De vacances 2007.DeMogoda.cat

deMogoda.cat

Santa Perpètua

De vacances 2007

CONSELLS DE LA POLICIA LOCAL DURANT LES VACANCES

-------------------------------------------------------------

Ara que ja hi ha qui està de vacances o a punt de començar-les, un parell d’adreces d’internet per estar pendents del temps que fa allà on anem:

http://wwis.inm.es/
(per saber el temps que farà en qualsevol lloc del món)

http://www.meteoalarm.eu/
(persaber els avisos meteorològics a nivell europeu, fins i tot en català)

Joan Ramon Mercè i Aguilà
-------------------------------------------------------------

El mercat ambulant

	Cada Dijous, al Passeig de la Florida, es posa el mercat ambulant. Hi vaig anar el dijous passat amb intenció de comprar-me uns pantalons texans o de “tergal”, uns llençols nous pel llit amb un bonic estampat, un hule per la taula perquè el que tinc s’ha cremat, un ram de flors i una bossa per la meva dona que sé que li agraden, sabates de tot tipus i també li feia falta un bikini nou, la verdura i la fruita sempre es la millor, una cafetera per substituir la vella, unes ulleres de sol del estiu, sostenidors no necessito ni sabates de nen petit... però una colònia no estaria malament. Joan López

COSMOCAIXA

	Dissabte 11 d’Agost Com l'altra vegada que vam anar ens va tocar fer cua, avui ens hem aixecat ben aviat per ser a la porta una mica abans de que l’obrin i he pogut fotografiar de prop el submarí i la façana de l'edifici.


	Albert Einstein ens ha rebut molt amablement perquè ara va de física i de música. Els nens ha al·lucinat per la perfecció de la figura... I a mi també!!
	Una rampa envoltant l’espectacular tronc d’arbre tropical ens porta al pis més baix per iniciar la visita. Els nens, impacients, fan els descens a tota velocitat...
	El primer de tot, el famós pèndol de Foucault, i l’Antonio es vol quedar fins veure caure la següent de les peces que envolten la rodona que va descrivint la bola del pèndol...
	Una exposició d’instruments musicals, escoltar peces dels virtuosos del violí i estranyes escultures per fer música no es poden deixar de veure... física i música, ja ho he dit!!

	I un cervell al que no pots deixar de fotografiar... És de pega o serà real!!
	Toca toca! És una activitat guiada que, per culpa de les cues i l’horari, no varem visitar l’altre vegada. Avui entrem per gaudir del tacte que tenen alguns animals. Un recorregut pels diferents tipus de clima per veure una mostra de la fauna i torcar-los... els que és poden tocar!! La granota negra i groga, del clima tropical, és l’animal més verinós del món (1 ml de toxina pot matar a cent persones) i la foto l’he tret d’Internet perquè m’ha fet massa por, inclús a través del vidre protector. Al Camaleó tampoc l’hem tocat però s’ha quedat quiet i l’he pogut treure la foto. Tots hem grapejat la Boa Constrictor, suau i alhora dura. Del desert hem vist un llangardaix que li diuen Lleopard per les taques i que té un dipòsit de menjar a la cua. Un estel de mar compartia peixera amb altres animalots d’aigua com l’eriçó, el cagarro de mar,etc... He fet la foto de l’estel perquè és la més maca d’aquestes criatures. Per últim... La típica tortuga menjant la verdura.








	A la sala principal s’hi poden trobar un munt d’activitats per experimentar algunes curiositats de la ciència però el més impactant continuen sent els essers vius com els del Bosc Inundat. Peixos de colors, una espècie de rata gegant que va molt de “tranqui” i un cocodril que no deixa de mirar-te sense immutar-se quan dones cops al vidre, són alguns exemples. Les reproduccions dels peluts i peludes primitius, les explicacions geològiques de la sedimentació i les capes de la terra, mostres de l’escriptura antiga en un papir tant llarg que arriba al sostre, comparatives dels cervells animals i humans,etc. Val la pena!! Bé, no es tracta de que us estalvieu la visita. Per això aquestes només són unes quantes fotografies de tot el que hem vist... I quan arriba l’hora de dinar, el restaurant del lloc no està gens malament i té bon preu. Joan López.

La platja del 2007
	Dies de platja a l’estiu del 2007 A mi no m’agrada gaire la platja, sóc més muntanya o de fer migdiades al sofà amb els documentals d’animals... Però al nens no els podia deixar sense les arrebossades de sorra, les capbussades i les rebolcades sota les onades. El passat dimecres, dia 14, varem agafar el cotxe per anar a la Costa Brava, que les nens encara no coneixien. Jo ja sabia de la platja del Castell, al costat de Palamós. Varem arribar d’horeta per evitar les hores de sol del migdia, que és el pitjor que tenen els dies “plajeros”. Un tros de plaja petit, com una cala gran, seguit d’altres amb les típiques roques de la Costa Brava.




