Al sentir les primeres noticies sobre l’atac israelià contra els paletins de Gaza no vaig entendre gaire bé els motius. Sí,.. Cert que van dir que era una resposta al habitual llançament de coets per part de Hamàs. Però no vaig escoltar que aquests coets fossin la causa de multitud de morts o ferits... Quina desproporció?! Va ser el primer que vaig pensar quan seguia la noticia per la televisió. Avui encara em resulta difícil entendre el perquè de la mort de tantes persones. Crec que qualsevol amb un mínim d’humanitat pot tenir la mateixa dubte.
He escoltat per la ràdio que les eleccions a Israel estan properes, concretament al més de Febrer, i ara començo a trobar explicacions... Ara ho entenc! Coses de la campanya electoral!
Sembla que el govern actual d’Israel són més aviat moderats pel que fa als atacs militars contra els palestins. És a dir, que si hi ha una solució diplomàtica, aquesta és més factible amb el govern actual i no amb l’oposició. Però els coets palestins, si bé sembla que no són de gran efectivitat en quant a baixes i desperfectes causats, tenen l’efecte de crear pànic sobre la població israelita que els pateix. Per aquest motiu, el descontent de la població envers la postura del govern -- més aviat tèbia fins que han fet l’atac -- s’incrementa cada dia més. Així doncs, sembla que la possibilitat d’uns mals resultats en les properes eleccions ha estat l’element clau i detonant per l’ofensiva. Ja estant dient que serà una ofensiva que durarà temps i jo penso que no acabarà fins passades les eleccions. La oposició, més a favor de la intervenció armada, estaria interessada en que acabés abans de les votacions, per atribuir-se l’èxit o treure rendiment del fracàs.
Els palestins, de Hamàs o no, ho tenen malament fins que no passin les eleccions a Israel. Només cal determinar a quans vots equival cada mort palestina, i si és el mateix un soldat o un civil, un adult o un infant, un home o una dona...
De Hamàs o no, llàstima que els palestins no sàpiguen veure que els seus coets són més efectius quan no els llencen!!
Joan López
Dissabte 27 de Desembre 2008,
Jornada de Basquet
Fa unes setmanes vam anar a Montcada, els “preminis” tenien partit. Va ser un dissabte molt fred però va valer la pena doncs quan el sol va sortir, a les acaballes del partit i després d’una prorroga, els nostres van assolir la victòria. I Això que els locals estaven més ben preparats... per al fred, vull dir!
Avui, un dissabte més de basquet, en que intentarem gaudir de l’esport que tant agrada als nostres fills: El tradicional torneig 3x3 que organitza el “Club de Basquet Santa Perpètua”.
A partir de les nou,... Us esperem al pavelló!
Poc després de les nou ja miràvem els partits i a l’espera del nostre partit:
I hem comprat números per al sorteig de dos lots: Una panera i altre format per una pilota, una samarreta i una bufanda signades.
I per fi el partit,... Una imatge del joc:
13 – 4 a favor dels ROBOTICS!!
... i a la tarda més partits.
Joan López
Divendres 26 de Desembre 2008,
Cargols de Nadal
Amb la carn d’un pit de pollastre ben triturada, una picada fina d’all i julivert, una llesca de pa ben remullada en llet, un ou i una mica de sal es pot amassar una pasta fina i compacta.
Tres hores abans --O fins i tot, més encara, ja ho tindrem fet del dia d’abans! -- amb un quart de gallina, un tros de costella de vedella, del porc un tros de morro, mig peu, dos ossos d’espinada i un os de pernil, amb unes patates, api, col, pastanaga, porro, nap, xirivia i un tros de carbassa, sagi, farina i sal,... Haurem posat a bullir l’olla per fer el brou.
Uns dies abans, per allò de ser previsor, s’hauran fet les compres per als àpats d’aquests dies de festa i ja tindrem a casa un paquet de galets “SantMartí” que són molt bons i dels millors.
Amb la pasta de pit de pollastre que hem fet omplirem els galets gegants i després de bullir la pasta farcida amb el brou.... Ja tenim la sopa de galets!
Alhora que menjo els galets he imaginat una història amb cargols en salsa picant, sucant el pa i bevent cervesa... Però aquesta no té res a veure amb el Nadal!
Joan López
Dimecres 24 de Desembre 2008,
Vaig explicar l’idea del portal d’intercanvi
Ahir vam anar a ràdio i l’Antonio va explicar la seva experiència a la fira d’intercanvi que va tenir lloc a Santa Perpètua. Unes bales van servir per obtenir uns selles i aquests per obtenir uns Dvd i així va aconseguir el que... El que va aconseguir! Res que volgués, necessités o estigués cercant... Perquè va ser un intercanvi convulsiu, provocat per la novetat del fet i la sensació de fer bons tractes!
Intercanviar té un o varis sentits: per estalviar, per reutilitzar i contribuir a favor del medi ambient, per cobrir necessitats que d’altre forma no seria possible... Intercanviar és bona cosa... Sembla clar!
Cercar, contactar, oferir, intercanviar, a tot el món, gratis!!
Imagino si seria possible establir un sistema d’intercanvi d’objectes de segona ma a nivell mundial... Seria fantàstic!! Si gent de tot al món s’impliqués en reutilitzar objectes de segona ma, cercant els que necessiti i oferint els que ja no li fan servei... Si hagués multitud d’objectes seria fàcil arribar a acords d’intercanvi... L’estalvi seria molt... Per les famílies i pel medi ambient... No caldria destruir tants objectes... Ni gastar fabricant de nous... Molta gent necessitada i sense recursos tindrien més opcions... Podrien intercanviar... I en temps de crisi... Reutilitzar i reciclar és bo!
Penso que el Google, allà on anem tots a cercar informació i qualsevol cosa, podria crear un Portal d’intercanvi d’objectes. Un portal per albergar i gestionar una base de dades dels objectes que la gent cerca o necessita i també dels objectes que s’està disposat a oferir a canvi. Com el Google és un cercador utilitzat a tot el món, docs... Ja tenim l’intercanvi mundial!
I seria fantàstic que el mateix portal fes de traductor idiomàtic per facilitar el contacte i la negociació directa entre usuaris amb diferent llengua. Sí, que si li escric un missatge en català a un resident de Moscú, a la pantalla del moscovita aparegui en rus... i al contrari, la seva resposta, escrita en rus jo la pugui visualitzar, automàticament, en català. Ens podríem entendre i relacionar perfectament amb qualsevol persona d’arreu del món!
És més, les gents de les zones més deprimides econòmicament podrien participar i oferir objectes fabricats per ells mateixos a canvi dels objectes de segona ma que ja no necessiten els del primer món i que per ells poden ser molt útils. I si no tenen ordinadors ni Internet, les infraestructures de les ONG potser poden ser una solució.
I què passa amb el transport dels objectes intercanviats? Aquí està el problema,... Té un cost... Però l’èxit de la idea pot residir en la gratuïtat,... Intercanviar no m’ha de costar res, sinó no val la pena... Clar, que si hi ha molta gent interessada, el portal tindrà moltes visites... En Internet les visites tenen una traducció en diners, gràcies a la publicitat que posen les empreses... Les empreses de logística i paqueteria podrien ser solidàries amb el sistema i fer els transports a canvi de publicitat... Moltes ja es deixen molts diners en anuncis... Amb això i els ingressos per publicitat de terceres marques és podrien finançar els intercanvis... Encara que sigui entre dos molt allunyats geogràficament!
Sí, ja sé que el tema de la traducció és molt complicat... I no diguem el tema del transport! Però tinc tendència a pensar que no hi ha res impossible, sobre tot si hi ha deu milions de dòlars per invertir!
El Solbes nord-americà comença a prendre consciencia del que se li ve al damunt! El tema està pitjor del que es podia imaginar fa només un any! Una davallada de vertigen ens està posant(al món sencer!) en situació crítica.
Sempre he pensat que la solució de la crisi ha de començar allà on es va iniciar, als Estats Units. Crec que quan allà comencin a donar resultats les mesures anticrisi, a Europa i a Espanya començarem a veure la llum que pot indicar el final del túnel. Estan dissenyant un pla d’estímul consistent en la inversió d’una quantitat ingent de diner (600.00 o 700.000 milions de dòlars) en infraestructures, tecnologia i energies alternatives... “ Per tallar l’hemorràgia i començar a minorar les pèrdues de llocs de treball...”.
Que fa unes setmanes en Zapatero anuncies al Congrés un pla similar (o el pla nord-americà és similar al espanyol!) i amb els mateixos objectius, em fa pensar que els trets fonamentals de la lluita contra la crisi estan força clars a nivell mundial; i són compartits per aquells països en que la situació ha estat originada de forma similar (l’esclat de la bombolla immobiliària) i ara la problemàtica és qualitativament igual.
Encara que quantitativament no sigui possible comparar el cas espanyol amb el nord-americà. Com ja he dit, la solucions plantejades per aturar la catàstrofe semblen del tot lògiques i, més encara, si s’està pensant en un futur diferent i més estable.
Amb tot, crec que res d’això serà efectiu si no es troben solucions per al problema de fons: La crisi del sistema bancari!
Malauradament, el rescat dels bancs per part dels governs amb diner públic dels contribuents es presenta com ineludible i, més malauradament encara, no sembla que hagin determinat encara les quantitats necessàries i suficients per solucionar el problema.
Però s’ha de fer una reflexió esperançadora pel que fa al pla anticrisi del govern espanyol: Sembla que per una vegada, i per la cerca de solucions, no anem a remolc dels americans... Sinó al contrari! I les mesures d’aquí potser seran més efectives degut a que la banca espanyola no està tant malament com la nord-americana... Aparentment!
En aquest cas, la lògica de la globalització hauria de fallar i ens haurien de poder salvar, ni que fos una mica... Tot sols!
L’objectiu és fomentar l’ocupació! Ara és el prioritari i l’Ajuntament farà molt bé en demanar tantes subvencions com pugui per poder frenar l’atur. Un cop s’ha concedit la subvenció i es tinguin els diners, s’haurà de tenir un especial observança en el seguiment dels resultats perquè aquests diners es tradueixin en un grapat de llocs de treball més o menys estables o, si més no, en incrementar les possibilitats i la competitivitat d’alguns perpetuencs/ques dins del mercat laboral.
Tot és una roda, si no hi a feina els llocs de treball perillen, si hi ha atur o por a perdre l’ocupació no hi ha consum, si no hi ha consum les empreses acumulen “stocks” als seus magatzems i disminueixen les necessitats de fabricació, si la davallada de les comandes afecta a la producció s’han d’adequar les plantilles a les noves càrregues de treball, i ja estem al principi: si no hi ha feina els llocs de treball perillen. És el model econòmic actual i les seves febleses!
I què dir del model financer?! L’actual crisi financera i els recents escàndols com el cas “Madoff” ens ensenyen que els pilars del sistema no són altres que l’especulació, la cobdícia i la falsedat.
I això és el model actual: Un sistema financer basat en el risc especulatiu i una economia basada en el consumisme galopant. Ideal per l’aparició de bombolles com la immobiliària i l’anterior de les companyies “punt-com”. Està clar que aquest model no pot continuar o necessita profundes reformes. L’esclat de la bombolla immobiliària i de la construcció ens ha deixat un seguit de fallides encadenades (igual que quan falla el cor i el mal funcionament s’estén ràpidament als demés sistemes del cos) i ha provocat el major increment de l’atur conegut en molts anys, un gran excedent de ma d’obra poc formada i amb poques possibilitats de ser absorbida per altres sectors. Ens trobem en un model poc flexible i que ofereix poques alternatives.
Una reflexió sembla que va agafant forma: El nou model econòmic i financer caldrà que sigui molt més racional i controlat que l’actual. S’haurà d’invertir més en tecnologia i formació continua dels treballadors com a base de projectes empresarials d’èxit i amb futur. La productivitat de les empreses no s’ha de sustentar en jornades laborals interminables d’empleats poc qualificats. L’estalvi energètic, la no dependència del petroli, les energies alternatives i respectuoses amb el medi, el treball social, etc. Tot plegat han de ser els paràmetres per la construcció del nou sistema i per assolir el benestar de les persones.
Les subvencions que rep l’ajuntament per fomentar l’ocupació caldrà que fomentin l’ocupació pensant,... Des de ja! En el nou model!
Joan López
Dimarts 16 de Desembre 2008,
Bush visita per sorpresa Afganistan
Sorprenentment el mandatari nord-americà va visitar l’Afganistàn... Quina sorpresa! Si només li queden unes setmanes de mandat... Ja residual! Va causar sorpresa la idíl·lica descripció de la situació d’aquell país i de que cada dia hi ha més escoles, amb més alumnes dones, i de les cometes que tornen a envair el cel afganès a mans dels nens d’allà. Substituint, potser, el vol dels avions... De guerra! I el que ja no sorprèn és la capacitat d’aquest individu per negar l’evidència i justificar el que resulta de difícil explicació... Com les invasions i les guerres! Com la ineficaç gestió, l’espoli i els abusos! Però va ser sorprenent veure’l reconèixer errors (de la CIA) en la d’Irak... La guerra i la inventada destrucció massiva, està clar!
Qui el va voler sorprendre ho va aconseguir... Només en part! Perquè per aquells indrets no sorprèn que et llencin una sabata! O dos! És senyal de profund menyspreu! Però si és una roda de premsa, súper controlada, súper organitzada... El periodista va errar els dos llançaments per un sorprenent bon joc de cintura!
M’ha sorprès que l’escridassés tractant-lo de gos.. No és el gos el millor amic de l’home?!
Joan López
Dimecres 10 de Desembre 2008,
Canvi d’entrenador per superar la crisi
Si l’entrenador no confia en els seus jugadors i no creu en les possibilitats del seu equip... El millor és substituir-lo! A passat al Real Madrid i a tots els equips que tinguin com objectiu l’assoliment de resultats. Com a màxim responsable de l’equip, l’entrenador és l’encarregat de fer els plantejaments, de definir les alineacions més adients en cada moment, de la tàctica i l’estratègia,... de prendre les decisions! L’equip fa el que diu l’entrenador i com diu l’entrenador!
En aquest sentit, és molta la semblança que hi ha entre l’equip de futbol i moltes PIMES. A les petites i mitjanes empreses la presa de decisions sol estar molt ben definida en unes poques persones,... Són la direcció!
La direcció fitxa els objectius, analitza el mercat i l’entorn on l’organització ha de competir, defineix el pla de producció més adient en cada situació, etc. Del saber fer d’aquestes persones depèn la bona marxa de “l’equip” i que els resultats siguin positius.
Malauradament, quan les coses van malament, és difícil trobar responsables en el si de l’empresa, tot és culpa de la crisi i de factors externs, no és troben les decisions mal preses ni les errades en la planificació,... Ni res que se sembli!
A les empreses, la manca de resultats no les paga l’entrenador, sinó els jugadors, que no són altres que els treballadors que són acomiadats...
És la gran diferència entre el futbol i el món empresarial!
Joan López
Divendres 5 de Desembre 2008,
M’agrada el nou informatiu!
La vella reivindicació de que “L’informatiu” escapés del control polític, i deixés de ser la publicació només de l’ajuntament, sembla que és el que es pretén amb el nou format. I també m’agrada perquè és més modern i atractiu. Més plural i amb més espai d’opinió per què la participació ciutadana i les diferents tendències tinguin més presència en el debat públic. I si es dona cabuda a més noticies i el criteri periodístic és el que predomina es consolidarà com la publicació del poble que tots volíem.
Així doncs, un aplaudiment a la presentació del nou format!
Joan López
Dijous 4 de Desembre 2008,
Han mort un home!
A Getaria, en el 1991, en un viatge que vam fer, igual que avui, és menja molt bé, com a tot el país basc, pernil, gambes i paella, “Alto de Meagas”, al mig dia, Juan Mª Azkue, un basc que varem viure i varem imaginar amable i hospitalari, com són els d’allà, allà i aquí...
I després de dinar ens deixem caure per la visita al santuari, de Loiola, que està a Azpeitia, acompanyats pel verd del paisatge i els colors vius que dona la frescor i la humitat de l’ambient... Camins que cal triar i no val equivocar-se perquè la rectificació és dificultosa,... sinó impossible! Però no comprenc! Si tots el camins porten a un lloc bonic!
La foto de rigor, santuari de fons, jardins en primer pla, disset anys menys, ...
Disset anys després (i una mica més), en aquella zona han mort un home, gent d’aquells indrets l’han disparat... Qui ho havia d’imaginar llavors! Quina incomprensió d’avui!
Joan López
Dimecres 3 de Desembre 2008,
La seguretat social perd afiliats
Les últimes dades del atur són preocupants, ja quasi arribem als tres milions d’aturats i segons el vicepresident Solbes les dades “no són cap sorpresa” i "existeix el risc que l'atur augmenti una mica més". Si en Solbes parla d’una mica més d’atur, potser la cosa no és tant preocupant. Una mica més i després a recuperar la taxa d’ocupació, el consum i la bonança... La veritat, ja m’agradaria confiar en les seves paraules, però molt em temo que la cosa no serà tant lleu.
El sector serveis ha estat el més castigat en el passat més de novembre, seguit de la construcció i en tercer lloc l’industria. El sector industria, que fins ara estava aguantant raonablement bé, ja comença a generar molts aturats i, molt probablement, serà la principal causa dels mals presagis per al proper any. En l’últim paquet de mesures anunciades pel govern només es contemplen ajudes a una part de l’industria, d’automobilística. Ja veurem que passa en els propers mesos!
És tràgic llegir les dades que indiquen que un de cada tres aturats no està reben cap ajut ni prestació econòmica per part de l’estat, perquè ja l’han exhaurit o perquè no han generat el dret a rebre-la.
Però la seguretat social perd afiliats... Són més els que deixen de cotitzar que les noves incorporacions. D’altra banda, treballadors indefinits, de molts anys d’antiguitat i sous més aviat alts, seran acomiadats o prejubilats degut a la crisi i deixaran d'aportar bona part dels ingressos a la caixa única de la seguretat social. Les cotitzacions dels nous empleats, de sous més baixos, temporals i en menys quantitat, no compensaran la pèrdua d’ingressos per fer front al increment en la quantia de les prestacions... Un horitzó més negre encara a mig i llarg termini!
La seguretat social perd afiliats! L’atur, cal aturar-lo con sigui!
Joan López
Dilluns 1 de Desembre 2008,
Vaig néixer al número quinze...
Quan vaig ser petit, i el meu cervell va tenir capacitat per emmagatzemar vivències, m’aixecava al matí i mirava pel forat que havia fet al terra. Pel forat es veia la planta baixa, l’equivalent al menjador, amb la seva llar de foc i les brases que escalfaven els dies freds de l’hivern. Quasi bé sempre veia la meva mare anant d’un cantó a l’altre de l’estància, fen feines o preparant la llet. Si no la veia o no sentia soroll, obria el porticó de la petita finestra i, de genolls a terra, treia el cap i mirava que no estigués al carrer xerrant amb alguna veïna. Només després de repetit aquest ritual infructuosament varies vegades, em dirigia a la porta de l’habitació i la cridava, escales avall, tant fort com la veu i els pulmons em permetien. Per sort, els meus crits sempre tenien resposta i tot continuava amb normalitat quan escoltava la seva resposta, em posava la roba, els mitjons i les sabates, baixava, em prenia la llet i anava a l’escola. L’escola era la casa d’una senyora que havia estat mestre i que vivia dues portes per damunt de la nostra.
No recordo haver preguntat mai si el forat del sostre tenia alguna utilitat més, a part de la que jo li donava. Però quan vaig assistir a la primera matança del porc ho vaig descobrir tot sol al veure l’animal penjat pels peus, amb una corda que sortia del forat, i dessagnant-se en una espècie de banyera molt gran situada al terra. Després d’allò, mirar pel forat no va ser el mateix i sempre que ho feia em venia a la ment la imatge d’aquell porc degollat i entregant la seva vida per solucionar molts àpats durant els mesos següents. I com tot penjava del sostre, xoriços i “morcillas” ho feien per tot arreu fins que estaven a punt per menjar. La “careta” del porc, el meu pare la feia amb les brases de la llar de foc i la recordo d’allò més bona.
Avui fa molts anys que vaig néixer al número quinze del carrer “Calzada de la virgen”, a Torreperogil, província de Jaén. Fa un parell d’anys vaig tornar a passejar per aquells carrers blancs... Coses i costums típics dels pobles d’Andalusia!
Aquesta crisi ens ha agafat per sorpresa, perquè com a qualsevol malaltia, era difícil preveure la incidència dels anomenats “actius tòxics” bancaris fins que no han aflorat els seus efectes sobre el sistema creditici i l’economia real.
D’altra banda, en la cerca de solucions de futur el pitjor continua sent el mateix: les situacions noves sense precedents, la gran incertesa i la poca capacitat preventiva pel que fa a presa de decisions. Clar, en aquest escenari és difícil el disseny de “Plans” anticrisi a llarg termini, les mesures s’han de prendre a mida que van sent necessàries i cal que siguin flexibles en funció del moment. Es critica l’actitud del govern per haver presentat fins el dia d’avui cinc paquets de mesures per a combatre la crisi. En Zapatero ens presenta el seu pla! Això no és un pla coherent! Li ha dit el Sr. Rajoy.
Però, encara que un conjunt de mesures no tenen perquè constituir un pla, almenys són això... Un conjunt de mesures! El problema, potser, resideix en la falta de propostes que demostra la oposició... Què ara no és temps d’oposició! Què calen aportacions i crítica constructiva!
Vaig seguir el debat d’ahir i la meva lectura sobre el pla del govern és el següent:
S’han pres mesures per rescatar el sistema financer de la seva crisi i facilitar l’activitat dels bancs, que consisteix en concedir crèdits a particulars i empreses, i que haurien de tenir efectes a curt i mig termini. Però con la crisi financera s’ha traslladat molt ràpidament a l’economia i ha provocat la “crisi econòmica” de les empreses, el govern vol pontejar les restriccions bancàries a través de la intervenció directa del ICO (Institut de crèdit oficial) per aportar els diners que ajudin a les PYMES.
Donat que la pitjor cara de la crisi l’està passant la construcció i la pèrdua de llocs de treball és més acusada en aquest sector, el govern vol cercar una alternativa per aquest excedent de mà d’obra i ha decidit la inversió de 8000 milions d’euros en obra pública, infraestructures i de caire social a través dels ajuntaments. Alhora pot ser la solució per finançar molts projectes municipals ajornats per culpa de la davallada dels seus ingressos provinents de la construcció i el negoci immobiliari.
També ha decidit dedicar una important partida al rescat de la industria automobilística, on s’estan vivint moments crítics. I també pretenen crear llocs de treball amb dotacions addicionals en matèria social (perquè la crisi no afecti a la protecció dels més necessitats) com el desenvolupament de la llei de dependència. Sense oblidar les aportacions per I+D+I que faran possible una alternativa de futur corregint les mancances del actual model empresarial e industrial.
Un pla o mesures improvisades,... Però quan els problemes venen de sobta... Tenir imaginació i capacitat d’improvisació és un valor i no un defecte!
En qualsevol cas no ens queda altre que confiar en que les idees del govern funcionin!
Joan López
Dijous 27 de novembre 2008,
Triar i menjar
Quan he arribat m’he trobat al Juan en plena activitat i com és el cuiner no l’he pogut saludar. Des del tamboret de l’entrada, a l’extrem de la barra, mentre esperava taula, he vist les seves mans passant els plats a les dues cambreres i donant les precises instruccions a les que obliga el bon servei. Fa dies que li varem dir que provaríem el seu menú i fa molt de temps que algú ens va dir a nosaltres que estava realment bé. I quan ha estat el moment de triar, la amable senyora ens ha recitat els primers: llenties, fideuà, pèsols... i no han calgut més versos, doncs tots dos hem triat la fideuà, perquè ja la teníem vista de la taula del costat. L’estrofa dels segons ha començat amb les “galtes al forn” però els que millor ens han sonat han estat el “calamar a la planxa” i “l’entrecot al pebre”. A l’hora del menjar, la conversa sobre els respectius assumptes de la feina, i alguna pinzellada sobre la crisi, s’ha vist interrompuda en varies ocasions per les sensacions del paladar: Estan bons aquests fideus! M’agraden les patates! Es sorprenent que hi hagi entrecot de menú! I amb salsa al pebre! El calamar porta com una salsa dolça!
I a mig dinar ha sortir de la cuina i ens ha vingut a saludar per veure com anava tot, com si d’un gran restaurant es tractés... Perquè no importa que hagis d’esperar una mica per seure, sinó el servei i l’atenció i que es pugui triar i després menjar... I que estigui tot molt bo!
En Juan, la seva dona i les amables cambreres serveixen menús de primera categoria al restaurant “Triar i Menjar” del carrer LLuis Millet (93.574.39.31)
Vendo camilla termomasaje NUGA BEST NM 5000 para masajes terapeuticos, beneficioso para problemas de columna, lumbalgias, ciáticas, estrés, ansiedad,etc. Tiene varias posiciones. incluye además proyector externo de 9 bolas para masaje corporal independiente, nuguita reductora que ayuda a reducir obesidad, mando a distancia, plaquetas de baja frecuencia para tratar puntos de dolor. Precio de mercado apróx. 3000 euros. Precio a convenir.
En Juan, de Santa Perpètua, envia aquest anunci per la Zona d’intercanvi, donacions i mercat de segona ma, i m’agrada la seva iniciativa perquè voldria que aquest servei es fes servir més i, en definitiva, que fos de més utilitat per als visitants del Web.
No vull caure en el desànim i si alguna cosa tinc és paciència i perseverança. Estic plenament convençut de que el sistema d’intercanvi i la compravenda d’objectes de segona ma poden ser pràctiques de bona acceptació en aquests temps de crisi que estem vivim. La clau està en el número de visitants i en el número d’usuaris que, com en Juan, vulguin fer us del servei. Si hi ha molts visitants i molts objectes per vendre o intercanviar, doncs més possibilitats de vendre o intercanviar... Això és evident i lògic, i no estic dient res que ningú no sàpiga. El tema està, crec jo, en la concepció que encara tenim de la xarxa els molts (encara haurem de ser molts més!) que ja ens connectem diàriament. I és que veiem la Internet com un lloc on podem trobar informació però ens consta més veure la utilitat de la xarxa per trobar altres coses com, per exemple, objectes.
És a dir: Calen més usuaris habituals d’Internet, ampliar la nostra concepció pel que fa a la utilitat i els diferents usos que li domen a la xarxa i ...
Bé, amb això, per començar, ja és suficient! La “camilla termomasaje NUGA BEST NM 5000 para masajes terapeuticos” és bona per combatre l’estrès que ens provoca la crisi. Si algú vol un banc d’abdominals per suar una mica, el regalem! Si algú vol una càmera per iniciar-se a la fotografia, també la regalem! Ho podeu trobar a la Zona d’intercanvi i donacions!
Joan López
Dilluns 17 de Novembre 2008,
La reunió del G-20
Tenen sentit els esforços del govern espanyol per ser-hi present a la cimera de Washington, si ens adonem de que poc més d’una vintena de persones s’han reunit per debatre i acordar sobre el futur de l’economia mundial. Sí,... Ja sé que no només són els presidents i que darrera estan els ministres i els experts economistes! Però bé, poc més de 20 equips de govern i alguns representants d’estaments internacionals! El món en mans d’uns pocs!
La desgràcia és que sempre ha estat així i el model sembla constituir part de la pròpia naturalesa humana i de l’organització social que ens caracteritza. Sempre són una minoria els que manen, els que tenen el poder, els que decideixen, els que viuen més bé que la resta. Però el que impulsa el capitalisme, el neoliberalisme, és precisament això: el potencial de la diferència, de progressar uns quants gràcies a l’enfonsament de molts, del minoritari món desenvolupat enfrontat a la misèria majoritària del tercer món.
Més control, més regulació, més intervenció, més inversió pública... Per part de l’Estat, perquè ja s’ha vist que tanta llibertat no és bona ni per aquells que són lliures per definició. I resulta que de la minoria privilegiada sorgeix un altre minoria que s’ha cregut amb el dret sobresortir encara més i comprometre el benestar de la pròpia societat on viuen.
El G-20 ha decidit que ja els està bé el liberalisme que divideix el món entre rics i pobres. Però si el liberalisme amenaça al sistema dels rics, aleshores no és del tot bo i cal la intervenció i el control. I per arreglar el desastre de la manca de regulació haurem de contribuir tots, les societats organitzades i reglades. Ara cal lluitar contra l’individualisme, el liberalisme i la cultura de que tot és vàlid si ets el més fort ... Ara toca cooperació! A dins de les societats de cada país i entre els diferents països amb els seus respectius models.
Per això és important que el SOCIALISME democràtic d’en Zapatero, que respecta el mercat però amb límits, pugui esposar les seves idees... Potser és el model bo!
Joan López
Dimarts 11 de Novembre 2008,
"Si estas interesat amb l'oferta, escriu un mail a l'Eduard, info@programarium.es i us enviarà les instruccions per obtenir la llicència " 3 x 36 € !! per usuaris DeMogoda.cat
Antivirus Kaspersky
Kaspersky Labs, líder en seguridad informática, presenta la nueva versión de Kaspersky Anti-Virus 2009 para Windows en Español.
Kaspersky® Anti-Virus 2009 es fácil de instalar y configurar, y ofrece a los usuarios expertos diferentes opciones para una mejor optimización del programa. El programa se integra perfectamente con todos los sistemas operativos de la familia Microsoft Windows y es compatible con otros programas de seguridad (por ejemplo, firewalls).
Puedes probar el antivirus on-line para comprobar tu sistema:
El més fatídic d’un ordinador és la facilitat amb que s’infecta de virus i el complicades que resulten algunes curacions. L’era de xarxes i la interconnexió ens porta un agreujament del problema... El contagi és més fàcil! Lluny queden els temps on el disquet era l’únic medi de transmissió i amb una mica de cura podíem estar tranquils. Avui dia cal fer-se amb un programa antivirus el més potent possible i, com cada dia surten noves amenaces, que estigui permanentment actualitzat per combatre-les.
Els bons programes AntiVirus, com totes les coses bones, tenen un cost. I el cas és que si volem estar ben protegits hem d’adquirir un d’ells i fugir de la pirateria i les versions gratuïtes que no ofereixen el 100% de les prestacions. Perquè amb la salut no es juga!! Ni que sigui la del ordinador! Estem d’acord, oi!?
L’empresa Programarium, per participar en el PLA DE MOGODA CONTRA LA CRISI, es fa arribar una oferta del programa Kaspersky, un antivirus dels millors, a un preu realment bo i de la que es poden aprofitar els visitants de deMogoda.cat. Si esteu interessats podeu contactar amb l’Eduard a través del seu correu: info@programarium.es
Vull aprofitar per recordar la filosofia del Pla anticrisi deMogoda, que no és altre que cercar la simbiosi entre els visitants del Web, les empreses i el comerç local per tal de que les dificultats ho siguin menys per tots plegats.
Si teniu varis ordinadors a casa i voleu estar protegits,...
