Dimarts 26 de juliol de 2011,

Cent dies
Miquel Àngel Rodríguez

Al llarg d’aquets dies quant en trobo amb veïns i veïnes de tendències i ideologies polítiques ben diferents, una  de les seves preguntes és; que ja no escrius a Demogoda.cat ?. La meva resposta sempre és la mateixa; Sempre que hi ha un nou govern, es parla dels cent dies de gracia que cal donar a la seva gestió. Encara que estiguem només a meitat d' aquest termini, no crec que aquest escrit trenqui aquesta regla no escrita.

El 12 de setembre farà cent dies del nou Govern Municipal a Santa Perpètua . No estem davant d'un govern de cent dies “El govern de cent dies de Napoleó va ser un breu episodi del govern de França protagonitzat per l'emperador Napoleó I quan tornà de l'exili que li va ser imposat a l'illa d'Elba pel tractat de Fointainebleau de 1814 tot i mantenir el títol d'Emperador. Els aproximadament cent dies, van durar de l'1 de març al 18 de juny de 1815 (des del retorn de Napoleó a la Batalla de Waterloo)”, sinó dels cent dies de gràcia que tradicionalment se li concedeixen a tots els executius. Aquesta concessió de poc més de tres mesos arriba tradicionalment per part de l'oposició, que dedica aquest temps a aixecar el peu de l'accelerador de la crítica i deixar respirar els governants acabats d'aterrar. Els cent dies de gràcia tenen més sentit quan s'ha produït un canvi dels partits al govern, és a dir, quan l'oposició (una part o tota) passa a governar i quan els governants se'n van de dret a l'oposició (total o parcial, dura o estovada pels pactes).

Els cent dies de gràcia formen part d'una cortesia condemnada a l'anacronisme. No pas per falta d'elegància política o d'exquisidesa institucional. No pas perquè els polítics no s'entenguin entre ells a l'hora de repartir-se certs papers. Els cent dies de gràcia a l'era d'Internet són una eternitat, són avui com el primer any d'un govern de fa un parell de dècades. Cent dies de mitjans digitals, de xarxes socials, de blocs, d'informació 24 hores en ràdio i televisió i d'una competència ferotge en el suport tradicional del paper donen per molt. En cent dies poden passar moltes coses, especialment en un context complicat com l'actual.

La clau de volta, però, no és allò que succeeix, perquè fa vint o trenta anys també passaven coses, sinó el vertigen mediàtic i l'estrès comunicatiu provocat per la irrupció de les eines 2.0 i d'Internet en el seu conjunt. El tema no és allò que succeeix, sinó allò que s'explica que està succeint o succeirà. És a dir, que la versió 2.0 dels famosos cent dies de gràcia seria un període d'un mes, i encara gràcies. Tot va massa ràpid, tothom hi diu la seva (començant pels mateixos actors que intervenen directament en el relat a les plataformes socials com els blocs, el Facebook o el Twitter). La capacitat que té Saturn de devorar els seus propis fills és excepcional amb l'explosió d'Internet. I les regles d'Internet no són les mateixes que les del món analògic. Tot va massa ràpid, i hi va diferent.

La ciutadania, però sobretot, el que veritablement vol saber és, quines seran les prioritats del govern. És a dir, que considera urgent i per què. Vol saber, que en pot esperar d’aquest nou govern.

I això, el govern ho ha de mostrar al llarg d’aquest període, dins dels cent primers dies, per què és quan la ciutadania encara està atenta als moviments del nou equip de govern. Fer-ho més endavant, té menys importància.

Al cap de quatre mesos, la majoria dels ciutadans ja tornen a la seva quotidianitat i deixen de fixar-se en el que fa l’alcaldessa i el seu govern. I ja segurament –si no hi ha un tema que els afecti especialment- ja no s’hi tornaran a fixar fins d’aquí a quatre anys. No els hi cal.

Així que alcaldessa, a partir de dilluns, abans de fer res, pensa que t’estan observant i que molts ciutadans –que t’han votat i que no- esperen els teus missatges per interpretar-los.

Si has promès canvi, que es noti en aquests primers dies de govern. Si has promès transparència, fes-ho des del primer dia. Si has promès continuïtat, mostra que continues amb l’agenda prevista.

Tot i això cal ser-hi realistes:  estic convençut que l’Ajuntament no pot afrontar grans inversions per al mandat que ha començat i, vet aquí la importància de tenir clares les prioritats i les vies de finançament possibles.

Per això em fa por el pitjor per Santa Perpètua: un futur immediat només amb les realitats que la maquinària administrativa acaba produint per si sola. Un trist “anar tirant” en el moment que el poble reclama com mai una altra manera de fer política.

No desaprofitis aquest cent dies.

Miquel Àngel Rodríguez