Dilluns 10 d'octubre de 2011,

La política és l’ètica de la vida col·lectiva
Miquel Àngel Rodríguez

Si hem de jutjar pel que sentim al carrer o pel que es diu als mitjans de masses de les nostres societats, l’ètica cotitza en augment mentre que s’ha anat imposant un concepte molt empobrit de política, un concepte pejoratiu, molt allunyat, en qualsevol cas, del que va ser el concepte clàssic, grec, de política, en el moment del naixement de l’ètica. A les nostres societats actuals s’identifica, generalment, la política amb l’engany, la mentida i la manipulació de les persones. Totes les enquestes recents posen de manifest una gran desconfiança respecte de la política i dels polítics, particularment entre les persones joves.

Constantment veiem, sentim i llegim als mitjans de comunicació, retrets segons els quals el que fa tal o tal polític (generalment, això sí, d’un partit diferent del qual parla o escriu) «no és ètic»; i com aquests retrets són intercanviables, la conclusió a la qual arriba la majoria és que res (o quasi res) del que fan els polítics ho és. El resultat de tot això desemboca en una desvalorització de les paraules ‘polític’ i ‘política’.

S’ha de començar, doncs, per aclarir les coses, amb una consideració sobre la relació entre ètica i política. Per això segurament el millor és anar al lloc clàssic de naixement de totes dues: Aristòtil.

En principi, la diferència entre els temes de, per exemple, la ètica a Nicómaco i de la Política aristotèlica és molt patent. Els temes de l'ètica són: la teoria del bé, la teoria de la felicitat, la teoria de la virtut, la teoria de la justícia i la teoria de l’amistat; en canvi, els temes de la Política [politiká = llibres de tema polític] són: l’anàlisi de la comunitat civil i familiar [koinomía], l’anàlisi comparada de les constitucions, la consideració dels diversos tipus de règims, l’expressió de les preferències sobre què pot ser la ciutat ben governada i l’educació dels joves.

Així doncs, si ens atenim al seu origen, la diferència entre l’ètica i la política, des d’un punt de vista metodològic, és intuïtivament clara.

L’ètica té per objecte l’anàlisi de les diferents virtuts, d’allò que mereix ser anomenat «bé». El seu tema central és la recerca de la felicitat i la consideració de què és la justícia, la discussió argumentada sobre què hem de considerar virtuós i just per tal que l’individu anomenat dona i home pugui ser feliç. L’ètica és, doncs, reflexió sobre la vida bona de l’ésser humà considerat com a individu.

La política, per part seva, té per objecte la vida de l’ésser humà a la polis, l’anàlisi de les constitucions, de les lleis i dels règims que els homes i dones s’han donat a la seva vida en comú, per explorar, des d’aquí, quines de les virtuts privades poden ser considerades també virtuts públiques i quin pot ser el règim que millor es coordini amb aquestes virtuts. En resum, l’objecte de la política és la comunitat bona (o el bon govern) dels homes i dones associats.

La línia argumental d’Aristòtil és  molt clara.L’objectiu de la política abraça també els de les altres ciències pròximes (retòrica, jurisprudència i militar, assenyaladament) i com que el bé és idèntic per a l’individu i per a la polis la ciència o el coneixement polític és el més fonamental de tots. Fins al punt, que la primera part de l'ètica,que tracta del bé i la felicitat, és qualificada com a tractat polític d’alguna manera. Perentendre-ho bé, s’ha de tenir en compte que per a Aristòtil, la polis (la ciutat) és «anterior per naturalesa a la família i encara a cada individu», i que és, a més, la més perfecta i única autàrquica de totes les comunitats. La polis (la ciutat-estat) representa l’objectiu de la societat. Només a la polis, en la participació comunitària (koinomía), l’ésser humà pot practicar la seva virtut (areté) i aconseguir la seva felicitat (eudaimonía). És en la col·laboració política on es despleguen les virtuts capitals: la justícia (diké), la prudència intel·lectual (phrónesis) i l’amistat (phília).

Això suposa una concepció molt noble de la política i del que és polític, de la política com a activitat, com a praxis, i de la política com a ciència o coneixement teòric. Especialment en relació amb l'ètica. I s’ha de dir de seguida que aquest punt de vista aristotèlic col·lisiona plenament amb algunes conviccions molt arraigades al marc de la nostra cultura, sobretot pel que a la nostra cultura ha representat el cristianisme i la secularització del punt de vista cristià, que afirmen la preeminència de l'ètica (o de la moral) d’una forma absolutament incondicionada, com dient: una cosa és l'ètica i una altra la política, i de totes dues, la bona és l'ètica.

Dels polítics i dels metges necessitem que ens diguin la veritat, encara que aquesta ens faci mal, però  ells uns i altres han de tenir ètica, i hi ha una frase de la qual no recordo l'autor, que diu: "Hi ha persones que no saben el que és la ètica política, perquè mai l'han usat".

Un ésser sense ètica, difícilment pot fer ús de la seva consciència, be perquè no en tingui, o la ha adulterat tant, que ja no és tal, i per tant inexistent.

Miquel Àngel Rodríguez