L'Ajuntament vol implantar un servei de préstec de bicicletes
Notícia publicada el dia:
Dijous, 6 de Novembre del 2008 (18:15:54)
La Regidoria de Medi ambient de l’Ajuntament de Santa Perpètua vol adquirir noves bicicletes i implantar un servei de préstec gratuït d’aquest mitjà de transport.
Per aquest motiu, ha demanat una subvenció a la Direcció General de Polítiques Ambientals de la Generalitat per promoure accions de sostenibilitat local durant el proper any. L’estiu passat, la Regidoria de Medi ambient va adquirir dues bicicletes per tal que els treballadors de l’Ajuntament facin alguns dels seus desplaçaments entre equipaments amb aquest mitjà de transport. Ara, el Consistori vol ampliar el nombre de bicicletes amb l’objectiu de reduir les emissions de CO2 i contribuir d’aquesta manera a la lluita contra el canvi climàtic. La regidora de Medi Ambient, Rosa Maria Bonàs, ha indicat que l’administració ha de donar exemple i un primer pas és mentalitzar la ciutadania que l’ús del cotxe dins del municipi no sempre és necessari. L’Ajuntament també estudia implantar un servei de préstec gratuït de bicicletes per promoure l’ús d’aquest mitjà de transport.
Promoure l’ús de la bicicleta
Reduir les emissions de CO2 és bona cosa, que l’administració doni exemple és necessari, la mentalització del ciutadà resulta vital i, està clar,... No diguem de posar els mitjans!
Sembla que l’idea és PROMOURE l’ús de la bici amb la creació d’un servei públic i GRATUIT de préstec. Les majúscules de la frase anterior les faig servir per remarcar dues paraules, PROMURE i GRATUIT. És evident que si s’hagués de pagar alguna quantitat en concepte de lloguer, el canvi de la conducta, consistent en fer servir la bici en lloc del cotxe, seria més difícil. D’altra banda, mentalitzar al ciutadà de que no sempre és necessari l’ús del cotxe en els seus desplaçaments dins del municipi, potser mereix el següent comentari: Moltes vegades fem servir el cotxe per simple comoditat o per la inèrcia de que sempre el fem servir, tot i sent conscients de que no seria necessari agafar-lo. I no diguem del poc que ens preocupa la despesa en concepte de carburant i altres partides inherents als desplaçaments motoritzats!
Vull dir que PROMOURE no és mentalitzar, encara que la conscienciació sigui, amb molt, el primer pas, l’adquisició pública de les bicis el segon i la gratuïtat del servei el tercer.
Sempre he pensat que per PROMOURE aquestes conductes cal incentivar-les expressament, al menys mentre la conscienciació per si sola no faci efecte. Perquè el que importa és que el ciutadà utilitzi el servei i que sigui un èxit. Un impost de vehicles bonificat per als usuaris pot ser una idea.
Amb tot, de fer-se realitat, em sembla una molt bona iniciativa. I quan tinguem la xarxa de carrils bici plenament dibuixada i feta... Serà fantàstic!!
Sembla que Zapatero assistirà a la reunió del G-20 per debatre sobre el nou sistema financer mundial. Realment és lògic, si pensem que el sistema bancari Espanyol té algun que altre tret modèlic –Això diuen!—pel que fa a les condicions i les garanties que els bancs han d’oferir per poder operar.
Altre tema és la crisi econòmica, que no és el mateix que la financera, encara que aquesta estigui provocada per la primera. Perquè les multinacionals, com la Nissan, que operen a Espanya retallen despeses allà on aquestes són més elevades i desplacen la producció a països on els salaris i les condicions laborals dels treballadors siguin més de tercer que de primer món. La setmana vinent Nissan presentarà l’ERE i més del 1600 treballadors es sumaran a l’atur. L’empresa no ha acceptat la proposta de viabilitat que els treballadors han posat sobre la taula de negociacions... Un desastre que sembla no tenir solució i que no podran evitar ni els treballadors ni el govern de la Generalitat. En aquest aspecte, el de la marxa de l’economia, no sembla que Espanya pugui aportar cap tret diferencial respecte als altres països del nostre entorn.
Amb tot això, la Comissió Nacional de la Energia diu que la llum que fem servir a les llars s’hauria de pujar un 31% ... Per fomentar l’estalvi! Que si va tan cara, potser abans menjar... Encara que sigui a les fosques!
I Amb tot això, aquells que van veure esperança en l’autorització per recobrar les restes de familiars, víctimes de la crueltat i l’odi de la guerra, avui tornen al patiment. L’audiència Nacional ha paralitzat les exhumacions que havia autoritzat el jutge Garzon. Aquesta desautorització ni fomenta l’estalvi, ni serveix per superar la crisi, ni ajuda a ningú, ni a cap causa, ni és possible trobar-hi un explicació... Per què ho fan?
I ja per últim... Ara que ja estant instal·lant la lluminària nadalenca en molts pobles i ciutats, per veure si s’avancen les compulsions compradores dels consumidors, només recordar que els torrons de marca blanca són molt més barats que els de marques més tradicionals...
Hola Joan; aqui te expongo un breve cabreo sin final... como la crisis.
Muy buenas;
¡Pues que bien! He llegado a casa después de una jornada estresante de trabajo. Voy directa a mear y no saco ni gota. No es problema de riñón, es una cuestión de ahorro. Me suben la hipoteca, y ayer en el pleno, que lo oí por la radio (no muy bien por cierto. Y que tampoco es un problema de oído, sino la acumulación natural de cera con la que pienso fabricar velillas? ya saben, ¡el ahorro!), suben un impuesto, no se cual, hay tantos que he perdido la cuenta. (¡Cojonudo!) Para no gastar y poder pagar a no se quienes para que puedan invertir en no se que, mejor no ensuciar y no gastar en productos de limpieza, ni de higiene... ¡total! ¿Para qué? ¡Todo huele mal!
Yo, como que tengo ya la espalda deformada de tantas palmaditas que me dan para consolarme. Porque, que nos digan (pero todos eh, todos los que de una forma u otra tienen el `poder de manejar nuestras vidas) que son conscientes de los apuros que pasamos para sobrevivir y siguen inventándose como hacer añico nuestro salario, nuestro puesto de trabajo, no veo muy claro que sea ya, ni de consciencia ni de conciencia, mas bien diría que es una tomadura de pelo a nuestra paciencia.
En fin?
P.D. Al Sr. Felix, le contesté en un correo privado porque la Web estuvo inactiva el fin de semana pasado.
Dimecres 5 de Novembre 2008,
Eusebi Cima
Nascut a Terrassa el 28 de desembre de 1944. És President FEPIME-CATALUNYA, i Membre de la Junta Directiva de la Confederación Empresarial de Organizaciones Empresariales (CEOE), així com Membre del Comitè Executiu i la Junta Directiva de Foment del Treball Nacional.
Està molt arrelat al teixit associatiu de la seva ciutat natal on ha desenvolupat diversos càrrecs directius i de representació. Entre d’altres és President de l’Institut Industrial de Terrassa, entitat centenària que agrupa a totes les empreses del sector tèxtil de la comarca i President de l’Acondicionamiento Tarrasense -centre tecnològic del tèxtil-. A més també és el President de la Fundació Privada Institut Industrial i Comercial. Va ser President de la CECOT)i President de Mútua Egara i vice-president de Mútua de Terrassa i Tinent d’Alcalde d’Obres Públiques de Terrassa.
És condició de la naturalesa empresarial que en temps de crisi es demanin facilitats per acomiadar personal. Sempre és el mateix, quan s’acaba la inèrcia de l’abundància i cal lluitar de debò per mantenir el volum de les vendes, moltes empreses no són prou competitives per mantenir els seus resultats en zona de beneficis. Aleshores comencen a fer números amb la columna de les despeses! A veure de on poden retallar! Però com passa a les millors famílies... Fins que no venen mal dades ningú pensa en l’estalvi!
I malauradament la cultura empresarial de l’estalvi i dels costos ajustats no s’adquireix de la nit al dia, sinó que s’ha de treballar amb una planificació a llarg termini i amb execució rigorosa. Conseqüentment hi ha poc marge de maniobra per a la urgència que reclama la situació actual. També conseqüentment la solució immediata i més fàcil és reduir les plantilles, doncs ja sabem que els salaris són una part important de les despeses.
El que vull dir és que uns bons gestors són capaços de obtenir els millors resultats en tots els moments i amb la crisi tenen més recursos abans d’arribar a les pèrdues i els acomiadaments. Poden conformar-se amb menys beneficis! Però si la rendibilitat de l’empresa és poca, els acomiadaments són la primera i única mesura. Està clar que el Sr. Cima està pensant en aquest tipus d’empreses quan demana ajuda per la única sortida: L’acomiadament!
Així doncs, no sé que vol dir quan diu que els empresaris estan “decebuts, perquè ens esperàvem mesures per atacar la crisi d’arrel”. Quines mesures? Quina arrel? L'arrel no està a les propies empreses?
Facilitar l’acomiadament pot alleugerir la “crisi particular” de moltes empreses no veig que sigui un atac a l’arrel del problema.
Però potser té raó quan diu que l’ajut de 1500€ a la contractació no és una mesura adient per a la situació actual de creixement de l’atur. Personalment seria més partidari d’ajudar a mantenir l’ocupació, per exemple bonificant les cotitzacions a la seguretat social d’aquelles empreses que, tot i passant dificultats, siguin capaces de desenvolupar plans de viabilitat i de futur. Potser l’estat preferiria disminuir en certa mesura els ingressos que obté gracies als que treballen que incrementar molt la despesa en concepte de prestacions per l’atur per aquells que perden l’ocupació.
El que es paga per cada un dels treballadors/res representa una gran hipoteca per les empreses! Cal que el govern ajudi a pagar les hipoteques!
Joan López
Dimarts 4 de Novembre 2008,
Un nou paquet de mesures “anticrisis”
Els que tinguin una hipoteca podran aplaçar el 50 % de les quotes mensuals, fins un màxim de 500€ mensuals i per aquelles hipoteques que no superin els 170.000€... Ah! I només per als aturats i els autònoms inactius amb càrregues familiars!
Un cop més l’anunci d’una iniciativa crea expectació i, un cop més, la posterior decepció quan s’enumeren les restriccions. De les crítiques rebudes, les que més prenc en consideració són les fetes per sindicats quan la qualifiquen de clarament insuficient. Personalment, no tinc dades per mesurar si la restricció dels 170.000€ fa que el número de beneficiaris sigui això, insuficient; per excloure a tots aquells aturats i autònoms que tinguin una hipoteca més gran. Ja fa unes setmanes que es parlava de les intencions del govern per ajudar als aturats. Llavors és parlava de prolongar la prestació per atur. Donat que el principal problema de les economies familiars resideix en el pagament de la hipoteca, deuen haver decidit incidir directament sobre aquest assumpte. D’altra banda s’implica directament a les entitats bancàries que s’han de comprometre a fer aquests aplaçaments sense negociar-ho directament amb els afectats. Perquè una mesura a la que es veuen obligades moltes famílies és renegociar (no sempre amb èxit) les condicions hipotecaries amb el seu banc. Sincerament, no sé si la mesura podria ser millor, menys restrictiva, però em sembla bé. Potser encara es reserven la possibilitat d’injectar directament diners en les economies dels aturats, via prolongació del “atur”.
El tema de les “comptes habitatge” també em sembla molt encertat. Que no s’hagin de tornar els impostos deduïts per aquest concepte si arribat al termini no s’aconsegueix el crèdit necessari per comprar la vivenda, és una ajuda perquè futurs compradors d’habitatge no perdin encara més opcions.
Molts ciutadans, els que tinguin rentes inferiors a 33.000€ i una hipoteca, podran rebre les deduccions del IRPF corresponents a la hipoteca per endavant, mes a mes, a través d’unes menors retencions a la seva nòmina. Això és una mesura semblant a la dels 400€ que intenta millorar la capacitat adquisitiva mensual de les famílies. Serà un complement molt bo per aquelles parelles on un dels dos ha perdut la feina, si la única nòmina que queda és una mica millor cada mes i no s’ha d’esperar a fer la declaració per rebre aquests diners.
També s’anuncien premis a les empreses per la contractació d’aturats amb càrregues familiars. Està bé, doncs una bona ajuda per els aturats és promocionar la seva contractació.
Un nou paquet de mesures que, potser serà insuficient, però que torna a deixar en evidència les crítiques gratuïtes que fa el PP i els partits que no obliden la oposició ni en els temps on els ciutadans demanem col·laboració i que tothom aporti el que millor tingui o sàpiga.
Esto es parte de la crisis del capital, que pagamos los trabajadores ¿Hasta cuando?. Salud y República.
Explicación sencilla de lo que ha originado la crisis mundial. Lo que ha sido conocido como "La Crisis NINJA".
El que sabem i no sabem de la crisi
Lozano ens envia aquest vídeo súper clarificant del que han estat els orígens de la crisi. Una explicació que ja donàvem a deMogoda.cat fa uns mesos. Si es presta atenció a l’explicació d’en Leopoldo Abadia ens adonem d’algunes coses:
En primer lloc, és la cobdícia de la banca dels EE.UU la que concedeix crèdits amb interessos alts a gent de la qual sabia amb antelació que tindrien dificultats per pagar, comptaven amb l’expropiació i amb revendre les cases a un preu més elevat. Doble negoci... Negoci rodó!
En segon lloc, els bancs, no contents amb aprofitar-se dels ciutadans més desfavorits, van decidir enganyar al sistema bancari de la resta del món escampant tot el risc d’aquestes hipoteques barrejat i camuflat amb productes més bons. I aquesta “porqueria” s’ha estès arreu del món con si fos un càncer i ens ha portat la crisi, doncs el sistema “vital” interbancari, la circulació dels diners, ha deixat de funcionar i els crèdits ja no es donen, i són els impulsors de les economies familiars i empresarials, de la construcció i la venda de cotxes, de l'activitat industrial... I de quasi bé de tot!. Com un malalt terminal, l’economia mundial està a punt del col·lapse!
I quan acabarà la crisi? Doncs ningú sap! Ningú sap l’abast de la metàstasi que ha envaït totes les economies!
És com la pluja d’aquests dies,... Qui sap quan sortirà el Sol?! Però podem estar esperançats en que la pluja d’avui ens allunyi de la sequera... d’aquí a uns mesos!
Joan López
Divendres 31 d'Octubre 2008,
Obama és socialista
Als Estats Units ser socialista és poc menys que ser el diable. Entenen que els socialistes volen destruir el seu gran valor cultural: La propietat privada!
El vídeo fa broma sobre les constants acusacions que l’Obama rep del seu contrincant electoral , el republicà McCain. Sembla que l’Obama a amenaçat amb fer una mica de redistribució de la riquesa, pujant els impostos dels que més tenen per oferir serveis socials i públics als que menys tenen. I sembla que la meitat de la població nord americana això no ho veu bé. La broma consisteix en que es presenta a l’Obama com a becari del Zapatero, exemple de líder socialista europeu.
Suposo que els republicans amb aquest tipus d’acusacions i bromes confien en dinamitar la reputació del polític demòcrata, manipulant l’opinió de gents tant sensibilitzades amb la propietat privada.
Penso que la broma del becari no hauria de ser tanta broma, perquè cal educar al poble americà en el convenciment de que determinades prestacions socials, com la sanitat i la educació, han de ser un dret del ciutadà i no un instrument per classificar a les persones entre els que les poden pagar i els que no.
Cierto es que como práctica política parece estar muy extendida entre nuestros gobernantes y opositores. Consiste en recurrir a lo más elemental de los sentimientos y, con concesiones y halagos, ganarse el favor del ciudadano – ¡Es lo que leo en el diccionario!--.
Según el Sr.Lozano el demagogo es Zapatero cuando anuncia que ante la crisis no tomará medidas antisociales, y porque lo hace frente a sindicalistas que son los que “sienten”, en lo más básico de su ser, eso de lo social. Claro que cu alquier opositor a Zapatero no dudará en echar mano de lo social más sentido para tacharle de “antisocial” y aburguesado.
No sé si eliminar el impuesto sobre el Patrimonio puede ser calificado como antisocial o no. Es discutible si dicha medida beneficia directamente, o no, a la clase trabajadora. Me resulta difícil, no obstante, el comprender como esta supresión tributaria puede perjudicar a la ciudadanía trabajadora (ser antisocial). Toda rebaja fiscal pretende favorecer una mayor liquidez en el sistema. Como pasa con el tema de los 400 €... ¡Creo yo!
Reducir los impuestos a las empresas de transporte no tiene nada que ver con los seguros particulares de casas y coches, beneficia a la empresa. Cualquier medida que beneficie a la empresa puede traducirse, o no, en beneficio para sus trabajadores pero... ¿Les perjudica? En este caso también me parece raro que se tache la medida como antisocial. Los trabajadores por cuenta ajena lo son porque hay empresas, que son las que crean los puestos de trabajo y las que en ocasiones necesitan ayuda para que puedan mantener en buen nivel esa ”primera necesidad social” que representa el empleo. Los créditos bonificados a las empresas merecen la misma argumentación aunque puedo coincidir en que los ciudadanos deberían recibir ayudas más directas. ¡Una cosa no quita la otra!
Devolver mensualmente el IVA a las empresas inyecta liquidez en las finanzas de las mismas, y eso es bueno en momentos de restricción crediticia como los que estamos viviendo. Por otro lado, si la empresa aplica correctamente la normativa en concepto de retenciones del IRPF, el trabajador no tiene que esperar a hacer la declaración para recibir la devolución, pues no existirá tal devolución ni tampoco tendrá que pagar. La devolución mensual del IVA se puede discutir... ¡Pero no puede calificarse de medida “antisocial”!
Promover el I+D+I esta demostrado que es bueno para la generación de empleo y si las empresas desarrollan actividad en el ámbito europeo puede que favorezca la capacidad exportadora de las mismas. ¿Es antisocial?
Sobre el tema de la publicidad y las operaciones bancarias masivas... No sé, yo trato de tener mis pocos ahorrillos en una libreta a plazo fijo, de las de toda la vida y sin riesgos. Es fruto del conservadurismo propio del “currante” inexperto y desconfiado de los que te venden “duros a cuatro pesetas”. ¿Seré yo el antisocial?
Para favorecer la cultura del alquiler es necesario proteger contra los “ocupas” sin escrúpulos. Muchos de los que alquilan una vivienda son ciudadanos que necesitan cobrar la mensualidad para pagar parte de una hipoteca. Proteger al casero no tiene porque ir en contra de los derechos del inquilino y sí puede ser una solución para unos y otros. ¡Es una medida 100% social!
Incrementar la inversión pública y en I+D+I pretende paliar la caída de la actividad privada y buscar alternativas de futuro a los sectores más castigados por la crisis, aunque desarrollar y dotar de fondos la ley de dependencia también es necesario como medida social.
Incrementar la partida para el desempleo es necesario para mantener la protección social. ¡Esta claro que no es una medida antisocial!
Y sí Sr. Lozano, ¡Menos mal que no hay más recortes sociales que los que impone la propia crisis!
Joan López
Dimarts 28 d'Octubre 2008,
La col·leccionista
La Pilar ha estat ocupada fent la seva Web personal, un lloc més on compartir la seva afició amb tots nosaltres. Com ja sabeu, la Pilar col·lecciona “corones d’ampolla”, xapes en llenguatge més popular. Voldria animar-vos perquè visiteu la nova Web i que li envieu els vostres comentaris.
Qui no ha estat en algun moment un col·leccionista? Què fa que sigui un aspecte tant comú de la naturalesa humana?
Qualsevol insignificant objecte pot ser molt valuós si trobar-lo requereix d’un esforç extraordinari. I alguns objectes poden ser quelcom més interessants si es classifiquen en funció d’alguna característica. Moltes col·leccions són recull de la història i la cultura.
Col·leccionar és una afició maca... Segur que la Pilar passa moltes estones mirant-se les seves xapes i gaudint de la col·lecció. Potser mentre pren una cervesa!
Joan López
Dilluns 27 d'Octubre 2008,
“Halloween 08” al parc temàtic
La nit del divendres va ser la del “El día de los muertos”, sopar exclusiu (suplement de 29€) amb “zombies” voltant i espantant (o fent riure) pel menjador. Música en viu adient a la situació (“The zommbies traint band”) fins arribar als postres i el cafè. I comença la festa amb una degustació dels principals espectacles de “Halloween 08”.
Ens ho estaven passant molt bé i per no decebre, en acabar les actuacions, discoteca fins les tantes amb consumició gratis inclosa en el preu, per nosaltres doble perquè portàvem la dels nens. Jo vaig insinuar al meu esquelet que s’havia de bellugar al ritme de la música... però no, no va voler! Els nens empaitaven un psicòpata que portava un ganivet ensangonat fins que van aconseguir que se’l clavés ell mateix... Poden arribar a ser dolentíssims!
Això i els terrorífics esmorzars amb “buffet” lliure de l’hotel! I les atraccions, que sempre m’han fet por! Més que els passatges (“Horror en Petinentce”) del terror!
Avui és dilluns... El monstre torna a ser la maleïda crisi!
Joan López
Dimarts 21 d'Octubre 2008,
La fira de l’intercanvi
Va agafar unes quantes “caniques” amb intenció de fer algun “gua” i treure profit de la bona punteria guanyant alguna més. Però quan va veure les paradetes del mercat d’intercanvi ho va trobar interessant... i per un grapat d’elles va obtenir un segell molt maco de papallones, que va intercanviar per un DVD sobre l ’univers, que va intercanviar per un peluix de color verd, que va intercanviar per un cinturó fabulós de cuir, que va intercanviar per un llibre d’històries de Julio Verne, que va intercanviar per un joc d’ordinador passat, que va intercanviar per dos llibres d’històries de Julio Verne, el primer i un altre. I després va repetir el procés, més o menys, per obtenir un suport de Cds... Que va regalar a la seva germana!
Intercanvi al parc dels països catalans!
Joan López
Otra de las consecuencias de la crisis
Muy buenas;
Tiempo ha, escribía en esta Web como parte de mi tiempo de ocio. Pero resulta que, esta crisis en la que está metida el mundo entero (yo es que estaba metida mucho antes, ¿saben?) ha agrandado la mía, y no he tenido más remedio que desprenderme de todas esas ilusiones de ser una mujer que busca su liberación. Porque mi liberación no está solo en el trabajo, sino en poder dar rienda suelta a mis inquietudes. Así que, debido a esta situación de insensatez en la que nos han metido los que padecen mastengo-masquiero, Santa Perpetua se ha convertido en mi dormitorio.
Mis derechos a ser partícipe de una sociedad que evoluciona hacia la involución, encuentran tanta dificultad como los juzgados en organizarse. Porque a estas alturas, todavía espero que la jueza encargada de mi caso, determine una resolución a mi demanda, y sobretodo que se haga efectiva. Se podría decir que rehabilitar la confianza en la justicia me está costando tal esfuerzo, que no descarto tirar la toalla.
El trabajo ha ingerido mis horas de ocio, mis relaciones interpersonales, mis horas de lectura, de información, de compartir y superar con mis compañeras dificultades, en definitiva; está carcomiendo mis libertades.
Exagerado, ¿no? Pues así es. ¿Lo ven? ya no tengo tiempo para más.
Saludos.
Pepa Muñoz
Dissabte 18 d'Octubre 2008,
Dijous de pluja
El dijous en Joan Ramon va enviar aquestes fotografies, el núvol que va descarregar per la tarda sobre Santa Perpètua i tot seguit, quan va deixar de ploure, els eficients serveis de neteja restituint la normalitat als nostres carrers...
(Cal posar el ratolí sobre la foto per que canviï)
Dijous 16 d'Octubre 2008,
"Es como leer una novela de intriga"
Son las dos de la madrugada. Mi sueño está en crisis, así que, me estoy tomando una tila para ver si le inyecto un poco de optimismo.
Mientras tanto, leo la prensa digital que es como leer una novela de intriga, suspense y terror basada en hechos reales. Leo solo los titulares, profundizar a estas horas no es muy conveniente para la salud. Y mucho menos pensar en las intenciones que tiene Bush nacionalizando la banca estadounidense. Porque una inyección de tan alto coste no se hace de forma gratuita. 250.000 millones de dólares en comprar acciones de los bancos. Pero no entiendo de finanzas, la mía es tan fina que ni los bancos me la acogen.
Voy un poco atrasada sobre lo que pasa en nuestro pueblo. Leer L’informatiu me hace pensar que todo va extraordinariamente bien, sin embargo, soy una mujer que tengo este maldito hábito de pensar que existe un trasfondo en todo lo que se expone, hasta que no se me demuestre lo contrario. (Aclaro que este mal hábito me lo han provocado los dichos de las Instituciones y los hechos contrarios a lo dicho) Saber que Santa Perpetua se puede convertir en el escenario de curiosos y estudiosos de la historia por los hallazgos encontrados en Santiga, es todo un orgullo para nuestra comunidad. No creo que nadie se niegue a que el proyecto de rehabilitación se lleve a termino. Sin embargo creo que vamos a ser muchas y muchos los que solo podamos apoyar moralmente ese proyecto.
No termino de entender ?? l’altra, ajudar les administracions a recollir fons per dur a terme les obres de recuperació d?aquest conjunt arquitectònic històric?.
¿Cómo pretende la administración que le ayudemos económicamente a recuperar el conjunto arquitectónico histórico, si no tenemos ni siquiera para continuar con nuestra propia historia? ¿De que forma va a pedir la administración la recogida de fondos? ¿Pondrá precio a los impresos del Ayuntamiento? ¿Pondrá una casilla en el recibo del IBI, para que marquemos un tanto para Santiga? ¿Aumentará el impuesto de circulación? ¿Bajará el plus de productividad a todo el personal laboral y funcionarios que por decreto se les ha aumentado. (Me gustaría saber con que intención?)? ¿Dará opción (que seria lo mas democrático) a que no contribuyamos a ese fondo) Que conste que me causa mucho respeto la historia y las personas que sienten muy de cerca el tema de Santiga, pero creo que no es adecuado estos momentos de crisis para pedir ayuda al contribuyente. Y creo también que hay prioridades? haría una última pregunta; ¿Cómo es que los trece intelectuales no firman un manifiesto, impulsado por el Ayuntamiento para presionar a la Generalitat a que reparen los desperfectos de plazas escolares, o, que recuperen terrenos adecuados para un conjunto de guarderías y centros de primaria?
Me parece que en la publicación local se pierde la realidad con el tema Santiga.
Y como seria muy largo si comento algunas cosas que he leído en días pasados en demogoda.cat, lo dejo aquí. Pero voy a decir una que me apetece.
En un escrito del Sr. Lozano, denuncia la falta de memoria y creo que estoy de acuerdo con el. (Las zonas azules eran muy criticadas y? ¿ya no?)."
Pepa Muñoz
Dimarts 14 d'Octubre 2008,
La crisis que ens aclapara
Els experts diuen que ja estem en plena crisis i que encara no hem tocat fons. Ara el que cal es que el Govern ajudi sense embuts a sortir del forat en què hem caigut.
Les primeres protestes, com és obvi, no s’han fet esperar. A la imatge podem veure una manifestació, amb tall de carretera inclòs, d’empresaris de la banca i de grups inversors reclamant ajudes públiques a les seves empreses per evitar perdre els seus llocs de treball.
Aquells que ja les han aconseguit, com la francobelga Dexia o Fortis, ho celebrem amb cava en les concentracions que havien a protagonitzat a Mònaco (El Periódico, 13/10/2008, pàg.4).
Me n’alegro per ells. Espero que la generositat del papà Estat també m’arribi a mi... sinó haurem de fer un pensament tots plegats.
Una salutació,
Joan Ramon Mercè i Aguilà
Dilluns 13 d'Octubre 2008,
Restaurant Granja Soldevila
Va ser l’aniversari de la meva filla i, com cada any, vam mirar de sorprendre-la amb alguna cosa que resultés especial per a ella i també agradés a les seves millors amigues, unes quantes nenes de sisè curs. Varem pensar que un sopar només per elles, com inici de la nova etapa vital que tot just comencen, podria estar bé.
I com sempre passa, és complicat que tot surti com imagines en un principi, perquè cal trobar el lloc apropiat, el menú idoni, l’ambient perfecte, les opcions... Bé, no és fàcil adaptar al més joves el que normalment està pensat per adults!
Potser no calia disposar d’un restaurant que obrís només per nosaltres un divendres al vespre, i que la complicitat fes que l’arribada fos emocionat al so de la música que més li agrada, o que preparés un menú especial d’acord amb els seus gustos, i que el cambrer fos un jove simpàtic i atent, o que atengués les seves peticions musicals per poder ballar amb les coreografies que assagen al pati de l’escola, o que nosaltres, els pares, aliens a les seves rialles i emocions, poguéssim gaudir d’un menjar espectacular i boníssim!
Potser no calia disposar de tot això... Però ho varem tenir, gràcies al restaurant Granja Soldevila i l’Ana Codorniu, que ajustant-se al nostre pressupost es va oferir i ens va ajudar. I encara que és complicat que tot surti com t’ho imagines, aquest cop va ser perfecte...
Un luxe, per un dia molt especial!
Joan López
Dissabte 11 d'Octubre 2008,
Depressió, ansietat, psicosis , paranoia i por
Títol que enumera alguns dels trastorns provocats pel consum de les drogues. Sensació d’eufòria, insomni, hiperactivitat, efectes immediats de la cocaïna i el “crack”. El “crack” té una pujada vertiginosa, de pocs segons, produint una gran estimulació del sistema nerviós, quan arriba al cervell l’enganya provocant la química que genera el plaer i l’excitació, la confiança, augmenta el rendiment físic i la capacitat de concentració.
Però l’efecte de la droga és curt, només d’un quinze minuts... I després la baixada, en picat, que comença amb depressió i tristor, nàusees, i després ve la irritabilitat i la paranoia... I l’ansietat per tornar a prendre. L’addicció, que és molt forta i psicològica, s’adquireix molt aviat en el cas del “crack”.
És a dir, pujades espectaculars i fortes baixades que formen una muntanya russa sense final, eufòria i pànic, sensacions entrellaçades que fan perdre el raciocini, la salut i finalment... La vida... Quan la vagoneta descarrila!
El “Crack” ha arribat a les borses mundials, neurones de l’economia globalitzada, gràfiques de dentat de serra en caiguda lliure, inversions de futur i estalvis que es perden provocant el pànic. Perquè si perds els estalvis et tornes boig, però si no tens estalvis la crisi t’amenaça... Perquè no tens estalvis, no tens res per afrontar-la!
Depressió, ansietat, psicosis , paranoia i por! Crack borsari!
Joan López
Dijous 9 d'Octubre 2008,
Cel perpetuenc
Hola Joan,
Una imatge per relaxar els sentits. El cel perpetuenc quan plovisquejava ahir vespre. La foto està feta des del carrer d'Anselm Clavé direcció Sabadell.
