dimarts 31 de gener de 2012,

Jo soc polític
Miquel Àngel Rodríguez

“La política és prendre cura dels afers comunitaris, ja no pot ser l’opció d’uns quants només: és un deure col•lectiu, una dimensió irrenunciable de la nostra condició d’homes i dones lliures”.

Molts pensadors al llarg de la Història (Aristòtil, Plató, Sèneca, Confuci, Maquiavel, Montesquieu, Rouseau...), han escrit sobre el terme política des del seus fonaments en una les societats estructurades i organitzades emanades des del discurs lògic de Grècia i Roma, passant pels consells i els atributs que ha posseir un bon governant, fins arribar a "sistemes" que haurien d'evitar o minimitzar que els interessos particulars s'interposin al interès general.

Aquests paràgraf ve a dir que malgrat tinguem els polítics millor formats, els sistemes de representació i separació de poders ben definits; els codis ètics dels governants establerts; la direcció política no deixa de ser una direcció humana i subjectiva, el sistema polític no deixa de ser una organització humana on les lluites de poder i els interessos particulars s'imposen; perquè? Doncs, la raó és per què l'home no és perfecte, només en el nostre pensament poden elaborar estructures idíl·liques, que mai no es corresponen amb els nostres actes.

Sóc fill de la transició i, per tant, vaig viure dos sistemes: la dictadura i la democràcia, no puc deixar la política en mans d’altres, personalment crec en una política basada en l'ètica, la participació i la transparència., la construcció de la societat en què vivim és cosa meva i dels meus conciutadans; “jo sóc polític!”actualment no milito en cap partit, tot i que vaig militar a CDC des de l’any 1985 fins l’octubre del 2010,després de més de 25 anys de fer política activa i d’assumir diverses responsabilitats polítiques. Fa ja un temps vaig decidir apartar-me’nEls motius del canvi van ser diversos, tot i que poden sintetitzar-se en un. Que estava centrat en la necessitat vital que aleshores tenia de mirar les coses amb una perspectiva que era impossible d’obtenir des del dia a dia polític. A aquest aspecte, calia afegir-hi el meu desacord per com es desenvolupava la vida política local al si del meu partit; arrossegava el cansament i la incomoditat d’haver de participar en un sistema basat més en la negació de les propostes de l’adversari que en la defensa de les pròpies, més propens a anar en contra d’algú que a treballar en favor del municipi i del propi partit, i que replicava models de confrontació política, que res tenen a veure amb les necessitats d’una comunitat que, tot i ésser complexa, en aquells moments rondava els 25.000 habitants.

Sóc conscient que governar no és tasca fàcil, però considero que dins de la seva complexitat les decisions sempre han d'adoptar en benefici de la col·lectivitat, i mai en benefici propi. No estic en contra d'una política justament remunerada, però sí estic en contra de tots aquells polítics que han fet d'aquesta la seva forma de vida, que s'aferren al seu càrrec amb ungles i dents. És ben cert que al nostre país no hi ha la tradició democràtica que tenen altres països i que a nosaltres ja ens va bé que hi hagi algú que es dediqui a la cosa pública perquè així, si les coses van mal dades podem destruir el seu treball i la seva integritat, que això ens ha agradat sempre.
Crec que és el moment de tornar a crear entre la ciutadania un esperit d’implicació en la cosa pública, en els afers que condicionen la nostra vida quotidiana i en els afers que van més enllà del nostre àmbit professional, laboral, personal, familiar… No podem veure la vida com passa a través de la televisió i quan alguna cosa no ens agrada mostrar davant del món la nostra més noble indignació envers els que tenen responsabilitats que no saben gestionar. Mullem-nos, si us plau!.

Qui no ha tingut mai al cap una mesura per arreglar la situació política i social?. La vida política és com un partit de futbol, que tots sabem com guanyar-lo, des de la grada, i ens en fem creus de les pífies dels jugadors i dels tècnics. I sempre, si perdem, queda el recurs d’escridassar l’àrbitre. Escolteu, el Barça d’en Guardiola ha ideat noves estratagemes i posa en pràctica nous recursos per a guanyar partits. El Madrid d’en Mourinho no aplica res de nou i es queixa de que els elements estan en contra seu alhora que s’indigna davant del que no entén: “¿Por qué?” A qui voleu assemblar-vos. Jo ho tinc molt clar, des de fa molts anys, quan vaig assistir a l’adveniment de la democràcia al nostre país. I quan vaig tenir edat vaig començar a militar i he treballat sempre perquè la nostra vida sigui millor i perquè el nostre país i la nostra societat avancin. A vegades m’he queixat però no faig de la queixa la meva raó de ser com a ciutadà, no vull que torni mai ningú a decidir el nostre destí, per això participo activament en política. És a dir, no vull “ser polític” sinó “fer política”.

Com deia Anaximandro, ens cal un mètode per cercar l’equilibri, compromís i el deure col•lectiu, una  dimensió irrenunciable de la nostra condició d’homes i dones lliures, on les tecnologies ens poden permetre expressar les nostres opinions, agrupar-les, i exposar-les perquè qui tenen els poders de decisió puguin obrar en conseqüència.

Miquel Àngel Rodríguez