Diumenge 27 de març de 2011, 

Efectes socials de la crisi i l’atur
Miquel Àngel Rodríguez

Dedicat a tots els aturats, i en especial a una aturada especial per mi.

Un parell d’hores d’espera en una oficina gestionador a de l’atur fa pensar en què deu haver al darrera de cada persona que asseguda o de peu dret, està pendent, amb resignació, que soni el seu número.

Un dia com qualsevol altre, homes i dones, gairebé meitat i meitat, és estrany que no haguessin més dones, segurament són les que més treballen en l’economia submergida. De totes les edats, des de força joves fins a persones que ja deuen estar a punt d’acabar la vida laboral, de diverses procedències, alts, baixos, més ben vestits, menys ben vestits, una macedònia de sensibilitat humana, i tots sense feina.

Les faccions de les seves cares revelen, la majoria, un punt d’angoixa més o menys intensa, segons la situació que deuen estar patint amb una història cada un d’ells i elles, a les seves espatlles. És dur haver de passar per l’oficina de l’atur, l’estabilitat familiar i emocional trontolla i el futur no es veu gens clar. Els fills continuen menjant i anant a escola, cal afrontar l’hipoteca o el lloguer del pis, els rebuts de la llum, el gas ... cauen cada mes, el cistell de la vianda, familiars malalts. Una llosa ben feixuga que s’ha de suportar.

En totes les històries sempre es poden trobar, entre cometes, situacions anecdòtiques. Una parella jove que ni es mira la cara en tota l’estona. Els que esperen el seu torn al carrer, més nerviosos, perquè no poden deixar de fumar o l’aturat o aturada que l’han convidat a sortir del local perquè no es pot parlar amb el mòbil dins l’oficina i que la resta de pacients ciutadans agraeix, ja que no els importa gens ni mica una conversa a crits que res té a veure amb ells. El punt en comú de totes aquestes persones és la necessitat de trobar aviat un lloc de treball i digne. Però també per recordar-nos a tots, incloent-hi a mi mateix, un aturat mai no és una xifra i els diaris no solen parlar de l’atur sinó en termes de xifres, estadístiques, percentatges... sinó que és una persona de personalitat única  com tothom a l’hora de ser una persona condicionada, com tothom, per unes circumstàncies també úniques.

No tothom acaba a l’atur per problemes diguem-ne personals, també s’arriba a l’atur per la decisió d’algú, que ni tan sols sap qui es aquell o aquella, que ja no tornarà al seu lloc de treball, i l’endemà hi serà a la cua de l'atur però el xoc, la manera sobtada i inesperada en què passa en què descobreixes, de cop, que ja no pots accedir a cap feina crec que és semblant per a tothom, siguin les que siguin les circumstàncies en cada cas.

Un corrent d’aire sobtat pot fer trontollar el foc que crema i malgrat la bufada, si tenim els ulls ben oberts, no s’apaga del tot, pot revifar-se i desprès cremar més fort. Cal no deixar que hi hagi més corrents d’aire que vulguin apagar el nostre foc.

Miquel Àngel Rodríguez