Una salutació,
Joan Ramon Mercè i Aguilà
Cel perpetuenc
Surts per anar a la feina i ja no t’afecta res, passa que estàs passat de rosca, quan arribes a la conclusió de que ja no pots fer res, quan baixes les defenses perquè estàs cansat i només queda lloc per la derrota...
Arribes i no tens feina, per la ràdio diuen de la crisi,... Però ja no escoltes. Seus a la cadira i el cafè de la màquina està igual que el d’ahir, fastigós! No hi ha comandes i tot està arxivat. El telèfon sona i és qui menys volies sentir... I sembla que està content! Com es pot estar content a les sis del matí!? Em sembla indecent! Quina merda!
“Los lunes al sol”, un flash de la pel·lícula m’ha vingut a la ment... I és dijous!
Però a les antípodes estan igual!
Joan López
P.D.
No estic deprimit però és el cel perpetuenc que ens envia en Joan Ramon... i també la crisi!
Dimecres 8 d'Octubre 2008,
Cercar, contactar, oferir, intercanviar, a tot el món, gratis!!
Imagino si seria possible establir un sistema d’intercanvi d’objectes de segona ma a nivell mundial... Seria fantàstic!! Si gent de tot al món s’impliqués en reutilitzar objectes de segona ma, cercant els que necessiti i oferint els que ja no li fan servei... Si hagués multitud d’objectes seria fàcil arribar a acords d’intercanvi... L’estalvi seria molt... Per les famílies i pel medi ambient... No caldria destruir tants objectes... Ni gastar fabricant de nous... Molta gent necessitada i sense recursos tindrien més opcions... Podrien intercanviar... I en temps de crisi... Reutilitzar i reciclar és bo!
Penso que el Google, allà on anem tots a cercar informació i qualsevol cosa, podria crear un Portal d’intercanvi d’objectes. Un portal per albergar i gestionar una base de dades dels objectes que la gent cerca o necessita i també dels objectes que s’està disposat a oferir a canvi. Com el Google és un cercador utilitzat a tot el món, docs... Ja tenim l’intercanvi mundial!
I seria fantàstic que el mateix portal fes de traductor idiomàtic per facilitar el contacte i la negociació directa entre usuaris amb diferent llengua. Sí, que si li escric un missatge en català a un resident de Moscú, a la pantalla del moscovita aparegui en rus... i al contrari, la seva resposta, escrita en rus jo la pugui visualitzar, automàticament, en català. Ens podríem entendre i relacionar perfectament amb qualsevol persona d’arreu del món!
És més, les gents de les zones més deprimides econòmicament podrien participar i oferir objectes fabricats per ells mateixos a canvi dels objectes de segona ma que ja no necessiten els del primer món i que per ells poden ser molt útils. I si no tenen ordinadors ni Internet, les infraestructures de les ONG potser poden ser una solució.
I què passa amb el transport dels objectes intercanviats? Aquí està el problema,... Té un cost... Però l’èxit de la idea pot residir en la gratuïtat,... Intercanviar no m’ha de costar res, sinó no val la pena... Clar, que si hi ha molta gent interessada, el portal tindrà moltes visites... En Internet les visites tenen una traducció en diners, gràcies a la publicitat que posen les empreses... Les empreses de logística i paqueteria podrien ser solidàries amb el sistema i fer els transports a canvi de publicitat... Moltes ja es deixen molts diners en anuncis... Amb això i els ingressos per publicitat de terceres marques és podrien finançar els intercanvis... Encara que sigui entre dos molt allunyats geogràficament!
Sí, ja sé que el tema de la traducció és molt complicat... I no diguem el tema del transport! Però tinc tendència a pensar que no hi ha res impossible, sobre tot si hi ha deu milions de dòlars per invertir!
Pizarro, empresari i polític (segons la Wikipedia), alt directiu, expresident de grans empreses i que també va ser vicepresident de la Borsa de Madrid s’ha passat comparant la crisi amb els accidents dels avions. És el que penso jo! I no tant sols perquè la comparativa em sembli del tot desafortunada, sinó perquè jo tinc molt clar que la crisi que estem patint no és, ni de bon tros, un accident. “Allò que ve a rompre el curs regular de les coses, esdeveniment fortuït” és una definició que he trobat del terme. Que en Pizarro vulgui insinuar que la crisis s’ha produït per causes inesperades, fortuïtes o inevitables, sembla com si volgués treure`s les puces de sobre. No oblidem que per raó dels càrrecs que ha ocupat, en Pizarro forma part del grup de persones, junt a banquers i demés representants del gran capital,que realment tenen influència en la marxa de l’economia del país o el món, si el país són els Estats Units.
Sí senyor Pizarro, ha estat la cobdícia del sistema bancari i no que la gent necessiti un sostre per viure i que no el pugui pagar per culpa de l’especulació (de la borsa, immobiliària,etc) dels més poderosos.Els responsables no són ni els bancs centrals ni les institucions, ni les normes contables, els primers responsables són els delinqüents que enganyen als organismes de control establerts, troben la trampa de qualsevol norma i s’aprofiten de les necessitats de la gent.
Qui ha construït tantes cases com per saturar el mercat? Qui concedeix els crèdits per obtenir elevats rendiments? Qui és el responsable de la baixa competitivitat de les empreses i la economia en general?
Els responsables són la gent com en Pizarro, la que pren les decisions i dissenya les estratègies empresarials.
Quan la cosa va bé... Qui pensa en reinvertir part dels beneficis en millorar la productivitat? Qui pensa en la formació dels treballadors? Qui és previsor pensant en un futur pitjor?
La cobdícia dels poderosos ens ha portat a la crisi i, com sempre passa, serem els necessitats d’una sortida els que trobarem un camí.
Joan López
Dijous 2 d'Octubre 2008,
Patinar és molt divertit
Quan tens una filla, tard o d’hora sempre passa, et demana uns patins. El patinar és una activitat molt divertida i, com aviat serà el seu aniversari, hem decidit que seria bo cedir als seus desitjos i aquest ha estat el seu regal: Uns patins en línia!
Quan portes uns patins és molt important saber frenar, a ella li costa una mica perquè està acostumada a l’altra tipus de patins, els de quatre rodes. El més fàcil és utilitzar el fre que du un dels patins a la part del taló. Els patinadors més experimentats saben frenar de formes més espectaculars, creuant un dels patins i posant-los en forma de “T”, o en forma de cunya, semblant a com es fa amb els esquís. Però el més sofisticat i vistós és fer-ho amb els patins paral·lels i derrapant...
Bé, de qualsevol manera, el cas és saber frenar !
M’agrada veure-la contenta, patinant esvelta i lliure per les voreres del parc, es nota que té traça i aviat frenarà fent derrapades.
Un altre modalitat de patinatge és l'anomenat artístic, també és una especialitat que agrada molt a les nenes. Un dia de festa major vam anar a veure el festival que feia el Club de Patinatge Artístic de Santa Perpètua de Mogoda i ella va quedar enlluernada... I nosaltres també!
Varem viure una experiència inoblidable!
Patinar és molt divertit!
Joan López
Dilluns 29 de Setembre 2008,
El cercador cerca
El cercador Google està d’aniversari i vol que “l’ajudem a ajudar”. Sí, en efecte, estan disposats a gastar-se 10 milions de dòlars en posar en pràctica els projectes guanyadors d’un concurs d’idees que han proposat a nivell mundial. Volen idees que beneficien al major nombre de persones, que millorin les condicions de vida de la gent. Cerquen l’ajuda altruista i, per això, el guanyador del concurs no rebrà més premi que la pròpia satisfacció d’haver ajudat als altres i de que sigui la seva idea la que es faci realitat.
Quan he llegit l’idea (valgui la redundància!), m’ha semblat fantàstic, m’he entusiasmat i he començat a remoure les neurones per encendre la bombeta. Ja ho tinc! Seria fantàstic! Faré la proposta!
I tots tenim o hem tingut idees per esborrar del mon determinades malalties, la fam, la contaminació ambiental, l’analfabetisme, el terrorisme, l’explotació infantil i de les dones, etc. I tots, en algun moment, hem dit allò de... “Si tingués milions el primer que faria és..” o també “... això solucionaria aquet o l’altre problema, però surt massa car i no interessa”.
Ara hi ha deu milions per fer realitat alguna d’aquestes idees!
Doncs bé, el cercador està cercant... i sembla que té interès en trobar i en oferir. És la filosofia de Google!
Crec que va ser durant la primavera de 2007 quan vaig saber dels grups d’acció i, concretament, del de mobilitat. Arrossegat per l’empenta i el poder de convicció d’en Josep Maria Margalida em vaig apuntar per col·laborar-hi. Malauradament, la manca de temps i l’obligada conciliació familiar van fer que la meva aportació fos més aviat escassa. Malgrat tot, alguna cosa varem fer i, està clar, com qualsevol de les coses extra- laborals que m’ocupen el temps lliure, vaig dedicar un apartat en aquesta Web: El debat de mobilitat.
Avui, amb motiu de la Setmana de la Mobilitat, m’ha semblat adient fer memòria d’aquest tema tant important per Santa Perpètua i actualitzar la crida que fèiem llavors a la participació en els Grups d’Acció i, més concretament, en el de Mobilitat. Una persona important en el tema dels grups d’acció és en Josep Maria, persona preocupada per l’ecologia, l’eficiència energètica, el desenvolupament sostenible, que té un espai setmanal a La Ràdio sobre aquests temes, etc. Diria jo, i per resumir-ho, que aquest home és una persona compromesa amb el medi ambient. Aquest compromís, que hauria de ser qualitat innata del ésser humà, resulta que la majoria l’hem d’aprendre i, com qualsevol aprenentatge, a vegades és de dificultosa retenció.
La mobilitat, el model actual basat en l’ús prioritari del vehicle privat, pot ser causa d’exclusió social. És el que ens va dir ahir el professor de la UAB, Àngel Cebollada, durant l’acte dut a terme al Centre Cívic El Vapor. Són la dificultat per accedir al cotxe privat de determinats col·lectius com els immigrants, joves o dones, la ubicació dels polígons industrials i els centres de treball, la precària xarxa del transport públic, alguns dels factors que provoquen aquesta exclusió social. Durant la segona part de l’acte la regidoria de medi ambient ens va presentar la proposta d’itineraris per l’ús de la bicicleta al nostre municipi. Val a dir que vaig veure una proposta molt elaborada i que farà possible els desplaçament en bici per tot el poble sense entrebancs i amb seguretat. Només cal veure si l’ajuntament és capaç de fer-la realitat.
Malauradament i malgrat l’interès dels temes tractats l’assistència va ser més aviat escassa... els de sempre, diria jo!
La “bona vida” de barris, pobles i ciutats, dels territoris i de les persones, del planeta, depèn de les persones compromeses, que són persistents i prediquen amb l’exemple, que cerquen la capacitat d’acció, fins i tot a la política, que organitzen actes divulgatius com els d’aquesta setmana i que, de mica en mica, ens van arrossegant als demés.
Joan López
L'Ajuntament prepara diverses activitats per la Setmana de la Mobilitat
Notícia publicada el dia:
Divendres, 19 de Setembre del 2008 (17:28:46)
Una vuitena d’activitats ha programat la Regidoria de Medi Ambient en el marc de la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura que se celebrarà del 22 al 28 de setembre.
El lema de la campanya, que se celebra a tot Europa, és “Aire net per a tothom”. Xerrades, excursions a peu a Santiga, una pedalada popular o un concurs de dibuix infantil són algunes de les propostes que s’han dissenyat des de la Regidoria de Medi Ambient.
Cada dia de la setmana se celebraran activitats. El dilluns 22 de setembre s’ha programat una xerrada sota el títol “L’exclusió social derivada del model de mobilitat actual”, i “la bicicleta com a solució per a Santa Perpètua”. El ponent serà el professor del Departament de Geografia de la UAB, Àngel Cebollada. Posteriorment, el Consell Municipal de Medi Ambient presenta la proposta d’itineraris per a bicicletes a Santa Perpètua. Aquestes dues activitats se celebraran a partir de les vuit del vespre al Centre Cívic El Vapor.
El dimarts 23 se celebrarà un concurs de dibuix a les escoles. Els alumnes de 5è i 6è sortiran a l’aire lliure a dibuixar. La temàtica estarà relacionada amb la campanya “Aire net per a tothom”.
Dimecres vinent la Promotora acollirà a partir de les set de la tarda un taller de mecànica de bicicletes adreçat als joves i que impartirà El cau de la Bici.
Dijous la Regidoria de Medi Ambient oferirà un Servei de préstec gratuït de bicicletes durant tot el matí. El punt de préstec se situarà a la Plaça de la Vila.
Divendres, cinefòrum amb el tema “Alternatives al model de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”. L’acte tindrà lloc a les set de la tarda a El Vapor. El cap de setmana s’ha programat una caminada a peu a Santiga i una pedalada popular de deu quilòmetres i mig per Santa Perpètua.
Dimarts 16 de Setembre 2008,
Comencem a lluitar contra la crisi!
Nom: Manel Rio-valle
Comentari: Hola acabo de descobrir la web i la meva opinió es que esta molt ve un plana així. Felicitats. La meva consulta es la següent..m’agradaria saber si seria possible ficar un anunci oferint els serveis que puc fer a qui ho requereixi, ja que fa cosa d’un mes que em vaig quedar sense feina (treballava a Barcelona), he tingut un nen, i ara m’agradaria ser prop de casa treballant.
Primer voldria fer treballets que ninguna empresa no fa...arreglar una aixeta, un WC, una persiana,una avaria elèctrica, coses simples, i si funciones o com a mínim i poguéssim viure d’això, dons donar-me d’alta.
Tinc una pagina web que mai a funcionat però allà explico tot el que puc oferir i també voldria posar un enllaç si ho volguéssiu.
Bé gracies pel seu temps i espero resposta. Gracies!
Hola Manel,
Gràcies per la teva opinió. DeMogoda.cat està al servei de tot aquell que ho necessiti. No hi ha cap problema per posar un anunci, si vols enviar una foto i un petit text explicant els serveis que pots fer, molt gustosament ho publicaré. També vull aprofitar per oferir-te la possibilitat de participar en el projecte compartint alguna afició que tinguis o opinant sobre qualsevol tema que pugui ser del teu interès.
Moltes gràcies, espero les teves dades per incorporar-les al "Pla deMogoda contra la crisi"... A veure si podem superar-la entre tots.
Una Salutació.
Joan López
deMogoda.cat
Hola Manel,
A l'anterior resposta he oblidat dir-te que no hi ha cap problema en posar un enllaç a la teva Web. Envia’m l’adreça!
També voldria demanar-te que parlis de deMogoda.cat a tothom que pensis pugui estar interessat.
Gràcies novament!
Joan López
deMogoda.cat
Hola Joan.
Gracies per cedir-me un espai. El que faré serà posar un link de la vostra web a la meva, i clar està, parlar-ne amb la gent que conec. També m’agradaria que si saps d’alguna persona que necessiti lampista, fontaner, pintor, fuster, paleta....i bé qualsevol feineta petita o gran, que li parlis de mi i així anirem fent el "boca a boca".
L’anunci seria el següent:
Té un escapament d’aigua? vol pintar el seu pis o local? vol penjar les cortines de casa?
Té una avaria elèctrica? Necessita un fuster? en definitiva, necessita un manetes? Molt senzill:
Ara al poble tenim el manetes a casa. Fem tot el que les empreses no volen fer o ho fan a un preu exagerat. Fem tot tipus de feines! Les que ningú no vol fer i les altres també, les fem tant si la feina es molt petita o molt gran, ens ocupem de tot a uns preus acord amb les crisis actuals...
No s’ho pensi y truqui ara al 647 02 19 17
I si el que necessita es fer un treball vertical de qualsevol tipus visiti www.verticalwork.es
Manel Rio-Valle
Hola Manel,
En breu faré el Banner amb el teu anunci i d’altres que puguin enviar-me. Peso que si m’envies una fotografia teva serà més efectiu i es veurà una cosa més personal.
Los "hackers" colgaron una nota en la que ponían de manifiesto los defectos del sistema de seguridad del proyecto.EFE 13-09-2008
"M’exprimia les neurones amb l’Algebra i el Càlcul matemàtic"
Si hagués estat capaç de finalitzar els estudis de Física que vaig iniciar allà pels 80 potser ara estaria en millor disposició d’entendre i explicar el que significa el LHC (Large Hadron Collider, Gran colisionador de Hadrones). Centenars de científics s’han confabulat per arribar a les entranyes de la Física, conèixer el desconegut i trobar explicacions del que encara és incomprensible. Quan a l’escola resolia els problemes de la caiguda lliure d’objectes aplicant les equacions de Newton o més tard, a la UAB, m’exprimia les neurones amb l’Algebra i el Càlcul matemàtic, ja em feien por els estranys postulats de la Física Quàntica. I els embogits cabells del geni, A. Einstein, no eren per a mi sinó un missatge de que mai estaria a l’alçada dels déus humans. Perquè quan et diuen que les mesures del temps i la velocitat no són absolutes sinó relatives, o bé s’incorpora l’energia a les equacions del moviment i l’acceleració, tot es complica.
Amb aquest experiment s’està cercant la comprensió del que va ser l’origen de tot, quan sembla que una quantitat inimaginable d’energia va esclatar donant lloc al univers, les galàxies, els planetes, tot el que existeix. Ja va dir-ho el físic al relacionar la massa i l’energia (E=mc²) i donant sentit a tot plegat.
La possibilitat de que es pugui reproduir aquella gran explosió primera pot generar inquietud en les nostres ments, incapaces de processar amb claredat conceptes tant complexes. Més preocupant resulta l’existència de veus discordants en la comunitat científica. I és que hi ha qui pronostica resultats catastròfics de l'experiment, com la destrucció de la pròpia terra o una cosa que no entenc gaire però deu ser fatal: “El decaïment del protó” .
Amb tot, el que més em preocupa és la possibilitat de que el control d’aquesta gran màquina generadora d’energia pugui passar de les mans dels ingenus científics a les d’organitzacions malignes i ansioses de poder. Com en els còmics de súper herois!!
Els pirates informàtics inquieten i fan reflexionar sobre el que pot passar. Els físics, al igual que els filòsofs és preocupen per explicar l’actual estat de les coses indagant i mirant de comprendre els orígens. És realment necessària aquesta investigació? Potser sí pero... Portarà beneficis a la humanitat? No seria millor dedicar recursos a corregir el futur més proper de la nostra realitat actual?
Vaig sentir un científic entusiasmat per tenir la possibilitat de preveure la mort del nostre sistema solar d’aquí a no sé quants mils de milions d’anys...
Definitivament, no entendré mai a aquests homes despentinats i despistats!!
Joan López
Dissabte 13 de Setembre 2008,
La imperfecció del sistema
He vist una pel·lícula molt entretinguda, un clan d’assassins al marge de la llei es dedica a eliminar a tot aquell que resulta nociu perla societat. El que es dona per entès a la pel·lícula ésque els mecanismes que la societat articula per corregir aquests casos són
incapaços o imperfectes. Un mecanisme superior i perfecte, representat per un teler que no para de mai de treure teixit, representa el destí just de les persones. Desxifrant les imperfeccions del teixit van sorgint els noms que la “hermandad” d’assassins han de executar.
Ja han fet varies pel.licules i series amb aquest argument, corregir les imperfeccions de la justícia que deixa impunes als “veritables” delinqüents. L’ultima que recordo és “Dexter”, de la cadena Cuatro i que va d’un psicòpata bo que mata psicòpates dolents i altres espècimens menyspreables. L’existència d’aquests justiciers i venjadors forma part de la fantasia del cinema i alguns, en un moment donat, ens podem identificar amb ells i el que fan quan els veiem a la pantalla. Però el que no és fantasia, i sí la cruel realitat, són les reiterades errades del sistema policial i judicial per protegir a la societat d’aquest individus criminals que són abusadors, maltractadors , pederastes, violadors, assassins d’infants, etc.
El cas de la Mari Luz ens mostra alguns dels actors, la nena indefensa assassinada i la ineficàcia protectora del sistema, la injusta realitat, els desitjos de venjança. La responsabilitat d’un jutge queda saldada amb 1500 euros i ell, lluny d’admetre l’error, sembla que amb la consciència ben assossegada, ha recorregut la multa. En un programa de televisió l’han defensat: “...si es va enrederir l’execució de la sentència és perquè hi havia altra feina...”, “...aquest jutge té una productivitat del 140 %...” “... al seu jutjat tenen que fer el seguiment de més de mil sentències...” “...el responsable administratiu és el secretari...”, etc.
Personalment, a resultes del que he escoltat i llegit, tinc la impressió de que en aquest jutjat de Sevilla la organització i la capacitat per prioritzar el treball deu ser nefasta, el jutge no sembla estar a l’alçada de la responsabilitat inherent al càrrec, els funcionaris deuen estar envaïts per la desídia i la poca professionalitat i tot deu ser caòtic. Una imperfecció del sistema responsable de la nostra indefensió enfront de criminals tant menyspreables com l’assassí de la nena, una imperfecció del sistema de la qual tots podem se víctimes.
Malauradament l’Angelina Jolie i el Dexter només són actors i no existeixen en la realitat.
Joan López
Imatges de la Diada:
Divendres 12 de Setembre 2008,
Simbiosi
Ahir vaig fer fotos durant l’acte institucional amb motiu de la Diada. La festa dels catalans és reivindicativa, es fan discursos a favor de les institucions i del poble català, de l’esperit lluitador i la valentia dels catalans que perdura en el temps, assolint victòries i sobrevivint a qualsevol derrota, com la succeïda el 11 de setembre de 1714 quan Barcelona va caure a mans de les tropes borbòniques.
Certament, és el caràcter social de les persones el que permet la convivència, la organització en comunitats i la simbiosi entre individus. Aquets Web, deMogoda.cat, va néixer en el convenciment de que l’espai comú és possible, de que compartir forma part de les inquietuds individuals, de que la lliure opinió és necessària, de que Perpetuencs i Perpetuenques com a catalans i com a persones tenim aquesta capacitat. I no gosaria pas en fer al·lusions al esperit de la Diada per il·lustrar la realitat de deMogoda.cat, aquest projecte Web només té aspiracions d’alimentar-se del que residualment deixa aquesta immensa força que uneix a les persones per constituir-ne un poble.
Estic satisfet de l’estat actual i vull agrair a tots els que col·laboren, de forma habitual o puntualment. Els vull animar a que ho facin més encara perquè entre tots podem generar la força suficient per afrontar la temuda crisi.
M'agrada aquest projecte participatiu i penso que és moment de que deMogoda.cat esdevingui útil per col·laboradors i visitants, per això he ideat el “Pla deMogoda contra la crisi”. La força i l’efectivitat del pla resideix en el potencial de visites del Web. Els participants en el pla s’aprofitaran de les visites i alhora contribuiran a augmentar aquest potencial. Les necessitats d’uns poden trobar resposta en les ofertes d’altres. En temps de crisi cal cercar solucions com l’intercanvi o les simples donacions. Cal promocionar la simbiosi entre el comerç i el consum local. El comerç local necessita fer publicitat dels seus productes i explicar quin és el valor afegit de la seva oferta, el consumidor perpetuenc necessita les millors condicions, tant en preu com en servei. Els comerços i professionals locals poden tenir el seu propi espai Web per donar-se a conèixer i explicar els seus productes. Els visitants del Web tindran accés a les millors ofertes i condicions locals. Tot plegat, cercant una retroalimentació que vagi agafant força i generant benefici per tothom.
Vull oferir aquest Web com a plataforma perquè la col·laboració sorgeixi per lluitar contra la crisi. Estic il·lusionat en que aquest nou projecte sigui possible, funcioni i representi la consolidació definitiva del Web en l’entramat social de Santa Perpètua.
Ahir vaig fer fotos durant l’acte institucional amb motiu de la Diada.
Joan López
Dijous 21 d'Agost 2008,
L’accident de l’avió
És moment de ser sensible amb supervivents i familiars, de fer costat i de reflexionar sobre la responsabilitat que tots tenim de gaudir de cada minut de la nostra vida. A partir d’ara hi haurà uns centenars de persones més per les quals viure serà més difícil. Perquè ha de ser dificultós afrontar el futur amb la infinita espera dels que saps que no arribaran. Plors que seguiran als brots de ràbia i les malediccions per allò que és incomprensible.
Hem passat la tarda davant el televisor, estupefactes hem assistit a la aberrant situació de veure com una presentadora donava condols a una familiar quan aquesta encara desconeixia si el seu parent era un dels supervivents o no. Després s’ha disculpat com si res i han continuat, ella i el seu company, bombardejant amb preguntes sense sentit que interrompien contínuament l’explicació de la dona. Deia que havia de ser fort i que no es podia ensorrar per poder agafar l’avió que l’havia de portar a la península... Perquè quan estàs lluny encara deu ser pitjor i el dolor més insuportable.
Una altre persona ha explicat com l’havia trucat la seva filla per avisar-la del retard de l’arribada. Sembla ser que l’avió ha iniciat l’enlairament una primera vegada i per algun problema ha hagut de retornar. Segons ha dit, la possibilitat de canviar d’avió s’ha plantejat; però finalment algú deu haver donat el vist i plau perquè l’avió tornés a iniciar el viatge. Ja es veurà però, si l’accident ha estat o no inevitable.
Ara és moment de ser sensible... I de fer costat!
Joan López
Dimecres 30 de Juliol 2008,
"El esquinazo"
Podem agafar unes patates i les podem tallar fen daus irregulars d’uns dos centímetres aproximadament, les podem fregir amb oli d’oliva, primer al foc suau perquè quedin ben cuites per dins i després més fort perquè quedin daurades per fora, podem preparar un allioli suau o una salsa de tomàquet picant amb una mica de tabasco o maionesa i ketchup o el que ens agradi per acompanyar... i ja tenim fetes unes braves per acompanyar la “cerveceta” que prèviament haurem servit en una copa (o gerra) gelada.
Fer unes patates braves sembla simple però també hi ha trucs perquè el resultat sigui d’allò més satisfactori. Les braves solen ser de les tapes més demanades de la carta i no a tota reu les fan igual... igual de bones, vull dir!
L’Esther ens ha explicat que les seves no són congelades, com les de molts bars, que cada dia té la feina de pelar-les i trossejar-les a ma. Del secret del seu allioli no va voler parlar i nosaltres no varem insistir en que ho fes. Ens ho va explicar quan la vam voler felicitar per les seves “Braves”... Perquè l’Esther és la cuinera del restaurant “El esquinazo” de Palau!
Com deia, podem fer les “Patates braves” nosaltres mateixos o anar a “El esquinazo” i que les faci l’experta cuinera. Amés, trobareu uns ingredients molt especials: un jardí amb parc infantil inclòs, ideal per anar amb els nens i gaudir d’una estona tranquil·la de conversa i de “tapeo” mentre ells estan entretinguts!
Això està aquí mateix, a la sortida de Palau anant en direcció Caldes, a la carretera, al darrere d’un negoci de cotxes de segona ma. Val a dir que tota la carta està molt bé de preu i és molt assequible, per poder sortir en temps de crisi!
Demaneu les “Braves”!!
Joan López
Dimarts 29 de Juliol 2008,
Jorge Wagensberg.
M’ha agradat llegir la recomanació del Jero sobre Jorge Wagensberg. M’ha fet entrar en un túnel del temps i recordar, fa anys, quan fou el meu professor de l’assigantura de Física General, a primer curs de la Facultat, i més tard quan ja era director del Museu de la Ciència (actual CosmoCaixa).
He recordat les seues explicacions, l’entendre que les coses passen d’una certa manera i no perquè sí. Que no hi ha veritats absolutes. Tot és relatiu. I que el que avui pot semblar indiscutible, en un futur pot ser dubtat. Que l’univers és tant complex que de moment nomès ens podem moure amb aproximacions. Que les matemàtiques ens hi obliga si volem tenir una solució en un temps finit. Però sobre tot el tema que em va quedar més relacionat a aquell any va ser la introducció que ens va fer a la teoria de la informació, la quantitat d’informació que es pot enviar d’una forma determinada perquè tingui la màxima recepció.
No hi ha dubte que, a més del llibre que ens recomana el Jero, qualsevol llibre del “Wagens” (com li deiem de forma abreujada) mereix ser llegit. Per exemple “Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?”, de la mateixa col·lecció, també recull d’aforismes i reflexions sobre diferents àmbits.
1.Un aforismo es una conserva compacta de idea
2.¿Es el azar un producto de nuestra ignorancia o un derecho intrínseco de la naturaleza?
3. Pensar es pensar la incertidumbre.
4. Hay muchas más maneras de no ser que de ser.
5.Lo sobrenatural es lo real desconocido.
6.El tiempo siempre acaba pasando, es sólo cuestión de tiempo.
7.Predecir el pasado es la habilidad más frecuente de los que siempre tienen razón.
8.La ilusión de todo ser vivo es seguir vivo.
9.Un plan es necesario aunque sólo sea para desviarse de él.
10. La vida es un raro estado de la materia inerte.
11.La ciencia es para conocer al mundo, la tecnología para cambiarlo.
12.La física es matemática en colores.
Joan Ramon Mercè i Aguilà
“A más cómo, menos por qué”
Desde hace unos meses guardo copia de mis recomendaciones literarias en Demogoda.cat, pero con anterioridad no lo hacía y ahora no estoy muy seguro de que no repita alguna recomendación: En caso afirmativo espero que me sepáis disculpar.
Hoy me gustaría recomendaros un libro diferente. No se trata de una novela sino de un libro lleno de reflexiones, en forma de aforismos más algún texto más exteno.
La obra en cuestión se titula “A más cómo, menos por qué” de Jorge Wagensberg, publicado por Tusquets Editores, S.A.
Dominen el llenguatge i són àgils amb l’escriptura, tenen inquietuds i necessitat d’expressar el que senten, adoren la bellesa i la troben en el que és més simple, són sensibles, pacifistes de fer l’amor i no la guerra, fan una cançó per expressar el dolor, el del cos i el del cor, inspirats somien el món i la vida i la mort, inventors i defensors de l’ànima de les persones, ells la tenen,... Són els poetes.
Coneixen els secrets del rec sanguini i de l’electricitat neuronal, del moviment i la reanimació vital, analitzen la conducta racional i la instintiva i la provocada per les necessitats primeres, i et poden donar una pastilla perquè riguis o per plorar, els seus enemics són les malalties, els traumes i els traumatismes, i si ets un nen et fan un regal o et donen un petó, són lluitadors incasables per la supervivència, porten la vida al món i la protegeixen, ho fan perquè ho senten i perquè ho juren, com aquell savi grec,... Són els metges.
Què deuria passar amb aquell que era poeta i metge? La seva ment deuria embogir perquè no li sortien el versos i els sentiments li van esclatar per dins,... Va imaginar un món molt gran inexistent i d’un sol color? Va trobar més interessant la guerra que l’amor? O li deurien prendre l’ànima de poeta sense que s’adonés? Potser va imaginar que els altres no en tenien, o no deuria assistir al naixement de cap infant, o deuria oblidar el jurament hipocràtic o no el va fer mai, ... Què li va passar?
Intervenció de Jordi Guillot:
(Enviado por Juan Díaz)
President Montilla.
