Dijous 17 de novembre de 2011,

Quin grau d'estupidesa política
Miquel Àngel Rodríguez

Goethe va deixar escrit en una de les seves majors obres que no hi ha res més terrible que causi més temor que els ignorants ambiciosos. I tenia tota la raó del món: Einstein va dir que no sabia si l’univers era infinit però el que no tenia fi era l’estupidesa humana. Si a l’estupidesa humana hi sumem les mentides que alguns d’aquests volen fer-nos creure ens trobem davant d’un panorama ben trist i lamentable.

En Mario Cipolla (1922-2000) va ser un historiador de l’economia que proporcionà grans aportacions a aquesta disciplina. Tanmateix, aquest intel·lectual italià és especialment conegut per la seva impressionant teoria sobre l’estupidesa. Sí, d’això se’n pot fer una teoria, i val a dir que resulta força interessant. En una obra anomenada Allegro ma non troppo, Cipolla formula les lleis fonamentals de l’estupidesa.

Sempre anem a parar al mateix lloc, se’m dirà, però és que resulta inevitable pensar en la política. Un polític o un partit han de procurar sempre perjudicar al seu rival polític? Maquiavelo potser respondria amb un sí rotund. La majoria dels polítics d’aquest país ho creuen així fermament, siguin del color que siguin. Perjudicar l’altre comporta restar-li vots potencials, i la pèrdua de vots per uns és la suma per altres, semblen pensar. No sempre aquesta és una actitud estúpida, encara que és possible que ni se n’adonin. A fi de comptes, hi ha iniciatives de partit que, de dur-se a terme, comportarien un perjudici per a una grup més o menys important de persones ( i segur que tothom en té més d’una al cap). En aquest sentit, en la mesura que tombar la iniciativa del contrari suposa un bé social, i per tant per al propi subjecte, no es pot considerar una estupidesa.
Tots tenim tendència a auto justificar-nos i justificar de cara als demès els nostres actes, i els polítics, a més, en tenen necessitat perquè els hi va el càrrec i/o la carrera, resulta força dificultós destriar les actituds polítiques intel·ligents de les estúpides. No ens posaríem d’acord en establir la demarcació entre ambdues polítiques, però sí que, a un nivell personal, podem delimitar les diverses formes de fer política. A fi de comptes, a l’hora de votar no ens hem de posar d’acord amb ningú, n’hi ha prou que escoltem la nostra consciència.

A Santa Perpètua de Mogoda, com a la vida en general, aquests dos criteris no són patrimoni exclusiu d’una persona o d’unes sigles en concret. Un dels exemples més evidents d’aquests criteris és un partit de l’actual equip de Govern Municipal, que a banda de conrear aquestes aptituds, es dediquen –de forma hipòcrita i barroera– a dir “ Perquè nosaltres no fem demagògia, som seriosos i realistes i encara que costi i no agradi diem la veritat i complim el que prometem”.

Una simple i breu recerca documental d’hemeroteca de l’Informatiu local  ens permet descobrir que ara fa uns anys concretament a l’anterior legislatura deien el contrari, potser es tracta de dir el que toca segons amb qui es fa el ball.

Miquel Àngel Rodríguez