Dissabte 02 d'abril de 2011,

El cinisme genera desconfiança i desesperança
Miquel Àngel Rodríguez

No sé si aconseguiré expressar adequadament tots els sentiments que tinc i que en prou feines vaig ordenant internament. Només puc dir-vos que la meva experiència personal , dins del desconcert, va resultant profundament humana i humanitzant.

Ahir després del ple municipal i per diferents motius, vaig sentir a sobre meu, una gran llosa “El Cinisme”

“El cinisme és la falsa consciència il·lustrada. És la moderna consciència infeliç sobre la que la il·lustració ha treballat tant amb èxit com en va”.

El cinisme postmodern que, no té a veure amb el cinisme grec, el de Diógnes de Sínope, és la consciència desgraciada de la Il·lustració, la cristal·lització del fracàs i, per tant, una actitud vital caracteritzada per la nostàlgia i per la impossibilitat de creure ja en alguna cosa. Per al cínic res és clar, res val la pena el sacrifici, l'esforç, el lliurament.

El cínic aparenta creure en alguna cosa, però de fet, ja no té fe en res, ni tan sols en si mateix. Només el mou l'instint d'autoconservació. Ja sap que no pot canviar el seu entorn, que la fatalitat del sistema no permet alteracions, però mira de situar-se al món i treure el major profit del mercat. "Els cínics no són ximples i més d'una vegada es donen compte, total i absolutament, del no-res a la qual tot condueix. Saben el que fan, però ho fan per les pressions de les coses i l'instint d'autoconservació.

Es viu d'un dia a un altre, d'unes vacances a altres, d'un noticiari a un altre, d'un problema a un altre, en privades turbulències, la història a mig termini, encarcarat i alhora distès "la consciència moderna va agafan consciència de sí mateixa, i al mateix temps, amb correcta consciència, actua, incorrectament.

He sentit sorpresa davant de l'ésser. Per això, vaig sintonitzar immediatament amb el segon Heidegger, el de la Carta sobre l'humanisme, per mi el millor llibre sobre poesia que s'ha escrit: L'home no és l'amo de les coses que existeixen.  Aquestes paraules constitueixen per a mi el màxim enunciat d'una concepció poètica del món. Fins i tot em sento a prop de la famosa pàgina de la Nàusea en la qual Sartre ens pinta l'estupefacció de Roquetin davant l'absurd del castanyer que té davant seu al si d’un jardí públic. El que succeeix és que allò que per a Sartre és motiu de repugnància, per mi, com per a Heidegger, és l'essència mateixa de la vivència estètica.

En definitiva, enfront de la raó cínica, hem de reivindicar, de nou, la raó lluitadora, però sense caure en el punt de vista ingenu dels nostres avantpassats. La raó lluitadora, tal com la descriu Sloterdijk és "ja de per si una raó activista i no passiva que no es deixa dissoldre a cap preu.

“Prometo no prometre res i, per damunt de tot, no prometo  cap valor nou, però si vull deixar dit que “ El cinisme genera desconfiança i desesperança”

Miquel Àngel Rodríguez