Amics i amigues del PSC.
En nom d’Iniciativa Verds, us desitjo un bon congrés.
Ens convé. Convé a Catalunya que el partit del President de la Generalitat tingui el màxim encert en els seus treballs congressuals.
Com a partit aliat, com a partit de govern, seguim amb atenció el vostre debat.
I permeteu-me, en aquesta breu intervenció, que us traslladi l’opinió d’Iniciativa sobre els reptes politics que lliurement PSC, ERC i INICIATIVA VERDS- ESQUERRA UNIDA, hem decidit compartir.
Volem i farem el possible perquè el govern d’esquerres no sigui un accident en la història del nostre autogovern.
Volem deixar una forta empremta, ara que tenim l’oportunitat i la responsabilitat de governar.
Se’ns vol presentar Catalunya com un país politraumatitzat, mal governat i amb urgències nacionals. Aquesta és la propaganda convergent i d’altres. És la propaganda d’aquells que confonen, com sempre, els seus traumes i urgències amb les del país.
Per a nosaltres, Catalunya és una societat madura. Conscient del seus potencials i de les seves limitacions. Amb anhels, reptes i problemes, molts d’ells gens senzills de resoldre.
Una societat que troba les respostes adequades a les seves necessitats en l’acció de govern.
Ho fem millor i diferent a com ho feien els convergents.
I és per això que en el pacte de l’Entesa vàrem marcar les següents prioritats:
1r.) Un govern que col·loqui a les persones al bell mig de les seves prioritats.
Aquest és el principal compromís del pacte d’Entesa. Un compromís que adquireix una especial transcendència, ara que estem sacsejats per la crisi econòmica.
Protegir els vulnerables, (dones, joves, aturats, immigrants, etc.) i enfortir l’estat del benestar.
2n.) El repte del desplegament estatutari i el nou model de finançament.
Serà amb majories d’esquerres quan aconseguirem les més altes quotes d’autogovern i de recursos per el mateix. No és ni serà un repte fàcil. No convé que ningú marqui línies vermelles en aquesta qüestió.
El que necessitem són objectius clars, fermesa i compartir allò que realment és possible aconseguir en l’actual moment històric i valoritzar-lo.
3r.) La modernització del país.
La seva modernització econòmica i ecològica. Del seu teixit productiu. La modernització de les seves infraestructures.
Respecte a les infraestructures, qüestió pendent i recurrent dels nostres debats, deixeu-me opinar que no podem seguir donant voltes amb cercle amb els vostres “si” i els nostres “no”. Nosaltres volem modernitzar Catalunya. Però ho volem fer amb els paràmetres del segle 21. Sostenibilitat, eficiència energètica, canvi climàtic, respecte a un territori més que malmès, preus dels carburants. Són al nostre entendre, els criteris que millor poden resoldre els reptes de futur de Catalunya, obrint el camí cap a un nou model productiu i d’infraestructures.
4t.) La construcció identitària.
Fa alguns anys, l’amic Isidre Molas escrivia que l’obligació de tot govern és la de crear les condicions materials, socials, culturals i de tot ordre per que cada persona pugui definir i sentir per si mateix com a ciutadà i ciutadana de Catalunya. Aquesta és l’aposta per una ciutadania i una identitat construïda sota el principi republicà de la laïcitat.
5è) El reequilibri territorial.
La crisi de la sequera ha posat sobre la taula aquest necessari reequilibri. El govern ha de seguir responent polítiques actives a aquest objectiu.
6è.) Un sisè repte que compartim amb vosaltres és la necessitat de que suri, a Catalunya i a Espanya, l’aposta pel federalisme. El dilema no és sols entre centralisme i independentisme. Hi ha un altre camí, majoritàriament recolzat, que s’inscriu en la millor tradició del catalanisme polític, que és el federalisme. Un camí a compartir i enfortir tant a Catalunya com a Espanya.
Aquest govern necessita tenir els seus aliats. En podrem tenir molts. Voldria avui assenyalar, un que crec que ens és indispensable, i és el del municipalisme. Mai un govern ha fet tant pels ajuntaments com aquest. I queda molt per fer. El món local ha de ser un dels aliats preferents d’aquest govern.
Tenim un pacte de govern amb PSC i ERC. Nosaltres complirem amb lleialtat al mateix, als nostres compromisos, al programa de govern. Amb lleialtat al que amplis sectors socials esperen d’aquest govern. I permeteu-me posar un exemple del que estic dient;Ningú entendria que el govern del PSC, ERC i Iniciativa no apostessin decididament per un servei públic d’educació. Nosaltres hi apostem decididament.
Estem junts en aquesta apassionant aposta per governar Catalunya des de valors d’esquerres. Valors plenament compatibles amb una acció de govern realista i positiva.
Ahir va acabar el Campus i vam anar a recollir al nen. Un cartell ens va portar cap a el camp de joc i un racó d'ombra ens va recollir a tots els pares mentre miràvem l’últim entrenament.
La Noe posava les maletes al cotxe per la tornada. La Gloria ens va donar l’esquena per ensenyar-nos les samarretes especials del Campus. Un cartell de benvinguda amb tots els noms. Unes últimes fotos del mar, a la fresqueta que dona l’aire quan estàs a una alçada. I al cap de poca estona els nens ja llençaven la pilota per intentar encistellar.
Sembla que han aprés, que dominen més la pilota, que han crescut, que estan més tranquils, que... Que els hem trobat a faltar molt durant l’eternitat de la setmana passada!!
Joan López
Dimecres 16 de Juliol 2008,
Aprovat el projecte d'urbanització de la plaça de can Folguera
Notícia publicada el dia:
Dilluns, 14 de Juliol del 2008 (18:30:24)
El projecte d’urbanització de la plaça de can Folguera i la creació de zones amb prioritat per a vianants és la principal actuació d’aquest any dins del Pla de Barris.
L’Ajuntament ha aprovat el projecte que té un pressupost d’un milió tres-cents mil euros i un període d’execució dels treballs de nou mesos. Les previsions de la Regidoria d’Urbanisme és que les obres comencin durant el mes de novembre. La plaça de can Folguera disposarà d’un vial de servei per al trànsit de vehicles oficials o de càrrega i descàrrega que també s’aprofitarà com a carril bici. L’actuació també comporta la plantació d’arbres, la instal•lació de bancs i una zona de jocs esportius per a joves on destaca la possibilitat de jugar a bàsquet o a tennis de taula. En la zona més propera als nous habitatges de la Gent Gran s’ubicarà una zona de jocs per a infants, zones verdes, parterres i la urbanització d’una plaça dura entre les avingudes de Barcelona i de Jacint Verdaguer. En aquest sector s’instal•laran dues marquesines, una petició del col•lectiu de la Gent Gran en el marc del procés participatiu que es va realitzar durant el procés de redacció del projecte d’urbanització de la plaça de can Folguera.
Era el febrer de 2007 quan l’alcaldessa Isabel Garcia es reunia amb els veïns del barri per explicar el projecte d’urbanització de la plaça que dona nom al barri. Llavors em va interessar el procediment que s’havia d’utilitzar per determinar les remodelacions: La participació ciutadana!
I així va ser, un dissabte del mes de Març ens varem reunir un grapat de veïns per dur a terme un taller participatiu i aportar idees sobre com ens interessava que quedés la nova plaça. Haig de dir, encara que soni una mica passat de rosca, que recordo l’experiència com emocionant. Perquè les aportacions veïnals mostraven la problemàtica urbanística i de convivència que pateix la zona, perquè de les intervencions d’algunes persones, els més antics del barri, es desprenia un veritable sentiment de voler pertany-ne i de millorar, i de lluitar per reviure el seu entorn malaltís i no deixar-lo perdre. “Can Folguera a més!!” va ser l’eslògan ideat més tard per promocionar l’activitat del pla de barris.
Però les eleccions municipals i el canvi de govern varen portar un ajornament d’alguns projectes, i també el de la plaça de Can Folguera. Donat que finalment sembla que tot a quedat en això, un ajornament, penso que tenim motius per estar contents i esperançats de que aviat gaudirem d’un Can Folguera vingut a més.
Recordo que la oposició de llavors, en plena campanya electoral, va criticar el procés participatiu empleat per dissenyar la nova plaça. “Que no era una veritable participació perquè tot estava decidit”, “Un acte electoral”, etc, són algunes de les afirmacions que es varen sentir.
Per si algú, encara avui, continua tenint aquesta percepció errònia, els hi haig de dir que va ser una experiència de veritat, enriquidora, modèlica, que mereix ser repetida per actuacions futures,... Emocionant!
Què més emocionant que els governants facin cas dels vilatans?!
Problemes amb les bicicletes públiques? Sembla que sí, sembla que els usuaris demanen més del que el servei els pot oferir. Que la crisis hagi fet que alguns ( o molts!?) ciutadans hagin decidit canviar la comoditat de transport públic per unes econòmiques pedalades potser és la l’explicació. No és el mateix seure còmodament, esperar l’estació desitjada i no haver de cercar aparcament (ni de cotxe ni de bici) que patir els inconvenients del Bicing.
Però és normal, tota nova implantació necessita d’un rodatge i, molt sovint, cal reajustar les previsions i els objectius. Sembla que el nombre d’usuaris actual era impensable quan es va iniciar el servei, tant sols fa un any i mig.
Però el Bicing és estalvi, estalvi per les butxaques dels Barcelonins, estalvi energètic i menys contaminació. Quan vaig passar uns dies a Munich, una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser el gran nombre de bicicletes que circulen per la ciutat. Tothom té bicicleta i s’hi pot anar a qualsevol lloc perquè hi han aparcaments per tota reu. Centenars de quilòmetres de carril bici fan d’aquest medi de transport una opció més que raonable per recórrer la ciutat. I si vas caminant, has de vigilar més el no envair el carril de les bicicletes que la pròpia calçada dels cotxes... Per la teva seguretat!
I el tema està, crec jo, que ni ciclites, ni vianants, ni els conductors són els mateixos. En aquest aspecte els alemanys estan “culturalment” més avançats que els d'aquí. Al menys vaig poder observar que hi havia més respecte mutu entre els diferents col·lectius d’usuaris. Sembla que també tenen més clar els beneficis de la bicicleta pel que fa a l’ecologia i l’estalvi.
Seria una pena que les dificultats i les queixes sobre el sistema del Bicing Barceloní no fossin superables. Amb l’esforç de tots i l’ajuda de la crisis podem assolir els nivells d’us i qualitat alemanys!!
Joan López
Dilluns 14 de Juliol 2008,
Ja estan de campus!
Ahir diumenge va començar el Campus que organitza el Club de Basquet de Santa Perpètua. La Fundació Pere Tarrés de la Conreria és el lloc escollit per a que els nens passin una setmana practicant l’esport que més els hi agrada.
Quan hem arribat per deixar als nens, i mentre esperàvem instruccions de la Noe, hem volgut fer una ullada a les instal·lacions. La piscina, com ens havien parlat a les reunions informatives, ha estat el primer que em volgut veure. El lloc és molt gran i té espais molt amplis, això permet que varis grups puguin estar albergats sense que es facin nosa uns als altres. Penso que estaran molt bé!
Les cistelles estan preparades!
I penso que la Noe i la resta de monitores també!
Joan López, pare sense fill durant una setmana.
Divendres 11 de Juliol 2008,
Amanida de Cigrons
(Del taller de cuina del Bernat de Mogoda)
Amb aquesta recepta els nens al començament no van estar gaire d’acord. Però després a gaire bé tothom l’hi va agradar.
A l’estiu es ideal ben fresqueta de la nevera i potser primer plat o plat únic.
NENS I NO TANT NENS S’HA DE MENJAR DE TOT!!
Recordeu que els llegums tenen moltes proteïnes i son molt sanes!
Recepta del curs nº 24: Amanida de cigrons
Ingredients:
60 grms. de cigrons cuits
½ llauna de tonyina en oli d'oliva
4 olives verds
4 olives negres
Tires de pebrot vermell en llauna
Pastanaga rallatda, tomàquet fregit
Blat de moro, sal
Procedim a fer la barreja dels ingredients en el bol, prenent primer la ½ llauna de tonyina i esmollant-la una mica amb la forquilla. Posteriorment afegim unes 4 cullerades de tomàquet fregit. Afegim també ½ llauna de blat de moro, les olives verds i negres trossejades. Rallem la pastanaga. Posem els cigrons a la base del plat i posem per damunt aquesta barreja.
Per a finalitzar decorem amb la pastanaga rallatda i el pebrot vermell i salem una mica.
Bon profit!!
M. Angeles Barrera
La recepta
L’amanida de cigrons em va resoldre el sopar d’ahir... Que a vegades ja no saps que fer i sempre el mateix cansa una mica!
Les receptes senzilles com les de la M. Angeles són les que fan falta, per solucionar un sopar o qualsevol problema. Són ingredients de sempre, a l’abast de qualsevol, sense sofisticació i típics d’aquí. Però la combinatòria i la imaginació fan la resta per assolir un plat adient per la calor que patim...
Trobarà el Zapatero els cigrons, la tonyina, les olives o el pebrot? Sabrà combinar els ingredients per fer el plat que ens solucioni el sopar?
Joan López
Dijous 10 de Juliol 2008,
El sujeto de la politica es el ciudadano
He estado curioseando en la web del Partido de la ciudadanía, más concretamente en el ideario, y creo que no lo he leído en mis mejores días porque me he enredado.
He escogido uno de sus principios:
El sujeto de la política es el ciudadano. En efecto, el ciudadano es la razón de ser del Estado, de los poderes públicos. Las comunidades políticas democráticas están formadas por ciudadanos, es decir, por individuos libres e iguales en virtud de la ley democrática. Los poderes públicos, sólo legítimos en la medida que emanan de la voluntad de estos ciudadanos, tienen la obligación de garantizar por igual sus derechos. Es por ello que, así como en su momento, en la tradición política occidental, Iglesia y Estado se separaron y la práctica de la religión pasó al ámbito privado, en la actualidad, los sentimientos identitarios de tipo cultural, lingüístico o histórico también deben ser excluidos de la esfera pública. Consideramos que las identidades son individuales y no colectivas, producto del libre desarrollo de la personalidad de cada individuo: dada su naturaleza privada, los poderes públicos están obligados a respetarlas sin inmiscuirse en ellas. En este sentido sostenemos que el Estado, los poderes públicos en general, deben ser también laicos desde el punto de vista identitario. Así pues, los ciudadanos, iguales en derechos y deberes, son los únicos sujetos de la política.?.
Intentaré plasmar lo que pasa por mi cabeza a ver si lo entiendo. (No tendré en cuenta que solo nombra a los ciudadanos).
Resulta que como ciudadana doy razón al Estado para que exista, y soy libre e igual a otras ciudadanas y ciudadanos. Los poderes públicos han de garantizar mis derechos de libertad e igualdad, pero sin ser individua con identidad, puesto que la parte inevitablemente humana que es el sentimiento hacia la cultura, lengua e historia no son defendibles. O sea ser, que me quiere una mujer a medias, y si yo soy media ciudadana, el Estado también será medio, lo que significa que de querer nada, porque de sentimientos res de res, y solo utilizará la parte cognitiva para instaurar una cultura pura y dura exenta de emociones, lo que nos llevará a pensar a todas y todos por igual?eso contando que incluyan el termino ciudadana, porque si no es así, resultará que la política se sujetará solo con los sujetos que carezcan del todo de sentimientos siendo los que manejen mejor los poderes públicos, apoyados por el resto, cuya identidad es respetada porque es limitada o, previamente impuesta por una cultura que no admite inquietudes.
Termino sin saber cuáles son mis derechos ni mis deberes. Es que en realidad no sé si mi identidad he de esconderla porque no sujeta al público o, es lo público que no se sujeta con ninguna identidad o. son los sujetos que se esconden detrás del público, o es el autor excluido de la esfera pública o, son los publicistas los que sin sentimientos ganan más dinero?.
¿Qué? ¿Cómo lo ven? Mas claro supongo...
Pepa Muñoz
Divendres 4 de Juliol 2008,
“El Club Esportiu Fondistes Fem Força vol recuperar la Mitja Marató”.
És un titular de l’últim informatiu que m’interessa. Si un grup de fondistes han decidit promocionar l’atletisme perpetuenc fins a recuperar la Mitja Marató que es feia fa anys no tinc cap dubte de que ho aconseguiran. Els corredors de fons són d’una mena especial perquè és així com s’ha de ser per aguantar l’entrenament i les curses de molts quilòmetres. La perseverança és el que fa sobresortir al fondista del simple aficionat. Si una colla de perseverants han decidit organitzar una Mitja Marató al nostre poble tinc l’obligació de posar en avís a la ciutadania: Això de córrer enganxa!
Si algú decideix preparar-se per córrer curses de fons i no ho ha fet mai ha de saber que el millor és començar amb cura sense voler “córrer massa”. Els primers dies t’ofegues amb dues passes mal dades i és millor caminar una estona, sense forçar i sense arribar a l’esgotament. Sempre s’han d’acabar les sessions d’entrenament amb ganes de continuar i amb la moral alta per afrontar la pròxima. Si es pot sortir una mica cada dia és millor que fer sessions més llargues en pocs dies. I recordeu: només caminar i perseverança!
Al cap d’unes setmanes de caminar potser ja serà moment de començar a córrer. En aquests moment, i si s’ha vigilat amb el menjar, s’hauran rebaixat algun que altre quilet i això sí que és important per evitar lesions inoportunes. En el meu cas hauria de rebaixar uns deu o quinze quilos perquè el patiment dels meus turmells i genolls no fos un impediment. En les ocasions en que m’he proposat el posar-me en forma, jo he començat només amb deu minuts de carrera suau cada dia, durant les dues primeres setmanes i sempre descansant un dia, per exemple el dissabte. En les setmanes successives anava incrementant el temps de carrera en trenta minuts setmanals i repartint l’increment en dies alternatius (p.e: dilluns 10’, dimarts 15’, dimecres 20’, dijous 15’ , divendres 10’ i diumenge 20’), sempre de forma suau, sense forçar i acabant amb ganes de fer més temps. Segons un es vagui trobant es pot mantenir la mateixa quantitat durant una setmana, deu dies o dues setmanes. I perseverança!
I en aquest punt ja estàs enganxat, ja no pots parar de sortir cada dia, ja has perdut més pes i ,com et trobes més bé, comences a ser feliç i afrontes la jornada amb energia i ganes de viure. Explicar l’experiència als amics i companys de la feina és la prova de que definitivament no pots parar i si algun dia no pots sortir és com si et faltés quelcom, fins i tot et pot canviar l’estat d’ànim i d’humor.
Quan es comença a tenir tipus d’atleta, al cap de dos o tres mesos de córrer cinc o sis dies setmanals amb increments suaus pel que fa a la quantitat i en la forma descrita, potser ja és el moment de pensar en dissenyar un pla d’entrenament per assolir la fita que dona la glòria: córrer una cursa de fons!
Bé, ara ja m’estic deixant portar per l’entusiasme d’altres reencarnacions i els veritables entesos són els de “Fem força”. Contacteu amb ells i demaneu consell als perseverants de Santa Perpètua!
En efecte, debatre sobre alguna problemàtica pot ser el primer pas per trobar solucions. D'altre banda, la disparitat d’opinions i la aferrissada defensa de les diferents postures poden impedir l’assoliment d’acords, el disseny de actuacions conjuntes o, el que és més greu, fer que les solucions no sempre siguin les millors. Cal partir de la base de que el millor sol ser la combinació del que és millor de cada part o plantejament. Al congrés han parlat sobre la situació econòmica però sembla que d’aquest acte no han sortir noves idees per tal d’afrontar la crisis. I parlo de crisis perquè no estic obligat al rigor del govern o dels experts economistes. El govern a rebut acusacions de no posar solucions i de no ser previsor, però no s’han sentit gaires aportacions o alternatives al respecte.
Si fitxem l’atenció sobre el tema immobiliari i de la construcció sembla que la crisis del sector ha agafat per sorpresa a tothom. Fa tan sols un any la situació actual era un escenari impensable per la majoria... “Els tipus d’interès no poden pujar gaire!” “M’ho han dit al banc!” “El preu de les cases no baixarà mai!” Eeren els comentaris que feiem molts. Però va passar el que va passar als Estats Units amb les “hipoteques escombraria” i va agafar per sorpresa a tota la banca mundial. Ara resulta que els bancs no donen crèdit, que les compradors potencials no compren perquè veuen la possibilitat de que els preus s’abarateixin encara més, les empreses constructores i les immobiliàries estan acomiadant empleats i tot s’està ensorrant. En aquest punt els camins a seguir són dos: o solucionem el problema o s’adopten mesures pal·liatives per als seus efectes. La solució no sembla difícil i consisteix en recórrer el camí invers: Quan el sistema bancari americà superi les seves dificultats i quedi sanejat de tot aquest assumpte de les hipoteques, la confiança tornarà al sistema interbancari i es tornaran a concedir els crèdits. La demanda de pisos es reactivarà i, alhora, la caiguda de preus del habitatge s’aturarà, molts compradors que s’esperaven per comprar més barat es decidiran per la por a una nova inversió en la gràfica dels preus. Tornarà la feina per constructors i agents immobiliaris i potser la cosa tornarà a ser més o menys com abans. El problema és que no tenim massa influència sobre la banca americana,... crec jo!
Mentre la solució no arriba caldrà adoptar mesures perquè les conseqüències siguin el menys nefastes per als ciutadans que depenen d’aquest sector. Per exemple: incentivar i promoure la activitat d’altres sectors alternatius que puguin absorbir part de l’atur generat, mantenir el sistema de protecció adequat i de formació per la reinserció laboral, ajudar a les empreses afectades,etc. I reconec que no soc massa imaginatiu al respecte!
Més capacitat e imaginació és el que hauríem de demanar als nostres polítics. Començant per la voluntat de debatre i de trobar les millors solucions.
Sorprenen a estat l’aportació del Sr. Rajoy quan ha insinuat que la solució consisteix en que el Zapatero digués la veritat sobre la crisis i prengués mesures. És la mateixa proposta de solució per tots els problemes, ja va dir-ho en el cas del terrorisme, que Zapatero digui la veritat, que sigui valent i llavors... ell ajudarà!
En altre ocasió solucionaré el problema del preu del petroli.
M’agrada el debat i que aquest sigui de bon rotllo!
Alhora que cridàvem, fèiem esclatar petards i coets, ens banyàvem a les fonts, se’ns va oblidar que estàvem en crisis. El dissabte vam anar al “súper” per fer la compra setmanal, com cada dissabte vam recórrer els passadissos del menjar i les begudes. El cas és que en aquesta ocasió vam oblidar la mentalitat estalviadora que en els últims temps ens ha provocat la dolenta situació econòmica. El partit de diumenge bé es mereixia una excepció i no ens podia faltar ni les llaunes de cervesa, ni les patates xips, ni els refrescs, ni les pizzes, ni les rosques de pernil i formatge, ni els demés productes típics dels dies de partit. De fet, ja portem més d’un mes sense parar! Les samarretes, les banderes, les bufandes i demés elements identificatius per exterioritzar la nostra devoció per la selecció. I la traca final a la celebració de quan han arribat! Segons l’expert, el consumisme “futbolero” ha provocat un impacte significatiu sobre el PIB.
El problema és que quan passi la ressaca tornarem a la crua realitat, la que marca el nivell del euríbor i les tipus d’interès. Potser no prenem consciència dels 900 euros anuals amb els que moltes hipoteques es veuran incrementades.
Certament, necessitarem l’esperit lluitador i triomfador del que han fet gala els nois de la selecció, doncs cada família té una Itàlia, una Rússia o una Alemanya per superar. Però si l’equip ha estat el millor d’aquesta Eurocopa, els aficionats ho han estat sempre, sempre amb l'equip,.. sempre amb confiança!
Hem confiat en la fortalesa d’ Espanya pel que fa al futbol. Hem de confiar en aquells que asseguren també la fortalesa econòmica per superar la crisis? El bon saber fer, la joventut, la professionalitat, la innovació que han mostrat els jugadors de futbol ens ha fet confiar fins a superar els quarts, arribar a la final i guanyar.
Prenguin nota els jugadors que pretenen controlar la pilota de la nostra economía!!
Joan López
Dilluns 30 de Juny 2008,
Alemanya 0 - Espanya 1
minuto 32
¡¡¡GOOOOOOOOOOOOOOOL DE ESPAÑAAAAAAAAAAAAAA!!!. Xavi ha servido desde la media un espléndido pase en profundidad a Torres y el 'Niño', rompiendo el fuera de juego, ha superado a Lehmann picando el balón por encima del meta alemán. ¡Un golazo!.
Aquesta noticia és del tot curiosa i em crida l’atenció. Ara resulta que no només és el “Gat per llebre” sinó el “no sé què” per sardina. La sardina és un peix que està bé de preu i és molt nutritiu. Per això, la sardina és molt apreciada per les economies més modestes, les “en conserva” van molt bé per l’entrapà de la feina y que dir d’una bona brasa de sardines per menjar-les acompanyades d’un porronet de vi. Sí, sardines per passar la crisis!
Com passa sempre, espavilats hi ha a tota reu i no deparen en enganyar al consumidor per tal d’estalviar-se uns cèntims. Segur que pensen que els consumidors de sardines en conserva no són capaços de diferenciar entre “Sardina” i “Boqueron” o entre l’oli d’oliva i qualsevol altre de llavor.
Clar que si l’estafa la fessin amb el Caviar, encara que és un producte molt més car, el benefici extra obtingut fraudulentament seria menor, perquè el consum d’aquest és infinitament inferior al de la sardina.
Imagino que aquestes especies que fan passar com a sardines, almenys seran comestibles!!
I el suposat oli d’oliva...
No serà oli de Colza!?
Joan López
Una recepta de sardines del Karlos Arguiñano:
Pela los dientes de ajo, córtalos, colócalos en el mortero y májalos. Vierte un buen chorro de aceite en el mortero, mezcla bien y pasa a una fuente.
Sazona las sardinas (sin retirar las cabezas ni las tripas) con sal gruesa, pásalas por el recipiente de aceite y ajo y colócalas sobre una plancha bien caliente. Cocínalas 3 minutos por cada lado. Sírvelas en una fuente y decora con una rama de perejil.
Corta el pan en rebanadas, ponlas sobre una placa y tuéstalas en el horno.
Fríe las guindillas en una sartén con aceite. Sácalas a una fuente y sazónalas. Limpia las hojas de canónigo, escúrrelas y colócalas sobre las guindillas. Aliña con aceite y vinagre y mezcla bien. Sirve las sardinas, el pan y la ensalada por separado.
Dimecres 25 de Juny 2008,
Va ploure al centre parroquial!!
Ja fa un dies, el passat dilluns 16 de Juny, la pluja de la tarda va caure, un cop més, sobre Santa Perpètua. El sostre del Centre Parroquial no va ser suficient per aturar l’aigua que queia del cel. Caldrà reparar les taulades del vell teatre perquè a l’escenari no s’hagin de veure els paraigües desplegats i els impermeables de colors.
Però si els hem de veure un cop més... Potser que no fem res!
Un aplaudiment per l’Escola de Música i Dansa!
Joan López
Dimarts 24 de Juny 2008,
La nit de Sant Joan
Quan érem uns nens, de l’edat que tenen ara els meus, i s’apropava Sant Joan, els del barri ens ajuntavem, quants més millor, per apilat llenya en alguna esplanada i fer la foguera.
Rivalitzàvem amb les diferents colles dels diferents barris, com grups de pirates descontrolats i sense escrúpols ordiem plans per defensar la nostra pila i per mirar de rampinyar algun valuós moble vell aconseguit pels altres. Tot estava permès i tot era un intent de que les flames de la nostra foguera fossin les que arribessin més amunt i cremessin més alt el cel de la nit màgica. Era habitual rebre alguna reprimenda doncs, com bons pirates, sempre cremàvem quelcom que no s’havia de cremar, alguna cadira que no acabava d’estar trencada, algun palet distret d’alguna obra, alguna caixa de fruita que s’esperava a la porta d’alguna tenda per ser reomplerta. Es va muntar grossa un cop que varem destrossar una barrica de vi, fent-la rodolar carrer avall i estampant-la contra el mur de pedra que hi havia al cap de baix de la pendent. Per nosaltres eren dies d’aventures. De diversió i, perquè no, de màgia. Tot culminava la nit de Sant Joan quan les flames ens enlluernaven i, com en estat d’hipnosis, viatjaven pels desitjos, les emocions i els somnis. Encara no sabíem que la veritable funció de les fogueres era cremar els “mals rotllos”!
Sí, cremar el que és nociu i ens ofega, com va dir la Pepa i també l’Enric.
També estaven els petards, aquells allargats i de color verd, els de sempre i els que teníem tots. Quan algú aconseguia un de més fort, tipus trenca-totxos era una expectació i el fèiem esclatar després d’una llarga deliberació sobre el lloc en podia ser més espectacular. Aquí també era habitual guanyar-se alguna que altre “bronca” perquè el lloc més adequat per esclatar-los a sempre era la bústia per la recollida de les cartes que estava incrustada en el mur de la plaça. Al dia següent ens tornàvem a reunir per recórrer els carrers en busca de petards sense petar i per contemplar a plena llum com havia quedat tot.
I estaven les coques artesanes, comprades a qualsevol de les dues pastisseries existents, i l’etern debat sobre quina d’elles les feia més bones. Crec que aquesta qüestió encara no s’ha pogut resoldre amb claredat. És més, avui dia encara està més difícil perquè les pastisseries ja són quatre i totes o fan molt bé. Llavors l’artesania no havia de competir amb els productes industrials i en les deliberacions no contava el factor qualitat-preu.
Amb la coca a la mà corríem cap a la plaça perquè ja sonava la música! Sempre un grup de músics en directe que ens animava a ocupar la part central i a ballar sense vergonya. I quan començava el ball es prohibien els petards perquè tothom pogués gaudir. I la nit podia ser màgica de veritat si ballaves amb alguna de les que tenies apuntades a la llista de “les que m’agraden de la classe”.
Ara tinc la impressió de que la cosa no és tant maca. Tret dels petards que fan més soroll i tenim més varietat! Però es llencen compulsivament i en quantitats industrials,... Que també deu tenir la seva gràcia! Tampoc les fogueres estan permeses a molts llocs i la “disco mòbil “ fa la competència a les orquestres de veritat.
Bé, les coses canvien amb el pas del temps!
Joan López
Dissabte 21 de Juny 2008,
Dia internacional de la Música 2008
Concert del Dia de la Música a Santa Perpètua
Data : 21 Juny 2008 A les : 20:00
Centre Cívic el Vapor, c/ Enric Granados
En motiu del Dia internacional de la Música les Orquestres de l'Escola de Música ens ofereixen un concert de vespre a l'aire lliure amb el millor del que han tocat durant el curs 2007-2008.
L'Escola, a Centre Vila
Aquest dissabte 21 de juny, l’Orquestra Jove de Santa Perpèuta i l’Orquestra 1 de l’Escola Municipal de Música i Dansa oferiran al Centre Cívic El Vapor, a partir de les vuit de la tarda, un concert en el marc dels espectacles que el centre duu a terme als barris de la localitat.