	Quan va ser l’hora de dinar... el de sempre... un lloc molt maco i ben decorat però on no sabien distingir entre el pernil serrà i el que diuen de Jabugo i on ens van fer pagar l’aigua a preu de vi del bo... Però tret d’aquests petits detalls i un cambrer que tota l’estona corria i li queia tot i et posava dels nervis, el menjar va ser satisfactori... menys mal!!

	Per la tarda, com ens ho estàvem passant tant bé, varem intentar trobar lloc en el Càmping Benelux, molt a la vora de la platja. Per les fotos podeu veure que vam tenir sort i ja va ser “la bomba” pels nens. Passar la nit a la tenda va ser fantàstic pels nens i per nosaltres no tant... Com només va ser una nit, ho vaig superar i va ser gratificant alhora que dificultós quan vam dir de marxar.


	I al cap d’un dies varem tornar a la platja però ara a la de sempre, alguna de la part de Tarragona que té la plataforma més planeta i pels nens no resulta tan perillosa. Amb la família vam passar un dia a Cunit. També té les seves pedretes i les seves petxines però més tranquil·les... Varem deixar passar el dia i ja està... la setmana vinent volem tornar.

El dia de PortAventura
	Al PortAventura els nens s’ho passen “pipa” i quasi bé cada any passem un dia en aquest parc temàtic. Anem d’hora per tenir temps de veure al màxim número d’espectacles i de pujar a totes les atraccions que puguem. Només entrar ens hem d’aturar per veure un ball dels personatges dels dibuixos com la Pantera Rosa i la Betty Boop. Fer-se fotos amb aquest ninots és la primera ocasió que tens per començar a gastar diners. El vaixell que fa els creuers per la mediterrània es dirigeix al embarcador per recollir als primers viatgers. Però portem em programa d’espectacles a la ma i ja hem d’espavilar, a les 10:30 ALOHA TAHITÍ, una representació cultural i dels balls de la Polinèsia que mai ens deixem de veure. Espectaculars resulten les cares i els cossos tatuats dels ballarins i els vestits contornejats de les ballarines. A les 11:15 ens recomanen l’espectacle FANTASIA MÁGICA DE CHINA, a la China, està clar! I ja comencen les preses per quadrar l’horari... arribem d’hora i com ens situem a les primeres files del teatre, a l’Antonio l’agafen de voluntari. Tot un espectacle veure al “nano” dirigint les figures fluorescents amb una vareta màgica. Fins ara tot fantàstic!! I de la China, on faig un foto del famós Dragon Khan al FAR WEST per prendre un cervesa al Saloon alhora que gaudim del THE CAN CAN SHOW que era les 12:00. El pianista, el dolent, la “Madam”, el pistoler còmic que també fa del pell roja... i les ballarines del Can Can fan que passis una bona estona. Ah!! I els nens continuen passant-ho d’allò més “guai”. En la mateixa zona, i per fer temps abans de dinar d’hora per evitar les cues, anem a provar una nova atracció pels més petits. Es tracta d’una espècie de laberint conformat per les habitacions i passadissos d’una desgavellada casa de fusta. El joc consisteix en recollir els bitllets de mentida que l’animador els hi va deixant per tot arreu. L’Antonio s’ho ha passat tant bé que ja pensa en repetir. I com ja he dit, a dinar d’hora per evitar embussos. A la cantina mexicana per coincidir amb l’actuació del Mariachi i els balls de MEXICO VIVO. El dinar resulta un pel caret però l’ambient és agradable i fresquet i... Que carai!! Canten i ballen molt bé i m’agrada aquests tipus de música. Em vaig aficionar amb la Rocio Durcal!! A les 14:15 comença FORT FRENZEE un espectacle inspirat en els típics forts nord-americans... Tot sembla real, amb la seva diligència, les lluites, l’intercanvi de trets, les explosions, el grapat d’atracadors, les caigudes des de les taulades,etc. Molt divertit perquè tota la història es desenvolupa en un caire còmic molt encertat. Per anar a la representació BAILES DEL NUEVO MUNDO, de nou a Mèxic, passem pel cementiri... ja hi tornarem al vespre!! Però l’espectacle dels balls val molt la pena. Tant a la meva dona com a mi ens impressiona. A mi em resulta una mica curt perquè l’aire condicionat del teatre es molt agradable i fa una mica de “pal” tornar a la “solanera” de les 15:30 de la tarda. Ja no tenim masses ganes de caminar i els nens comencen a queixar-se, però el MAVERICK, EL TAHÚR és un mag que fa molta conya i no ens el volem perdre... comença a les 15:30 i quan arribem ja ha començat el show de les ocurrències i el públic riu. En acabar del mag decidim fer més de trenta minuts de cua per pujar als flotadors del GRAND CANYON RAPIDS i acabem més mullats del que voldríem, deixant secar la motxilla i la bossa de la càmera en el desert del Colorado. Tornem a la Polynesia per donar l’últim tomb, el TUTUKI SPLASH el veiem des del pont perquè no estem en condicions d’una nova remullada. Com veiem que pel SEA ODYSSEY només em d’esperar 15 minuts, decidim entrar per dur a terme el rescat del submarí avariat. Ja ho em fet altres anys però val la pena repetir-ho. En aquest punt només em queda una foto i la reservo per fotografiar el TREN DE LA MINA... estic esperant la meva família ja que tots ells són més valents que jo!! I, apart de tot això, també vam entrar al TEMPLO DEL FUEGO on, com era normal, els nens es van espantar una mica però va servir per eixugar la poca humitat que encara quedava en els nostres vestits. Un cop més al nou laberint pels nens i a sopar, a prendre cafè al pati de l’escola i a esperar que siguin les 22:00... Un grapat de Zombis ballarins ens acaben d’alegrar la jornada. Estem cansats i no esperem la traca final que representen els focs d’artifici de la Mediterrània. Diuen que si vas a PortAventura i no puges al Dragon Khan no val la pena... No hi estic d’acord i, amés, vaig pujar un any i... Mai més!!

