dilluns 2 de gener de 2012,

El pa nostre de cada dia
Miquel Àngel Rodríguez

Ahir tots van conèixer una mica mes un humil capellà que va arribar a ser cardenal i que, durant la transició, va presidir la Conferència Episcopal, des d’on va treballar per separar l’Església del poder polític. “Tarancón , el quinto mandamiento”. Aquesta minisèrie biogràfica mostra les dificultats i els conflictes del procés d’instauració i transició cap a la democràcia a l’Estat espanyolCardenal Tarancón es va convertir en una peça clau del canvi de rumb en un cert sentit modernitzador que durant algun temps va adoptar l'Església Catòlica, com a conseqüència dels debats del Concili Vaticà II, del qual va ser un fidel executor.Acabada la guerra civil, després d'haver ocupat els càrrecs d’arxipreste a Vinaròs i Vila-real, amb 38 anys va ser promogut bisbe de Solsona. En aquesta diòcesi romandria fins al 1964, quasi dues dècades, potser perquè algunes de les seues pastorals varen presentar un lleu caire social que no varen agradar al règim de la dictadura franquista.

No puc callar, no dec callar. Amb aquestes paraules començava el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancón, la seva pastoral “El pa nostre de cada dia”. El text, de març de 1950 valent i agosarat, denunciava públicament la pobresa que patien els homes i les dones del seu bisbat, davant la falta de pa i el problema de l´estraperlo, produït per l´oligarquia franquista. Tarancón, amb veu profètica, exigia amb la seua pastoral, que s´atengueren els drets dels pobres i dels obrers.

A Solsona ja va deixar constància del seu caràcter. El rector de Berga li va posar el sobrenom de bisbe Tramuntana, fent referència a l'enrenou que movia. Una de les cartes pastorals més significades va ser l'anomenada El pa nostre de cada dia, en què criticava les formes autoritàries del règim franquista. Diuen que aquesta pastoral va ser la causa que s'estigués a Solsona gairebé dues dècades.

Moltes coses han canviat  des de l’any 1950, ja no tenint llibretes de racionament que el govern del “dictador” va imposar perquè els mes pobres , de tant en tant tinguessin alguna cosa per menjar , encara que la qualitat no era la que els ciutadans mereixen, per culpa de pillatge del mateix equip de govern, els homes i dones d’aquell  poble vençut, varen espavilar-se per a sobreviure en aquelles difícils circumstàncies, avui els treballadors, tenint l’atur, el RMI, PNC, viudetat, orfandat, IPI (Itinerari Personal d‘Inserció): la majoria han esgotat l‘atur i estaven cobrant el PRODI (que ara es diu PREPARA i ells identifiquen com “la ayuda del Zapatero”). Altres cobren el RAI (Renda Activa d‘Inserció), algunes ajuts per fills a càrrec i altres que no cobren res perquè no compleixen els requisits (o no han cotitzat prou temps, o no tenen l‘edat mínima necessària...).

Les perspectives de creixement d’aturats sense prestació. Entre el proper mesos d‘octubre i el març del 2012, el departament d‘EiO calcula que un 69,8% de les persones que ara són a l‘atur hauran esgotat el subsidi i, segons el conseller Mena, molts d‘ells demanaran la RMI perquè és un tràmit més ràpid que la renda activa d‘inserció, que gestiona el Govern central‖. Com es canalitzarà aquest allau de persones en risc d‘exclusió, tenint en compte que en base al nou decret que regula la RMI totes aquestes persones no hi podran optar?

El fenomen de la pobresa cada vegada és més complex i qualsevol retrat robot està subjecte a variables difícils de preveure. La insuficiència de l’actual sistema de garantia de rendes posa en evidència que la pobresa no es potabordar només des de la seva dimensió econòmica,sinó que s’han de tenir en compte les polítiques laborals,les familiars, les d’habitatge, les de salut, les d’educació les d’immigració, per acabar integrant una política d’eradicació de la pobresa.

Pel que fa al combat contra la pobresa, contra les desigualtats, és evident que hi ha dues esferes: la de les persones individuals que alguna cosa hi tenen a dir, a fer i a reclamar, i la de les entitats socials que arreu de Catalunya s’organitzen d’una manera molt activa.

Ara bé, la pregunta, potser seria com hem arribat fins a aquesta situació d'autodestrucció social, de destrucció de drets laborals, del final pel que fa a polítiques de progrés, de fre de l'economia productiva i d'anorreament de l'estat del benestar. Però avui “No puc callar, no dec callar” que la crisi no l'han provocada la societat civil ni la ciutadania. És del tot inadmissible de responsabilitzar-ne aquell qui la pateix de manera més crua: els treballadors i treballadores. Qui ha provocat aquesta crisi, sens dubte, és el model neoliberal i l'economia especulativa. La bombolla immobiliària ha estat denunciada, com l'especulació des de fa molt anys i molts àmbits, però mentre donava beneficis a alguns aquesta crítica ha estat silenciada. I ara ens volen fer creure que els mileuristes, pensionistes i treballadors han estirat més el braç que la màniga i que són ells que han de pagar-ne les conseqüències.

En definitiva, la Banca perd diners per a prestar i el Govern amb el seu esquema de despesa pública fa PREVALER l’augment dels impostos i la reducció de garanties socials, i els interessos del poble, dels joves, dels aturats, de les dones, dels pensionistes, dels pagesos, dels usuaris de la sanitat pública, dels treballadors de fàbrica, dels i les mestres, de jubilar-se als 67 anys, de l’augment  dels contractes “basura”. Aquests són els i les que paguen els plats trencats d'aquesta vergonyosa crisi. Cada dia estic més convençut que s’està jugant amb “El pa nostre de cada dia”.
En aquests temps, és més necessària que mai la veu dels qui planten cara al neoliberalisme, dels qui encara creuen en la solidaritat i la cohesió social, dels qui pretenen apel•lar al que de bo té l’ésser humà (els qui apel•len al que té de miserable són molts, desgraciadament), per als qui més necessiten que es prenguin decisions justes. Per als qui tenim pocs o nuls altaveus mediàtics, per als qui tenim una vida anònima i vulgar i ens preocupem bàsicament per anar fent. Aquests, entre els que em compto jo, necessitem fer sentir la nostra veu.

Miquel Àngel Rodríguez