Diumenge 30 d'octubre de 2011,  Crisi econòmica i participació ciutadana
Miquel Àngel Rodríguez
La participació ciutadana en les polítiques públiques és una de les vies més innovadores en el perfeccionament de la presa de decisions i la proximitat com a forma d’entendre i d’exercir la política local, amb una gestió moderna i transparent dels recursos municipals.
La participació ciutadana és un dels àmbits de política municipal en què trobem més acord en el fons i més confusió i perplexitat en la forma. Potser per això també és un àmbit que acostuma a generar moltes més paraules que fets. Es formulen molts elogis a la participació, i tantes o més crítiques a la manca de participació en la presa de decisions dels poders públics; però la major part d’elogis i de crítiques es queden, al meu entendre, a un nivell massa genèric i abstracte.
De fet, gairebé tots estem d’acord en allò que volem: enfortir la democràcia, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu, i recuperar la dignitat de la política com a eina fonamental de llibertat i de progrés humà. Però la qüestió clau és: com fer-ho; com fer que la participació tingui sentit, que sigui sostenible econòmicament, que arribi realment a tothom i que pugui trencar aquest escut de por i desconfiança mútua que, tan sovint, condiciona la relació entre els poders públics i els agents socials. Hi ha més dubtes que certeses, però això no eximeix, als representants polítics, de traduir els principis en fets, encara que això suposi assumir el risc de comprometre’s i, sobretot, el risc d’equivocar-se.
Assumint els canvis que s’han produït en l’estructura social i la governabilitat de les comunitats locals, resulta evident que la racionalitat d’un pla per al desenvolupament d’un municipi i tots els continguts (objectius i accions) que se’n deriven no poden ser determinats únicament per un o uns pocs tècnics, per molta qualificació i experiència que tinguin, ni tampoc per un o uns pocs polítics, per molta legitimitat democràtica que hagin aconseguit en guanyar unes eleccions. La racionalitat d’un pla només es pot concebre com el resultat final d’una reflexió col•lectiva, en la qual s’hagin pogut expressar lliurement les diverses raons que conviuen al municipi: la del govern i la de l’oposició, la dels funcionaris i la dels clients de l’administració, la dels treballadors i la dels empresaris, la dels automobilistes i la dels vianants, la dels autòctons i la dels immigrants, la dels amants de la cultura i la dels amants de l’esport, i, en definitiva, la dels veïns i veïnes de tota edat i condició, ja que tots i totes tenen reconegut el dret a participar en els afers públics. No cal enganyar-se: el resultat d’aquesta reflexió col•lectiva no podrà ser mai un consens absolut. Sempre hi haurà raons que, per la solidesa dels seus arguments, pesaran més que d’altres.En qualsevol cas, però, amb una planificació participativa els arguments que porten a prioritzar unes accions i a descartar-ne d’altres esdevenen públics i intel•ligibles per a la ciutadania, si més no per a la part de ciutadania que s’interessa pel futur de la seva comunitat.
Però tot això no contradiu l’evidència que tenim sobre el funcionament de la democràcia representativa? No funciona de tal manera que uns partits presenten candidats a ocupar el poder polític per tirar endavant un programa electoral (i de govern) que es deriva de la seva ideologia? Si tot això és cert, i els ciutadans i ciutadanes poden votar els candidats i els programes de govern de la seva preferència, per quina raó s’hauria de posar els pressupostos o les ordenances fiscals municipals o el Programa d’Actuació Municipal PAM a debat?. “El PAM situa la inversió pública, dotació de serveis públics i d'espais lliures per afavorir la relació social, la qualitat de vida i de la cohesió social als municipis.”
En realitat, el funcionament ja no és ben bé així, si és que hi ha funcionat alguna vegada. Les eleccions municipals no suposen, en sentit estricte, escollir uns continguts polítics determinats, sinó les persones que tindran la responsabilitat de decidir sobre aquests continguts i assumir les conseqüències, polítiques i també legals, que se’nderivin. A més, els programes es presenten com un paquet de problemes-solucions, i no hi ha cap opció de valorari votar les propostes de forma separada. I els fets encara es compliquen més en els casos, d’altra banda benfreqüents, de governs de coalició. Com pot un ciutadà votar continguts si, en el millor dels casos, el partit al qualvota haurà de negociar el seu programa de govern amb altres partits?
Probablement, per aquestes raons els programes electorals, malgrat puguin arribar a presentar un alt nivell decomplexitat i elaboració, han esdevingut uns grans desconeguts amb ben poca credibilitat pública, més enllà dela seva utilitat per emmarcar el discurs d’un partit o coalició que aspiri a governar. Els estudis han demostrat que hi ha altres motius, com la tradició familiar, la valoració del cap de llista o la percepció de la situació general de laciutat, que influeixen molt més en el vot que els continguts polítics plasmats en els programes. Ens equivocaríem, però, si penséssim que tots els ciutadans es desentenen de la decisió sobre els continguts: que el sistema no ho faciliti no vol dir que no hi estiguin interessats.
I més enllà de la participació dels ciutadans en la determinació dels continguts, queda la necessitat, abans esmentada, de propiciar grans acords de ciutat sobre els assumptes més importants. El procés electoral, en què cada candidat tendeix a emfasitzar les diferències per desmarcar-se dels altres, no és el moment més adequat per plantejar undebat serè i racional ni per configurar aquests consensos necessaris per tirar endavant un projecte ambiciós de ciutat.
Partint d’aquesta situació, com es poden resoldre satisfactòriament totes aquestes qüestions? Sembla clar que la solució passa inexorablement per implicar el conjunt dels agents socials en la formulació dels continguts de lespolítiques municipals. A municipis d’Europa i Amèrica, entre els quals hi ha diversos municipis catalans, s’hanplantejat i assajat formes diverses de fer-ho. Els resultats obtinguts han estat, en general, positius, però mai perfectes, ja que en tots els casos apareixen pros i contres molt determinats. Ara per ara no existeix una fórmula perfecta i universalment acceptada de participació, i resulta altament recomanable que el mecanisme de participaciós’adapti al màxim al context específic en què s’hagi d’aplicar.
Ja s’ha vist amb l’aprovació de les Ordenances fiscals al darrer ple municipal.Concretament, s’estableix“un sistema impositiu més just” amb el qual activar l’economia local, fer front a la crisi i estar preparats per afrontar una realitat canviant, així con el futur pressupostplasmarà els continguts de lapolítica municipal futuratot vetllant pel seu objectiu bàsic (“dotació de recursos per al compliment dels objectius polítics compromesos al pacte de govern.Sembla lògic pensar que la seva elaboració hauria de ser un dels moments estel·lars de la democràcia participativa.
Miquel Àngel Rodríguez
|
|