Organitza Escola de Música
L’emoció del concert
He anat al concert per escoltar con sona l’orquestra. He segut davant de l’arpa. He girat el cap lleugerament cap a la dreta, per veure els violins, les flautes, els violoncels i la resta d’instruments, i he tancat els ulls per imaginar històries hongareses i de contes explicats en mil i una nit...
El dit de l’arpista ha fet vibrar la corda. La nota s’ha introduït a la meva oïda esquerra. El timpà a recollit el so i ho ha transmet a través dels ossets fins a la part interna. Allà uns líquids, que no sé com se diuen, a la vegada, han fet la transmissió fins arribar a produir vibracions en una altra membrana que també tenim; llavors la mecànica s’ha transformat en impuls elèctric i aquest, finalment, ha arribat al meu cervell, a la part del cervell encarregada de donar consciència de la música...
I he sentit la nota, i he sentit emoció, i he obert els ulls,...
Alhora, la meva fàbrica de llàgrimes n’ha produït una que m’ha entelat la visió.
Això és el que passa quan una cosa t’agrada molt!
Joan López
Divendres 20 de Juny 2008,
Temps de canvi
Aquest cap de setmana farà molta calor! És el que pronostiquen els que saben del temps. Certament, ja començava a ser una mica tediós tan núvol, tanta pluja,... Tant mal temps! Fa posar de mal humor que cada cap de setmana els plans se’t vagin en orris! Nosaltres ja fa un quans que volíem donar un vol per algun indret de la nostra costa, per mirar de trobar un lloc baratet on passar uns dies amb els nens. Que ja estan de vacances i, com han tret bones notes, penso que s’ho tenen ben merescut. Bé, aquesta sortida ha estat del tot impossible, per causa del temps i dels compromisos ineludibles. I aquest dissabte toca l’orquestra al Centre Cívic “El Vapor” i haurem de continuar mirant de trobar quelcom per Internet.
Però estic desviant el tema... Què jo volia parlar del canvi del temps! I com diu el títol, del temps de canvi. Perquè aquest cap de setmana els del PP escenificaran el temps de canvi que estan vivint. El Rajoy, avorrit per una legislatura on predominava el temps ennuvolat dels seus radicals, ha decidit reivindicar les clarianes que sempre dona el envoltar-se d’un nou equip. “El seu equip” i no el que li va deixar l’Aznar, ple de persones que s’han passat quatre anys defensant la mentida amb una absurda i estèril fugida cap a davant. Quin canvi! El Zaplana per la Soraya i l’Acebes per la Maria Dolors.
El que més en crida l’atenció és que estiguin donant pas a tanta dona per formar part del “consell d’administració” del partit. Cert és que quan va triar a la nova portantveu del Congrés ja es varen sentir veus crítiques dins del propi partit amb l’argument de que no era la persona més preparada. “Con los mejores hay que contar siempre”, li va dir l’Aznar. “Con los mejores”, però no recordo si també va dir: “Y con las mejores”
Quin canvi! Sembla que Rajoy ha comprés l’esperit de la llei d’igualtat que no van voler recolzar. Llavors no veien massa clar això de la paritat en els consells d’administració. “La paridad no garantiza que esten los mejores”, va ser l’argumentació per abstenir-se a la votació. Veig que, finalment, el senyor Rajoy ha comprés que en l’àmbit dels millors preparats la paritat entre homes i dones ja s’està donant fa temps.
El problema de les prediccions del temps és que de vegades fallen. Hi ha quelcom que em diu que les prediccions de bon temps al congrés del PP no són segures. Sembla que han relegat a l’Aznar a un segon pla, l’Esperança no acaba de pair això d’estar a l’equip contrari... No sé jo!?
Personalment tinc confiança en la bona voluntat del govern per solucionar els grans problemes del país, però reconec que una oposició responsable és del tot necessària. Les últimes declaracions públiques dels nous responsables populars deixen molt que desitjar però ,un cop superat el tràngol del congrés,... Esperem que no sigui més del mateix!
En qualsevol cas, sembla que aquest cap de setmana alguna cosa canviarà! Esperem que per millor!
Joan López
Aznar defiende jugar con los mejores
y tener voluntad de llamarles
Dijous 19 de Juny 2008,
Carta de Joan Herrera dirigida a Bono
La bandera Republicana es un símbolo democrático del pueblo español, los cuadros de franquistas en el Congreso de los Diputados, hieren e insultan la memoria democrática, esa es la diferencia.
Juan Díaz Casares.
El portaveu d’ICV al Congrés dels Diputats, Joan Herrera, ha enviat una carta al president de la Cambra Baixa, José Bono, sol•licitant-li que retiri una sèrie de quadres que es troben en el Palau del Congrés dels Diputats amb presidents de les Corts Franquistes (Esteban Bilbao, Antonio Iturmendi i Alejandro Rodríguez Valcárcel).
En la carta, el diputat ecosocialista li recorda a Bono que al setembre de 2006 el diputat basc Iñaki Anasagasti va remetre una carta al seu antecessor, Manuel Marín, carta en la qual li demanava el mateix. No obstant això, el president Marín no ha portat a terme cap canvi en els quadres del Palau. El 26 d'agost de 2007, Joan Herrera li va enviar una carta a Manuel Marín en la qual li emplaçava a retirar aquests quadres.
Bilbao va presidir les Corts franquistes de 1943 a 1965, al que van succeir Itumermendi i Rodríguez Valcárcel entri 1965 i 1975
“Encara que pot semblar un tema menor, per mi no ho és. El Congrés dels Diputats és una de les màximes institucions de l'Estat i ha de ser molt curós amb els símbols i amb els personatges històrics als quals es fa homenatge ja que és, i ha de ser, un exemple tant per a altres institucions com per als ciutadans a qui s’honra a representar”, escriu en la missiva en diputat ecosocialista.
Herrera insta a José Bono a la retirada d'aquesta sèrie de quadres i la col•locació d'uns altres que mereixen ser homenatjats per aquesta Càmera com Azaña, Alcalá Zamora, Companys, Castelao, Maura, Aguirre, entre d’altres.
Us adjuntem a continuació la carta dirigida a Bono:
Estimado Presidente,
Hace cerca de un año remití al anterior presidente del Congreso de los Diputados, Manuel Marín, una carta en la que le recordaba la carta que a su vez le remitió hace dos años, Iñaki Anasagasti, secretario primero del Senado, y en la que le proponía la retirada de una serie de cuadros que se encuentran en el Palacio del Congreso de los Diputados y que recrean a personajes históricos de, cuando menos, dudoso talante democrático, como los presidentes de las Cortes franquistas en la planta primera del Palacio. A su vez, cabría la posibilidad de plantear la colocación de otros cuadros de personajes que merecen ser homenajeados por esta Cámara como Azaña, Alcalá Zamora, Companys, Castelao, Maura, Aguirre, etc.
Aunque puede parecer un tema menor, no lo es a mi juicio. El Congreso de los Diputados es una de las máximas instituciones del Estado y debe ser muy cuidadoso con los símbolos y con los personajes históricos a los que se homenajea ya que es, y debe ser, un ejemplo tanto para otras instituciones como para los ciudadanos a quien se honra en representar.
Pasado un plazo de tiempo más que razonable desde que, en septiembre de 2006, Iñaki Anasagasti remitiera dicha carta a la presidencia de esta Cámara, y en 2007 yo mismo, también le remitiera una, no se ha producido ningún cambio en los cuadros del Palacio y considero que es importante que usted tome la iniciativa para que los símbolos que se exhiben en el Congreso de los Diputados sean dignos del estado de derecho en el que vivimos. No se trata de reescribir la historia, se trata de no dignificar, con su exhibición en la sede de la soberanía popular, las páginas más oscuras de ésta.
Presidente, nadie mejor que usted puede tomar esta decisión, cuyo respaldo por parte de la Cámara y de la ciudadanía nadie puede poner en cuestión. Usted mismo ha puesto este tema de actualidad al reprender a un represaliado por le franquismo por exhibir una bandera republicana en el Congreso.
Espero que tome la decisión acertada y le ofrezco todo mi apoyo y el del grupo parlamentario al que represento para seguir dando pasos para consolidar el respeto por los símbolos democráticos en nuestro país.
Reciba mi saludo más cordial,
Joan Herrera Torres
Diputado del grupo parlamentario de Esquerra Republicana – Izquierda Unida – Iniciativa per Catalunya Verds en el Congreso de los Diputados.
Dimecres 18 de Juny 2008,
400 €.
Ya es sabido que el señor Lozano no tiene muy buena opinión del PSOE ni del PSC.No obstante, con todo el respeto que me merecen sus opiniones, no puedo menos que discrepar de su disertación acerca del tema de los 400 euros.
Efectivamente, el sistema va a ser el de reducir las aportaciones que mensualmente hacemos los trabajadores en concepto de IRPF. Estrictamente no se puede hablar de “dar” pero sí de dejar en el bolsillo de trabajadores, pensionistas y autónomos, hasta 400 euros más al año. Creo que tachar al gobierno de mentiroso por ese matiz es un tanto excesivo. Así pues, las familias tendrán algo más de dinero para sus necesidades durante la presente legislatura. Hasta 400 euros más al año por cada miembro familiar con nómina, por cada miembro pensionista, incluso por cada miembro autónomo.Y digo hasta 400 euros porque, como bien dice, ese importe es el que se deduce de la cuota líquida resultante a pagar cada año. La cuota líquida es lo que tiene que pagar cada uno a hacienda antes de restarle las cantidades que se han retenido durante todo el periodo. ¡Es lo que tienes que pagar! Lo que hace el gobierno es decirte que tienes que pagar 400 euros menos al año en el impuesto de la renta. Por ejemplo, el que tenga que pagar 1000 euros sólo pagará 600 y el que tenga que pagar 400 o menos, pues no pagará nada.
Se puede discutir si la medida será más o menos eficaz o si ayudará más a los que más lo necesitan… Pero no comprendo el alcance de su afirmación cuando dice que “no persiguen ayudar a las familias que a duras penas llegan a final de mes, sino al sistema financiero que empieza a estar en crisis.”
Que las familias estén muy endeudadas con hipotecas, préstamos personales y tarjetas de crédito es el verdadero drama que se vive en época de “vacas flacas”. Si los 400 euros sirven para que el consumo necesario para las propias familias (comida, ropa y demás conceptos básicos) decrezca un poco menos habrá conseguido su objetivo de ayuda. Si sirven para pagar parte de la creciente deuda familiar, contribuirá a que las cantidades destinadas al consumo básico no se reduzcan tanto. Porque la situación de morosidad no es buena ni para el sistema financiero ni para los endeudados ciudadanos que pierden sus bienes, su crédito y su capacidad de renegociar las condiciones del préstamo. La morosidad genera desconfianza y la desconfianza enquistada en el sistema bancario es una de las razones por las que se está dando esta “desacelaración” económica que estamos viviendo. Los 400 euros en los bolsillos de los que no los necesitan tanto pueden reactivar el consumo, y eso va bien para las empresas y para mantener el empleo.
El estado puede dejar de recaudar ese dinero porque, como han explicado, lo van a coger del superávit existente –al menos en este primer año… ¡Que hay superávit!—gracias a que cuando “las vacas gordas” este gobierno del PSOE/PSC hizo las cuentas para que hubiera saldo positivo. Ahora pueden mantener las prestaciones sociales sin tener que presentar– Al menos de momento—unos presupuestos deficitarios. ¡Que tampoco sería de escándalo! Si ello sirve para mantener las pensiones y demás prestaciones sociales.
Para mí está claro que esta medida es una ayuda para que las familias puedan llegar a final de mes en mejores condiciones. Sumada a otras ayudas que se puedan ir dando, puede contribuir a paliar algunas situaciones críticas. Yo creo que los ciudadanos sabrán emplear los 400 euros en lo que mejor les convenga sin dejarse engañar por la voracidad del sistema consumista.
“El gobierno debe decir la verdad y tomar medidas” es lo que ha dicho Rajoy, sin aportar datos ni medidas. ¡Como siempre!
Proponer nuevas ideas y medidas a los que ya las están tomando. ¡Puede ser la solución!
¿No lo cree así, Sr. Lozano?
Joan López
400 €.
Los social-liberales del PSOE/PSC quieren acostumbrarnos a sus golpes de efecto. Si al empezar la legislatura hace cuatro años nos sorprendieron con la decisión de retirar las tropas de Irak, (todo quedó simplemente en un desplazamiento hacia Afganistán, Líbano, etc.), en esta segunda legislatura prometen dar 400 € anuales a los trabajadores/as y pensionistas, para hacer frente (dicen) a las dificultades que tienen las familias para llegar al fin de mes y, como hace cuatro años mienten, y mienten por partida doble; por un lado no dan ni un solo €, sino que dejan de retenerlo en las nóminas; por otro lado, no persiguen ayudar a las familias que a duras penas llegan a final de mes, sino al sistema financiero que empieza a estar en crisis. ...más
Dilluns 16 de Juny 2008,
El Dissabte 14
A les acaballes del curs i les activitats extraescolars tot és complica. Per als pares, vull dir! Perquè els nens estant encantats amb tantes activitats de cloenda i tanta festa! El dissabte va començar ben d’hora, a les 8:45 ja érem al pavelló perquè els petits de l’escola de Basquet fessin un partit entre ells. El motiu va ser les celebracions del 60è aniversari del club. Vaig pensar que seixanta anys d’una entitat és molt de temps i representen una gran acumulació de vivències esportives i humanes. Moltes pilotes llençades contra la cistella i milions de segons de respiració continguda esperant que entri. La història és important per dissenyar el futur!
I després a la cursa del Bernat, l’edició 30. Què surt les onze!! Ja vaig dir-ho en una ocasió, aquesta cursa impressiona per la participació de grans atletes d’àmbit internacional. Els africans, un cop més, van fer acopi dels primers llocs i de les majoria de les copes. Però una ceràmica amb l’anagrama del Bernat va ser per tots. La integració dels nous perpetuencs també és molt important. L’AMPA de l’escola, organitzadora de l’esdeveniment, poden sentir orgull per la tasca que fan. La convivència és important per el nostre futur!
Quasi sense parar hem pujat al barri de Can Taió,... Per bellugar fusta! És el que diem els escaquistes, de forma coloquial, quan amen a jugar unes partides. En efecte, de fusta són les peces gegants que vam bellugar pel tauler que hi ha davant del centre cívic. Li vaig dir al nen que és donés pressa perquè ens esperaven al Bernat per l’entrega de premis de la cursa. I la partida va ser la següent: 1.e4, e5 2.Ac4,d6 3.Df3,Ad7 4.Df7++. Saber les jugades més simples és important per assolir la compressió de les més complicades!!
Per la tarda, la cloenda de la temporada del Basquet i el Gooooooooool de Villa. Els més petits, cada un amb la seva pilota, la tasca que fan amb ells és molt important per les futures cistelles, o gols, o el món del les 64 caselles!
Del gol vam parlar una mica més tard, prenen una cervesa al Bar Picasso, metre esperàvem l’hora de sopar. El Bar Picasso m’agrada perquè amb tota consumició et posen una tapa per acompanyar i això està molt bé. El tema de la tapa és important!
El sopar el vam fer també al Bernat, una festa de multitudinària assistència, un menú i un servei de primera que ens va preparar la Barbara. El grup “Mar i Cel” ens va animar la nit fins que el nen no va poder més i va demanar que marxéssim. I el descans també és important!!
Joan López
Divendres 13 de Juny 2008,
Tots col·loquen
“Lo de colocar lo hacen todos”, diu el Sr. Celso. “Puesto a dedo y sin idea de cómo funcionaba deportes”, ens diu la Mari Carmen. Doncs podem pensar, de ser certes les afirmacions, que això de col.locar és una pràctica comuna en l’esdevenir públic del nostre municipi.
Haig de reconèixer que desconec profundament el funcionament de l’administració pública en matèria de contractació i promoció laboral. Ara bé, les eleccions democràtiques determinen, cada quatre anys, quins han de ser els gestors del tema públic. Poden, lògicament, canviar els caps visibles de cada regidoria o àrea de govern. La realitat del nostre poble, amb quasi bé 25.000 habitants, pel que fa a la gestió del recursos, empreses públiques, patronats, etc, és prou complexa i ramificada com perquè una persona sola (el regidor o regidora) no pugui fer-se càrrec de tot i propiciar els canvis anunciats a les campanyes electorals. Es necessiten col·laboradors de confiança!
En les empreses, els directors, els comandaments entremitjos, l’encarregat general, fins i tot els caps d’equip, han de ser de la total confiança del respectiu superior directe. I això és així per tal de garantir el correcte funcionament i compliment de la planificació prevista per la gerència.
Amb això vull dir que si el que es pretén és assolir una gestió eficaç caldrà estendre les arrels de la confiança el més profundament possible dins dels diferents escalafons. Penso doncs, que a l’administració pública (i el nostre Ajuntament ho és), hi ha d’haver uns mecanismes d’actuació permissius i unes lleis compatibles amb la construcció d’aquesta cadena de confiança.
Potser és el tema dels famosos càrrecs de confiança! I no sé jo si això pot afectar a algun “capataz”, com diuen els nostres opinants. Clar que si el regidor d’esports és de CIU i el treballador que ha vist incrementat el seu nivell de confiança és del PSC... No m’acaba d’encaixar amb el raonament anterior, tret de que l’afiliació política no tingui res a veure!
Tampoc lliga gaire la destitució del treballador d’ICV, antic “capataz” (per continuar amb l’ús de termes establert) doncs CIU i ICV es tenien una gran confiança mútua durant la passada legislatura.
Sembla que això de la afiliació política pugui ser més un element de selecció laboral que una simple expressió de llibertat i maduresa democràtica!
Però els bons professionals, aliens al condicionament polític, no haurien de tenir problemes per molts canvis que es puguin produir.
Joan López
Segons el diccionari de L'Enciclopèdia Catalana:
capatàs -assa [1577; de l'oc. ant. captàs o *capetàs, nominatiu de captan o *capetan, equivalent en significat i etimologia al cat. capità]
m i f 1 Cap d'una colla de treballadors.
2 capatàs agrícola AGR Titulat en estudis agrícoles de grau inferior.
Em fa gràcia comentar aquesta noticia perquè ja ho diu el jutge: la informació publicada a la revista és “veraz y contrastada”. I és el que jo sempre dic, la veritat sempre acaba ressorgint per molt maltractada que sigui i molts greuges que rebi.
Els que maltracten la veritat són els manipuladors i els que fan de l’engany malaltís la seva filosofia de vida. Solen ser gent egocèntrica, incapaços de quedar-se a la perifèria de qualsevol assumpte per molt que la seva aportació sigui innecessària, tot ho saben i de tot són experts, si no són protagonistes reaccionen amb agressivitat per fer valdre la seva, són llestos i utilitzen el victimisme manipulador per recaptar recolzament en qualsevol conflicte.
Però, naturalment, els jutges són experts en descobrir a mentiders i manipuladors. I els bons advocats també! És la justícia quan funciona i posa a cada un al seu lloc.
I no vull dir que la Obregon sigui mentidera i manipuladora, per molt que algú l’anomenés “Antoñita la fantastica”, però si la publicació deia la veritat contrastada...
Què és el que buscava ella als tribunals?
En qualsevol cas, m’han arribat noticies d’algú que si que sembla ser d’aquesta mena.
La informació publicada és certa i contrastable!
Joan López
Dilluns 9 de Juny 2008,
La cursa de la Festa de l’esport
Una cursa molt ben organitzada, com les grans curses, amb cronòmetre en l’arc d’arribada i al cotxe capdavanter. Quan encara falta una mica per la sortida, els corredors xerren i donen un respir a les seves cames, les sabatilles de córrer encara són netes i segur que no imaginen el que els espera. A plogut i el fang les embrutarà!
En Toni comenta l’estratègia amb el seu company i aquest li explica unes molèsties als bassons. No estava seguint la conversa però és el que imagino. Són converses típiques prèvies al tret de sortida.
I els últims estiraments just sobre la línea de sortida! I tots a córrer! Que només són deu quilòmetres!
Al cap de 34 minuts i 16 segons arriba el primer i això vol dir que cada quilòmetre l’ha fet en 3 minuts i 25 segons. És evident que aquest és un atleta i no un corredor aficionat perquè per fer aquest temps cal entrenar molt i cada dia.
I la gran majoria omplin els carrers de Santa Perpètua per fer bo l’eslògan de l’Ajuntament : SURT I MOU-TE!!
Malauradament les piles de la càmera s’han esgotat i no he pogut fotografiar els pòdiums. A la cursa dels petits no he arribat a temps! Si algú me les envia les publicaré!
Dijous 5 de Juny 2008,
La crisi solidària
Els preus dels aliments pujen i les dificultats arriben, sobre tot per les economies amb més precarietat, les domèstiques i les dels països. La globalització i els sistemes de comerç basats en el lliure mercat és el que tenen. És el que tenen i el que està acceptat pels governs del món ric amb els tractats, acords i polítiques de NO intervencionisme. El preu del petroli està assolin nivells fa poc temps només eren imaginables en situacions de col·lapse del sistema. “Però el sistema aguanta!” és el que vaig sentir dir a un expert per tranquil·litzar davant les expectatives més pessimistes de que la cosa vagi a més o s’allargui molt en el temps.
En països com Espanya, amb una gran dependència del petroli i els preus de productes com el gasoil, on pràcticament tot el transport de mercaderies es fa per carretera, aquestes circumstancies negatives es noten molt perquè a la pujada dels cereals i altres aliments bàsics per obra dels mecanismes del comerç internacional, hem de sumar les repercussions que sobre els preus tingui l’encariment del transport. Ho estem notant moltíssim quan omplim el dipòsit del cotxe i quan al supermercat paguem la compra setmanal.
Els ciutadans reclamem al govern que prengui mesures per contrarestar l’alça dels preus. Però, ja ho he dit, estem inversos en el lliure mercat i el govern no pot intervenir directament sense provocar mals majors. Per això, no és possible trobar receptes miraculoses a curt termini i les solucions de futur passen per incidir sobre el fons de la qüestió: la dependència energètica.
Nosaltres, els que vivim en països de privilegi econòmic, superarem la crisi amb equilibris més o menys difícils en temes com el consum, l’estalvi, les condicions laborals,etc.
Altres, els que viuen en països del anomenat tercer mon, no seran capaços de superar la crisi internacional de cap manera i molts, sobre tot infants i les persones més febles, moriran de fam irremediablement per la manca d’aliment 0 de la possibilitat d’adquirir-lo. Efectes de la globalització i les lleis del mercat que no entenen de solidaritat ni de drets humans.
Amb aquest escenari el president Zapatero anunciava la donació de 500 milions per ajudar i cooperar amb aquests països que estan patint fam. Alguns ciutadans d’aquí critiquen la mesura “perquè aquí també tenim necessitats”, segons argumenten. L’ajuda dels 400 euros costarà 5000 milions del nostre superàvit i no hi ha qui no posi en dubte els suposats efectes per apaivagar la nostra crisi.
Jo tinc clar que els minsos 500 milions d’ajuda poden ser molt efectius en la crisi dels països
on hi viuen els nens moribunds i afamats
.
“Amb poc és fa molt!”
És el que ens diuen les ONG’s i les associacions que es dediquen a l’ajuda internacional, saben que entre els afavorits també hi ha moltes persones solidaries i amb consciència.
Joan López
Dilluns 2 de Juny 2008,
Escacs a la Moguda (31/05/08)
Quan hem anat a esmorzar eren tres quarts de deu i el nen ja m’ha preguntat.
-- Quan falta papa? – I m’ha estibat del braç amb la intenció de mirar el rellotge.
-- Encara falta molt – L’hi he dit per intentar tranquil·litzar-lo i que em deixés prendre el cafè amb una mica de calma.
-- Però quan falta? – Insistint en la pregunta, està neguitós i si no marxem ... Aviat em posarà dels nervis a mi també.
M’he pres el cafè d’un glop, he pagat i hem sortir de la cafeteria en direcció al cotxe. Pel camí l’he volgut donar algun consell però no ha servit de res, està massa nerviós per escoltar. És normal, quan tenia catorze o quinze anys, jo també arribava als clubs abans de que els obrissin...
Coses dels escacs!
Joan López
Dissabte 31 de Maig 2008,
Para que el cambio llegue
Buenos dias,
Os envio esta nota para intentar que nuestros politicos no se duerman en los laureles, y si ya tienen previsto un cambio donde se note más pluralidad en los medios de comunicación, que lo pongan en práctica si no quieren que los que durmamos seamos nosotros.
Creo que, L'informatiu continúa en la misma línea del todo va bien, mira que guapos somos y cuantas cosas hacemos.
Si no cambia la política de información se convertirá en propaganda partidista, algo que se criticaba al anterior gobierno.
No me parece democrático el espacio tan reducido que se le concede a los demás grupos políticos. Que el ayuntamiento tenga mayor número de página es razonable, lo que no veo razonable es que todos escriban en una sola.
Considero que la sección de opinión de las ciudadanas/os, se ha quedado desproporcionada con respecto al numero de habitantes que hay en Santa Perpetua y quieran participar. Se ha de abrir más espacio a la opinión pública, y no estar en una lista de espera para ciertos comentarios que pueden, quede desfasado cuando se publiquen.
Encuentro muy acertado que haya más información con respecto a las mujeres, sin embargo, creo que no estaría de más que cuando se hable de política de igualdad se hiciera mención a la importancia que puede tener la implicación de los hombres, puesto que creo que, la igualdad es referida al genero y no al sexo. A mi entender defender el derecho a la igualdad implica también la complicidad del hombre o ¿es que no hay hombres discriminados y maltratados?
Ha pasado tiempo suficiente para que el cambio llegue a los medios de comunicación local.
Por ultimo me gustaría hacer una pregunta a los responsables de educación del Ayuntamiento: ¿de que forma incentivan la participación de los progenitores en la coeducación?
Y otra para los responsables del Consejo Municipal Infantil: ¿Se le da soluciones a las inquietudes de los escolares, o queda solo para cubrir expedientes?
Pepa Muñoz
csütörtök 29 de majonéz 2008,
Intercanvi musical
Intercanvi, ahir nosaltres i avui ells. M’ha dit la nena que l’altre dia van dinar al Bernat i que parlen diferent, en una altre llengua, però que el Jordi els hi parlava en anglès i s’entenenien. El concert que varen fer al Centre parroquial va estar molt bé.
Diferents però de la Unió Europea. Que vol dir que no ho som tant! Perquè per fer intercanvi cal aportar diversitat i aspectes diferents però coincidir en el medi, com la llengua... o la música!
La música... Hi pot haver un llenguatge més intercanviable ?
Joan López
Dimecres 28 de Maig 2008,
Reflexión de Eduardo Galeano
Esta reflexión de Eduardo Galeano viene como anillo al dedo sobre la caótica sociedad en que vivimos.
La explosión del consumo en el mundo actual mete más ruido que todas las guerras y armas, más alboroto que todos los carnavales…Como dice un viejo proverbio turco: “quién bebe a cuenta, se emborracha el doble”. La parranda aturde y nubla la mirada; esta gran borrachera universal parece no tener límites en el tiempo ni en el espacio. Pero la cultura del consumo suena mucho, como el tambor, porque está vacía; y a la hora de la verdad, cuando el estrépito cesa y se acaba la fiesta, el borracho despierta, solo, acompañado por su sombra y por los platos rotos que debe pagar.
La expansión de la demanda choca con las fronteras que le impone el mismo sistema que la genera. El sistema necesita mercados cada vez más abiertos y más amplios, como los pulmones necesitan el aire, y a la vez necesita que anden por los suelos, como andan, los precios de las materias primas y de la fuerza humana de trabajo. El sistema habla en nombre de todos, a todos dirige sus imperiosas órdenes de consumo, entre todos difunde la fiebre compradora; pero ni modo: para casi todos esta aventura comienza y termina teniendo nada más que deudas para pagar más deudas que generan nuevas deudas, y acaba consumiendo fantasías que a veces materializa delinquiendo.
El derecho al derroche, privilegio de pocos, dice ser la libertad de todos. Dime cuanto consumes y te diré cuanto vales. Esta civilización no deja dormir a las flores, ni a las gallinas, ni a la gente. En los invernaderos, las flores están sometidas a luz continua, para que crezcan más rápido. En la fábrica de huevos, las gallinas también tienen prohibida la noche. Y la gente está condenada al insomnio, por la ansiedad de comprar y la angustia de pagar. Este modo de vida no es muy bueno para la gente, pero es muy bueno para la industria farmacéutica.
EE.UU consume la mitad de los sedantes, ansiolíticos y demás drogas químicas que se venden legalmente en el mundo, y más de la mitad de las drogas prohibidas que se venden ilegalmente, lo que no es moco de pavo si se tiene en cuenta que EE.UU apenas suma el cinco por ciento de la población mundial.
“Gente infeliz, la que vive comparándose”, lamenta una mujer en el barrio del Buceo, en Montevideo. El dolor de ya no ser, que otrora cantara el tango, ha dejado paso a la vergüenza de no tener. Un hombre pobre es un pobre hombre. “Cuando no tenés nada, pensás que no valés nada”, dice un muchacho en el barrio Villa Fiorito, de Buenos Aires. Y otro comprueba, en la ciudad dominicana de San Francisco de Macorís: “Mis hermanos trabajan para las marcas. Viven comprando etiquetas, y viven sudando la gota gorda para pagar las cuotas”.
Invisible violencia del mercado: la diversidad es enemiga de la rentabilidad, y la uniformidad manda. La producción en serie, en escala gigantesca, impone en todas partes sus obligatorias pautas de consumo. Esta dictadura de la uniformidad obligatoria es más devastadora que cualquier dictadura de partido único: impone, en el mundo entero, un modo de vida que reproduce a los seres humanos como fotocopias del consumidor ejemplar.
Reproducido por: J. Lozano.-SPM.-24-5-2008.
Divendres 23 de Maig 2008,
El tiempo, aurora ausente
Mis poemas y mis poetas
El temps inspira al poeta. Paraules escrites que són sentides, conformant vivències dignes de ser explicades amb un nou “blog”. I de ser compartides, amb amics, seus i de la poesia, i que amb un encertat "clic" de ratolí s’escampen arreu...
Del món, de Santa Perpètua al infinit de la xarxa.
Estem parlant del grup 7 de cotització i del “a” pel que fa al CNAE que és codi tarifari que determina els tipus per calcular el import de cotització empresarial corresponent al IT (incapacitat temporal) i al IMS (invalidesa, mort i supervivència).
Estem parlant d’un “mileurista” que li han pagat 950 euros de salari base, 95 euros en concepte d’antiguitat (ara es diu complement ex-vinculació... crec!), uns incentius de 100 euros, que a fet hores extraordinàries y per elles li paguen 60 euros. Això fa un total reportat de 1205 euros que servirà per calcular la retenció del IRPF amb un tipus del 6 % , que és un tipus impositiu propi dels que cobren molt poc.
