar connectats, parlar, intercanviar encara que ens trobem en llocs diferents i allunyats... Observo les dificultats que tenen el polítics per posar-se d’acord, fins i tot en temes on sembla que l’acord podria ser fàcil. Sembla que els costa parlar i connectar. Jo els vull aconsellar que es comprin un mòbil com el meu... si són persones i la “tele” la volen veure a casa, asseguts al sofà.
Avui, una nova reunió entre Zapatero i Rajoy, un nou intent per part del president d’explicar-li com es pot assolir la pau. Avui el senyor Rajoy continua sense tenir les coses clares... i és que no hi ha manera... que diu que el president no li ha deixat clares les estratègies... No serà que aquest senyor és una mica dur d’enteniment. Bé.. i amb tots els respectes: una mica ruc. Perquè sembla que és l’únic... Bé, i els de la ETA. Joan López
Avui hem decidit quedar-nos a casa, el dia de Reis sempre ho fem. Cansats de l’enrenou de les festes, avui és dia de respirar il·lusió. L’Andrea i l’Antonio estan emocionats, investiguen amb ansietat les noves joguines. M’agrada mirar-los i deixar-los fer... Els estimo.
Els terroristes han tornat a matar perquè el govern no ha fet concessions. Això diuen ells; però potser ho han fet perquè són uns assassins. Els del Partit Popular no volien el procés de pau perquè deien que el govern estava fent masses concessions. Ho deien així, sense detallar-les; però potser el que no volien és concedir al president Zapatero el dret d’assolir la pau i la tranquil·litat per tots nosaltres. Ara sembla que demanen explicacions al govern pel que ha passat, perquè no ho tenen clar. No són els responsables de posar la bomba qui han de respondre pels seus fets?. Ahir, en una tertúlia de ràdio, un d’ells va dir que sabien com acabar amb ETA. Potser si en Zapatero hagués fet el mateix que varen fer ells: Per exemple,apropar alguns presos... Els de la ETA no haguessin posat la bomba? Realment crec que els del partit popular no ho tenen gens clar. I cal tenir les coses clares per no entorpir, ni que sigui sense voler, la derrota del terrorisme. Viure en pau potser no és el mateix que acabar amb la ETA però són desitjos que requereixen de les mateixes condicions: a tots ens ha d’interessar, tots ho hem de voler per sobre de tot i no valen postures hipòcrites ni falsedats interessades. Els responsables són els que no els interessa viure en pau i tampoc volen que s’acabi l’ETA. El sentiment de venjança inspira el seu pensament. Avui les víctimes no saben ni qui són els de la ETA. La desgràcia ha volgut que cercant una vida digna s’hagin trobat amb la indignitat d’alguns.
Encara no els han trobat. Es tem el pitjor i la possibilitat de trobar-los amb vida, segons paraules del ministre, és “muy lejana”. Encara hi ha politics, sobre tot del país basc, que estan esperançats en un procés de pau... estan esperançats en que els desapareguts no siguin víctimes mortals.
M’he aixecat d’hora, en aquest penúltim dia del 2006... per preparar l’últim sopar. Quan he posat la ràdio m’ha sorprès la noticia: han executat a Sadam. Escolto les opinions dels tertulians. Soc contrari a la pena de mort i, per això, entenc als que veuen aquesta execució com una derrota més de la justícia civilitzada enfront les viscerals motivacions de revenja. Estic traint,potser, el dret a la justícia que té tota víctima? Si és així demano perdó. Sadam, igual que l’Osama, un dia varen deixar de ser útils aliats i varen decidir escampar el seu alè de criminalitat i que tothom sentís la seva fastigosa pudor. No entenc perquè hi ha qui diu que la clau de tot està en el petroli i els interessos econòmics de les grans multinacionals, dels negocis declarats i els no declarats (penso en les armes). Però Sadam va matar molta gent i, està clar, era un criminal i ho serà allà on vagi a parar la seva anima. Per això l’han jutjat. No és ell també, en definitiva, el responsable dels morts actuals de l’Irak?. Avui l’han penjat i diuen que duia un exemplar del seu llibre sagrat a la butxaca. Hi ha moltes persones que basen la seva conducta, i tota la seva vida, en la doctrina d’algun llibre sagrat. El que tenen els llibres sagrats és que s’ha de saber llegir i entendre’ls bé... El cas és que aquest criminal també va ser analfabet fins que tenia, almenys, 10 anys... però després va aprendre i, fins i tot, sembla que va ser universitari.
I quan reflexionava sobre tot plegat, la ràdio m’ha sorprès amb una nova noticia: l’atemptat de la ETA. De sobte he deixat a Sadam i, com llavors semblava que no hi havien víctimes, he pensat: Quina desesperança pel patiment de tanta gent que necessitava aquest procés de pau! Aquest procés de pau el necessitaven, sobre tot, els innocents familiars dels criminals. Perquè no hi ha un gen que marqui tendències criminals ni etarres; però la defensa dels fills és inherent a la naturalesa animal que tots tenim, com la defensa del germà ho és, segurament, a la humana. En aquests moments diuen que hi han dues persones desaparegudes. A elles (tant debò apareguin vives) i als seus familiars no els hi parlis de procés de pau ni de negociacions trencades, doncs són la desesperança de tots plegats. Vull ser solidari amb els seus sentiments, siguin els que siguin. Un cop més, els etarres, l’Otegi i companyia han interpretat erròniament el manual d’instruccions. O aquests també tenen llibre sagrat!! Millor apago la ràdio. Fins l’any que ve! Bon any!
Dimecres, 27 de Desembre
És el dia després. Diem que ja hem superat bona part de les festes. Com si el patiment de les cues al supermercat i les tendes de regals, els menjars i beures excessius, els números no premiats de la loteria i demés coses típiques d’aquestes dates fossin objecte de superació. Ho diem mig en broma, crec jo. I ha persones pels les quals cada dia és una experiència de superació vital. Per posar un exemple: Persones que lluiten diàriament contra la malaltia, que pateixen maltractaments, tenen dificultats econòmiques o de qualsevol mena,etc. Per elles, aquests dies poden ser, encara mes, difícils de superar. Els vull desitjar, de tot cor, que al menys l’any vinent els hi sigui un pel mes fàcil.