Vacaciones, Soria y Antonio Machado. 1907/2007
Tres días de agosto, las tardes y las noches frías en la ciudad de Soria, que conmemora el Centenario de la llegada a la misma del poeta, los sorianos no lo olvidan, convirtiendo la ciudad y los lugares donde trabajó y anduvo A. Machado, en un poemario de homenaje a quien en ella amó a Leonor y describió a sus gentes y sus campos en poemas de sublime belleza.


	(A José María Palacio) Palacio, buen amigo, ¿está la primavera vistiendo ya las ramas de los chopos del río y los caminos? En la estepa del alto Duero, Primavera tarda, !Pero es tan bella y dulce cuando llega¡... ¿Tienen los viejos olmos algunas hojas nuevas? Aún las acacias estarán desnudas y nevados los montes de las sierras. !Oh, mole del Moncayo blanca y rosa, allá, en el cielo de Aragón, tan bella¡ ¿Hay zarzas florecidas entre las grises peñas, y blancas margaritas entre la fina hierba? Por esos campanarios ya habrán ido llegando las cigüeñas. Habrá trigales verdes , y mulas pardas en las sementeras, y labriegos que siembran los tardíos con las lluvias de abril. Ya las abejas libaran del tomillo y el romero. ¿Hay ciruelos en flor? ¿Quedan violetas? Furtivos cazadores, los reclamos de la perdiz bajo las capas luengas, no faltarán. Palacio, buen amigo, ¿tienen ya ruiseñores las riberas? Con los primeros lirios y las primeras rosas de las huertas, en un tarde azul, sube al Espino, al alto Espino donde está su tierra... Baeza 29 de abril 1913 El sepulcro de Leonor: El Espino es el cementerio de Soria y el lugar donde está "su tierra". José María Palacio, era contertulio de A. Machado en Soria y periodista, dirigió el Porvenir Castellano. A. Machado escribió este poema, en Baeza, ya lejos de Soria.




El sepulcro de Leonor: El Espino es el cementerio de Soria y el lugar donde está "su tierra". José María Palacio, era contertulio de A. Machado en Soria y periodista, dirigió el Porvenir Castellano. A. Machado escribió este poema, en Baeza, ya lejos de Soria. Juan Díaz

Fotos del Joan Ramon

Estació de Lleida

Un Talgo entrant a l’estació de Lleida al capvespre (21:14 h) i el mateix tren aturat.

Detall d’un vagó en el moment de iniciar la marxa i el comboi marxant direcció Barcelona, per l’ample de via ibèric

Imatge de l’edifici més característic de la ciutat (la Seu Vella) des de la passarel·la de l’estació de Lleida-Pirineus (nom de l’estació de Lleida), amb la Lluna al capdamunt.

Pallars Llussá (Conca de Dalt) y Sta. Perpetua

En la comarca del Pallars Llussá, en uno de los pueblitos que conforman el Municipi de La Conca de Dalt, Pessonada, he pasado unos días de vacaciones, disfrutando de su paisaje, visitando y caminando por sus sederos, parajes y sus pueblos abandonados en la despoblación que sufrieron sobre todo en los años, cincuenta y sesenta.

Conocer y oir lo que cuentan sus gentes, ayuda a entender lo que fué, ha sido y es, cualquier comunidad humana y la historia que la conforma.

De forma inevitable aprecias el paisaje que te envuelve y tantas piedras que ves una sobre otra, obra de antepasados que erigieron las diferentes estructuras urbanas o los taludes mo sosteniendo terrazas agricolas centenarias, que sirven o han servido, para aprovechar hasta el ultimo palmo de tierra de labranza en los terrenos mas escarpados.