Bé, a hisenda haurà de pagar 72.3 euros i ja només li queden 1132.7 euros.
Per calcular el que haurà de pagar a la seguretat social hem de saber quina serà la base de cotització per contingències comuns aplicant la següent fórmula: Salari base+ Complements salarials (Antiguitat i els Incentius) + La part proporcional de les pagues extres. M’oblidava: té dues pagues extres corresponents al Salari Base més l’antiguitat ( 2x(950+95)) i la part proporcional és la resultant de dividir per 12 mesos. Podeu comprovar que surt un prorrateig de 174.17 i, per tant, per la base de cotització per contingències comuns (BCCC) resulta un total de 1319.17 euros.
Com tothom sap, el treballador cotitza a la seguretat social a raó d’un 4.7 % de la BCCC i això dona una deducció de 62 euros. Que restats als 1132.7 que li quedaven... doncs ja li queden 1070.7. Però això no s’acaba perquè cal calcular el que hem de pagar per diversos temes com són l’atur i la formació professional. Està clar que això no podia ser tant senzill com aplicar els corresponents tipus, el 1.55 % i el 0.1 % respectivament.
I no és tant fàcil perquè cal calcular una nova base ce cotització que s’anomena de contingències professionals (BCCP) i és la resultant de sumar a la anterior l’import de les hores extres. És a dir, la BCCP resultarà ser 1319.17 + 60, total 1379.17 euros. I, resumint, als 1070.7 que li quedaven li hem de treure un total de 22.65 que són els que toca cotitzar per aquests assumptes professionals. Li queden doncs 1048.05 euros.
I encara més! No hem acabat perquè resulta que les hores extres tenen una cotització addicional del 2% --Perquè, no ho he dit, però es tractava d’hores treballades per qüestió de força major.
En cas contrari, si es tractés d’hores normals, seria un 4.7 %-- i són 1.2 euros més a restar.
I ara sí! Aquest bon treballador o treballadora cobrarà un net de 1046.85 euros per poder pagar l’hipoteca, la llum, el gas, l’aigua, la lletra del cotxe, el telèfon, la Internet , el tabac si és fumador i després menjar cada dia una mica... si arriba!!
Perdoneu, estic fent un curs per poder comprendre el rebut de salaris, anomenat “La nòmina”.
Joan López
Dissabte 17 de Maig 2008,
Escacs a les disset trenta
Fa un parell de divendres que anem al centre cívic Can Taió, a les 17:30. Minut dalt o baix, arriba el Pepe, disposat a batallar amb un grapat de nens per tal d’inculcar en les seves ments d’escaquistes novells les regles i la lògica del joc: El primer, moure el peons per dominar el centre, els cavalls després perquè a caseta no fan res,...
Ull en no treure la Dama per intentar el Mat del Pastor perquè pot fer perdre el temps, rumiar sempre abans de tirar i, fins i tot, ensenyar que un simple peó pot ser molt important perquè... És el que tenen els humils peons, que si aguanten fins el final poden transformar-se en una Dama...
El Pepe ens ha convidat a anar cada divendres i, per poc que es pugui, allà hi serem.
Enguany la festa de l’esport perpetuenc serà diferent, surt al carrer per fer-la més popular i participativa. Tot un conjunt d’activitats entre les que destaca la cursa atlètica.
Deu quilometres del nostre municipi trepitjats per un munt de sabatilles per córrer. Les que són especials per l’atletisme tenen coixí d’aire, són de colors cridaners i pesen molt poc.
Recordo que quan era atleta em vaig comprar unes com les que portaven els “professionals” fora de sèrie.
D’una famosa marca americana, eren de color blanc i negre i l’estic de color vermell, pesaven uns 150 grams cada una i la veritat... funcionaven. Encara les conservo i si algú vol guanyar la cursa popular de la festa de l’esport estic disposat a deixar-les... Però només per la cursa! Són unes sabatilles amb història, amb historial, amb una màgia especial que ja explicaré algun dia amb més calma. El que passa és que el més important és l’entrenament, conèixer bé el terreny i les pròpies possibilitats... i les sabatilles també!!
Eren els anys setanta, amb l’edat de set o vuit anys, sortíem de col·legi em busca del berenar. Habitualment un tros de pa amb xocolata i a seure davant el televisor. Sortia un cangur anomenat Skippy que impressionava més per les seves “capacitats mentals” que pels salts que donava. I després (o potser abans... ja no recordo) el Match 5 i el Meteoro ens deixava bocabadats davant la pantalla.
El Match 5 va ser la inspiració dels dibuixos que feia llavors. El volant, tant complex com el dels actuals F1, incorporava un munt de botons per activar cada una de les característiques amb que estava equipat. Podia donar salts per esquivar obstacles, parabrises antibales, es podia transforma en un submarí amb periscopi , fins i tot es podia transforma en una espècie d’ocell i volar. Una passada de cotxe amb el que somiàvem tots els nens!!
Han estrenat la pel·lícula basada en aquella sèrie de dibuixos que tant m’agradava. Segur que la vaig a veure amb els meus nens.
Joan López.
Divendres 9 de Maig 2008,
Preparar-se per les pendents
La crisis econòmica posa a proba la capacitat de les empreses. En efecte, quan la cosa va bé tot és més fàcil, no cal ser extremadament competitiu perquè hi ha comandes per tothom, es venen tots els pisos construïts i els de segona ma, els cars i els barats, les empreses de serveis no donen l’abast i tothom està eufòric invertint i consumint.
Però això és com una cursa atlètica, quan el terreny planeja i fa baixada és fàcil córrer per a tothom. Les dificultats venen amb les pujades. Clar a les pujades és diferent, cal escorçar el pas i mantenir un ritme homogeni sense canvis sobtats, perquè cal estalviar forces i ser eficaç. A les pujades només els més preparats aconsegueixen mantenir-se al cap davant i amb les millors condicions per quan torni la baixada. Amb les empreses passa el mateix, només les que assoleixen una producció eficaç poden afrontar les dificultats amb possibilitats. El mercat es redueix i les condicions per vendre s’endureixen. Només les empreses ben preparades poden mantenir elevats nivells de competitivitat i superar la crisis. I les més preparades són aquelles que han reinvertit part dels beneficis en optimitzar processos, en noves tecnologies, en formació dels seus treballadors i en construir equips de treball per incrementar l’efectivitat, la capacitat de servei i mantenir la competitivitat dels preus dels productes que produeixen.
Amb el “boom” immobiliari no tots han vist la necessitat de preparar-se per les “mal dades”, qualsevol paleta s’ha vist capacitat per convertir-se en constructor i promotor, qualsevol s’ha vist capacitat per fer d’agent immobiliari i obtenir guanys amb la compra-venda de pisos. Bé... qualsevol no però ja ens entenem.
Vaig viure en una casa que tenia un passadís molt llarg, un petit rebedor on hi havia posat un gran bagul, ple de roba i coses que ja no es feien servir. Quan arribava a casa, recolzava la ma dreta sobre el moble y amb un petit salt girava a l’esquerra i quedava encarat al llarg passadís, uns passos ràpids, quasi bé corrent, i una llarga patinada per arribar al menjador i estavellar-me contra el sofà.
Un altre passadís de molta utilitat és aquell que no te mobles ni objectes decoratius que puguin caure. Els nens petits el fan servir de carretera amb el “correpasillos” i els que són una mica més grans llencen els cotxes per veure quin d’ells arriba més lluny.
Quan cercava pis descartava els que tenien un passadís molt gran perquè treia superfície a les habitacions i els setanta metres i escaig no donen per gaire.
Vaig veure una pel·lícula en que un home embogit perseguia una dona per un passadís amb moltes habitacions. L’home portava una destral i la dona, presa de la por, buscava refugi inútilment...
Va ser molt fort que em trobés a aquella persona amb la que no em parlava. El passadís, estret de nassos, va forçar un moviment lateral provocant un frec de panxes i la violenta creuada de mirades. Va ser molt fort!!
Un passadís secret és el que han de tenir els llocs amb misteri que amaguen secrets per ser trobats quan passes amb una torxa i cremant teranyines. La majoria s’obren quan fas girar algun objecte incrustat a la paret.
Al fons del passadís a la dreta, o a l’esquerra... No recordo, però allà estaven els serveis que amb tanta urgència vaig necessitar un cop. A la tornada, més tranquil, vaig tenir temps de mirar els horribles quadres que hi havia penjats a les parets.
El passadís, bo per uns i dolent per altres, que fa por o provoca riure, per passar o per que passin. Però és un moment i passa ràpid.
Força Barça!!
Joan López
Dimecres 7 de Maig 2008,
El cross del Bernat 2008
Cada any els alumnes del Bernat fan un dibuix amb la il·lusió de que sigui el seleccionat per formar part del cartell. Avui he vist que han penjat el cartell a la façana del col·legi.
El cross del Bernat, organitzat per l’AMPA, és un esdeveniment important en l’esdevenir anual del col·legi, una organització complicada i ambiciosa que cada any acull més participants. El fet de que la d’enguany sigui la 30ª edició em fa sospitar que també és un esdeveniment important pel poble de Santa Perpètua. El proper dissabte, dia 10,(Aplaçat al dia 14 de juny!!) els carrers del barri de Can Folguera que envolten el CEIP Bernat de Mogoda s’ompliran d’un munt de petits atletes i un grapat de no tant petits però amb al mateix esperit participatiu dels més joves.
Com cada any, si res m’ho impedeix, m’aproparé per donar un cop de ma en qualsevol cosa que necessiti l’organització. De moment escric aquestes línies per animar a qui les pugui llegir a que participi en aquesta matinal esportiva oberta a tothom.
Si m’arriba més informació sobre horaris i recorregut de les diferents curses, us la faré arribar enseguida.
Si és com sempre, hi hauran regals per a tots els participants i la possibilitat de esmorzar botifarra amb pa amb tomàquet. Cada any em faig el propòsit d’entrenar una mica per poder participar a la cursa... i aquest any, un cop més, ha guanyat la botifarra i no les sabatilles de córrer.
Això és el que ha dit l’Acebes quan ha anunciat que deixarà el càrrec de secrertari general del Partit Popular.
I és normal que jo no tingui coneixement del que ha fet aquest senyor pel seu partit, jo no sóc dels seus, ja ho sabeu. Ara bé, havent estat ministre—recordo que d’interior i no sé si d’alguna cosa més—ja és curiós que no em vingui a la memòria el que hagi pogut fer aquest senyor per l’interès general dels espanyols.
Després del lamentable espectacle que van donar ell, l'Aznar i el seu amic Zaplana després dels atemptats del 11M, hem hagut de patir quatre anys de intent desesperat per dignificar una mica la malmesa imatge que els hi va quedar. Marxar just després de perdre les eleccions del 2004 hagués estat un reconeixement implícit dels errors i els intents de manipulació del darrer govern Aznar. Tenien la necessitat de mantenir el control del partit i la seva maquinaria de medis, mantenir un dic que frenés la força esclaridora de la comissió parlamentaria i el posterior judici que sobre els atemptats es dugueren a terme.
Ho van aconseguir i ara, superat el tràngol, ja no som tants els que quan sentim els seus noms i els veiem a la "tele" només tenim evocacions negatives com la mentida i la manipulació, la guerra il·legítima, i altres que ja sabem.
Què ha fet l’Acebes per l’interès general? On s’ha deixat la pell? Hi haurà justícia?
Joan López.
Dilluns 5 de Maig 2008,
No comparto la receta de la congelación salarial
La crisis del sector immobiliari amenaça amb estendre’s a altres sectors i generalitzar-se. La pèrdua de llocs de treball, l’alt endeutament de les economies domestiques i les obligacions hipotecaries familiars amenacen el consum.
Si el nivell de consum baixa, baixarà la demanda per les empreses dels sectors que elaboren els productes. En les empreses d’aquests sectors començarà a haver-hi excedent de ma d’obra i demanaran més flexibilitat laboral per adaptar les seves plantilles a la nova situació.
És començarà a parlar de moderació salarial per mantenir en positiu els resultats empresarials i mantenir els llocs de treball. Començarem a sentir declaracions de directius, polítics, banquers, representants d’associacions empresarials, etc, en el sentit d’aplicar les receptes de sempre en aquests casos: moderació salarial i esforç per part de la classe treballadora.
Com sempre, farà ràbia veure la poca imaginació que tots aquests personatges amb sous elevats e intocables --suposats experts en solucionar crisis— demostren en la seva tasca.
Finalment serà la capacitat d’adaptació de treballadors, mestresses de casa i pensionistes els que, amb un poder adquisitiu més reduït, sabran trobar la forma de rellançar el consum.
És possible que algunes empreses col·laborin renunciant o reinvertint part dels beneficis. És possible que els governs centrals i autonòmics sàpiguen promocionar sectors productius i generadors d’ocupació alternatius.
Aquestes parets “grafitades” són del teatre municipal de Montornés i el diumenge passat l’art urbà va ser l’amfitrió d’un art més clàssic, la dansa. A Santa Perpètua tenim escola de dansa i va ser la primera actuació. Un acte commemoratiu del dia internacional de la dansa, organitzat per l’escola del poble veí va ser el motiu per la trobada.
Val a dir que ho van fer molt bé i val a dir que com a part interessada (i també il·lusionada ) no puc dir un altre cosa. Sobre tot un ball que van fer sota la pluja, encara que alguna tingués dificultats amb els confetis que simulaven l’aigua caient sobre els paraigües de color negre i els impermeables de colors.
Bé, també puc dir que els “grafitis” eren espectaculars...
No us sembla?
Joan López
P.D.: Hi ha fotos de les actuacions al vestíbul de l’escola municipal de musica i dansa de Santa Perpètua.
Divendres 2 de Maig 2008,
El diumenge passat...
Va ser la festa de la diversitat organitzada per INTERMÓN OXFAM. El parc de la Ciutadella de Barcelona lluïa una mica més de color verd, del verd d’aquesta coneguda ONG.
Per la divulgació de la tasca feta van muntar una gimcana de jocs on els nens rebien les explicacions pertinents per part dels voluntaris.
Un “grafiti” per simbolitzar que tothom té dret a deixar la seva petjada .
I activitats de taula com la decoració de samarretes amb pintures multicolor, d’aquestes que taquen i no marxa... O més ben dit, que decoren i no marxa fàcilment!
Com ha de ser la tasca d’aquestes organitzacions, que es dediquen a portar vida i color als indrets més descolorits del planeta.
Vaig aprofitar per adquirir uns productes de comerç just i reflexionar sobre el que m’havien dit els nens al matí, quan sortíem de casa: Que dedico massa temps a l’ordinador!
Joan López
Dissabte 26 d'Abril 2008,
Cucs de Seda
Són cucs de seda. Els ha portat avui de l’escola i, quan he arribat, encara no havia tancat la porta i ja em cridava per ensenyar-me’ls.
--Un es diu Pepe – M’ha dit emocionat.
Després hem anat a recollir fulles de Morera al Passeig de la Florida.
--Si posem les fulles a la nevera es poden conservar més dies—Han estat les seves paraules alhora que mirava la bossa plena de fulles que portava a la ma.
-- Haurem de fer lloc i tenir cura de no confondre-les amb l’ensiam! – És el que jo he pensat.
Joan López
Divendres 25 d'Abril 2008,
Hola Joan,
Bé, t'envio unes fotos del nostre cel que he fet cap a les 8 del vespre quan he anat a recollir l'Oriol a l'Escola de Música.
Un dia ennuvolat
La foscor dels dies ennuvolats fa por. És una foscor que ve de sobta, amb el moviment ràpid dels núvols, que tanquen forats de claror com si de portes d’escapatòria es tractés.
I els núvols més foscos, els que van més carregats d’aigua i estan més baixos, van guanyant la partida a aquells que són més de cotó suau i amable. I de sobta cau la primera gota i cal fugir, perquè s’intueix grossa i terrorífica.
Quan era petit i es donava la situació m’espantava molt. Si estava a casa m’allunyava de les finestres perquè el monstre no em veiés i em fes mal. Si m’agafava fora, res no m’espantava més que la solitud dels carrers abandonats per tothom, el so explosiu del tro rebotant per les façanes i la claror enlluernant del llampec reflectint-se en finestres i aparadors. Corria esporuguit, mirant contínuament al darrera, com si em perseguís el mateix dimoni o maldat similar. Si no podia arribar a casa, aprofitava la presencia d’algun conegut, també desprevingut, per refugiar-me sota la mateixa cornisa. Llavors comentàvem sobre la que estava caient i, sense adonar-me, la por se’m passava.
És per culpa del violoncel que vaig ser-hi, captant el moment i el més important. Un cable per terra, oblidat sense endoll.
Un instrument clàssic, de sempre, desgastat per l’ús i el pas del temps. És del tot imprescindible per aquests esdeveniments de demostració pública. La cadira plegable de fusta natural, arrossegada per la tarima, també de fusta.
Les “bambes” de moda, dels joves d’avui, de color vermell de... són la pauta i l’arquet dominant. Els faristols, esclaus que subjecten les notes dels petits músics. Ahir, Sant Jordi, al Parc dels Països Catalans de Santa Perpètua de Mogoda.
Joan López
Dilluns 21 d'Abril 2008,
Sorprendre amb un regal
Va ser l’aniversari del nen, ha fet vuit anys i el volia sorprendre d’alguna forma. Als pares ens agrada sorprendre als nostres fills quan fan anys! Suposo que com a la majoria dels nens de la seva edat, la moda del “pressing catch” és el que més ocupa el seu temps de joc. Per això vaig cercar una foto del seu lluitador preferit i amb ajuda de l’ordinador vaig simular un tatuatge: “feliz cumple, Antonio”. A grandària real i penjat a la cristallera impressionava com si et seguís amb la mirada.
El pòster va quedar molt bé i ell amb els seus amics van al·lucinar durant el berenar de la celebració. Entre els regals no podia faltar un lluitador més per completar la col·lecció, que ja comença a ser gran. El dissabte, com cada any, ho vam celebrar amb la família. I uns quans regals més amb intenció de sorprendre’l. Al tacte i per la forma tractava d’endevinar el contingut de cada paquet, els més tous anunciaven roba i un petit de forma quadrada va saber que era un joc per la maquineta que anomenen DS. Una serp robotitzada no va saber que ho era fins no haver tret completament l’embalatge. Els llibres d’una col·lecció que està fent li van agradar molt. Però bé, també li van regalar uns Dvd’s amb els millors combats de la temporada passada i el ring... Per jugar amb més realisme!
En realitat és una espatlla, però és ibèrica!! Va quedar clar quin va ser el regal que més li va sorprendre i que també li va agradar molt.
Sorprenent!!
El nen diu que ens deixarà tastar-lo... Però només tastar-lo! Que el regal és seu i li agrada molt!
Joan López
Dissabte 19 d'Abril 2008,
L’exèrcit de la ministra
“Ardor guerrero vibre en nuestras voces...”. És com comença l’himne de la infanteria espanyola. I la veritat, no vaig veure massa “Ardor guerrero” en la veu de la ministra quan cridava els “Vivas” per Espanya i el Rei.
I no sé jo si el fill que espera la ministra farà per Espanya el que també diu l’himne: “...y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte.”
L’objectiu dels nostres soldats es troba en les missions de caire humanitari que desenvolupen en diversos llocs del planeta, per les quals s’hi juguen la vida, i no en fer que Espanya sigui temuda arreu del món. Objectiu, aquest últim, més propi dels americans. Que són més de la guerra!
Què es pot esperar d’una poetessa al front de l’exèrcit?
Un equipo médico acompaña a la ministra de Defensa
CADENA SER 19-04-2008
Cinco días después de su toma de posesión, la ministra de Defensa, Carme Chacón, viaja esta madrugada con destino a la base de Herat, en Afganistán, para efectuar su primera visita a una unidad militar. La ministra salió anoche de Torrejón de Ardoz (Madrid) en un Airbus-310 de la Fuerza Aérea y llegará a territorio afgano alrededor de las 8:30 horas.
Dimarts 15 d'Abril 2008,
“Mirant el cel”
L’atmosfera, moviments d’aire i observació, la meteorologia, que ve del grec, i la seva predicció, que és predir el futur de l’atmosfera, aparells per mesurar el comportament de la pressió, de la temperatura, del vent i del sol, la capa d’ozó que va minvant, les isòbares dibuixades gràcies a la informació del satèl·lit, abans es feia a ma però ara prima la instrumentació digital...
“Mirant el cel”, de l’11 d’abril al 4 de maig. Espai 1. La Granja, Espai Cultural.
El diumenge, 20 d’abril visita guiada i explicada a càrrec de Joan Ramon Mercè.
Te envío el documento "La no alternativa del transvasament del Roine" de la Agència Catalana de l'Aigua,organismo del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat. Lo considero de sumo interés, dado el posicionamiento a favor del trasvase del Rodano de la Oposición CiU y PP, al Govern de Entesa de Catalunya.
En el Pleno del pasado mes de marzo el gobierno aprobó con el asentimiento de todos los grupos municipales a excepción de PCCA el Pla Local de Joventut. Bajo nuestro punto de vista, este Plan no es el principio de nada sino más bien la continuación y el seguidismo de unas políticas anteriores que se ha demostrado poco o nada interesan al conjunto de la ciudadanía. Aún y a pesar de eso, no le hubiéramos votado en contra a no ser por dos aspectos muy concretos que ni compartimos ni corroboramos ni vamos a permitir pasar de rositas sin denunciarlo ante la opinión pública.
Nos dice el concejal de Joventut que hemos de mirar el Plan en su conjunto y no podemos oponernos por dos letras o dos párrafos pequeños, A eso le respondemos que si quiere nuestro apoyo retire esos párrafos porque para nosotros son tan importantes las formas como el fondo, ERC debería hacer un ejercicio de reflexión sobre sus actuaciones en la oposición para evitar ciertos tics que le están saliendo ahora en el gobierno. Ya hemos manifestado que la línea política de un partido ha de ser la misma en el gobierno y en la oposición y no puede variar según soplen los vientos o favorezcan sus intereses. Así pues, si tan pequeños son los dos párrafos y tan insignificante su contenido no tendrá ningún problema en retirarlos en aras de buscar el consenso en una materia tan importante para nuestro pueblo como son las políticas de juventud.
Hemos de tener claro que es un Plan local de juventud y cuales son las políticas que se aplican, contemplan e impulsan, quien tiene las competencias y quien tiene que desarrollarlas para evitar duplicidades y gastos innecesarios en las arcas municipales. Así pues en materia de violencia de género o de embarazos no deseados como en drogas el Plan ha de contemplar acciones educativas, pedagógicas, divulgativas e informativas puesto que otras áreas municipales y de otras administraciones ya se encargan de las acciones resolutivas y concretas como pueden ser tratamiento de toxicómanos o auxilio a mujeres maltratadas.
Así pues y en el desarrollo de esas políticas educativas, pedagógicas, divulgativas e informativas, la segmentación de las políticas a aplicar por zona de residencia, lugar de origen o género es un error ya que no se pueden separar por sexos u orígenes. Las chicas NO se embarazan del Espíritu Santo ni las maltratan seres extraterrestres. Lo hacen hombres de carne y hueso.
En cuanto a las drogas y siguiendo la argumentación anterior no consentimos que desde la administración pública se hable del consumo responsable, ¿Consumo responsable de qué?, ¿De Éxtasis? ¿De LSD? ¿De marihuana? ¿De Coca? ¿De heroína?... y que nadie se llame a engaño y confunda el consumo responsable con acciones terapéuticas. En las acciones de prevención divulgación, información y educación sobre los efectos nocivos de las drogas encontraran siempre el apoyo de PCCA, pero nosotros ni aceptamos ni participamos de esas políticas que abogan por el consumo responsable. Los drogadictos son enfermos que tendrán que ser tratados en centros de salud o centros especializados, pero en ningún caso debemos desde el ayuntamiento decirles que se droguen pero que lo hagan responsablemente. Contra las drogas tolerancia CERO y recomendamos al gobierno en su conjunto que medite sobre su irresponsabilidad y subsane este disparate y a ERC en particular que reflexione sobre su forma de actuar y la aplicación de sus políticas que difieren desde que están en el gobierno a cuando estaban en la oposición.
Dimecres 9 d'Abril 2008,
Campus de Bàsquet
Aquest any, amb motiu del 60 aniversari, el Club de Basquet Santa Perpètua està organitzant un Campus de Basquet que es durà a terme durant el mes de Juliol.
Quan la Noe li va dir, el meu fill Antonio va pujar emocionat amb els papers d’inscripció a la ma i demanant que l’apuntéssim amb molta insistència. Quan es tracta dels nens no ens agrada prendre decisions a la lleugera i, després de discutir-ho amb l’Ana, varem pensar en visitar les instal·lacions aquell mateix cap de setmana. Una senyora molt amable ens va fer de guia per tot el recinte de la Fundació Pere Tarrés (La conreria), ens va detallar la forma en que treballen per tal d’aconseguir una bona estada de tothom que tria les seves instal·lacions per fer les colònies. I vam sortir convençuts i contents i amb ganes d’apuntar al nostre fill.
Però el més important, el que ens ha donat l’empenta definitiva, és el fet de que la gent que coneixem del Club de Basquet són bona gent i l’Antonio s’ho passa molt bé amb ells i està disposat a passar de nosaltres a canvi de passar una setmana només amb ells.
Joan López
La inscripció al campus està oberta per altres nens de Santa Perpètua encara que no siguin del club. Aquí podeu consultar la informació:
Ja va dir-ho el Laure, quan esperàvem l’autocar per anar a L’Auditori, són molt bons, del millor que es pot escoltar. Asseguts just davant de l’escenari hem esperat que comencés el concert... A veure que tal!
Les quatre cadires d’esquena als faristols em van fer sospitar que no seria un concert normal. En efecte, el moviment va començar enseguida, quan van aparèixer els cinc artistes amb barrets de colors inclosos. Tocar alhora que camines, que seus i t’aixeques, que puges i baixes esgraons, del moviment continu... Sembla difícil! Ho és de ben segur!
Un repertori molt variat i amè que em va sonar molt bé. Unes ombres musicals a la part alta de l’escenari, “Toccata i fuga” segons el programa, em van impressionar i els autos de xoc interpretats a la part més baixa em van fer riure.
Una trompa, un trombó, una tuba i dues trompetes...
Metàl·lics!!
Joan López
Dijous 3 d'Abril 2008,
Funciona o no funciona?
Els funcionaris de la justícia i el ministeri estan a la grenya, els primers demanen més sou per funcionar. És cert, amb un sou just els treballadors funcionem molt més bé! I també és cert que molts funcionaris són treballadors!
Però quan el funcionaris reben crítiques per mal funcionament diuen que el problema és que no tenen ordinadors. D’altra banda, i arrel del cas Mari Luz, sembla que volen estudiar com funcionen els jutjats. Però penso que el funcionament dels jutjats depèn dels funcionaris i no dels ordinadors... i no calen estudis per afirmar-ho!
No hem de caure en l’error de pensar que els ordinadors funcionen sols. S’han d’introduir les dades i s’ha de tenir la voluntat i la responsabilitat de voler consultar i fer el seguiment dels casos, s’ha de prendre consciència de la importància de fer bé la tasca encomanada, etc. Això últim sembla que és el que ha mancat en el cas Mari Luz i el que li ha costat la vida a la nena. Estic convençut de que hi ha funcionaris que, per la seva eficiència, haguessin fet la seva feina, fins i tot, sense ordinador.
Jo, com molts ciutadans, no necessitem cap estudi per afirmar que la justícia no està funcionant del tot correctament en general i, en molts casos, ni funciona. I si no funciona deu ser cosa dels funcionaris! Perquè funcionari ve de funcionar!? O no? O potser ve de funció, en funció de,... En funció del funcionari que et toqui!
Estic d’acord en que els funcionaris que funcionen cobrin un sou just per la seva feina. També comparteixo l’opinió dels que diuen que aquell que no funcioni... Al carrer!
Així funcionem la majoria dels treballadors assalariats!
Joan López
Dilluns 31 de Març 2008,
“A buenas horas, mangas verdes”
Ara tothom vol investigar i arribar al fons de la qüestió! Com passa sempre, la mort d’algun menor remou les consciències. Recordo que fa anys, quan es va dir que la justícia era una conya marinera, la condemna va ser de presó. El degà dels jutges de Sevilla ens ha dit que amb la ràpida acció judicial el presumpte assassí hagués estat en llibertat per poder cometre igualment el delicte.
Per què fer les coses bé si no ha de servir de res!? No direm que la justícia és una conya... perquè no ho és! Quan la justícia es dóna es fantàstica, soluciona problemes, és exemplar i preventiva... És la justícia!
Ara investigaran la conya que es dona al jutjats, a veure si aquell que ho va dir tenia o no raó. Potser no trobaran funcionaris vestits com de carnestoltes i fen sonar les maraques... O ja ho veurem, que tot és possible!
Quan a dins del sistema judicial van fer una mica la seva feina, van detectar un Jutge un pel vagarro, i li van posar una multa de 300 €... Però ja fa molts anys d'això!
Sembla que alguns funcionaris no es prenen la seva feina amb la seriositat deguda i el president ha promès al pare que investigarà per esbrinar si és veritat i qui són.
“A buenas horas, mangas verdes”
Durant el segle XVI, els quadrillers de la “Santa Hermandad” eren els encarregats de fer complir la llei i l’ordre, la seva indumentària deixava visible les mànigues verdes de la camisa i, pel que sembla, tenien costum d’arribar tard a tots els delictes no sent capaços de capturar a cap delinqüent. Hi ha qui diu que llavors ja es queixaven de la falta de medis!
Joan López
Dissabte 29 de Març 2008,
Tiki Taka
Hem atès la invitació de la Susana per assistir a la inauguració del Tiki Taka. Al Toni, el seu marit, se’l veia content. Ens han dit que Tiki, una amanideta, i Taka, un arròs, i Tiki, una mini hamburguesa, i Taka, un pinxo, i Tiki Taka fins als postres.
A la inauguració hi havia molta gent...
Sense paraules...
A partir d'avui... qualsevol dia!! És un restaurant del Passeig de Can Taió!!
Joan López
Divendres 28 de Març 2008,
La pequeña Mari Luz
No me gusta que mis hijos pequeños vean las noticias por la cantidad de violencia que se produce a diario y que creo que sería complicado que la pudieran asimilar. Pero ayer hice una excepción y dejé que vieran con atención lo que ha pasado con la pequeña Mari Luz. Creo que es una forma de enseñarles que no deben confiar en la gente, que aun siendo conocida, les quieran ofrecer alguna cosa a cambio de acompañarles. Porque me veo obligada a hacerles madurar antes de tiempo, haciéndoles ver que no todo el mundo es bueno y que hay personas que hacen mucho daño, sin que sepamos muy bien el porqué. Y me veo obligada porque la justicia no nos libra de estos peligros y nos deja a nuestro criterio nuestra propia seguridad.
¿Sería posible hacer públicos los nombres y las fotos de las personas implicadas en maltratos, abusos y demás actos criminales, que han sido devueltas a la sociedad y que son vecinos nuestros?.
