Diumenge 18 de setembre de 2011,

Amb un clima preelectoral
Miquel Àngel Rodríguez

Amb un clima preelectoral cada vegada més notable, el 20 de novembre de 2011 se celebraran eleccions a Corts Generals a Espanya, dins d’aquest clima preelectoral, m’agradaria aprofita per fer algunes reflexions a l’entorn d’algunes actituds i estratègies que sovint apareixen en aquesta època i que, a parer meu, només ajuden a desprestigiar la política i a cansar a la ciutadania.

La intoxicació i les promeses electorals desmesurades són una primera causa del desinterès, tot i que, evidentment, hi ha qui les pot veure com a oportunitat. Des del meu punt de vista, esta equivocat, i per argumenta millor aquest punt de vista aprofitaré algun test de Montesquiu .

Tous les vices politiques ne sont pas des vices moraux, et tous les vices moraux ne sont pas des vices politiques. MONTESQUIEU : De l’esprit des lois.

Montesquieu repeteix aquí la tesi de Maquiavel, per a qui la política no es regia pas per les mateixes regles de la moral cristiana sinó per les de l’eficàcia i l’èxit. Aquesta és la raó per la qual l’església, tant aleshores com ara, sempre ha condemnat el seu llibre: El príncep. Per aquesta i també perquè Maquiavel, que havia fet d’ambaixador de la república florentina davant de César Bòrgia, fill del papa Alexandre VI, i també davant de Juli II, el seu successor, deixà escrit que el primer dels papes «no va fer mai cap altra cosa ni va pensar mai en cap altra cosa que en enganyar els homes i sempre va trobar a qui poder-ho fer» (De quomodo fides a principibus sit servanda: De com els prínceps han de fer honor a la seva paraula).

Maquiavel i Montesquieu declaren que sovint cal «pecar» per a conservar l’estat i la llibertat. Amb això consagren la diferència entre la «virtut» moral, fonamentada en la religió, i la «virtu» política, que conté les qualitats de l’èxit en els afers públics.

Aquest és el paradigma clàssic, que tothom dóna per bo. Si et dediques a la política, abandona tota moral, tota rectitud, tota dignitat. És ja un tòpic.

És possible, tanmateix, exercir una responsabilitat pública seguint, ja no dic els preceptes de la religió, sinó els de la moral ordinària? És possible dir la veritat, no prometre el que no s’ha d’intentar complir, treballar esforçadament en la mesura de les pròpies possibilitats, ser curós amb el diner públic? Sostinc que sí que és possible. I tant que ho és, encara que pel camí et qualifiquin de «bonista» o «bufanúvols» o, més ultramodern, et diguin «happyflower»… Aquesta darrera és molt bona: emparenta els que tenim una determinada opció política amb aquells que els anys seixanta predicaven l’amor i no pas la guerra.

D’altra banda, a vegades es tendeix –un dels vicis de l’espècie humana- a fer córrer informació que no està contrastada o que interessa fer circular sense que tingui un fonament. Això també ajuda a crear una atmosfera grisa, poc sana des del punt de vista de la salubritat política. Per tant cal defugir  d’aquest estil que crec que ajuda a què la ciutadania en general vegi amb desinterès la política i tot el que gira al seu voltant.

Acabo. El text de Montesquieu diu que hi ha vicis polítics que no són pas vicis morals, i vicis morals que no són pas vicis polítics. Del comentari que faig a partir de Maquiavel se n’extreu que el que hi ha són vicis morals que són virtuts polítiques, o que els conceptes de vici i virtut no són aplicables a la política… sigui com sigui, el que penso de tot plegat és que l’exercici de la política és com l’art de servir-se de la dalla per segar: la dalla és innocent, hom la pot fer servir tant per a tallar espigues d’or com caps de persones. La moral fa que es dugui a terme una cosa o una altra.

Vull recorda a algun polític local, que va realitzar grans promeses electorals i que forma part d’actual equip de govern que la política, ho he dit més d’un cop, és fàcil. L’èxit t’impulsa i el fracàs et treu de circulació.
El camí dels vicis polítics

Miquel Àngel Rodríguez