Pessonada, pueblo del Municipi de La Conca de Dalt en el Pallars Llussá, entre la serralada de Boumort y la de Carreu a 878 metros de altura, bajo las cingles del Boumort. Al sur, buena vista de la serra del Montsec y a los pies, la Vall de Carreu con el rio del mismo nombre, que desemboca en el pantá de S. Antoni, del que hay una bonita vista desde el pueblo.

Conocí esta parte de la comarca por uno de mis hijos y si puedo voy dos o tres veces al año.

Cuando quise documentarme más del lugar, me impresionó lo que de esta Vall de Carreu y sus pueblos escribe la Editorial Mateu en su colección Arrels, Viles y pobles, en su edición del año 1985: (Una vall trista, plena de pobles fantasmas, no hi ha ningú) y es verdad, un inmenso silencio envuelve esta vall estrecha, que se va cerrando hacia el nacimiento de rio que le dá nombre. En las cingles del Boumort hay una numerosa colonia de buitres y quebrantuhuesos.

La Vall de Carreu, está surcada por diversos barrancos y tierras de labor, que las manos de los pallareses han recuperado con numerosos taludes de piedras, muchos de ellos en deterioro por el abandono paulatino de las labores agricolas. Pessonada es el ultimo pueblo habitado, bajo ella a seiscientos metros de altura, Aramunt Vell, deshabitado, donde la Generalitat y el Consell Comarcal del Pallars Llussá, pusieron en marcha una escola taller, Centre Aramunt, para la recuperación de pueblos abandonados. En la parte baja de la Vall, está Vilanoveta, también abandonada. Siguiendo el camí de Carreu hacia el este, llegamos a un desvio que lleva a Herbasabina, abandonado, sigue el camino hasta llegar a Carreu, Molina de Carreu y Capdecarreu abandonados. El camí de Carreu llega a la comarca del Alt Urgell, desembocando en la carretera que va del Coll de Nargó a Tremp.

La tristeza de la Vall de Carreu, que describen en Arrells ya en el año 1985, es cierta aún hoy, si te impresiona la soledad; pero hay un placer inmenso en el paisaje que la envuelve. Esta vall, a pesar del abandono de alguno de sus pueblos, sigue teniendo actividad agricola, en pequeñas y medianas parcelas de tierras de pastos y cereal, almendros y olivos, muchos y muy viejos olivos, que la gente de la Conca de Dalt, dicen, son los más viejos de Catalunya, milenarios; pués la documentación los data de la epoca romana y algún rebaño de ovejas y caballos que pastan.

Es hijo de Pessonada, el escritor Josep Coll. Entre sus libros, Montañas Maleïdas. En el, recoge relatos de la vida en los pueblos de montaña, historias recogidas de la memoria popular de las gentes del Pallars.

Por la Llei 17/1991 de 23 de octubre, la Generalitat dió paso a la creación de la Reseva Nacional de Caça del Boumort, de 9.580 ha. existiendo en la misma: Ciervos, que visita la gente en tiempo de berrea, jabalies, zorros, conejos etc...

En la Gerra Civil, los frentes militares, estuvieron nueve meses estabilizados, ocupando las fuerzas franquistas, el lado de la Serra del Boumort y las republicanas la Serra de Carreu, haciendose fuertes en la montaña de S. Corneli, impidiendo el paso hacia la Conca de Tremp a los facistas, batalla que dejó en las tierras de estos montes sobre 900 muertos y una arquitectura de guerra, de numerosos bunkeres y trincheras y material militar, que aún encuentran los palleses al remover la tierra.

El Consell Comarcal de Pallars Llussá, en el proceso de recuperación de la Memoria Histórica, ha elaborado una ruta por la arquitectura de Guerra de la Conca de Dalt y visitas guiadas para escolares.

¿Que tiene que ver Sta. Perpetua con estas tierras?... Aquí existen huellas de pisadas y fosiles de dinosaurios en Isona y Abella de la Conca y de otras especies en diferentes lugares de la comarca. En Tremp, su capital se encuentra el Museu Comarcal de Ciències Naturals, con un taller de reparación de retos fósiles, donde los geologos recuperan y tratan los mismos. Fué en este, donde se llevó para su limpieza y vaciado, la tortuga fosil de Sta. Perpetua. El día que se hizo la presentación de la misma en el Museo Municipal, devuelta ya de su recuperación y habiendo estado expuesta en Tremp, el entonces President del Consell Comarcal de Pallars Llussá y Alcalde de la Conca de Dalt, Sr.Xavier Pont i Jordana, hizo la presentación del equipo de geologos que habian vaciado y rehabilitado a nuestro fosil.

Juan Díaz Casares

info@demogoda.cat