Creo que nuestros derechos deberían pasar por encima de los derechos que puedan tener estos criminales, que casi siempre reinciden en sus delitos.
Ana Segura
La ineficàcia cruel
El pare de la Mari Luz confia en que es faci justícia per a la seva filla. Ho ha declarat reiterades vegades als medis en un exercici inaudit de moderació. Però ens hem assabentat de que el presumpte assassí estava en “busca y captura” des de feia dos anys per haver abusat de la seva pròpia filla. I cal fer-se la pregunta: Qui cercava a aquest delinqüent?
Sense saber quins són els procediments que es fan servir en aquests casos, sembla que quan l’han volgut trobar no han tingut cap problema... I em sembla que durant aquests anys ningú la cercat!
Ho sento pel pare de la Mari Luz, però ja no és possible fer justícia per la seva filla. Ni que el matessin al assassí es faria justícia! El cas és que, un cop més, la inoperància i la ineficàcia han estat els causants de la injustícia més cruel.
Joan López
Dijous 27 de Març 2008,
Afortunat preocupat
Sóc afortunat perquè no haig de comprar cap pis ni tinc de vendre el que ja tinc. El mercat dels immobles està caient en picat, ho diuen les estadístiques del mes de gener, que no són més que la constatació del que s’està veien al carrer: cartells de “pis en venda” que s’eternitzen als balcons i les immobiliàries que van tancant al mateix ritme que s’obrien tant sols fa uns mesos.
Però sóc un “afortunat preocupat” perquè és impensable que aquesta crisis del sector immobiliari no arribi a afectar a altres sectors i a tothom. Voldria que el govern, els banquers, les empreses del sector i tots els agents socials es poguessin posar d’acord en determinar les causes més profundes i per trobar solucions.
Durant la campanya se’ns va dir que el país, Espanya, estava en millors condicions que altres països per afrontar la crisis,... Perquè teníem superàvit i les previsions no eren tant dolentes com deia l’oposició! I jo m’ho vaig creure! Però a hores d’ara estic començant a pensar que les millors condicions les tindran aquells països en que l’economia sigui menys depenen del sector immobiliari i de la construcció. Crec que durant aquests anys, en el nostre país, tot ha girat entorn al “totxo”... I ara això té mala pinta!
I avui estic preocupat, amés, perquè s’està desglaçant el casquet polar! M’espanten les futures sequeres, les pluges torrencials, la climatologia extrema que ens espera en un futur proper. I de forma irreversible! Segons diuen la majoria dels estudis i els científics.
I que dir del cas de la nena i el seu presumpte assassí. No podem estar tranquils!
Qui em pot donar un motiu per l’optimisme!? Sí, ja sé,... Que no haig de comprar ni vendre el pis!
Una investigación revela que se para la zona del cerebro encargada del juicio social y de la evaluación de las personas. AGENCIAS 23-03-2008
Las últimas investigaciones sobre el funcionamiento del cerebro han revelado que las personas que están realmente enamoradas pierden la capacidad de criticar a sus parejas, es decir, se vuelven incapaces de ver sus defectos, lo que viene a confirmar aquel popular refrán que asegura que "el amor es ciego".
L’amor és cec! És el que diem tots quan presenciem una relació incomprensible, en que són molt diferents, en que una és bona noia i l’altre... Es veu clar que no és amor el que sent per ella! També pot passar al contrari però no és tant normal, penso jo.
Així doncs, l’amor, aquest sentiment tant necessari per la vida, és també l’armament químic més perillós i destructiu. Potser aquest mecanisme de desactivació de la crítica representa el fracàs de la prevenció d’alguns maltractaments. Els primers signes, les primeres desqualificacions, els primers insults, els primers comportaments autoritaris no es veuen perquè... L’amor és cec!
Però no calien estudis per demostrar l’evidència. Que l’amor pot destruir ja ho sabem! Però que passa amb els que som espectadors de la destrucció amorosa? Quins mecanismes químics són els inhibidors de l’acció, de la reacció... Què ens impedeix actuar?
Quina part del nostre cervell desactiva la valentia de denunciar el fet?
Joan López
Dissabte 22 de Març 2008,
La barbacoa
L’Ana, la dona del Kiko, ens va convidar a fer una barbacoa al seu hort. Ho fan sovint i ja va dir-ho fa temps... Què podíem anar quan volguéssim! Fa unes setmanes ho vam deixar perquè feia fred, ahir també en feia una mica, però no ho podíem aplaçar més!
Han convidat també uns cosins i uns amics, el Manolo, la Conchi, l’Olga i l’Antonio. Quan hem arribat el Kiko ja hi era, ha anat més d’hora per fer la reserva de la taula. És que els dies de festa estan molt sol·licitades. Són les taules que queden entre els trasters de les eines que tenen els hortolans i queden més a resguard del vent.
Hem volgut fer un vol per Mogoda i els seus voltants abans de res. I després... La Careta en adob, la botifarra , els pinxos, les galtes de porc, les hamburgueses, la Panceta, la “morcilla” del poble i una altre comprada aquí, el “Churrasco”, unes carxofes amb espàrrecs i ceba que a portat l’Olga—l’amiga de l’Ana que viu a Mollet i s’estima molt els animals--, amanida d’ensiam i tomàquet, olives “gazpacha” del "Merca" i farcides, patates xips i “gusanitos”, fruita del temps, pastes i cafè amb llet i sense, i un "cubata" de mitja tarda, i més coses que em deixo per no cansar. Les botifarres amb bolets no les hem fet perquè ja era massa!
No em trobava gaire bé perquè la setmana l’he passat fatal i encara no he fet net. Menys mal que quan ha arribat l’Antonio petit m’ha pres el relleu per acabar la partida de dòmino. Els nens s’han passat el dia jugant als espies amb uns “walkitalkis” i uns prismàtics que els hem deixat.
Gràcies Ana i Kiko i gràcies als vostres amics.
Joan López.
Divendres 21 de Març 2008,
La professora francesa
La professora francesa ha mort, per fi, sense l’ajuda que ella demanava. No ha mort com ella hagués volgut, amb la companyia dels seus. Ella va considerar indigna la solució oferta per les autoritats, deixar-la en coma i fer que la Morfina la matés de mica en mica, durant unes setmanes. Diuen que s’ha suïcidat...
I ha qui diu que el suïcidi és un acte de covardia... No sé jo si és veritat o si és el cas, em sembla que aquesta dona no era una persona covard i la lluita per la seva mort digna avala la seva valentia. No li han deixat altre, és la moralitat covard de l’estat francès i de molts altres estats. És el gran debat sobre el dret a morir dignament. Estrany que en ple segle XXI encara s’hagi de lluitat per rebre un tracte digne.
Pel que sembla, el patiment de la professora era insuportable i la sentència de la justícia va ser una condemna a que continués patint.
A vegades els veterinaris sacrifiquen animals que emmalalteixen o prenen mal sense cura...
Diuen que perquè no pateixin!
Joan López
Dijous 20 de Març 2008,
Què està passant?
El sector immobiliari va de capa caiguda, hi ha preocupació de que no arribi a passar igual que als Estats Units, on sembla que la crisis s’està agreujant. Aquí, cada vegada es triga més en vendre els pisos i els preus van a la baixa. D’altra banda, els bancs sembla que cada cop posen més pegues per concedir les hipoteques. No hi ha massa acord en les prediccions que es fan sobre l’evolució d’aquest assumpte, de si durarà molt o aviat es produiran canvis. Passarà igual que als Estats Units? Quina ha estat l’evolució i les raons del que ha passat a Nord-americà? Cóm ens afecta a nosaltres?
Un resum del que he pogut llegir per Internet seria el següent:
La davallada de les empreses d’Internet en el 2001 va fer que l’especulació financera és traslladés a altres sectors com el del mercat immobiliari. Alhora, la Reserva Federal dels Estats Units baixa dràsticament el preu del diner (del 6.5 % al 1% en dos anys) i, està clar, afavorint la inversió i la demanda d’hipoteques. Com també ha passat aquí, el preu de les vivendes puja com l’escuma durant pocs anys.
Però com els interessos eren tant baixos, els bancs no guanyaven prous diners i van decidir afluixar en les condicions per concedir les hipoteques a canvi de cobrar més interessos per compensar l’augment del risc. Per assolir una d’aquestes hipoteques “subprime” (o “hipotecas basura”) no calia tenir ni feina ni ingressos fitxes. Sembla, fins i tot, que donada la situació de “boom” immobiliari i de pujada de preus no van tenir problemes en prestar més diners dels que valia la casa i cobrar més interessos.
Van fomentar l’especulació! Comprar per tornar a vendre més car. Donat que l’economia anava molt bé, la manca d’uns ingressos fitxes no va ser cap problema per concedir els préstecs. Hi havia feina, era fàcil trobar-ne i els préstecs es pagaven sense problemes. És més, molta gent va utilitzar l’excedent de diners que havien obtingut per la compra de la casa en elevar el seu nivell de vida, canviant-se de cotxe, anant de vacances, etc. Tothom content, els bancs, constructors, promotors, tot el negoci immobiliari, però sobre tot els bancs que van obtenir molts beneficis.
Però com durant aquests anys es van concedir un munt d’hipoteques, els bancs es van quedar sense diner propi. I aquí comencen les complicacions i tot l’enrenou a nivell mundial!
Ahir tot eren titulars del PP! A la noticia de que el PP es quedava amb el sisè diputat per Barcelona en detriment de CIU, va seguir que el Zaplana deixa de ser el portaveu al Congrés. Una noticia dolenta, la del escó, i una regular, la del Zaplana. Regular perquè, si bé és cert que s’acabaran les “arcades” que em produïa aquest personatge en les seves intervencions, la veritable bona noticia hagués estat la seva retirada definitiva de la política. Deu ser que no ha guanyat prous diners encara. Perquè crec que va ser ell qui va dir que s’havia ficat en política per diners.
Una bona notícia ha estat la decisió del Gallardon de continuar en política i que ho vulgui fer sense deixar l’alcaldia de Madrid. Perquè aquest home no em cau malament i, amés, si es convertís en el líder del PP, penso que la dreta es faria més forta i podrien guanyar les properes eleccions si ell es presentés.
Que la Maria San Gil continuï amb la “cantinela” d’acusar als socialistes de negociar amb ETA ja “ratlla” una mica. Quan deixaran de fer política partidista amb aquest assumpte? Suposo que quan els seus plantejaments siguin els d’acabar amb el terrorisme... Que s’ho prenguin seriosament, vull dir!
Però l’IPC continua pujant i assolint els valors màxims des de fa la tira d’anys. Que els preus continuïn amb tendència alcista no és una bona noticia encara que, segons diuen alguns experts, la cosa pot millorar d’ara en endavant. Aquesta mala noticia deuria preocupar (segur que ho fa!) al govern perquè infereix contingut a un del pilars de la darrera campanya “pepera” basat en responsabilitzar al executiu del encariment del consum. El Solbes i el Zapatero ja ens van dir que la cosa no era per tant si tenim present aspectes tant decisius com preu del petroli o els cereals, actualment pels núvols. Però com no tenim “ni papa” dels mecanismes que regeixen el comerç internacional, només esperem amb expectació les mesures que pugui prendre el nou govern per ajudar-nos a omplir la cistella de la compra. Res no m’agradaria més que poder culpabilzar al PP també de la pujada dels preus, però crec que ells tampoc saben res del petroli ni dels cereals.
Per últim, si em sobressin 25.664 euros, no els pagaria per conèixer a la Scarlett Johansson però sí els donaria a la ONG Intermon Oxfam perquè penso que fan una tasca molt lloable a reu del món.
Sembla que a ERC tenen problemes ocasionats per la pèrdua de suport. La política, els partits, els polítics no són res si no tenen un bon grapat de vots que donin suport a les idees.
Cercar el vot és la raó de ser de les campanyes electorals. Les campanyes poden ser més o menys decisives en funció de la fidelitat i la consolidació que cada partit tingui dels seus votants. He recuperat la documentació, els missatges, el programa que ERC va fer servir per les eleccions del 2004. Rellegint una mica tot plegat he pogut extreure una idea clara que sobresurt: La necessitat de ser forts a Madrid per obtenir més beneficis, més llibertat per Catalunya. Llavors els resultats varen ser espectaculars, 8 diputats que han estat decisius per l’aprovació de moltes lleis en l’àmbit de l’estat. Aquella campanya va ser capaç de mobilitzar als fidels i de captar vots d’altres que van veure la utilitat del seu vot en les idees dels republicans. S’havia de tenir força a Madrid per decidir i assolir benefici per Catalunya!
Un missatge molt clar que també implica compromís amb les institucions i amb la presa de decisions. Perquè la força és compromís i el compromís també és un actiu molt valorat en política.
Les últimes eleccions no han anat tant bé, ja ho sabem. Amb la humilitat del simple votant, que només espera ser convençut per aquells que li reclamen el vot, voldria fer una crítica a l'última campanya d’ERC. “Objectiu: Un país de 1ª” “ Per això volem la independència”. Quan he llegit l’eslògan als cartells electorals no m’ha semblat un missatge encertat per unes eleccions generals, potser sí per unes autonòmiques. Un comentari que penso poden haver compartir seria el següent: “Perquè volen tenir presencia en un parlament del qual reclamen la independència"
Seria un atreviment impropi dir que l’error d’ERC ha estat en el plantejament de la campanya i per això el desastre dels seus resultats. És evident, però, que els votants sempre cerquem la utilitat del nostre vot, el vot ha de ser sempre un vot útil per els nostres interessos. Alguns partits s’afanen en criticar el vot útil que reclamen els grups amb aspiració de govern (PSOE i PP) però és un error criticar la utilitat que cada votant percep de les seves decisions. La campanya que ERC va fer per les eleccions del 2004 crec que va ser més encertada perquè no posava en qüestió al votant i sí omplia d’utilitat el vot republicà... Per tenir força a Madrid! Un missatge clar de voler participar i de compromís, amb uns objectius clars que podien compartir molts votants, fossin o no independentistes. Un missatge que mostrava la utilitat del vot!
Joan López
Dimarts 11 de Març 2008,
L’esport educa
He llegit a L’informatiu que el Patronat d’esport a triat aquest eslogan, “L’esport educa”, per la propera festa de l’esport perpetuenc. Aquest any també han convocat un concurs de cartells per promocionar la festa, donant continuïtat a la iniciativa que es va prendre per primera vegada l’any passat, quan es celebrava el desè aniversari.
Els que hem practicat algun esport amb un mínim de dedicació sabem quanta veritat hi ha en l’eslògan triat. Molts pares hem inscrit als nostres fills en activitats esportives per completar la seva formació escolar. Sabem quan de bo i quan de benefici poden extreure de la practica esportiva.
Quan em preparava per córrer els 800 metres en menys de 2 minuts, vaig aprendre que un factor molt important per obtenir l’èxit és la constància. Les qualitats innates que un pot tenir cal polir-les i treballar-les amb perseverança. Jo, pel que fa a la meva faceta d’atleta, seguia rigorosament les instruccions de l’entrenador que dia a dia m’indicava el que havia de fer, temporitzant al minut cada un dels exercicis, des de l'escalfament, passant pel temps de carrera, les sèries a la pista, fins als estiraments i el trot suau per distendre els muscles. A mida que la temporada avançava el tipus d’entrenament canviava, de l’adquisició de base i el gran quilometratge durant els mesos d’hivern, passant per treballar més la potencia quan despuntava la primavera, fins arribar a l’afinament de la velocitat quan l’època de competició del l’estiu posava a prova la tasca duta a terme durant tota la temporada.
Esforç i perseverança és el que predico als meus fills quan parlem d’algun objectiu del seu dia a dia escolar.
L’Atletisme és un esport individual i amb molts valors per aprendre. També és adien per posar-se a prova un mateix i aprofundir en el coneixement dels propis límits i possibilitats. Un esport d’equip, com per exemple el basquet, pot ensenyar coses tant bones com la capacitat de treballar conjuntament i fomentar la cooperació amb altres per tal d’assolir una determinada fita.
Bé, no sóc cap mestre de l’esport ni cap instructor d’actituds vitals, però ho tinc clar: L’ESPORT EDUCA!!
Practiqueu algun esport i, si voleu, participeu a la festa de l’esport i en el seu concurs de cartells.
Vaig córrer els 800 metres en 1’56’’, va ser a la pista d’Atletime de Cornella durant l’estiu de 1986.
Joan López
Dissabte 8 de Març 2008,
Me gustaria....
Me gustaría que este día de la mujer trabajadora sirviera para darnos una inyección de ánimo a todas, y seguir luchando contra la esclavitud y discriminación que padecemos.
Es duro ser madre trabajadora, y a la vez, querer implicarse en movimientos para denunciar las injusticias sociales que se comenten contra nosotras.
No debemos tirar la toalla. Pensar en nuestras hijas, en las nuevas generaciones para que no sean sometidas al capricho machista, ha de estimularnos a cooperar con el resto de mujeres que incansablemente trabajan para concienciar esta sociedad patriarcal en la que seguimos viviendo.
Nuestros derechos no han de quedar tan solo sobre el papel, se han de convertir en una realidad; el derecho a la libertad individual, a ser respetadas y reconocidas como personas, derecho a una formación y valoración de nuestras capacidades, de nuestro trabajo?
Hemos de seguir adelante porque nosotras lo valemos.
Pepa Muñoz
Condemnar sense embuts l' atemptat
Joan,
He sentit la notícia de l'atemptat d'ETA quan circul·lava en cotxe per la Ronda de Dalt de Barcelona. Un atemptat marca, un altre cop, el final d'una campanya electoral, unes eleccions i el ritme de la política espanyola.
Aquest correu és´per condemnar sense embuts aquest atemptat i donar el meu condol als familiars de l'ex-regidor assasinat.
Espero només que ningú vulgui treure un rèdit polític de la desgràcia, a diferència de fa quatre anys, i que faci que molts indecisos votin diumenge d'acord amb els seus principis.
Fins una altra,
Joan Ramon Mercè i Aguilà
Són salvaguarda de la nostra dignitat
El dijous vaig acompanyar a regidors i simpatitzants socialistes del nostre municipi per viure en directe l’acte central de la campanya socialista, el míting del Palau Sant Jordi.
Gents properes, compromeses amb la democràcia i la participació ciutadana, amb vocació de servei als altres, coneguts veïns de Santa Perpètua, com l’Isaias ho era de Mondragon. Iguals que la víctima del terror,... I no per ser socialistes, sinó per la seva condició de ser persones amb principis i humanitat, capaços de cridar amb força consignes en favor de la llibertat, els drets i la igualtat.
Vaig cridar amb ells i vull cridar, més fort encara, en contra dels assassins, perquè l’absurditat acabi d’una vegada per totes i que ens deixin viure en pau. BASTA JA!
Una abraçada per la família de l’Isaias, per als seus amics, per a tota la família socialista, per a tots els demòcrates, per a tots els valents que són salvaguarda de la nostra dignitat.
Joan López
Dissabte 1 de Març 2008,
Jo vaig córrer la marató del 86
Era Diumenge, 13 de Març de 1986. Vam sortir molt d’hora de Sant Llorenç Savall. El Francisco Carrasco, el meu company d’entrenament, s’havia preparat a consciència per córrer els 42 quilòmetres i 195 metres que representen la Marató. Jo l’acompanyava per fer-li costat durant la primera meitat de la cursa. Ens havíem acostumat a anar junts i a l’entrenador del Club Atlètic Castellar, Ramon Montllor, li va semblar bona idea perquè el Francisco assolís un bon temps. Jo no m’havia inscrit perquè la meva intenció no era la d’acabar la cursa, no m’havia preparat per la Marató i sí per distàncies molt més curtes com els 800 i els 1500 metres.
Recordo que quan van donar la sortida ja eren passades les 11 i la fresqueta del matí havia desaparegut. Potser va ser això, i també els nervis per enfrontar-se a un repte tant gran, el que va fer que els primers cinc quilòmetres fossin de sensacions estranyes i de córrer amb timidesa, sense forçar la màquina. Però de mica en mica varem anar agafant el ritme, passàvem els primers avituallaments sense parar i amb l’arrogància dels grans atletes. El Ramon ens esperava --no recordo a quin carrer-- per recollir la samarreta de màniga curta amb la que havíem iniciat la cursa. El descobrir l’equipament oficial del club ens va imprimir força i vam deixar de parlar per solsament córrer. Encara que no controlàvem el ritme amb el cronòmetre, devíem anar bastant ràpids perquè anàvem avançant molts corredors.
La carrera va començar al Passeig Marítim i arribat el moment en que jo havia d’abandonar i deixar sol al meu company em vaig trobat “fotut”. La meitat de la cursa ens va portar fins a la carretera d’Espluges i va ser llavors quan vaig comprendre la meva tragèdia:
Em trobava a 20 quilòmetres del punt de sortida! Allà tenia la meva roba, el cotxe i la resta de coses, i no havia estat previsor amb el mitjà de transport per la tornada. No em va quedar altre que continuar corrent al costat del Francisco i acabar la cursa. Així doncs, del Passeig Marítim fins a Esplugues i tornar, passant pels carrers adoquinats del barri de Gràcia, fins a Fabra i Puig i tancant el cercle tornant, un cop més, per acabar al Parc de la Ciutadella.
Aquell dia vaig comprovar que el mític mur del quilòmetre 35 existia realment. Just sota la seva pancarta vaig haver de parar per rebre un ràpid massatge reparador a les cames per part dels voluntaris de la Creu Roja. En aquest punt vaig desitjar un bon final al meu amic Francisco i em vaig quedar esgotat i sense fons. Però a només set quilòmetres de l’arribada no podia abandonar i amb les cames dolorides i mancades de mobilitat em vaig “arrossegar” fins l’arribada. Com no estava inscrit i no portava dorsal, em van desviar i no em van deixar passar per sota de la pancarta d’arribada.
Però vaig córrer els 42 quilòmetres i 195 metres! El meu amic Francisco va fer un bon temps, crec que recordo bé si dic que va trigar entorn a les 2h,50’.
Demà es disputa la marató de Barcelona 2008.
Joan López
Diumenge 24 de Febrer 2008,
El Minuet de Boccherini La orquestra del vídeo interpreta el Minuet de Boccherini. Sona bé per ser un vídeo del YouTube i... bé, el que grava sembla una mica nerviós. Deu ser l’emoció de veure tocar a algun fill o filla i, clar, li tremola el pols.
Severiano Miralles a pintat la música del “chelo”, un instrument molt especial per nosaltres, per a la meva família i per mi.
La dolçor de la mel i el ritme de les abelles que van recorren les flors. Colors confessats per l’artista en l’expressió dels Músics. Perquè la música té color i els colors sonen.
L’emoció del cor no cal retocar-la amb l’ordinador.
Joan López
Dilluns 18 de Febrer 2008,
La sequera va matar als dinosaures
Potser va ser un meteorit o unes erupcions volcàniques o un conjunt de fenòmens concurrents durant poc temps, entenen que quan es parla de l’edat del planeta, poc temps poden ser un quans segles. El cas és que sembla que totes les teories passen per deduir greus canvis en l’atmosfera terrestre, que es va produir com una barrera que impedia el pas dels rajos del Sol i que les temperatures van caure fins a nivells incompatibles amb la vida de moltes espècies vegetals i animals.
Es a dir, que
tot va passar degut al canvi climàtic, la sequera i la configuració de climes més hostils per la vida.
De la comprensió i la credibilitat que per tots els ciutadans (en especial els governants) tinguin aquestes teories depèn la reacció en contra del anunciat canvi climàtic del nostre temps.
Alguns pensen que no és per tant, que una mica de fum del nostre vehicle no és determinant davant les grans emissions de les industries. He trobat d’altres que diuen que tot està dat i beneït. Mai més ben dit perquè pensen la predestinació divina i que, finalment, serà Déu qui salvarà el planeta i potser uns quans dels seus millors fidels.
Jo penso que creure en els dinosaures, en les teories científiques que expliquen la seva existència i la seva extinció, en les lleis de la vida i l’evolució, ens convé més si el que volem es deixar un llegat menys hostil als nostres fills.
I tant debò no ens caigui un meteorit o no esclati cap volcà que ens deixi a les fosques.
Joan López
Divendres 15 de Febrer 2008,
Ahir els meus fills van anar a escola
La vaga d’ahir no va tenir massa incidència a l’escola dels meus fills. No sé si això és bona senyal o no. El comunicat de convocatòria era el següent:
En defensa de l’ensenyament públic i de qualitat
14 DE FEBRER VAGA
NO VOLEM AQUESTA LLEI
Rebutgem el contingut de la proposta de bases per una Llei d’Educació a Catalunya (LEC) i fem una crida al professorat i al conjunt de la ciutadania a mobilitzar-se per aconseguir la seva retirada.
1. La millora de l’educació pública no passa per una gestió jeràrquica i empresarial de les escoles ni per la lògica del mercat, sinó per un augment seriós de la inversió, que possibiliti abordar tota la problemàtica i les necessitats dels centres i de l’alumnat.
2. La Llei obre noves vies de privatització de l’educació. Promou formes de gestió privada al centres públics, que podrien passar directament a mans d’entitats vàries.
3. La Llei aposta per una desregulació de les condicions laborals del professorat. A través d’aquesta Llei, l’Administració pretén eludir la seva responsabilitat en la marxa de l’ensenyament públic, tot traspassant-la als propis centres.
USTEC-STES
Caldria llegir la proposta per la futura llei educativa per esbrinar els detalls i comprendre correctament l’abast de les propostes. Pel que he pogut llegir als diaris, sembla que dels tres punts del comunicat, el que més preocupa al professorat és el tercer, on es fa referència a les variacions previstes per les condicions laborals dels docents. Unes bones condicions laborals són de gran valor per qualsevol treballador, i més si el seu assoliment han estat fruit de lluites i confrontacions amb la part contractant. Les condicions substancials del treball estan protegides per les lleis i l’empresari no pot modificar-les segons li sembli i sense comptar amb el treballador.
En aquest cas, si es preveuen canvis en detriment de les actuals condicions laborals, és comprensible la mobilització i caldria posar-se al costat dels professors dels nostres fills. Tampoc em fa gràcia cap mena de privatització, total o parcial, de cap servei públic.
El cas del Bernat de Mogoda, on només un professor ha fet la vaga, em sorprèn. Només un professor es veu amenaçat per les propostes d’ensenyament?
Complicat d’entendre tot plegat!
Joan López
Dijous 14 de Febrer 2008,
El dia dels enamorats
La meva dona fa broma i diu que estic enamorat del Zapatero. Jo ho nego i ella insisteix, i jo torno a dir que no és veritat.. I que no, i que no!
El que en passa és que m’identifico amb el seu discurs, a vegades encerto les seves respostes quan l’entrevisten, m’agrada el seu “talante” i perquè té alguns defectes semblants als meus. Hi veig voluntat de solucionar els problemes i això em desperta sentiments de solidaritat, ganes d’ajudar i fer-li costat...
Però això no és amor, penso jo!?
Ara bé, un home savi opinava que els principis catalitzadors de la reacció vital són “l’amor i la solidaritat”, entre cèl·lules, organismes, essers vius, persones, col·lectius, pobles, civilitzacions,... del món sencer!
Però jo estimo la meva dona i ella és el meu amor!!
Joan López
P.D. Ara que venen eleccions, vull oferir la web a tots els polítics que la visiten i que participen perquè facin campanya a favor dels seus candidats o grups. En la línia de costum, em comprometo a publicar qualsevol opinió que m’enviïn. Com a les passades municipals, es podria obrir un apartat temàtic.
Diumengue 10 de Febrer 2008,
La mirada
Mirar i esbrinar els secrets del pensament, ho fem tots. Mirem i ens miren i creuem les mirades, intercanviem pensaments, sentiments... Sense paraules ens diem coses, amb una mirada.
Hi ha mirades poregoses de mirar els colors de la realitat, són les dels curts de mires, que és com s’anomenen a aquestes persones. Sempre miren cap a dintre de si mateixos i els molesta molt ser observats. Defensen les seves costums i volen que tothom faci el mateix, però retiren la mirada si algú altre els demana justícia social.
No entenen lleis com la d’igualtat, la memòria històrica o les que igualen en drets a tots els ciutadans. En els altres sempre veuen un perill, una agressió, fins i tot, un delinqüent que voldrien expulsar. Mirades fosques i apagades, pessimistes, venjatives, falses, manipuladores, bel·ligerants,... que provoquen mals pensaments.
Altres sempre amb la mirada amunt, mirant a esquerra i dreta, endavant i darrere, observant la diversitat que ens envolta sense por. Mirant la diferència al mateix nivell, com és mereix tothom, que et corresponen i t’ajuden, que tant fa el color o l’idioma si ens podem entendre com amics... Perquè tots som persones! Ho criden les mirades clares i lluentes d’emoció, les que són valentes, dialogants, de debò, de pau, creïbles i optimistes,... que donen seguretat.
El sector immobiliari i de la construcció s’està refredant ja fa uns mesos. Això sembla ser la principal causa de que les dades de l’atur siguin negatives mes a més. A poques setmanes de les eleccions, aquesta circumstància i el tema econòmic en general són els protagonistes del discurs polític dels principals grups polítics i del govern.
Quan governa la dreta (cas del PP) i rememorant la seva gestió, és posen al servei dels empresaris i elaboren lleis encaminades a facilitar l’acomiadament i la precarietat laboral. Precarietat per al treballador que ells anomenen flexibilitat per l’empresari. Les empreses tenen molta facilitat per ampliar o reduir la plantilla segons els seus interessos. L’argumentació del govern de la dreta és que cal afavorir les condicions de contractació als empresaris, que són els que generen l’ocupació. Això pot ser un argument vàlid si la situació és de veritable crisis i els plantejaments ideològics es veuen superats per la dura realitat. Un exemple el trobem durant la crisis post-olímpica quan el govern de Felipe González feia front a la pèrdua de 1000 llocs de treball diaris. Però durant els vuit anys del govern popular hi va haver creixement econòmic, poc sostenible com s’està demostrant amb la punxada de la bombolla immobiliària; però creixement i no crisis!
Durant el seu mandat el PP no va fer res per pal·liar la precarietat laboral dels treballadors i, en tot moment, van dissenyar la legislació laboral com si d’una situació de crisis es tractés. El PP es va treure de la màniga un decret que pretenia l’establiment de l’ocupació precària i temporal com a model de contractació i van provocar una vaga general.
D’altra banda, el govern del Zapatero ha girat la vista cap al treballador pel que fa a les lleis aprovades en aquesta matèria. El que resulta més evident i és un fet de gran importància ha estat el increment de la contractació indefinida, fruit de l’acord amb empresaris i sindicats.
Està clar que si hi ha creixement i les empreses obtenen guanys no són justificables les polítiques que beneficien, encara més, a l’empresari en detriment del treballador.
La realitat actual, tot i la desacceleració econòmica, no és pitjor que la que va deixar el PP fa quatre anys, encara que s’esforcen en fer veure que ja estem immersos en una profunda crisis. Si guanyen les eleccions aplicaran les seves idees i tornarem als nivells de contractació precària de quan governàven i els treballadors ens haurem de conformar simplement amb tenir feina.
Joan López
Dilluns 4 de Febrer 2008,
El PP, l’església i els terroristes
Al cap i a la fi tot és confluència d’interessos. No hi ha principis, ni moral, ni vergonya, ni res que se sembli. Però els actors tenen cada cop més dificultats per amagar les seves veritables intencions.
El PP vol recuperar el poder a qualsevol preu. Si aviat no ho solucionen, les inversions en la cosa pública es poden consolidar i temes com la privatització de hospitals i escoles pot ser més complicada en un futur. El Pizarro, expert en proporcionar grans beneficis a les grans empreses no tindrà feina si les polítiques fiscals solidaries finalment arriben a les mestresses de casa i als obrers. Perquè hem de obrir els ulls! No és el mateix fer servir el benefici obtingut en tornar 400 € a cada contribuïen que invertir, per exemple, a les grans companyies quan declaren pèrdues i reclamen diners amb l’excusa de que representen un servei públic.
Com l’església, que també reclamen més diners perquè diuen que la seva tasca és social. Però és més que evident que els interessos dels bisbes espanyols i, per exemple, la mare Thérèse Hèlene del hospital Irakí no són els mateixos. La monja és una persona compromesa amb les seves creences i amb els necessitats, els bisbes tenen el mateix compromís que pot tenir el Pizarro i els mateixos interessos que el PP.
Els interessos dels terroristes no són altres que la desestabilització del govern de torn i fragmentar la unitat democràtica. Fan servir els atemptats i la maca d’escrúpols d’alguns polítics i portaveus de la part més fosca de la nostra societat.
Però és trist i angoixant veure com el PP i els bisbes també cerquen el mateix. Els terroristes fan servir les armes i els seus crims i el tàndem PP-Bisbes fan servir el terrorisme per assetjar al govern.
Recolzar per solucionar els grans problemes del país faria més difícil assolir els seus últims objectius: obtenir el poder per beneficiar al gran capital i la opulenta economia de la jerarquia eclesiàstica.
Il a mis le café
Dans la tasse
Il a mis le lait
Dans la tasse de café
Il a mis le sucre
Dans le café au lait
Avec la petite cuiller
Il a tourné
Il a bu le café au lait
Et il a reposé la tasse
Sans me parler
Il a allumé
Une cigarette
Il a fait des ronds
Avec la fumée
Il a mis les cendres
Dans le cendrier
Sans me parler
Sans me regarder
Il s'est levé
Il a mis
Son chapeau sur sa tête
Il a mis
Son manteau de pluie
Parce qu'il pleuvait
Et il est parti
Sous la pluie
Sans une parole
Sans me regarder
Et moi j'ai pris
Ma tête dans ma main
Et j'ai pleuré.
El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot
El professor de francès va llegir el poema. Escoltàvem el so pausat de les paraules, en silenci.
Notàvem la seva ment revivint l’escena d’aquell mateix dia, al matí. O tant se val si va ser fa temps.
Una lliçó de la vida més simple, en francès.
Si ell havia deixat la seva parella, plorant. Si nosaltres érem nens, ignorants del institut.
Deia i deia, una paraula i una paraula i un pensament i un vers.
Com tancar els ulls per poder veure. Com la dolçor d’un petó, fos al somni de matinada. O l’amargor del silenci, que segueix als crits.
El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot. T’estimo i deixem em pau, el dia i la nit.
Removia una abraçada amb el cop de porta, al sortir i com si res.
Sense parlar, sense mirar-nos, el poema es va acabar.
Vaig ajupir el cap, amb les mans sobre el pupitre vuit, entrecreuats els dits i estrenyent fort, tant se val si a estat aquest matí, ahir o ja fa temps ...
vaig plorar.
Joan López
Diumenge 20 de Gener 2008,
El per què del fitxatge del Pizarro.
Francisco Pizarro, conqueridor espanyol del Perú junt al seus germans Gonzalo, Juan i Hernando, tots ells Pizarro. He llegit de ell que era un home de fort caràcter i molta empenta. Va ser el capturador del Inca Atahualpa. El poble Inca va pagar un fabulós tresor com a rescat del seu líder però sembla que el Pizarro els va enganyar i, amés de quedar-se amb l’or i la plata, el va executar igualment.
Llegim fets de l’historia i esbrinem la personalitat dels seus protagonistes. Quan hagin passat els anys potser llegirem sobre Manuel Pizarro, el gran conqueridor de la política espanyola que sota la bandera de les dues “P” va fer, ja veurem el què, amb l’economia del país. I serà conqueridor, doncs no li coneixem dots de defensor, que prefereix l’alemany al català. Home de la gran empresa, al servei dels interessos de la gran empresa, alt directiu de la gran empresa, excel·lent gestor de la gran empresa, ara vol ser l’home del poble, dels treballadors, al servei de les economies familiars. Bé, no sé si ho vol ser o és que diuen que vol ser-ho perquè el votin. Però els que vivim en la part baixa del entramat econòmic, els treballadors i les mestresses de casa, els que patim a diari la poca sensibilitat dels directius de les nostres empreses sabem que la transformació que diuen que farà el Pizarro és impossible.
Al servei del PP i la defensa dels interessos econòmics dels personatges “peperos” i les seves empreses, per això han fitxat al conqueridor Pizarro.
L’Atahualpa d’aquest Pizarro serà un Català emprenyat.
Somiava que era un expert jugador, als quinze anys, com ell, rodejat pels millors jugadors del moment, un campió del món em mirava, expectant per conèixer quin serà el meu moviment...
Em reclinava cap a la dreta, lleugerament, per imaginar la partida sencera abans de començar, i mirar fixament les peces, per fer-les meves i per inocular el pensament i les combinacions en el seu cor de fusta...
A vegades el món se’m fa insuportable, sense la lògica del desordre. És la vida real, la que es pot jugar només amb la ment i els quadres blancs i negres del tauler. A vegades ho engegaria tot per cercar la solitud, per cercar la comprensió...
“Per aquest projecte el que interessa està en les persones i la promoció del que en surt com a tals, en la vivència personal, tant si pertanyen o no a algun grup, entitat o associació. Segur que tots els PERPETUENCS tenim quelcom que ens agradaria compartir. Aquesta és l’oportunitat de fer-ho per mitjà d’Internet.”
Això és el que pensava quan varem iniciar la Web i això és el que continuo pensant. Interessen les persones i el que en surt com a tals, i si el que en surt com a tals és el debat polític doncs deu ser el que interessa... Que hi farem!? Si no hi ha més aficionats a l’escriptura com la Puri o l’Enric, o més poetes com el Juan Díaz, o més amants de l’hort i les verdures com el “Kiko”. O potser sí que hi són, però no volen participar.
I si hi ha algú que no vol compartir la seva afició perquè veu la Web massa polititzada i a vegades agressiva doncs... no m’agrada i m’entra la depressió del fracàs. Aleshores penso... El que interessa està en les persones i la promoció del que surt com a tals i, com ja he dit en altres ocasions, la Web la feu vosaltres, la fem tots, els contes de la Puri, els escrits de l’Enric, les cols del Kiko, el “tal dia com avui” del Joan Ramón, les recomanacions del Jero (el “secre” d’ICV) i les seves opinions, “los amigos” de la Pepa, l’aeromodelisme del Pere Durà, uns versos que ens envia el Juan Díaz o l’Alejandra, la crítica del Lozano a la Corona i al Felipe González, una queixa de l’Ana perquè el carrer està molt brut, les obres teatrals del Onze+u, la música creadora del Jorge Ferrer o la Web que està fent el Prudenci, tot amenitzat amb el reproductor de música que va enviar el Khorne, i també els anònims que remouen l’actualitat del poble amb el tema de l’IBI, els diners de l’ajuntament o que volen una biblioteca Pere Bufí... I demés apartats i coses que surten i que envien les persones. I finalment jo mateix, que vull ser lector però a vegades explico vivències i critico als del PP i als bisbes que són dos col·lectius que em destorben el pensament.
A veure si algun restaurant del poble vol posar publicitat a la Web a canvi d’un descompte per anar tots plegats a sopar. I si no el podem fer igualment i que cadascú es pagui el seu! O millor encara, que el Kiko ens faci “Migas” a l’estil d’Extremadura!
Joan López
Dimecres 16 de Gener 2008,
Hola Jero,
Es cierto que esta web la lee mucha gente, y también es cierto que otras han dejado de hacerlo. La consideran como una especie de panfleto político digital que esta sirviendo de ensayo para las próximas elecciones.
Ya me parece que vuestra intención o vuestro objetivo de descalificar, insultar y echar por tierra todo lo que hace el nuevo gobierno se hace pesado y antipático. De veras, a mi me resulta ya incomodo de leer siempre lo mismo y sinceramente creo también, que estáis tan convencidos de llevar la verdad o la razón que rozáis el fanatismo. Y leyendo algunos de personas de tus filas con respecto algunos dirigentes, diría que hasta se idealizan.
¿Qué se quiere conseguir ridiculizando o machacar siempre con lo negativo que veis?
Me parece que crear crispación y cegar a los demás para que solo vea lo vuestro.
Estos pique infantiles que tenéis me parecen absurdo en personas adultas y con criterios.
Sigo pensando que detrás de todo partido, de toda ideología hay un interés de grupo no de pueblo. Las cosas se ven muy diferente cuando se esta en la oposición o se está gobernando. (Creo que alguien lo dijo ya). La lucha del poder, el interés de las ganancias personales, lo tenéis todos. Interesa movilizar al pueblo con medias verdades para vuestras luchas personales.
Todas estas disputas sutiles esconden agresividad, y demostrar que se sabe más que nadie, no hace más que ofrecer un espectáculo lejano a la realidad.
Tengo un poco de indignación, no mucha, pero la tengo. Porque observo que se pierde el tiempo, se desgasta energía en discursos inútiles sin contenidos, no se avanza, y creo que para hacerlo hay que ceder y reconocer, pero me parece que existe el poderoso orgullo que lo impide. No existe nungún partido mejor que otro.
Ya no veo ejemplo de buena convivencia. Seria ideal hacer una mesa redonda con todos los que participan y demostrar honradamente que se actúa según se piensa. Para eso hay que verse las caras y no todos están dispuestos
Recuerdo la ilusión que Joan tenia por la creación de esta web. Me hablaba de dar oportunidad a las ciudadanas y ciudadanos de poder tener un rincón de ocio, de compartir aficiones, de intercambiar pareceres que nos pudieran enriquecer, de conocer noticias, curiosidades o historia de nuestro pueblo, en fin un medio neutral de expresión que nos acercara unos a otros a un buen entendimiento y convivencia.
Hablamos también de intentar que no se utilizara como medio propagandístico de ningún partido, se podía opinar de unos y de otros siempre desde el respeto y la tolerancia evitando las ofensas.
No soporto las discusiones ni las peleas, es una secuela que tengo de hace muchos años. No creo que la supere.
En estos momentos me resbala lo que se me diga.
Pepa Muñoz
Dilluns 14 de Gener 2008,
"¿Libertad o coacción?. Políticas Lingüísticas y nacionalismos en España"
“Aznar ha denunciado que las políticas promovidas "por los nacionalismos" plantean "un grave problema de libertad" y "acentúan su peso como instrumentos de coacción", y ha asegurado que se basan en la negación de la realidad.”
“Bajo la coordinación de Xavier Pericay, el libro presentado hoy recoge una serie de ensayos sobre las políticas autonómicas en materia lingüística de personas como Joan Juaristi, Armando de Miguel y Valentí Puig”
Cuando vine a Cataluña no hablaba catalán pero no hubo problema, las gentes de aquí entendían el Castellano, mal llamado Español porque pronto descubrí que en España se hablan varios idiomas. Mi incapacidad para hablar en otra lengua que no fuera la materna, la de mis padres andaluces, no supuso en ningún caso un atentado a mi libertad individual. Resultó que en Cataluña se podía hablar Castellano porque lo entendían y lo hablaban con toda normalidad.
A la vez que el desconocimiento del Catalán no me supuso ninguna incomodidad, me solidaricé con los catalanes que, por el simple hecho de pertenecer Cataluña a España, no podían expresarse, como yo, en su lengua materna. Me pareció entonces que el esfuerzo acogedor realizado por el pueblo catalán, durante los procesos migratorios de los 60 y 70, les estaba perjudicando. La imposición franquista del castellano se estaba complementado con un gran incremento de la población castellano-parlante imponiendo, también, su derecho de expresión en la lengua oficial del estado español. Así pues, me apenó el ver la injusta realidad del pueblo catalán y, como respeto a la libertad individual y colectiva de los catalanes, decidí aprender su lengua. Se trataba, pienso yo, de establecer una relación equitativa y normal. Porque no es de ser buen Español el renegar de las partes de España que no coinciden con nuestra propia fisonomía cultural y lingüística. Y además, que el saber no ocupa lugar!
Ahora soy un bilingüe feliz, como muchos de los que vivimos en la Cataluña de nuestros días. Y los que no son bilingües,... pues, al respecto, la mayoría son felices porque no tiene ningún problema. Mis hijos hablan y escriben el catalán porque lo enseñan en la escuela y lo viven en la calle, para conseguir la equidad que yo tuve que conseguir sin apoyo y de forma autodidacta. También dominan el castellano, lo hablamos en casa, la televisión se lo refuerza y en la escuela también les enseñan a escribirlo correctamente. No sé yo que pensar de la capacidad analítica de los que en Cataluña ven peligrar el uso del castellano.
El libro que presenta la FAES no es válido ni aplicable a las necesidades de Cataluña y sus gentes. Lo que en él se expone, a juzgar por las declaraciones de sus presentadores, puede ser válido si las aspiraciones lingüistas de uno se limitan a un balbuceo políglota en la intimidad, junto a otros cortos de miras y que se creen algo.
Bien haría el Sr. Aznar en gastarse los dineros que le damos todos a la fundación que preside en, por ejemplo, la promoción de segundas y terceras lenguas que son necesarias para integrase en la realidad española y mundial y... dar conferencias sin hacer el ridículo.
Juan López
Diumenge 13 de Gener 2008,
Vídeos de primera
Podeu visionar els vídeos i, com es fa en el joc de les diferències, en aquest cas intentar cercar les possibles semblances. A mi em semblen vídeos totalment diferents. Fer servir les angoixes de la gent per captar la seva atenció emocional no és el mateix que oferir solucions. Per exemple, en el vídeo socialista la immigració també surt,... en les xifres de la nova ocupació.
¡Viva España! Cantemos todos juntos con distinta voz y un solo corazón
Si comencem a llegir per la segona línia,... potser és que som una Coral.
¡Viva España! desde los verdes valles al inmenso mar, un himno de hermandad
Si comencem a llegir per la segona línia,... trobo a faltar els paratges desèrtics per la sequera, les muntanyes llunyanes i altres elements de la geografia nacional. I després la germanor, que sempre es bona i desitjable.
Ama a la patria pues sabe abrazar, bajo su cielo azul, pueblos en libertad
La pàtria, m’estimo més la “patria chica” o la pàtria que puc tocar estenen el braços i abraçar-la jo mateix però... tant fa com sigui el cel si hi ha llibertat, individual i dels pobles.
Gloria a los hijos que a la Historia dan justicia y grandeza democracia y paz.
Aquests fills són els premis Nobel de la pau que, no patiu,... ja en tindrem algun dia!
Sobre l’himne només puc dir que no em molesta.
Joan López
Diumenge 6 de Gener,
Dia de reis de 2008
I aquest any igual, per fer honors a la tradició, ens quedarem a casa per gaudir de les novetats. Al cap de tres reis de demanar-la, han accedit a portar la DS (un model de “game boy”) per la nena.
Era necessari doncs li feia molta il·lusió un joc per aprendre a ser cuinera que, com a novetat d’aquest any, havia vist en un catàleg.
És impressionant la capacitat que tenen els reis de l’orient per conèixer cada una de les preferències de cada un dels nens. És possible que l’altre dia l’estiguessin observant quan va decidir, amb l’ajuda del seu germà, fer unes galetes de xocolata. Sí, una recepta treta del llibre “El libro de los días de lluvia”. Farina, margarina i Colacao com a ingredients principals; els vaig ajudar amb el forn i ja està. Val a dir que les galetes van sortir molt bones i les he menjat durant tota la setmana.
Ahir només quedaven unes quantes i varen decidir deixar-les com oferiment a ses majestats d’orient. Suposo que ha estat el detall definitiu per assolir els regals que havien demanat.
I al nen, ja ho podeu veure, el que està moda i segur que molts nens han demanat. Coses de la televisió ...
Estic segur que intercanviaran els joguets perquè a ell també li agrada la cuina i ella moltes vegades juga amb ell al “Pressing Catch”.
Joan López
Dissabte 5 de Gener 2008,
Una Asociación Católica compara el laicismo del Gobierno con el nazismo
Aseguran que "determinaciones de este tipo ya se tomaron en la Alemania nazi, en el Tercer Reich" CADENASER.COM / AGENCIAS 04-01-2008
El presidente de la Asociación Católica de Propagandistas, Alfredo Dagnino, ha dicho hoy que el laicismo del Gobierno pretende "extirpar las creencias religiosas de la vida pública" para construirla sobre el individualismo, un pensamiento con "similares raíces" al Tercer Reich de la Alemania nazi o a los países marxistas...más
Això em fa reflexionar...
Quan era petit, petit de parvulari, vivia en un poble de la província de Jaén. Per aquell poble passava el sèquit del dictador quan anava de cacera al bonic paratge de “la sierra de Cazorla”. Era fantàstic, hores abans de que passes a tota pastilla per la carretera que travessava el poble, la acció propagandista del règim no perdia el temps i, per exemple, als més petits com jo mateix en aquell temps ens donaven una bandereta i ens feien esperar al costat de la carretera, per rebre i saludar el pas del Hispano-Suiza envoltat de motoristes escoltes. Recordo que això ho feia content! Pel tema de la propaganda, com ja he dit i, bàsicament, perquè era petit, petit de parvulari, com també he dit.
I d’aquella època tinc records que em fan posar la pell de gallina, només de pensar que hagués pogut ser de la meva persona i conviccions sotmès a la propaganda franquista durant molts anys. Per posar només un exemple, i centrar la meva reflexió en el tema de la noticia, recordo que quan volíem insultar greument a algú li dèiem “Judío”, amb el màxim menyspreu de que érem capaços. Coses dels nens de parvulari del meu poble de la època, que cridàvem i apreníem els insults que sentíem dels adults i pel carrer, coses de la propaganda i el pensament del règim.
El pensament antisemita era propi del nazisme, la simpatia del regim franquista pel nazisme era evident, la postura i paper de l’església i dels propagandistes com inspiradors del ideari franquista van ser també una evidència, la postura mantinguda per l’església front el nazisme i l’holocaust va ser la que va ser i no es pot oblidar ni canviar.
Potser el propagandista Dagnino em podrà explicar el perquè dels insults que fèiem servir els nens de parvulari del meu poble.
L’índex de preus al consum, és el que volen dir aquestes sigles.
Pels que no tenim ni “papa” d’economia ni de com es calcula, les seves variacions --i per les explicacions que escoltem dels noticiaris-- ens indica si haurem de pagar més o menys en les nostres compres “de consum” .
Si l’IPC puja vol dir que les coses són més cares o, el que és el mateix, que hem de pagar més pel mateix. Això, per als que tenim un sou fix, com assalariats i pensionistes, significa que perdem poder adquisitiu o, el que és el mateix, que ens costa més arribar a fi de mes. A vegades, per compensar aquesta pèrdua, als convenis de les empreses es pacta una clàusula de revisió salarial o compensació per si no es compleixen les previsions del govern en aquest sentit.
Si l’IPC puja vol dir que hi ha una pujada de preus generalitzada, perquè per calcular-ho es fa servir una varietat de productes més o menys gran (ho desconec). I penso que un increment generalitzat dels preus no es pot explicar únicament, per exemple, per una pujada generalitzada de les matèries primeres com el petroli o els cereals, perquè ja seria gros que tots aquests productes pugessin alhora. M’imagino que en aquests casos de puja generalitzada poden tenir més influència els mecanismes de la oferta i la demanda. És a dir, si hi ha poca oferta i molta demanda els preus pugen. I deixant volar una mica més la imaginació intueixo que hi deuen haver beneficiats de tot plegat. Seran les empreses les que obtenen més beneficis al vendre més car i al mateix cost? Seran els intermediaris que controlen l’oferta de productes per assolir preus més elevats? Seran el bancs que ens obren les portes quan necessitem més diners prestats? Seran tots ells? Qui ho sap?
Els perjudicats som sempre els mateixos, ho estem acusant ja fa uns mesos... o no?
Però l’IPC és HARMONITZAT, i harmonitzar pot voler dir que es fa agradable, sense estridències... Que bé!!
Joan López.
Dimecres 2 de Gener 2008,
Comencem el 2008
“La cuesta de enero”, mai més ben dit, amb el preus més elevats que mai i quan és pràcticament impossible trobar un article o rebut que pugui alleugerar la pendent d’aquesta dura pujada. Però comencen les ajudes al lloguer per als joves,... Cosa bona per intentar l’emancipació, pensaran els interessats. I comença l’agència tributària catalana, fruit del nou estatut... Ens afectarà a l’IBI!? Si és així, tranquils, ja ho posarem a l’apartat de “tot sobre l’IBI”. També fan balanç els responsables de tràfic, per dir que el carnet per punts ha tingut el seu efecte i no s’ha matat tanta gent a la carretera ...
I diuen que el concert d’any nou més popular és el de Viena amb 62 anys de tradició però el d’ahir a Santa Perpètua va ser espectacular, sobre tot em va sorprendre molt gratament el decorat de l’escenari. L’Andrea i el seu “chelo” van captar la meva atenció perquè, està clar, és la meva filla i forma part de l’Orquestra 1 de l’escola de música, la dels més petits, dirigida pel José Manuel. Els de la Coral Renaixença van cantar com els àngels i els de l’Orquestra Clàssica de Castellbisbal van tocar de meravella, sobre tot em va agradar una peça que van fer en “pitzicato” (no sé si ho escric bé). Que el concert va ser un èxit ho vaig notar pels comentaris que feia el públic assistent... Però també va destacar el tradicional fred que per aquestes dates sol fer al pavelló provocant la congelació d’algunes parts del meu cos.
No estigueu tristos si heu estat bons nois i noies perquè ja falta poc perquè arribin ses majestats d’orient, els reis de veritat no com els que tenim aquí que a vegades els cremen, els reis que porten coses bones i joguines pels nens. Cal reflexionar sobre l’actitud que hem mostrat els darrers mesos i, si cal rectificar... Encara hi som a temps!
Superat el 2007 encarem el nou any amb forces expectatives i propòsits renovats per la feina i les aficions. Aficions com aquest Web, que ho és en el meu cas, i que voldria impulsar en la mida en que les meves limitacions m’ho permetin.
A veure si aconsegueixo que ho sigui també vostra... Que us aficioneu, vull dir!
Biden: la economía está en "mucho peor estado" de lo que se pensaba.cadenaser.com
S
... Per fomentar l’estalvi! Que si va tan cara, potser abans menjar... Encara que sigui a les fosques! 
Pepa Muñoz [Pepa@demogoda.cat] - A mear y no saco ni gota
Eusebi Cima
Jose Lozano Rivera [joselr41@telefonica.net]
de la història i la cultura.
El “Crack” ha arribat a les borses mundials, neurones de l’economia globalitzada, gràfiques de dentat de serra en caiguda lliure, inversions de futur i estalvis que es perden provocant el pànic. Perquè si perds els estalvis et tornes boig, però si no tens estalvis la crisi t’amenaça... Perquè no tens estalvis, no tens res per afrontar-la! 
trobar explicacions del que encara és incomprensible. Quan a l’escola resolia els problemes de la caiguda lliure d’objectes aplicant les equacions de Newton o més tard, a la 
Amb aquest experiment s’està cercant la comprensió del que va ser l’origen de tot, quan sembla que una quantitat inimaginable d’energia va esclatar donant lloc al univers, les galàxies, els planetes, tot el que existeix. Ja va dir-ho el físic al relacionar la massa i l’energia (
Imatges de la Diada:
Com deia, podem fer les “Patates braves” nosaltres mateixos o anar a “El esquinazo” i que les faci l’experta cuinera. Amés, trobareu uns ingredients molt especials: un jardí amb parc infantil inclòs, ideal per anar amb els nens i gaudir d’una estona tranquil·la de conversa i de “tapeo” mentre ells estan entretinguts! 
“A más cómo, menos por qué”
Què deuria passar amb aquell que era poeta i metge? La seva ment deuria embogir perquè no li sortien el versos i els sentiments li van esclatar per dins,... Va imaginar un món molt gran inexistent i d’un sol color? Va trobar més interessant la guerra que l’amor? O li deurien prendre l’ànima de poeta sense que s’adonés? Potser va imaginar que els altres no en tenien, o no deuria assistir al naixement de cap infant, o deuria oblidar el jurament hipocràtic o no el va fer mai, ... Què li va passar?
Però les eleccions municipals i el canvi de govern varen portar un ajornament d’alguns projectes, i també el de la plaça de Can Folguera. Donat que finalment sembla que tot a quedat en això, un ajornament, penso que tenim motius per estar contents i esperançats de que aviat gaudirem d’un Can Folguera vingut a més. 
Els usuaris del Bicing han d'esperar menys del servei, segons els seus gestors
Amanida de Cigrons 
Procedim a fer la barreja dels ingredients en el bol, prenent primer la ½ llauna de tonyina i esmollant-la una mica amb la forquilla. Posteriorment afegim unes 4 cullerades de tomàquet fregit. Afegim també ½ llauna de blat de moro, les olives verds i negres trossejades. Rallem la pastanaga. Posem els cigrons a la base del plat i posem per damunt aquesta barreja.
Bé, ara ja m’estic deixant portar per l’entusiasme d’altres reencarnacions i els veritables entesos són els de “Fem força”. Contacteu amb ells i demaneu consell als perseverants de Santa Perpètua! 
Com passa sempre, espavilats hi ha a tota reu i no deparen en enganyar al consumidor per tal d’estalviar-se uns cèntims. Segur que pensen que els consumidors de sardines en conserva no són capaços de diferenciar entre “Sardina” i “Boqueron” o entre l’oli d’oliva i qualsevol altre de llavor. 
Pela los dientes de ajo, córtalos, colócalos en el mortero y májalos. Vierte un buen chorro de aceite en el mortero, mezcla bien y pasa a una fuente. 
Rivalitzàvem amb les diferents colles dels diferents barris, com grups de pirates descontrolats i sense escrúpols ordiem plans per defensar la nostra pila i per mirar de rampinyar algun valuós moble vell aconseguit pels altres. Tot estava permès i tot era un intent de que les flames de la nostra foguera fossin les que arribessin més amunt i cremessin més alt el cel de la nit màgica. Era habitual rebre alguna reprimenda doncs, com bons pirates, sempre cremàvem quelcom que no s’havia de cremar, alguna cadira que no acabava d’estar trencada, algun palet distret d’alguna obra, alguna caixa de fruita que s’esperava a la porta d’alguna tenda per ser reomplerta. Es va muntar grossa un cop que varem destrossar una barrica de vi, fent-la rodolar carrer avall i estampant-la contra el mur de pedra que hi havia al cap de baix de la pendent. Per nosaltres eren dies d’aventures. De diversió i, perquè no, de màgia. Tot culminava la nit de Sant Joan quan les flames ens enlluernaven i, com en estat d’hipnosis, viatjaven pels desitjos, les emocions i els somnis. Encara no sabíem que la veritable funció de les fogueres era 
El que més en crida l’atenció és que estiguin donant pas a tanta dona per formar part del “consell d’administració” del partit. Cert és que quan va triar a la nova portantveu del Congrés ja es varen sentir veus crítiques dins del propi partit amb l’argument de que no era la persona més preparada. “Con los mejores hay que contar siempre”, li va dir l’Aznar. “Con los mejores”, però no recordo si també va dir: “Y con las mejores”
I després a la cursa del Bernat, l’edició 30. Què surt les onze!! 
Però, naturalment, els jutges són experts en descobrir a mentiders i manipuladors. I els bons advocats també! És la justícia quan funciona i posa a cada un al seu lloc. 
F
El diumenge passat...
El pòster va quedar molt bé i ell amb els seus amics van al·lucinar durant el berenar de la celebració. Entre els regals no podia faltar un lluitador més per completar la col·lecció, que ja comença a ser gran. El dissabte, com cada any, ho vam celebrar amb la família. I uns quans regals més amb intenció de sorprendre’l. Al tacte i per la forma tractava d’endevinar el contingut de cada paquet, els més tous anunciaven roba i un petit de forma quadrada va saber que era un joc per 
NO al Roine 
Les ombres musicals
Quan a dins del sistema judicial van fer una mica la seva feina, van detectar un Jutge un pel vagarro, i li van posar una multa de 300 €... Però ja fa molts anys d'això!
Tiki Taka
La pequeña Mari Luz
A
Una bona notícia ha estat la decisió del Gallardon de continuar en política i que ho vulgui fer sense deixar l’alcaldia de Madrid. Perquè aquest home no em cau malament i, amés, si es convertís en el líder del PP, penso que la dreta es faria més forta i podrien guanyar les properes eleccions si ell es presentés.
Que la Maria San Gil continuï amb la “cantinela” d’acusar als socialistes de negociar amb ETA ja “ratlla” una mica. Quan deixaran de fer política partidista amb aquest assumpte? Suposo que quan els seus plantejaments siguin els d’acabar amb el terrorisme... Que s’ho prenguin seriosament, vull dir!
Per últim, si em sobressin 25.664 euros, no els pagaria per conèixer a la Scarlett Johansson però sí els donaria a la ONG Intermon Oxfam perquè penso que fan una tasca molt lloable a reu del món. 
Jo penso que creure en els dinosaures, en les teories científiques que expliquen la seva existència i la seva extinció, en les lleis de la vida i l’evolució, ens convé més si el que volem es deixar un llegat menys hostil als nostres fills.
La mirada 
El per què del fitxatge del Pizarro.
Al servei del PP i la defensa dels interessos econòmics dels personatges “peperos” i les seves empreses, per això han fitxat al conqueridor Pizarro. 
A vegades el món se’m fa insuportable, sense la lògica del desordre. És la vida real, la que es pot jugar només amb la ment i els quadres blancs i negres del tauler. A vegades ho engegaria tot per cercar la solitud, per cercar la comprensió...
Era necessari doncs li feia molta il·lusió un joc per aprendre a ser cuinera que, com a novetat d’aquest any, havia vist en un catàleg. 
Ahir només quedaven unes quantes i varen decidir deixar-les com oferiment a ses majestats d’orient. Suposo que ha estat el detall definitiu per assolir els regals que havien demanat. 
Estic segur que intercanviaran els joguets perquè a ell també li agrada la cuina i ella moltes vegades juga amb ell al “Pressing Catch”.